Torna el referèndum?

«Un 'votarem quan voldrem i com voldrem, tant hi fa què feu vosaltres' seria un missatge molt difícil de pair per a Espanya»

Vicent Partal
Vicent Partal
08.04.2019 - 20:36
Actualització: 08.04.2019 - 22:36
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Fa cinc anys exactes que Marta Rovira, Jordi Turull i Joan Herrera van acudir al congrés espanyol a demanar de fer un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Amb el resultat que tots sabem. Amb el resultat a curt termini, un no com una casa, i amb el resultat a llarg termini: és esfereïdor de comprovar que cinc anys després Jordi Turull és a la presó i Marta Rovira a l’exili.

En un gest molt comentat aquells dies, Marta Rovira va saludar el president del govern espanyol d’aleshores, Mariano Rajoy, mentre baixava les escales per anar a la trona. I més tard li va regalar un exemplar en espanyol de Common Sense, el magnífic pamflet de Thomas Paine. El text, signat originàriament per ‘un anglès’, va ser decisiu per a menar els Estats Units a la independència de l’imperi britànic, però sobretot ha restat com una lliçó política insuperable. Paine hi explica que hi ha coses que simplement no es poden aturar. Rajoy sembla que no va llegir el llibre, perquè Soraya Sáenz li’l prengué immediatament de les mans. I, de fet, a Espanya no sembla haver-se’l volgut llegir ni entendre ningú, vist on som al cap de cinc anys.

Després d’aquella sessió va arribar el 9-N i tres anys més tard arribà finalment el referèndum d’autodeterminació, el Primer d’Octubre que ho canvià tot i per sempre. L’1-O, com explicava fa pocs dies, va traure l’estat i el règim de la seua zona de confort i originà una reacció en contra nostre que és veritat que fa mal, però que també aprofundeix cada dia que passa d’una manera definitiva i irreversible la separació sentimental, no tan sols política, entre Catalunya i Espanya.

Avui ja som molt lluny d’aquella sessió al congrés espanyol, del 9-N i fins i tot del Primer d’Octubre. Però el referèndum, la idea de fer-lo servir com a eina, sembla que torna. ERC l’ha inclòs novament en el programa electoral, segons que vàrem saber ahir. I les altres forces independentistes sembla que comencen a estudiar la possibilitat que la resposta a la sentència judicial torne a passar per les urnes referendàries.

La decisió és complicada i serà polèmica, sens dubte. Perquè es fa difícil de parlar de la convocatòria d’un nou referèndum sense desautoritzar d’alguna manera l’esforç heroic de la població en aquell dia de porres i violència policíaca. I sense desautoritzar, per tant –si se’n desautoritza el resultat–, la declaració d’independència posterior.

Però, dit això, alhora hi ha dues raons potents que obliguen a no refusar d’entrada i sense contemplacions una opció que, segons que em diuen, pot ser la que concite més unitat estratègica. L’una és que, amb una previsible victòria de Pedro Sánchez, seria molt interessant de veure quina reacció tindria un estat que ha vist la reputació intensament tacada a conseqüència precisament de la violència desencadenada contra la població.

La segona raó és la que em sembla interessant, a condició que després del referèndum se sàpiga què cal fer i com. Imaginem que la hipòtesi d’un nou referèndum apareix en l’horitzó com a resposta a la sentència. Imaginem que, quan Espanya haja culminat solemnement la seua reacció demòfoba, els catalans tornem a votar unilateralment, de manera que qüestionem de què ha servit tanta agressió. Un ‘votarem quan voldrem i com voldrem, tant hi fa què feu vosaltres’ seria un missatge molt difícil de pair per a Espanya, que segurament entraria en una crisi encara més intensa que l’actual.

Mirant això, mirant-ho d’aquest punt de vista diguem-ne utilitari, acceptar la proposta d’un possible tercer referèndum unilateral, després del Primer d’Octubre i d’haver proclamat la república, podria ser una opció a estudiar. Però insistesc que, si més no en el meu cas, sempre que anàs acomboiada d’una unitat estratègica real i granítica i sempre que el govern, els partits i les associacions ens explicassen com es podria fer aquest tercer referèndum sense fer marxa enrere respecte del Primer d’Octubre. I explicant per què i de quina manera seria l’ariet que afirmen que podria ser.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Jordi Palou
Jordi Palou
08.04.2019  ·  22:16

Common sense ha estat esplèndidament traduït i publicat per Jaume Ortolà a la col·lecció Pamflets de Riurau Editors (2009).

Xavier Rosell
Xavier Rosell
08.04.2019  ·  22:19

Quin sentit te fe un altre referèndum? Ara toca declarar la República de debò.

jordi domènech
jordi domènech
08.04.2019  ·  22:23

RR. Referéndum de Ratificació. Ningú el veurà com un pas enrere! La clau és la resposta de l’endemà. Si abans hi ha 155 ha d’haver la declaració efectiva de la República Independent de Catalunya. Ni deixem passar aquesta oportunitat o trigarem molt a tenir-ne una altra! Som-hi!!!

eva salas
eva salas
08.04.2019  ·  22:28

Benvolgut sr. Partal, uns no creuen en la independència ja, perquè són febles i es busquen les forces i no se les troben. Per això no volen la unitat.
I han dit que aspiren a pactar. Com pensa doncs que s’avindrien a fer un altre referèndum unilateral?
Cal enfortir Puigdemont, a qui han deixat sol uns i altres; l’únic que es troba les forces perquè lluita per tot un poble.

Josep Usó
Josep Usó
08.04.2019  ·  22:28

Les propostes dels partits ja fa anys que van darrere de les iniciatives de la gent. Caldrà explicar molt bé què es vol fer, per tal d’evitar quedar-se enrere. En qualsevol cas, sembla que al final, caldrà un referèndum imposat i tutelat des de fora. I allà serà on Espanya acabarà d’implosionar. A hores d’ara, el divorci entre Catalunya i L’estat Espanyol ja sembla impossible d’aturar; però encara hi ha i hi haurà propostes per a separar-se sense massa trencadís. Al meu parer, sense massa possibilitats de fer-se efectives. Aquesta del referèndum d’Esquerra en pot ser una.

Joan Benet
Joan Benet
08.04.2019  ·  22:31

Així d’entrada sona a presa de pèl…
A qui dia passa any empeny i a veure si ens inventem un esquer a 3 anys vista i quan arribem ja veurem… Com a independentista disposat al que calgui, no tancaré cap porta però.
Ara bé, els proposaran els mateixos? Els que no van saber que fer amb l’1O ara sí que saben què fer…?

Jordi Pedemonte
Jordi Pedemonte
08.04.2019  ·  22:33

Un nou referèndum es podria fer sense treure valor al 1-O, però hi ha com a mínim un partit que no en voldrà saber res fins que no tingui la hegemonia política i tingui firmat per Deu que serà efectiu.

El primer que cal fer es fer net a casa i mirant cap un altre banda no ho farem mai.
Després tenir un camí a seguir, que sigui mes o menys realista no importa massa, la realitat la farem nosaltres.
Finalment portar-la a terme i aprofitar el que vagi sortint per aconseguir l’objectiu.

