Fa cinc anys exactes que Marta Rovira, Jordi Turull i Joan Herrera van acudir al congrés espanyol a demanar de fer un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Amb el resultat que tots sabem. Amb el resultat a curt termini, un no com una casa, i amb el resultat a llarg termini: és esfereïdor de comprovar que cinc anys després Jordi Turull és a la presó i Marta Rovira a l’exili.

En un gest molt comentat aquells dies, Marta Rovira va saludar el president del govern espanyol d’aleshores, Mariano Rajoy, mentre baixava les escales per anar a la trona. I més tard li va regalar un exemplar en espanyol de Common Sense, el magnífic pamflet de Thomas Paine. El text, signat originàriament per ‘un anglès’, va ser decisiu per a menar els Estats Units a la independència de l’imperi britànic, però sobretot ha restat com una lliçó política insuperable. Paine hi explica que hi ha coses que simplement no es poden aturar. Rajoy sembla que no va llegir el llibre, perquè Soraya Sáenz li’l prengué immediatament de les mans. I, de fet, a Espanya no sembla haver-se’l volgut llegir ni entendre ningú, vist on som al cap de cinc anys.

Després d’aquella sessió va arribar el 9-N i tres anys més tard arribà finalment el referèndum d’autodeterminació, el Primer d’Octubre que ho canvià tot i per sempre. L’1-O, com explicava fa pocs dies, va traure l’estat i el règim de la seua zona de confort i originà una reacció en contra nostre que és veritat que fa mal, però que també aprofundeix cada dia que passa d’una manera definitiva i irreversible la separació sentimental, no tan sols política, entre Catalunya i Espanya.

Avui ja som molt lluny d’aquella sessió al congrés espanyol, del 9-N i fins i tot del Primer d’Octubre. Però el referèndum, la idea de fer-lo servir com a eina, sembla que torna. ERC l’ha inclòs novament en el programa electoral, segons que vàrem saber ahir. I les altres forces independentistes sembla que comencen a estudiar la possibilitat que la resposta a la sentència judicial torne a passar per les urnes referendàries.

La decisió és complicada i serà polèmica, sens dubte. Perquè es fa difícil de parlar de la convocatòria d’un nou referèndum sense desautoritzar d’alguna manera l’esforç heroic de la població en aquell dia de porres i violència policíaca. I sense desautoritzar, per tant –si se’n desautoritza el resultat–, la declaració d’independència posterior.

Però, dit això, alhora hi ha dues raons potents que obliguen a no refusar d’entrada i sense contemplacions una opció que, segons que em diuen, pot ser la que concite més unitat estratègica. L’una és que, amb una previsible victòria de Pedro Sánchez, seria molt interessant de veure quina reacció tindria un estat que ha vist la reputació intensament tacada a conseqüència precisament de la violència desencadenada contra la població.

La segona raó és la que em sembla interessant, a condició que després del referèndum se sàpiga què cal fer i com. Imaginem que la hipòtesi d’un nou referèndum apareix en l’horitzó com a resposta a la sentència. Imaginem que, quan Espanya haja culminat solemnement la seua reacció demòfoba, els catalans tornem a votar unilateralment, de manera que qüestionem de què ha servit tanta agressió. Un ‘votarem quan voldrem i com voldrem, tant hi fa què feu vosaltres’ seria un missatge molt difícil de pair per a Espanya, que segurament entraria en una crisi encara més intensa que l’actual.

Mirant això, mirant-ho d’aquest punt de vista diguem-ne utilitari, acceptar la proposta d’un possible tercer referèndum unilateral, després del Primer d’Octubre i d’haver proclamat la república, podria ser una opció a estudiar. Però insistesc que, si més no en el meu cas, sempre que anàs acomboiada d’una unitat estratègica real i granítica i sempre que el govern, els partits i les associacions ens explicassen com es podria fer aquest tercer referèndum sense fer marxa enrere respecte del Primer d’Octubre. I explicant per què i de quina manera seria l’ariet que afirmen que podria ser.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb