Featured Video Play Icon

A cinquanta-dos anys, Teresa Palahí és una dona vital i optimista, a qui la seva discapacitat visual no li ha impedit de ser una líder. A nou anys li va començar una degeneració macular i hi veu un 0,3 sobre 10 punts. No descarta que la medicina li permeti algun dia de recuperar la vista, però de moment treballa perquè es reconeguin els drets de les persones amb discapacitat. D’aquesta lluita, n’ha fet bandera i carrera: va començar en un departament comercial de l’ONCE de ben joveneta i avui n’és la secretària general.

D’adolescent vau tenir una degeneració macular que us va causar la ceguesa que teniu ara. Però no és ceguesa total, oi?
—Efectivament, tinc una discapacitat visual perquè tinc una visió de 0,3 sobre 10. Tinc tots dos ulls afectats. La meva resta visual és sobretot perifèrica: si et miro de cara no et veig, si et miro de reüll et veig més bé, veig alguna cosa més. Em va aparèixer a nou anys, just quan feia un any que s’havia mort el meu pare. No tenim coneixement que ningú a la família ho hagi tingut, però sembla que és una malaltia genètica i que potser un rebesavi meu ho tenia. Però en aquella època no se sabia: un hi veia bé o no hi veia bé, però no se sabien, aquestes coses.

Com van ser els primers anys a partir d’aquell fet?
—Van ser difícils perquè, com que tenia una pèrdua de visió que aparentment no es veia, la gent em continuava tractant com si hi veiés perfectament. I et trobaves amb situacions realment complexes, sobretot quan sorties de la porta de casa. Al carrer la gent et prenia per antipàtica si no la saludaves. Si deies que no hi veies bé la gent no ho entenia, o et deien que et posessis ulleres, però el meu problema no és una qüestió d’ulleres. Fins i tot l’oftalmòleg, el primer que em va veure abans no em fessin el diagnòstic aquí a Barcelona, em deia que jo feia una mica de comèdia. Van ser anys difícils, sobretot a l’hora de moure’m pel carrer. I després a l’escola, perquè, tot i que em vaig posar al primer reng no veia bé la pissarra. La cosa es va complicar més ja quan vaig anar a l’institut, que les pissarres són més lluny i hi ha és una altra manera de funcionar. Ja no hi havia una protecció com la que podies tenir a EGB… En fi. A mi el que més em va doldre va ser haver de deixar de llegir, perquè m’agradava molt. Llegia totes les revistes de còmics que sortien durant la setmana: el Cavall Fort, el Zipi y Zape… I amb això vaig haver de deixar de llegir, cosa que em va saber molt greu perquè ho passava molt bé.

Com us mireu la vida a partir d’aquell moment?
—Em miro la vida acceptant la situació –em diuen que no hi ha possibilitat de millora– i sense deixar de fer res: intentant fer una vida normal com la resta d’amics i amigues. En això crec que tinc molta sort de tenir una mare tan oberta, poc proteccionista i que, a més, com que era vídua i havia de treballar molt, tampoc no ens podia dedicar gaire temps. De manera que crec que això em fa superar molts obstacles i portar una vida força normalitzada.

Des del principi? No hi ha una etapa de negació?
—Des del primer moment. No em vaig tancar en cap moment a casa ni la mare tampoc no va prendre una actitud de sobreprotecció. Al contrari: el dissabte, per exemple, recordo que fèiem neteja general. I a mi em tocava com la resta, com el meu germà i la meva germana. I si parant la taula trencaves un got, doncs el trencaves. Normalitat. Va voler tractar-ho amb normalitat i crec que això em va ajudar molt.