Ara per ara no tenim ningú ni res que s’hi assembli.

Jordi Serramià
Jordi Serramià
08.04.2019  ·  22:35

El que cal és aprofitar el llegat polític de l’1 d’octubre i implementar la república portant Espanya al col.lapse!!

Toni Arregui
Toni Arregui
08.04.2019  ·  22:37

Bajanades d’Esquerra. El referendum es va fer, la República es va proclamar, ara toca activar-la i defensar-la. I si el 28-A ens agafés encara deixant-nos ser propietat d’Ñ, a bloquejar-ho tot fins que Ñ no s’avingui a negociar els passius i els actius o nosaltres ens cansem d’intentar canviar una colla de feixistes en demòcrates.

Miquel Lluís Bayod
Miquel Lluís Bayod
08.04.2019  ·  22:51

Això és una altre ensarronada per guanyar vots. No caiguem en el parany.

Oriol Roig
Oriol Roig
08.04.2019  ·  22:58

Jo hi veig una solució, però cal que tots els partits polítics independentistes es posin d’acord. Es redacta una constitució. Una de curteta, tipo la d’Estats Units, no una de llarga com l’espanyola. I es proposa com a programa electoral. I el MHP convoca eleccions al Parlament. S’avisa per endavant que en cas de guanyar, no es formarà govern, de forma que automàticament es tornarà a convocar eleccions. Si es guanya per vots s’implementarà el programa electoral, i les eleccions en direm constituents, i si es perd, es convocaran eleccions autonòmiques “normals”.
Si els unionistes decideixen boicotejar aquestes eleccions com van fer amb l’1 d’octubre, la victòria serà més estrepitosa. Si no ho fan poden guanyar i prendre control del Parlament o perdre i veure com la coalició independentista porta terme el seu programa.

Josep Salart
Josep Salart
08.04.2019  ·  23:02

Anem per feina si us plau. I això vol dir: Puigdemont.

A vegades sembla que hi ha algún traficant de perdius per anar-les comprant i fer-les marejar.

ASERET ALMAR
ASERET ALMAR
08.04.2019  ·  23:13

Per mi és perdre el temps. Sembla que tenen por dels seus electors. Ja hem dit el què.

jaume vall
jaume vall
08.04.2019  ·  23:31

La clau de tot és : ” sempre que anàs acomboiada d’una unitat estratègica real i granítica i sempre que el govern, els partits i les associacions ens explicassen com es podria fer aquest tercer refèndum sense fer marxa enrere respecte del Primer d’Octubre. ”

Els votants JA han donat mostres de persistència (tornar a votar el 21/D, manifestar-se a Brussel·les, a Barcelona, a Madrid) per tant, TAMBÉ s’entendria que si la solució per empènyer una mica més l’estat espanyol a l’abisme polític hagués de ser convocar i realitzar un nou referèndum, estic segur que el 99% dels sobiranistes TORNARIEN a votar.

Però els líders polítics han de donar exemple del que reclamen, unitat per guanyar, si més no estratègica. Si no és així, no val la pena. I si ha de ser així, potser alguns hauran de fer un pas al costat, o demostrar que és de savis rectificar.

Ramon Perera
Ramon Perera
08.04.2019  ·  23:39

Agafo una expressió de l’editorial: “una unitat estratègica real i granítica” i la poso en el centre del debat. Si hi ha aquesta unitat estratègica, em sembla que qualsevol acció ens farà avançar cap a la independència [i jo m’hi afegiré].

El raonament anterior traduit significa: si comencen parlant de referèndum, o de qualsevol altra acció, i no d’unitat estratègica, llavors una de dues: o els falla la visió de la jugada (i no ens convenen com a líders) o ens volen aixecar la camisa (i encara ens convenen menys).

joan rovira
joan rovira
08.04.2019  ·  23:40

No cal “repetir res” hem de “continuar l’1-O”. L’edifici de la República l’estem construint a partir d’aquella majoria democràtica suficient i qualificada.

La basteix, agradi o no a les estructures dels partits, la gent, els exiliats a Brussel•les i Escòcia -a Suïssa no ho sé-, alguns empresonats, la societat civil i el govern, carreu a carreu, fins a implementar-la.

Amb paciència, perseverança i perspectiva, tal com recull cada dia més opinió internacional, de manera completa, plena i habitable per a tot el poble.

Josep Guia
Josep Guia
09.04.2019  ·  00:47

Crec que hi falta dir que un altre referèndum només fóra acceptable sota el patrocini i la supervisió/protecció d’instàncies internacionals. Altrament, podria sortir molt malament un segon “primer d’octubre” a la baixa (en logística i en participació), si no hi hagués algun factor (la intervenció internacional) nou i fiable.

Josep Albà
Josep Albà
09.04.2019  ·  01:25

De debò que ho intento. Intento controlar-me i callar, però no puc.

Un altre referèndum? Diuen que contemplen un altre referèndum? Un altre referèndum com l’1 d’octubre? I si cal un altre, diuen?
Ens hem begut l’enteniment, o què?
Quina trepa d’embaucadors ens comanda?

Fins on arribarà aquesta comèdia tràgica?

Sí realment tothom creu i veu i reconeix que aquest intent d’alliberar-nos ha fracassat, que aturin la mascarada i ho diguin ben clar.

Si no podem revertir allò que vam malbaratar l’octubre del 2017, pleguem veles, tornem a casa i que una altra generació ho torni a intentar amb més coratge, més veritat i més fortuna.

Però no fem més el ridícul, per favor!

Xavier Nova
Xavier Nova
09.04.2019  ·  02:56

Crec que les opinions anteriors ja ho diuen tot. L’únic referèndum que podriem acceptar seria un que fos imposat i tutelat internacionalment. Aquestes estratègies dels partits son vergonyoses i no ens respecten ni a nosaltres ni a tots i totes les represaliades.

La feina que han de fer els partits es treballar de valent en una unitat estratègica que trenqui amb Ñ d’una vegada per totes.

Concepció Bou
Concepció Bou
09.04.2019  ·  05:35

Hem de reconèixer que l’1O ens va quedar coix pel que fa a validació per part dels observadors internacionals que s’hi van desplaçar. Ells poden donar fe d’allò que va passar, i per què va passar, però el cert és que van constatar que en aquelles circumstàncies que va provocar l’estat no es podia lamentablement donar validesa als resultats. Malgrat no va ser manca d’una més que excel.lent organització, que la resposta de la ciutadania a la brutalitat de l’estat va ser impecable i que moralment ningú ens pot prendre una gran victòria que tot ho va canviar. Tenim l’opinió ciutadana internacional a favor. Però políticament hem d’exhibir els resultats d’un referèndum que pugui ser validat internacionalment.

