[VÍDEO] Cap on va el feminisme de les noves generacions?

Als informatius i tertúlies d’aquests darreres mesos s’ha repetit moltes vegades això de “les noves generacions són com més va més masclistes“, que “l’escletxa entre homes i dones joves es va fent més gran”, que “molta gent considera que el feminisme s’ha passat de frenada”, que “hi ha una hipersexualització preocupant entre els joves”… Se suposava que el feminisme era més fort que mai, però la informació que ens arriba cada dia fa que ens ho qüestionem. És veritat, que les generacions que haurien d’estar més influïdes pel feminisme, com són els millennials i la generació Z, són les qui hi han reaccionat pitjor? El feminisme ha comès errors a l’hora de comunicar certes coses? O tot plegat respon a un cert pànic moral i en realitat hem avançat, però amb certes resistències?

Amb motiu del 8 de març, n’hem parlat amb Paula Cardona, advocada en drets humans i integrant del moviment per l’habitatge; Teo Pardo, activista trans i professor de secundària amb experiència en l’àmbit de l’educació sexual; Andrea Torres, doctora en mitjans, comunicació i cultura que ha analitzat el discurs feminista a Instagram, i també professora de secundària; i Francesc Miró, periodista i autor d’Homes, amor i cures: masculinitats contra l’auge reaccionari.

Teo Pardo i Andrea Torres han parlat de la seva experiència com a professors de secundària, i han traslladat quins missatges donen els adolescents. “El discurs principal que veig amb nens molt petits de secundària és un discurs molt compartit amb l’extrema dreta i calcat de discursos que veiem també a les xarxes. El relat de les denúncies falses. Diuen, ‘ara les dones fan denúncies falses i podem anar a la presó sense haver fet res’. I també veig que tenen una mena de saturació feminista. Els nens, no pas les noies, quan es treu algun tema que té relació amb el feminisme, diuen, ‘uf, una altra vegada!’ Tenen aquesta saturació de parlar de feminisme a l’escola, però, alhora, no s’ha tractat de la millor manera, perquè tenen una concepció de què és el feminisme equivocada”, explica Torres.

Pardo trasllada una visió similar, però diu que algunes coses ja les veia quan va començar a les aules, el 2010. “Diuen, ‘és que ara sembla que no es pot ser home’, ‘jo no tinc culpa d’haver nascut sent un home’, ‘ara tot es fa per a les dones’, ‘sempre ens pinteu com els dolents’… Hi ha coses que ja veia abans, però ara hi ha fills de famílies progres reproduint aquests discursos, i això fa uns anys no passava, no passava tant o no passava de la mateixa manera. Hem de fer una anàlisi que té a veure amb els discursos que els arriben, amb les xarxes, amb la construcció mateixa de la masculinitat, que és molt resistent a pensar-se a si mateixa, a mostrar dubtes, a mostrar vulnerabilitats… I això impacta directament en les ganes de pensar i de pensar-se.”

“Crec que el problema a l’hora de pensar com incloem els homes dins el feminisme –que per mi ja hi són inclosos– és que ens centrem molt en aquelles qüestions que tenen a veure amb subjectes concrets”, considera Paula Cardona. “S’identifica molt el feminisme amb la lluita contra la violència masclista i sexual. I en són objectius, però el repte és vincular el feminisme amb aquelles lluites que tenen reclams universals, perquè el feminisme té reclams universals: poder identificar que són lluites i col·lectius feministes els sindicats de llogateres, els sindicats pels drets laborals… Que demanar l’abolició de la llei d’estrangeria és un reclam feminista. Això interpel·la les necessitats de totes aquelles persones que volem emancipar, el 99% de la població. Això és difícil de veure si centrem el relat en la seguretat i el control, molt enfocat en el càstig, que és el camp de batalla de l’extrema dreta.”

Francesc Miró proposa unes quantes vies per a fer front a les masculinitats reaccionàries. Una té a veure amb tractar certs malestars. “Tenim un sector de la població que creu que les causes de les seves mancances moltes voltes són de col·lectius situats en una escala social inferior. Que el món en què viu no el recompensa de la manera que ho va fer amb el seu pare o avi, amb la idea que si treballava tindria per a mantenir una família o una casa pròpia. Aquests homes tenen molta ràbia dins, i una via per a acostar-nos-hi és comprendre com se senten i fer-los veure que la causa de les seves mancances materials o d’afecte no és la igualtat, sinó la desigualtat. A mesura que uns pocs s’han enriquit molt, han intentat convèncer alguns homes que la causa de la seva infelicitat era la lluita feminista, LGBTI o els immigrants.”