Elvi Vila

El novembre del 2019 el Tsunami Democràtic va sorprendre tothom amb un seguit de talls en diversos punts del Principat i Catalunya Nord, en el context de les protestes contra la sentència. Tres dies després els va desconvocar i l’esperit de mobilització del moviment es va apagar al cap de poques setmanes. Tanmateix, es manté ben viva la causa contra més de tres-cents manifestants d’aquelles protestes. Un dels afectats és Elvi Vila, ex-regidora de l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès per la coalició Compromís-CUP. L’entrevistem per saber en quin punt es troba la seva causa. Dissabte a Figueres es farà un acte polític en suport dels represaliats pels talls.

Us van identificar el dia que el Tsunami Democràtic va tallar la AP-7 a Salt. Què va passar el dia del tall?
—El Tsunami Democràtic va fer una crida d’anar al tall que es feia a la Jonquera. Per motius d’organització no hi vam poder arribar, però sí al que es va fer l’endemà passat a Salt. Amb una altra companya que havíem sortit de Cerdanyola del Vallès, vam anar-hi i ens vam manifestar. A les nou del matí, quan ja havíem sortit de la concentració, la policia va començar a carregar i a desallotjar la gent de l’autopista. La gent desallotjada va entrar al poble i van continuar les càrregues. Vam marxar camí avall per anar a buscar el cotxe i vam parar en un supermercat. De cop van aparèixer moltes furgonetes, la gent es va començar a dispersar, però nosaltres no vam córrer perquè volíem a entrar al supermercat. Van venir cap a nosaltres ens van demanar la documentació, ens van mirar les bosses, les van buidar i ens van deixar marxar. No ens van demanar d’on veníem ni on anàvem.

Quan us en vau assabentar, que éreu investigades?
—Quan ens va arribar una notificació a casa, tres mesos més tard, i la van donar al meu marit. La notificació deia que havíem d’acudir al cap de pocs dies a la comissaria dels Mossos d’Esquadra de Cerdanyola del Vallès per declarar. Sóc mare de dues criatures i per això hi vaig anar, perquè no volia que els Mossos tornessin a venir a casa meva, però em vaig acollir al dret de no declarar. Quan em va arribar la carta vaig posar-me en contacte amb Alerta Solidària. Jo havia estat un càrrec electe del meu poble i havíem necessitat els seus serveis per a altres coses, i ja sabia que havia de posar-me en contacte amb un advocat, en aquest cas, Eduardo Cáliz.

I quan vau anar a declarar, ja sabíeu de què us acusaven?
—Allà ho vam començar a veure. Ens van donar uns papers en què vam veure que se’ns acusava de formar part d’una causa general on es descrivia què havia passat aquell dia; presumptament hi va haver gent que tirava pedres a la policia, es va fer malbé mobiliari públic, es van atacar alguns agents… És una causa general on se citen moltes persones, però no personalitzen en ningú en concret i hi ha una llista dels que van ser identificats. Llavors ens van tornar a citar per declarar el mes de novembre, aquesta vegada a Girona, davant el jutge, acusats de desordres públics. Vam tornar-nos a acollir al dret de no declarar. I allà vam poder veure el dossier de la causa, amb les imatges de manifestants, vídeos que van aparèixer als mitjans, material recollit a Facebook…

I en quin punt es troba ara la vostra causa?
—Jo vaig ser de les últimes persones a anar a declarar, de tot el grup de Salt, que érem uns setanta. Només quedava la declaració dels Mossos, que la van fer al mes de març. A partir d’aquí només falta que el jutge decideixi. Un any i mig després dels talls, encara no sabem si la nostra causa s’arxivarà o anirà a judici. Això causa un neguit perquè la vida continua i no saps què pot passar.

Us espanta haver d’anar a judici?
—Ens pensàvem que tot allò acabaria en no res i ara és una causa de més de tres-centes persones, entre els investigats pel tall de Salt, el del Pertús i alguns altres que hi va haver aquells dies. T’espantes quan veus que et tornen a cridar per anar a declarar. I t’adones que és una bona manera d’espantar-nos. Et mires les coses d’una altra manera. Jo, que durant una legislatura he estat a l’ajuntament del meu poble, com a representant em sentia obligada a fer aquestes coses. Ara, que no exerceixo representació política, com a ciutadà de peu et trobes molt sol. En el sentit que entre nosaltres no hi ha contacte. S’han fet actes de represaliats, però no hi ha una organització. Poca cosa sabem els uns dels altres, al marge que els advocats puguin parlar entre ells.

Com valoreu el paper del Tsunami Democràtic en el suport dels represaliats?
—Jo vaig tenir molt clar que volia posar-me en contacte amb Alerta Solidària. Del Tsunami, prefereixo no saber-ne res més. Em van cridar a anar a l’aeroport i vaig estar-me moltes hores a dins de la terminal; després em vaig sentir cridada al tall de Salt… Però aquell dia va ser molt estrany i caòtic, perquè a les vuit del matí, sense saber què és el Tsunami ni qui representa, ens van desconvocar. Ho podien haver decidit a les dotze de la nit i no fer passar la nit al ras a dues-centes persones. A l’hora de la veritat el Tsunami va deixar a l’estacada molta gent i continuo pensant si era una estratègia que tenien pensada o l’esdeveniment se’ls va fer tan gran, que en veure’n la magnitud es van espantar. És legítim, però jo, com molta altra gent, ens vam sentir cridats per aquest moviment i a la llarga s’ha vist que no hi havia res preparat.

El Tsunami va oferir suport tècnic i econòmic als represaliats. No us vau sentir interpel·lada?
—Jo no he pagat mai el meu advocat, de manera que algú el deu pagar, però no sé qui. Però no sé si a través de la Caixa de Solidaritat o el Tsunami Democràtic. Jo no vaig voler demanar ajuda al Tsunami perquè estava decebuda per la manera com ho havien gestionar tota. Què els havia de demanar si de cop i volta havien desaparegut? No em vaig sentir interpel·lada per la seva crida. Tinc la sensació que, amb tot plegat, el Tsunami i els polítics han aconseguit la desmobilització de la gent. Ja es va notar amb Urquinaona i es va fer evident en els talls del novembre. I ja no parlem del Barça-Madrid… És una pena, perquè o tornem a sortir als carrers a lluitar pel que volem, o el retrocés que hem fet continuarà.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.