Eduard Gracia
Eduard Gracia
09.04.2019  ·  05:47

Avui, com sembla que tants altres col.laboradors d’aquesta pàgina web, m’he sentit profundament irritat amb la idea que sembla defensar l’editorial. Proposar un nou referèndum unilateral, després de les votacions d’Arenys de Munt que és vàren repetir per tota Catalunya entre 2009 i 2011, del 9N al 2014, de les eleccions plebiscitàries al 2015 I del 1-O al 2017, és tant com convertir-lo en un acte folclòric, una forma d’assegurar-nos que ningú no ens pren mai més seriosament. Que la idea vingui a més d’ERC, que no ha desobeït res des del 27-O (recordem les actuacions inefables del President Torrent al Parlamant, per example) i és nega a cap forma d’unitat (que és l’únic que ens pot ajudar) ho converteix en una aixecada de camisa tràgica. Que aquest diari normalment tan encertat i perceptiu recolzi (perquè ho sembla pel to de l’editorial) aquest pla autonomista per a fer-nos perder temps i energia mentre ERC col.labora amb l’Estat per a anul.lar el nostre President Puigdemont, és quelcom que em provoca una enorme tristesa …

Miquel Gilibert
Miquel Gilibert
09.04.2019  ·  06:10

No se si ERC planteja com a tal un referèndum. M’imagino que deu voler dir pactat, cosa que equival a demanar que plantem un bitllet de 5€ i surti un arbre que doni monedes, tal i com és Espanya. M’estranya molt que donades les circumstàncies del que s’ha vist es pugui plantejar com una proposta seriosa. I encara més que es defensi, fins i tot des de l’optimisme més abrandat.

Deixant de banda la impossibilitat que es pugui fer de forma consensuada, tenint en compte que al davant hi tindrem o bé àcid sulfúric (C’s + PSOE) o àcid nítric (PP + PSOE + Vox), és evident que parafrasejant Sánchez, seran fatxes, però no idiotes. I confio que nosaltre tampoc no en siguem, d’idiotes. Anem a repassar coses:

* El 9N els va deixar descol·locats. Per mi ja va ser el referèndum. Amb la inestimable col·laboració de la CUP i les lluites entre ERC i CDC es va trigar 1 any en convocar eleccions amb llista unitària (temps per preparar-se per l’estat) i després encara un any més pel referèndum que, recordem, va sortir a canvi de la moció de confiança. Quan es va començar a organitzar l’estat sabia perfectament què havia de fer perquè ja ho havia assejat el 9N. Només li va fallar que les urnes i paperetes es varen portar de forma clandestina i que els col·legis es varen obrir per l’organització de la gent. Algú pensa que això tornarà a passar si es fa un nou referèndum ? Quant de temps trigaran a invocar el 155, si no és que, com diu el programa electoral del PP, l’apliquen automàticament des del 29A ? Algú pensa que amb Espanya hi ha la més mínima garantia processal o jurídica ?

* El dia 1O encara hi havia una certa idea que potser els mossos serien neutrals i que teníem el control del territori. Almenys alguns ho pensàvem, perquè no m’hauria imaginat mai que els nostres polítics i líders socials poguessin dilapidar l’esforça de tots per res i per acabar a la presó. Clarament, no hi havia res. De debò algú pensa que en un nou referèndum tindrem més control dels mossos i del territori ? Perquè al cap i a la fi, va d’això: control. El Kòssove és independent digui el que digui Sèrbia perquè ja pot anar cantant Belgrad, que la policia de Pristina o el funcionari de l’ajuntament no li fan cas. I el mateix aplica a la Crimea ucrainesa. Podem dir el mateix de Barcelona ?

* Els dies 3O, 10O i 27O els nostres líders no varen saber què fer. Admetem-ho d’una vegada: no hi havia cap estructura d’estat preparada i cap d’ells s’imaginava el grau d’enrocament d’Espanya, l’absoluta inhibició de la Unió Europea i el nivell de violència que estaven disposats a emprar els nostres “estimats” veïns. Ara imaginem que es torna a concitar la il·lusió i la unitat (difícil per les lluites intestines entre partits, que hores d’ara preferirien pactar amb Llucifer que entre ells) necessàries per- amb penes i treballs- tirar endavant un referèndum, que inevitablement tornaríem a guanyar participant-hi els 2 milions i escaig que ja estem convençuts (com- admetem-ho també- va passar ja el 9N i 1O): sabran què fer davant la resposta més que segura d’un estat doblement embogit ? Jo crec que no. O almenys no aquesta generació de polítics (i probablement de ciutadans).

* Un dels principals problemes del 9N i 1O és la legitimitat. No per nombre de sis, sinó per participació dels ciutadans. Hi ha un munt de gent unionista que no hi va participar, que no en tenia cap intenció i que no ho farà a menys que els ho demanin els seus, ergo Comuns, PP, C’s i PSC. Majories a la búlgara, a menys que la participció sigui espaterrant, no solen funcionar. Amb l’agreujant que tot el procés els ha tornat molt agressius. Una de les coses que més mal m’ha fet és pensar que a un veí meu qualsevol, que em trobi comprant el pa i que voti C’s o PSC, que segur que n’hi ha, ja li estaria bé que un robocop m’obrís el cap per voler ser independent. Jo sempre he rebutjat la violència, però l’altra banda no. I com més va, pitjor. Tot s’assembla més al relat de terracremada.cat.

Admetem-ho d’una vegada, perquè per desgràcia és cert: no hi ha república, i ells varen guanyar. A pals i ja veurem per quant temps, però varen guanyar.

I no fem les mateixes coses de sempre perquè obtindrem els mateixos resultats (Einstein). I no estem per dilapidar esforços un altre cop. Mirem de lluitar d’una vegada per guanyar, assimint-ne els costos. Portem perdent des de la batalla de Muret, i no ens ho podem permetre ni un sol cop més.

Si volem ser lliures, a menys que es produeixi un miracle a Espanya, i Lourdes és molt lluny, haurà de ser amb un moviment de força de la societat que no els permeti reaccionar amb els mecanismes que ja tenen, i a través del parlament. Que no els quedi més remei que asseure’s a decidir sobre el repartiment dels béns i ja està, no sobre quina pregunta fem. Amb molt de sacrificis per part nostra i comptant, sense cap mena de dubtes, amb violència per part seva i dels nostres compatriotes unionistes radicalitzats.

I si no estem disposats a entendre que tot plegat tindrà un cost humà i material per part dels demòcrates, més val que no ens hi posem i anem fent la gara-gara com els bascos. La llibertat i la democràcia sempre s’han de guanyar amb suor i sacrificis. Mai són gratuïtes.

I que deixin d’una punyetera vegada de marejar-nos amb referèndums.

