De textos i cans

Un fragment d’Heràclit d’Efes, concretament el 97, diu: “Els gossos borden a aquells que no reconeixen.” L’escriptor anglès Sir Arthur Conan Doyle sembla haver-ne tret la conseqüència quan la seva creació, l’astut detectiu Sherlock Holmes, resol un crim observant que el gos guardià no havia lladrat la nit dels fets. Al contrari que l’investigador de Scotland Yard, insensible a un detall tan suggeridor com la inexistència d’una acció, Holmes considera l’absència de lladrucs com un indici. Sap que hi ha fets que són significatius per la seva incompareixença, fets que podríem anomenar negatius. No es tracta de fets adventicis, que poden concórrer o no sense alterar l’escaiença, sinó de fets que pertanyen a la lògica de l’esdeveniment i sense els quals no hi hauria esdeveniment. Si l’assassinat l’hagués comès una persona estranya, el gos hauria lladrat; per tant, el silenci forma part de la incidència i allò que no ha passat és el desllorigador del misteri.

Però què passa quan hi ha hagut lladrucs? Doncs allò que observà Heràclit cinc-cents anys abans de Crist: que hi ha manca de reconeixement. Els gossos borden quan alguna cosa no encaixa en la percepció rutinària, perquè, a diferència de Holmes, no són capaços de treure conclusions dels fets negatius. Obsedits per tot el que trastoca la normalitat canina, no fan compte de res que no es manifesti al seu olfacte. Allò que no ensumen no existeix. I el fet negatiu, que per a ments més complexes és curull de significació, per a ells no en té gens.

Allò que diferencia l’exegesi de Holmes de la lectura superficial que fa l’agent de Scotland Yard de l’evidència no és tant la minuciositat de l’observació com la suspensió del judici. Abans de formular conjectures, el detectiu esmerça temps a aplegar i assimilar tots els indicis, sense oblidar els que assenyalen la incidència de fets negatius. Holmes practica un empirisme integral, en què l’absència és tan rellevant com la presència i els fets no esdevinguts compten tant com els ocorreguts. Ara bé, fets negatius no ho són pas totes les coses que no s’escaigueren la nit dels fets, car aquestes són infinites, sinó les que en la determinació de la figura pel rerefons haurien d’haver concorregut i no passaren. En el misteri resolt per Holmes, l’únic fet negatiu rellevant és la manca de bordadissa.

Alfred North Whitehead remarcà en una ocasió que “no hi ha cap frase que estableixi adequadament el seu propi significat. Sempre hi ha un rerefons de pressupòsits que desafia l’anàlisi per raó de la seva infinitud”. Traslladada al cas tot just comentat, l’observació de Whitehead ve a dir que el silenci de la nit és infinit i que Holmes es perdria en una anàlisi inacabable si hagués de tenir en compte la magnitud dels pressupòsits que embolcallen el crim, el criminal, el motiu, l’ocasió, l’existència d’un cadàver i del gos mateix. La insalvable limitació de la comunicació, la necessitat de reduir-ne l’abast pragmàticament, la fa insondable i equívoca, però alhora la dinamitza i converteix en inesgotable. Mai no ens haurem explicat prou. La inadequació del llenguatge a l’expressió implica que cap frase no exhaureix el seu significat, i aquesta restricció n’és la gràcia. És per això que els filòsofs s’han empescat la filosofia del llenguatge. Tanmateix, en la comunicació ordinària cal posar terme a l’exegesi i fer com el detectiu que tanca el cas quan el rerefons infinit s’arrenglera amb la frase finita de manera semblant als astres que s’alineen amb la terra. Al cap i a la fi, que els gossos bordin no vol pas dir que allò que els esvalota no tingui sentit, simplement que no n’hi reconeixen. Un altre fragment d’Heràclit, el 17, diu: “Car n’hi ha molts que no ho entenen –encara que molts hi ensopeguin– ni ho reconeixen quan ho estudien; sinó que s’ho imaginen.”

Els lladrucs són la reacció a la presència d’una cosa estranya, deformada per l’instint (la por, la ràbia, l’agressivitat) en la imaginació. Perquè imaginar és irreflexiu, mentre que analitzar és treballós i demana sensibilitat, cosa absurda d’esperar en un gos de guarda. Si ara algun lector malpensa que l’al·legoria el concerneix, no s’enganyarà pas, a condició d’entendre “lector” en sentit impersonal. I per evitar una mala interpretació del recurs al·legòric, aclareixo que la referència als gossos no té valor expletiu i, per si no era prou evident, adverteixo que ja tenia valor translatici al fragment d’Heràclit, on no es tracta d’una banal observació zoològica.

D’ençà que la premsa s’ha digitalitzat, escriure és com posar un baròmetre al mig del carrer. Les reaccions indiquen la pressió intel·lectiva de l’ambient. L’article és també com aquelles tires envescades que es penjaven als cafès de poble per a caçar mosques. Sempre hi ha algú que hi cau de potes i hi deixa una petja untada d’ideologia i qualque vegada bruta d’intencions. Són lectors que supleixen amb la imaginació allò que l’autor no diu i sovint fins i tot allò que diu. Amb un sentit pueril del significat de la paraula, confonen la “crítica” amb la bonior d’aquelles mosques que, perquè borinotegen damunt les parts d’un bou, es creuen bèstia grossa. També n’hi ha, als dígits alts del baròmetre, que segueixen curosament el fil de l’escriptura amatents a allò que diu i allò que no diu, considerat contra el rerefons dels altres textos de l’autor. Són lectors conscients que les frases no van mai soles, sinó esglaonades en paràgrafs i envoltades de silenci expressiu; lectors que s’obliguen a pensar per què en aquest punt del text el gos, ço és l’autor, va callar. Hom escriu per a aquests lectors; els primers són, com el detectiu de Scotland Yard, comparses necessaris al contrast.