Teniu estudis superiors; això no era gaire freqüent en aquella època.
—Sí, vaig estudiar un MBA a l’Institut d’Empresa de Madrid, l’any 96. Amb moltes dificultats, perquè no estaven acostumats a tenir casos com el meu a les aules. Però em van admetre i després, amb l’ajuda de l’ONCE (que em facilitava la documentació adequada a les meves necessitats) el vaig poder fer i molt bé. Tot i no ser gaire freqüent, afortunadament crec que cada vegada ho és més. Avui les persones amb discapacitat van a la universitat i s’ha avançat moltíssim: moltes són un exemple d’aules inclusives i afortunadament ja no és tan poc freqüent.

Sou una dona líder, és evident. Ho heu estat sempre?
—Potser sí. Em sento bé quan he liderat equips i col·lectius. Mentiria si digués que no per voler donar un toc d’humilitat. M’agrada liderar, sí. M’ho passo bé.

Per a una dona invident tot és més difícil que per a un home invident?
—Sí, sens dubte. Per a una dona invident és més difícil igual que passa en general a la societat, precisament per aquesta societat masclista en què ens ha tocat de viure. Per a una dona, a l’hora d’optar, tenir oportunitats i tenir un tracte igualitari tot és més difícil. I a una dona cega? Doncs també li és més difícil, sí. Per tant, ens és tot més difícil que a qualsevol dona.

Paraules vostres del perfil de Linkedin: ‘Treballant fa més de 27 anys pels drets de les persones amb discapacitat i les seves famílies. Perquè tenim capacitats diferents i possibilitats infinites d’estudiar, tenir una feina, enamorar-nos, formar una família i desenvolupar les nostres facetes personals i professionals.’ Parleu de capacitats diferents: en quin sentit?
—Vull dir que d’alguna manera totes les persones som discapacitades. El fet de tenir una discapacitat fa que desenvolupis recursos i habilitats nous. I això fa que tinguis capacitats diferents. Jo estic convençuda que no hem vingut a aquest món per anar sols per la vida. Al final, ens complementem els uns als altres, i per això parlo de capacitats diferents. Ho entenc així: que tots podem aportar, que tots tenim talent, i les persones amb discapacitat tenen molt a dir i a aportar a aquesta societat.

Parleu de persones amb discapacitat. Actualment es recomana de parlar més aviat de persones amb diversitat funcional, oi?
—Sí, però jo no hi estic gaire d’acord, amb això de la diversitat funcional. Crec que és un terme que confon. Si parlem de diversitat funcional, jo sóc esquerrana: ja sóc diversa funcionalment, perquè sóc esquerrana i tu ets dretana. Quan parlem de discapacitats parlem d’alguna cosa més. Parlem d’unes limitacions físiques, psicològiques, intel·lectuals, etc., que et condicionen a l’hora de desenvolupar-te en la vida diària, tant personalment com professionalment. A més parlem d’unes discapacitats que –no totes, malauradament– són reconegudes. Per tant, crec que parlar de diversitat funcional és un terme que confon. Perquè diversos ho som tots.

Diríeu que a la societat d’avui, del 2016, sou més reconeguts i integrats? Millorem, com a societat?
—Sí, perquè avui podem parlar d’educació inclusiva: aquí a Catalunya, per exemple, és una realitat. L’ONCE treballa estretament amb la Generalitat, amb el Departament d’Educació, perquè els nens cecs i discapacitats visuals estudiïn a les escoles, però no únicament els nens cecs, sinó també amb més discapacitats. El fet que un nen pugui créixer en el seu entorn és molt positiu, no tan sols per al nen, sinó també per als altres nens, perquè això ens fa més persones a tots. I sí que hem avançat, cada vegada ens tenen més en compte, però també és cert que vivim en una societat on tot va molt, molt, molt de pressa. I les tecnologies van tan de pressa que sovint quan s’elaboren els productes no ens tenen en compte, cosa que sovint ens deixa fora del sistema. Això implica un sobreesforç. Les persones amb discapacitat hem de ser molt actives, fins i tot potser activistes, perquè així que ens relaxem desapareixem, ens tornem invisibles i ningú no ens té en compte.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.