Antoni Oller
Antoni Oller
09.04.2019  ·  06:12

Per fer un altre referèndum tothom hi estarà d’acord, ERC, la Crida, la CUP, “Comuns particularitzats”, JxCat, JxSí, Jxnousí, Grauperistes i tutti quanti (bé, potser els de la Marta Pascal comtessa de Godó, aquests potser no), i no els resultarà difícil de preparar-lo sense que sembli que desautoritza i deslegitima l’1-O. Però ai!, tal com diu Partal, “a condició que després del referèndum se sàpiga què cal fer i com”, i això ara mateix ho veig impossible; és impossible perquè no hi ha una estratègia única, i no és només que no sigui única, és que n’hi ha dues de potencia similar frontalment oposades, ho hem constatat dolorosament al llarg del traumàtic any ’18; no podem fer res “immediatament eficaç” (no sé com definir-ho altrament) fins que no es dirimeixi aquesta oposició frontal d’estratègies; i això només es dirimeix a les urnes. I amb la propera tongada electoral no n’hi haurà prou: ni unes espanyoles, ni unes municipals, ni unes europees, no son l’instrument ideal per dirimir estratègies nacionals cap a la independència de Catalunya; en tot cas, lo que més s’hi acostarà seran les europees, que s’estan dibuixant com un plebiscit Puigdemont-Junqueras, cosa que de fet tampoc estarà gaire lluny d’una confrontació real d’estratègies. Ara mateix crec que totes les enquestes que donen una clara victòria a l’estratègia d’ERC son interessades, i que els resultats el vespre del 26 de maig no seran tan evidents; però si ho fossin, llavors tocarà arremangar-se i jugar-se la pell (@ANC, eoooo): ja veurem si ERC acaba complint el seu “compromís” de celebrar-lo aquest tercer referèndum; i si realment el compleix, serà havent pactat prèviament amb madrit la seva inutilitat (fins i tot em puc imaginar les preguntes, més enrevessades encara que les que van proposar Duran-Espadaler a les seves bases, per poder-se suïcidar políticament): “encetarem un procés de negociació per analitzar les possibilitats d’implementació de les recomanacions populars basades en el resultat multiinterpretatiu de la consulta no vinculant jurídicament, però sí políticament, bla bla bla” … parlant en plata: fins que ERC no torni a patir un daltabaix com després del segon tripartit, no hi haurà cap avançament “immediatament eficaç” cap a la independència, ens haurem de conformar amb continuar el procés d’internacionalització, en seguir desprestigiant l’estat espanyol internacionalment; aquest camí al menys (que acabarà sent eficaç, però no immediatament), sembla que el tenim ben encarat, malgrat –no us enfadeu- la censura de vilaweb a la Diana Coromines … compensada, tot s’ha de dir, amb una entrevista per emmarcar, al Martí Anglada.

Consol A
Consol A
09.04.2019  ·  06:35

Em sembla més una asseveració retòrica que l’afirmació d’una voluntat política. Crec que no s’adonen que la seva credibilitat està en joc per la manca de congruència entre el que diuen voler i allò que fan. No són de confiança.

Raimon Pàez
Raimon Pàez
09.04.2019  ·  07:11

Una pinça entre l’entorn de Puigdemont i el Front Republicà podria fer avançar cap a la independència, si ERC veu que l’hegemonia que tan desitja no l’aconseguirà baixant-se els pantalons. Per la meva part crec que no hi haurà cap referèndum pactat a Madrid. Si hi ha un altre referèndum serà imposat externament i perquè des de la societat (acompanyada pel Parlament, cosa que ara no es veu…) s’està apretant molt més. No sóc tan pessimista com molts dels que aquí escriuen, perquè entenc que cal tenir la vista posada a mig termini, però sí que em reventa que hi hagi tants polítics que maregin amb un referèndum que a Espanya ningú vol ni veure. Si és una aposta merament estratègica, que ho diguin. ERC, al meu veure, s’ha fumat la credibilitat que tenien amb un any i mig.

Alvaro Martí
Alvaro Martí
09.04.2019  ·  08:00

A condició també que les eines per governar, siguin ben preparades hisenda pròpia i tots els ministeris necessaris i sobretot com ser mestre del país des de el primer dia, perquè el país no perdona un segon 3O

CARLES ADELL
CARLES ADELL
09.04.2019  ·  08:14

Un segon referèndum? I desprès què?
Si us plau, no maregem més la perdiu, que ja prou que ho està. No ens feu perdre el temps.
Us ho diré d’una altra manera: “Nunca segundas partes fueron buenas”.
El referèndum ja el vam fer i el vam guanyar. No s’hi val a dir que ara n’hem de fer un altre.
Ara el que toca és que es faci realitat el clam del poble, la UNITAT ESTRATÈGICA, fer una bona diagnosi de la situació actual i, a partir d’aquí, establir un full de ruta que sumi energies envers l’objectiu comú d’aconseguir l’estat propi.
Només entendré la necessitat de fer un altre referèndum, si fos pactat i sota la tutela internacional, la qual cosa el faria definitiu. Mentrestant, no podem esperar amb els braços creuats, hem de continuar lluitant i perseverar en la lluita pacífica i constant, per tal d’avançar dia a dia, “tossudament alçats”.

Anna Garcés
Anna Garcés
09.04.2019  ·  08:32

Estic d’acord amb la majoria d’opinions en contra d’un nou referèndum: ja el vam fer.
He llegit les opinions amb molt d’interès perquè ja pensava que havíem perdut el senderi, però veig que no, afortunadament veig molta gent que el conserva.

Albert Miret
Albert Miret
09.04.2019  ·  08:40

Esquerra Republicana sobretot, però també Junts per Catalunya pateixen una ànsia tan brutal de reproduir els fets del President Companys que els fa perdre el seny. Per la majoria dels catalans no és necessari ni obligatori deixar-se perdre la possibilitat de la República independent per afavorir que sigui un partit o altre qui es posi la medalla d’haver estat el primer a proclamar-la. ENS ÉS IGUAL QUI SIGUI! Si no poden ser tots dos units -només dos, perquè el tercer haurà de fer la “boutade” com sempre per no haver d’assumir cap responsabilitat-, que és el que els catalans exigim, ja la farem nosaltres amb una unificació transversal, com hem hagut de resoldre els problemes tantes vegades, però no deixarem perdre més oportunitats fent referèndums ja fets i patits, ni unions fraudulentes amb polítics traïdors, que tampoc serviran per a res. “Si vostè fa sempre el mateix, sempre obtindrà els mateixos resultats” deia el savi. Oi que sembla veritat això? Doncs pareu d’una vegada de fer la mona!

Pep Agulló
Pep Agulló
09.04.2019  ·  08:53

ARIET O FUGIDA ENDAVANT ?

M’inclino per la segona. Políticament un altre referèndum significaria aigualir el significat de l’1-O fins al punt de semblar un escarni tornar-ne a fer un altre. En la consciència de la gent no s’entendria que fos un acte definitiu i no una marrada més, sobretot quan seria posar tot l’accent i la responsabilitat a la ciutadania, mentre l’estratègia unitària de les institucions i classe política que hauria de bastir un full de ruta amb les fites marcades fins a la República quedes empantanegada altra volta, sense lleis de transició, sense força de control del territori, etc. amb la qual cosa vol dir que el paisatge després de la batalla continuaria igual d’incert.

Semblaria un defugir responsabilitats polítiques. L’èpica no es repetiria perquè ara no tindríem el factor sorpresa contra l’Estat, ni la gent hi veuria el valor que va tenir. La implicació ciutadana, malgrat la unitat monolítica dels partits (cosa difícil) no seria la mateixa i la repressió molt superior (estat d’excepció).

Avui no tenim un estat major que ens doni prou confiança i que si ens digués revolteu-vos, ho faríem. No estem aquí. Sincerament veig això que Vicent en diu ariet, més aviat com una distracció, una trompe-l’œil per colar-nos per la porta del darrere la no-unitat en la lluita i el partidisme. Un argument del “i nosaltres més”.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Jose Luis Villalobos
Jose Luis Villalobos
09.04.2019  ·  08:58

Només acceptaría nou ref. si:
a) Pregunta binaria, Indep SI, Indep NO.
b) Auspiciat i vigilat x ONU.
c) Garantía de vot exterior i per correu inviolables.
d) Garantía de vinculació.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
09.04.2019  ·  09:05

És il·lús pensar que hi haurà un altre referèndum unilateral, ara ja no serà possible, l’estat espanyol no es deixarà. Hi ha coses que es poden fer un cop i prou. L’ 1-O el vam fer i no el vam saber aprofitar. Les conseqüències d’aquell 1-O que “ho va canviar tot” jo no podia ni imaginar-me-les, tot està explicat en aquesta entrevista a Joan Tardà https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-joan-tarda-hegemonia/
Fa anys l’Oriol Junqueras tenia presa, ara un nou referèndum (després de les generacions que calgui i quan vulgui Espanya), la hegemonia i ser el pal de paller de l’independentisme. Profunda decepció.

Xavier Michelena
Xavier Michelena
09.04.2019  ·  09:18

Segueixo veient que els catalans continuen en el seu tarannà repetitiu de aixó no podrà ser,és impossible de fer,no cal ni intentar-ho…..
Doncs,NO.Ment molt clara i ENDAVANT.No pot ser enlloc del món que freni a ningú les tombarelles psicològiques d’impresentables i retardats mentals sense límits.Endavant,endavant i endavant.Les coses semper avancen amb fermesa i dignitat sense límits.

Joan-Esteve Simó
Joan-Esteve Simó
09.04.2019  ·  09:19

Jo no ho veig gens clar.
Ara com ara i amb la informació que tinc, hi estic en contra !!!
El Referèndum d’autodeterminació ja es va fer l’1 d’Octubre del 2017 i la proclamació també es va fer el 27 d’Octubre del 2017.
Ara només falta implementar-ho o un referèndum acordat, amb mediació internacional, de ratificació de la independència.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
09.04.2019  ·  09:19

Recordo en Jordi Cuixart dient que hauríem de continuar votant tantes vegades com calgui. No ens fan por les urnes…ho recordeu?….Què volia dir?…El Consell per la República pot ser un espai per votar quan vulguem?

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Sílvia Fortuño
Sílvia Fortuño
09.04.2019  ·  09:27

Em sumo a tots el comentaris referents que el referendum ja s’ha fet, la República està declarada i solament cal fer-la efectiva.

David Escobedo
David Escobedo
09.04.2019  ·  09:52

Quan ERC diu “bloquejar el Gobierno a Madrid” s´ha de llegir “pactar amb el PSOE”.
Quan ERC diu “un nou referendum” s´ha de llegir ” un nou procés per eixamplar la base durant 20 anys més i tenir nosaltres la clau del calaix”.
JxCAT no proclamarà cap Republica ni farà absolutament res. Ni volen, ni poden. JxCAT és només l´eina de Puigdemont per no caure a l´oblit, no és cap partit seriós ni té un projecte definit.
Hi ha un únic partit nítidament indepe i clarament disposat a desobeïr: la CUP.
O voteu CUP o voteu autonomia.
Dintre de poc hi hauran eleccions autonòmiques. Veurem que feu. Votar Puigdemont és el mateix que votar al Referendum, molt maco i simbòlic però no serveix per res si el que vols és la independència.

Als últims 10-15 anys els politics indepes han promés moltes coses (referendum, independencia, estructures d´estat, suport internacional, Republica, restitució…etc).
Per altre banda, els polítics espanyols només van prometre que la unitat d´España no es negocia i aplicar el 155.

A España es diuen moltes mentides, però amb la unitat de la patria no s´hi juga. I això és un principi vertebrador compartit per una inmensa majoria dels ciutadans de tots els racons del pais. Mai hi haurà un referendum acordat perquè tan sols la proposta ja penalitza electoralment. Això no depen ni de qui mani, ni del seu color polític, ni del seu tarannà personal, ni de la meva opinió. Això depen dels espanyols. No és una opinió, es un anàlisi de la realitat. Ho sap tothom: no es pot arrivar a governar España sense oferir una defensa granítica i real de la seva integritat territorial i de la seva sobirania. Només la negociació ja penalitza a les urnes, tan sols amb insinuar una possible negociació aquell aspirant perd escons.
La pàtria és quelcom real a España. El preu que estem disposats a pagar per defensar el pais, els nostres drets i la nostra llibertat és superior a qualsevol amenaça potencial. No existeix amenaça prou gran, no existeix oferta possible, no existeix res que pugui fer canviar això. Qualsevol governant rebrà recolzament massiu del poble per lluitar contra una desintegració territorial imposada. Per descomptat Europa no pot fer res, ni ho vol fer.

O voteu CUP o voteu autonomia.

Alexandre Pineda
Alexandre Pineda
09.04.2019  ·  10:11

No ens aturarem, masses segles colonitzats, ara, amb l’esforç del poble i dones i homes que hem triat per continuar obrint el camí, ni un pas enrere, dones i homes de la política empresonats amb el barbarisme espanyol, i els exiliats, plegats triomfarem, referèndum no ho se pas, crec el millor es posar sobre la taula, la nostra, (una de negociació serà estèril), si, la nostra victòria, dolorosa tanmateix amb 1066 ferits, alguns de greus és un haver que hem de valorar i complimentar el mandat de l’1-O.

Victor Serra
Victor Serra
09.04.2019  ·  10:11

Només es pot fer un nou Referèndum si és definitiu, acordat i acceptat per la Comunitat Internacional. No veig cap marge per fer un altre referèndum unilateral, i que els efectes sigui diferents als del 1-O.
Espanya no acordarà mai un referèndum a menys que s’hi vegi obligada. I per veure-s’hi obligada s’ha de debilitar molt més ( l’ultradreta ho pot aconseguir) i les majories independentistes han de ser més àmplies i demostrables en conteses electorals homologables.
Quan tinguem tot això, encara no serà suficient. Em van caure a terra quan vaig llegir, si no ho vaig entendre malament, que Joan Tardà deia que la independència l’havia de liderar ERC, o sino ells no estaven per la feina. Aquesta actitud ( i està per veure quina tindria la CUP) , ens faria perder l’oportunitat de guanyar, encara que haguéssim aconseguit tot el que esmento en el primer paràgraf.
Espero que siguem capaços d’actuar amb intel.ligència, realisme, i per una vegada, deixar els interessos de partit de banda.

JORDI BALBASTRE
JORDI BALBASTRE
09.04.2019  ·  10:36

Si. Els catalans votarem tantes voltes com calga, perquè som uns societat democràtica i s cada votació estalviem un camp de batalla dels de abans ple de morts dels seus i dels nostres.
Però ja hem votat i ja hem declarat la República. Cal fer altra cosa que votar ara

Josep Culubret
Josep Culubret
09.04.2019  ·  10:41

Molt bé, fem un altre referèndum, ara port ser que no hi hagui tanta gent a votar. Doncs, de què em serveix votar, si després el Govern de torn, dient que complirà el mandat, al cap d’any i mig, em dirà de fer un altre referèndum.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
09.04.2019  ·  11:16

OK, doncs. Endavant. Però hi ha d’haver pla. Completament definit. I aquest cop s’ha de construir sobre la base que els espanyols són una colla de feixistes reaccionaris, violents, tramposos i incapaços de pensar en res més que en acabar amb nosaltres. És a dir, hem de guanyar-los sí o sí. Definitivament. Ah, i no comptem amb Europa: Juncker, Tusk, Saviani, Timmermans… Però sí comptem amb les cancelleries i les opinions públiques europees. Perquè la feixistització d’Europa s’ha d’aturar immediatament, i nosaltres podem fer-ho.

I culturalment també, si creem obres de nivell internacional que mostrin al món que grans que som. Ja tenim bons llibres, i també alguna bona pel·lícula. Però de la Nova Cançó ja en fa quaranta anys, i actualment només els independents fan bons discos, mentre que el que publiquen les grans discogràfiques de país és unànimement llastimós i de festa major barata. A treure’s la son i fer els nostres Sgt. Peppers!

Joan Vila
Joan Vila
09.04.2019  ·  11:22

El proper referèndum seràn les primeres eleccions en què hi hagi una majoria abdoluta de vots a partits independentistes. Llavors és quan s’haurà de fer efectiva la república i demanar a la comunitat internacional que aquesta vegada si que es mulli.

Sal·lustià Herrero
Sal·lustià Herrero
09.04.2019  ·  12:07

No em sembla veure cap senyal per banda d’ERC per a fer efectiu l’1-O (ni per tal de fer-ne un altre, amb mediació i protecció internacional) perquè si no acceptarien anar junts al parlament europeu amb JuntsXCatalunya, Poble Lliure, La Crida, etcètera, per a mostrar una foto clara i contundent a Europa i al món capaç de fer-ho possible… de manera irreversible i incontestable contra un Estat espanyol que ens combat de manera hostil i odiosa. Sembla que només volen pactar amb el PSOE, el que siga. Com si s’hagueren arronsat! Visca Toni Comín!!!

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
09.04.2019  ·  12:08

Un altre referèndum no vinculant seria un error gravíssim.

Qui demana un altre referèndum ho fa per aigualir EL REFERÈNDUM del 1-O. Desig d’en Junqueras (ERC) dit clarament pel seu lacai Joan Tardà.

És una forma de tirar terra a sobre del 1-O perquè votarà menys gent (molts emprenyats per l’engany del muntatge no anirien), ho faran addictes a Junqueras, els CiU de Marta Pascal i també més espanyolistes. La resta possiblement no estigui per seguir la farsa d’enterrar l’1-O. No cal dir que el naZionslisme espanyol i els seus mitjans de comunicació publicitarien el resultat arreu dient que és “un retorn al seny d’espanya dels catalans “. Patètic.

Un altre referèndum tindria una resposta massiva i seria guanyat amb total claredat per l’independentisme si fos vinculant i convocat amb el suport de la UE i la ONU a despit d’espanya.
És l’únic motiu perquè es faci, la resta és voler enganyar-nos.

Copio les paraules d’un altre subscriptor:
” ERC col.labora amb l’Estat per a anul.lar el nostre President Puigdemont”.
A això cal afegir ara la aparició de Marta Pascal de CiU (si, CiU, no és un error perquè amb el que està fent no es pot dir convergent, mes aviat seguidora de Duran i Lleida).

Com bé es deia ahir a la editorial de VW, per a espanya la bèstia negre a batre per el MHP Carles Puigdemont. I per a fer-ho estan comptant amb la pinça del rancuniòs Junqueras per una banda i amb Pascal per l’altre, per esgarrapar vots a l’independentisme.

No votaré a ERC més fins que Junqueras no plegui, i com jo en conec a molts. Als altres votants d’ERC els hi demano que ara li facin el boicot i quan marxi Junqueras i els seus botiflers, tornem tots a recuperar la autèntica ERC.

Cal votar, mai abstenir-se, però ara, a totes les properes conteses electorals, només hi ha dos opcions independentistes, Front Republicà i JxCat de Puigdemont.
La resta es votar autonomisme o pitjor.

Àngels Folch
Àngels Folch
09.04.2019  ·  12:20

Es torna a parlar de posar damunt de la taula un tercer referèndum. D’acord, pot ser necessari i inevitable tornar-li a posar. I fer-ho no significa pas menystenir, renunciar, ni treure validesa al primer d’octubre. I no ho significa perquè de fet, pròpiament, el poble català encara no s’ha autodeterminat mai. M’explicaré.

La realitat és aquesta:

1. Vam fer un referèndum legítim que vam guanyar.
2. L’estat, no podent fer res per impedir-lo, es va dedicar a fer el màxim que podia fer per desacreditar-lo: posar-hi violència per tal que la comunitat internacional no el pogués considerar vàlid ni homologable.
3. Amb tot, el vam fer i guanyar, però també l’actuació de l’estat va aconseguir l’objectiu buscat encara que, paradoxalment, també va servir per enfortir-nos, per internacionalitzar el conflicte i per desemmascarar l’estat espanyol.
4. La independência es va proclamar, pero no es va fer efectiva. Tant cert és una cosa com l’altra. No podem donar només valor al fet que no es fes efectiva, les dues coses s’han esdevingut: la proclamació i la no efectivitat.
5. Per tant, hem de partir de la realitat que tenim. I aquesta realitat també ens mostra que tenim un problema no només amb l’estat espanyol, sinó també dins de casa: la desunió dels partits, de tots els partits! No estic d’acord que el problema de la unitat es centri només entre ERC i el PDCAT. La CUP també hi ha tingut un paper important en aquesta desunió, un paper per desgràcia molt negatiu que seria d’una gran miopia política no teenir en compte.
6. Si analitzo fredament i objectiva tot el procés des del 2012 fins al 27 d’octubre de 2017, la conclusió a la que arribo és que els partits mai no ens portaran a la independència. I no ho faran perquè NO PODEN, estan atrapats dins del sistema polític espanyol (polític i sobretot jurídic!), vulguin o no, en formen part. DES DE DINS de l’estat mai no en podrem sortir de manera pacífica, democràtica i pactada.
7. Què va passar el primer d’octubre de 2017? Per què va ser un èxit i vam guanyar? Doncs sobretot perquè va ser el poble qui es va unir i fer pinya per un objectiu concret: votar! I és aquesta unitat la que ens va permetre guanyar.

La conclusió que en trec de tot això és la següent: si cal fer un tercer referèndum, primer hem de foragitar tots els complexes i pors, i plantejar el problema des del reealisme polític, partint de la realitat jurídica internacional.

Fem-nos unes quantes preguntes:

Qui té dret a l’autodeterminació? Els veïns d’una escala? Els socis d’un club? Els habitants d’una ciutat? NO! Segons la Carta de les Nacions Unides qui té dret a l’autodeterminació són els pobles, és a dir, les nacions.
El poble espanyol hi té dret? Sí, però de fet ja té un estat.
Hi tenen dret les nacions sense estat.
Els catalans som una nació? SÍ! I per això i només per això, Espanya que coneix molt bé les regles de joc, mai ha acceptat reconèixer Catalunya i els catalans com una nació. Per això, sistemàticament, neguen l’existència de la nació catalana. Catalunya és una nació i no té estat.
Qui té dret doncs a l’autodeterminació? El poble català o el poble espnyol? EL POBLE CATALÀ!
I qui és el poble català? El poble català el conformen aquells que està inscrits en el cens espanyol de tot l’estat? NO! Els inscrits en el cens espanyol de Catalunya? TAMPOC! Però tampoc el poden conformar els ciutadans que viuen, que estan empadronats a Catalunya, i que tenen reconegut el dret de ciutadania, però que no s’autoreconeixen com a nació catalana. És evident que no pot formar part del poble català aquell espanyol que, visquent a Catalunya, diu que és Català però a la vegada nega l’existència de la nació catalana.
Aleshores, qui conforma el poble català? Doncs molt senzill: tots els que s’autodefineixen com a catalans. La identitat no ens la dóna un paper, un dni, ni un jutge, ni un jutjat. La indentitat és subjectiva i personal, només un mateix està capacitat per dir què i qui és. L’únic que pot afirmar quina és la seva identitat nacional, la seva condició sexual, la seva religió, la seva ideologia política és un mateix. Ningú ho pot fer per ell, ni a ningú se li pot imposar la nacionalitat, la condició sexual, la religió, ni la ideologia política. Tot això forma part del ser de cada ésser humà i, sortosament, després de molts anys i segles de lluita, al menys en les societats occidentals de la que formem part, s’ha aconseguit guanyar i protegir aquestes llibertats peronals (nacional, sexual, religiosa i política).
És català aquell que, hagi nascut on hagi nascut, visqui on visqui, parli la llengua que parli, s’autodefineixi com a membre de la nació catalana. Potser hi ha altres nacions que no ho veuen ni viuen així, potser hi ha nacions que consideren indispensable haver nascut en un lloc, tenir uns determinats cognoms o professar una determinada religió per formar part de la seva nació. Però aquest no és la cas de la nació catalana que sempre ha estat el fruit del mestissatge, de l’acceptació i de la integració de tothom qui n’ha volgut formar part, de tothom qui ha compartit els anhels de llibertat i de justícia, de tothom qui posa aquests anhels per davant dels orígens. El que ens identifica els catalans non és la sang, sinó la cultura i una concepció determinada d’exercir el poder i de governar la comunitat política.
Arribats a aquest punt hem de ser capaços de dir ben alt que qui té dret a l’autodeterminació, segons la Carta de les Nacions Unides, és el poble català, que el poble català no té perquè coincidir amb el que està empadronat a Catalunya, que ens cal un cens català on s’hi puguin inscriure tots aquells que, visquin en el territori que visquin, siguin ciutadans de l’estat que sigui, s’autoidentifiquin amb la nació catalana. És a dir, hem de fer visible el poble català com un poble diferenciat i amb els mateixos drets i deures que el poble espanyol i que qualsevol poble.
I és només des d’aquesta perspectiva que tindria sentit tornar a posar damunt de la taula un tercer referèndum d’autodeterminació. Però aquesta vegada, liderat des del poble, no des dels partits, ni des de les institucions autonòmiques que poden ajudar però mai liderar-ho.

Posem doncs fil a l’agulla i fem créixer ràpidament aquest cens, fem-lo arribar a tots els més de dos milions de catalans que ja han votat i manifestat que volen un estat, fem-los-el arribar perquè s’hi inscriguin. Quan en el cens hi tinguem com a mínim aquests dos milions, estarem en condicions d’elegir entre els seus membre els representants del poble català a qui haurem d’encarregar de representar-nos davant les Nacions Unides per demanar ampara com a poble i la realització d’un referèndum d’autodeterminacvió del poble català sota la supervisió de les Nacions Unides.

Aquest serà el primer referèndum real d’autodeterminació del poble català. Hem fet un gran camí fins a aquí i l’hem fet en pocs anys, però també hem fet errors o no hem estat capaços de veure determinades realitats que teníem al davant i que ara potser se’ns fan més nítides del que ho eren deu anys enrere. Fa 10 anys vam veure amb tota claredat que la via autonòmica s’havia exhaurit, però, no obstant, vam seguir volent sortir-ne des la mateixa via autonòmica. Ara, després del primer d’octubre, la impossibilitat s’ha fet evident i la realitat s’imposa: necessitem fer visible el poble català com a subjecte polític amb els mateixos drets i deures que els altres pobles del món.

Això és el que estem fent des de https://comites-poble-catala.org. Us con vido a fer-hi una ullada.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
09.04.2019  ·  12:51

Quan el director V Partal ens diu:

“Em sembla interessant, a condició que després del referèndum se sàpiga què cal fer”, ens hauria de dir “Ningú està preparat per a saber que cal fer”.

Per tant, mentre ningú sàpiga que s’ha de fer després del referèndum, seria un altre pas en fals empènyer Catalunya a realitzar-lo.

Seria la debacle final. Un tret al peu (o al cor).

Antoni Gordó
Antoni Gordó
09.04.2019  ·  13:14

Soc l’Antoni de La Pobla de Segur.

Aquest escrit em sap molt greu tenir-lo que escriure, doncs descriu el fracàs de tots els intents per aconseguir la unitat d’acció de l’independentisme.

Ni en Llach, ni en Comin, ni tants altres ho han aconseguit per a aquestes eleccions generals i això que el clam ha estat gairebé unànime.

Veure’m les europees i les municipals. Depèn de nosaltres.

I tots sabem qui “NO HA VOLGUT AQUESTA UNITAT D’ACCIÓ”. Lo de la unitat estratègica és una excusa de mal pagador.

Avui votar aquells que no han volgut aquesta unió ( parlo dels dirigents d’aquest partit, no pas de les seves bases que ho han tingut molt clar i així ho van fer aprovar al darrer Congres del partit) representa votar més autonomisme i allargar sine die, la independència.

No ho dic jo, ho ha dit el que mana més d’aquest partit a l’escriure que el referèndum ha de ser pactat amb l’estat renunciant a la via unilateral. Son paraules dites i mai desmentides per aquest alt mandatari.

Donar el vot a aquesta opció significa premiar els interessos de partit per sobre dels interessos del país, amb el risc que comporta que algun partit pugui dir que ha guanyat les eleccions generals a Catalunya, igual que ara ho pot dir la Inés Arrimadas per les del Parlament de Catalunya.

A més pot significar perdre l’Alcaldia de Barcelona, per allò de que, qui és Batlle es el cap de llista del partit més votat si no hi ha majoria absoluta entre les altres candidatures.

És tan evident que és un error brutal que fa mal al cor als que ens hem manifestat i encara ens manifestem a tot arreu defensant el Dret a Decidir el nostre futur i mai preguntem d’on ve o què pensa la companya o el company del cantó.

Ara ens obliguen a posicionar-nos i per tant a mirar-nos de reüll. Quina pena…

Per esmenar aquesta manera de procedir, una vegada més, el poble encara hi té coses a dir.

Si a les eleccions generals premiem l’ opció que clarament ha optat per aquest unitat d’acció, aconseguirem que, els altres, tinguin que esmenar la jugada i tinguin que escoltar el que vol la majoria del poble.

Si no ho aconseguim tenim autonomisme per anys i panys. Desprès no ens queixem.

A les nostre mans està.

Maria Angels Fita
Maria Angels Fita
09.04.2019  ·  13:29

No caigueu en el parany! Com a minim Vilaweb no ha de caure en el parany!
D’acord amb en Victor Serra, Salvador Aregall, Albert MIret, Anna Garcés i tants altres que heu escrit que no. NO i NO!!!
ERC, com diu l’Antoni Oller, necessita una davallada com la que va patir després del tripartit. Contribuim a fer-la possible. I, després, haurá de fer molta neteja per tornar a ser independentista.
Un tercer o un quart o un cinquè referendum no l’hem de proposar mai nosaltres. Ha de ser la comunitat internacional qui ho proposi i ha d’obligar Espanya a acceptar-lo.
Només aixì jo podria acceptar un altre referendum.

Fora ERC. el bluff més gran del procès.

Santiago Bosch
Santiago Bosch
09.04.2019  ·  14:04

Mentre llegeixo i vaig arribant al final de l’editorial més em sento immers en una utopia, en una mena de mareig narcòtic. Són tantes les premises que han de confluir per fer-ho possible, tantes les voluntats que s’han de conjugar i tanta la generositat que s’ha de demanar a uns i altres, que vist el vist, no em sembla que es puguin donar les circumstàncies.
Malauradament, des de fa un parell d’anys, s’han fet curses per veure com de veloçment es separaven, mentre el clam del poble clamava, bramava “unitat” !
Què els importa als jerarques dels partits el que digui el poble ? Quins interessos obscurs els mouen?
Fan el mateix que els déus de la mitologia hel·lena. Els déus de l’Olimp es barallen a les altures, en el seu món, tan llunyà i menystenint el món del mortals, sense adonar-se, o pot ser sí, de que allò que ells remouen a les altures té conseqüències a voltes molt doloroses pels terrenals.
No tots els déus han estat immortals. Farien bé de tenir-ho present aquests d’ara.
Els déus no són generosos, ni són benevolents. Als déus, si cal, se’ls ha de donar l’esquena.

Jaume Bonet
Jaume Bonet
09.04.2019  ·  18:42

Els partits catalans no han de parlar de fer cap referendum, ans d’implementar la independència. Si els qui ofereixen el referendum són els de l’estat, llavors els catlans podrien posar condicions, observadors internacionals, etc, però si qui demana el referendum són els partits catalans les condicions les posarà l’estat, i la tupinada estarà servida.

Com que l’estat no proposarà el referendum la única passa pendent és la d’implementar la independència ja declarada.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
09.04.2019  ·  18:42

Fer un altre referendum en que no hi participin els del No, que s’hagi de fer acceptant la legislació espanyola o desobeint-la però rebrent cops i que no sigui vinculant és una mostra de fracàs.
Si els partits volen arriscar que desobeeixin i promoguin la desobediencia, principalment la fiscal. Tota la resta són excuses de mal pagador. I que es deixin d’hosties. Quan hi hagi sentència o aturem el país setmanes o mesos o aquí no passarà res. I els nostres seguiran a la garjola.
L’únic escenari que veig possible és seguir tocant els dallonses a espanya fins que algú, algun dia, se n’atipi i digui prou. D’un costat o de l’altre. Que tot pot ser.

Xavier Codó-Sastrada
Xavier Codó-Sastrada
09.04.2019  ·  19:54

En la linia que asenyala en Joan Vila i l’Oriol Roig, però una mica diferent.

Jo no hi veig cap referèndum si abans el PSOE no decidèix suicidar-se, i no ho farà.

Com a molt el que hi veig son unes noves eleccions autonòmiques i plebiscitàries, després de les sentències, per aprofitar l’emprenyamenta general.
Eleccions plebiscitàries que caldria que fosin assumides com a tals per tots els partits independentistes… i sobiranistes!

Caldria també acordar uns punts programàtics comuns, que potser sí, aquí s’hi hauria d’incloure un nou referèndum avalat internacionalment (tal com diu en Josep Guia i d’altres) si previament s’ha negociat i si som capaços de demostrar que som majoria suficient, … en vots!

Ès l’única possibilitat que jo hi veig, descartada (sembla ser) la vía unilateral.

Joan Ventura
Joan Ventura
09.04.2019  ·  20:53

alguns proposan un altre referemdum pactat am l’estat,i volen anar a las eleccions sols,I jo
em preguntu que volen aquesta gent,que es guanyi el referendum en el cual ens prometeran
l’oro i el moru i cuan se aprovi surti un altre Rajoy junt em l’ enana , abuscar firmas per tot Escanya perque els srs.del tribunals de l`injusticia ens el retallin i el monstre de tiempos remotos i passi el”cepillo”i tornem esta picho que mai. No creyeu que ja ens an engayat vegades.Per espanya som una COLONIA i el sr, Lara ja va dir “i qui pagara el PER si
catalunya marcha. Srs. a gat escaldat em aigua tevia ja fot el camp.

Federació de Comitès Poble Català Albert
Federació de Comitès Poble Català Albert
09.04.2019  ·  23:21

El comentari de l’Àngels Folch d’aquest dimarts al migdia és una alenada d’aire fresc i de realisme polític al mig de les conjectures de com intentar refer la votació d’autodeterminació a Catalunya o tornar a declarar la independència des dels mateixos òrgans que l’estat espanyol té a Catalunya (Govern i Parlament de Catalunya) com ja es va fer l’octubre de 2017. Les mateixes causes donarien els mateixos efectes o similars.
Per sort, l’independentisme no s’acaba en els partits sobiranistes i els òrgans autonòmics, des d’aquella gàbia regida per la Constitució Espanyola, la del poble espanyol, no es pot organitzar un referèndum d’autodeterminació del poble català, subjecte titular d’aquest dret. Només podrien tornar a organitzar l’autodeterminació de tota la població de Catalunya amb DNI espanyol, en diuen “el poble de Catalunya”, fingint ignorar que hi arrosseguen els ciutadans de sentiment nacional espanyol de Catalunya que no són subjecte d’autodeterminació ni ho volen ser, perquè ja tenen un estat propi amb capital a Madrid
Per sort, l’element fonamental de l’independentisme, el poble català, no es troba tancat dintre de la gàbia constitucional espanyola que regeix el Parlament, el Govern i els partís que els formen. I, com diu l’Àngels, el poble català té al seu abast el cens electoral català per elegir una Cambra de Representants no regida per la Constitució Espanyola i organitzar amb la comunitat internacional la consulta d’autodeterminació efectiva, no unilateral. Un cens d’inscripció lliure i voluntària de persones residents als Països Catalans sense distinció per raons de lloc de naixement ni de llengua habitual. Informació i inscripcions a https://comites-poble-catala.org .
Altra cosa és que convé que a totes les eleccions on es presentin partits i llistes sobiranistes obtinguin els millors resultats i la majoria allà on sigui possible, i per això els hem de votar i cridar a votar-los.

Albert Bertrana i Bernaus
Federació de Comitès Poble Català

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb els diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ al mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €