Sortir plorats de casa

‘Aquests de la CUP són l’hòstia de ridículs, fins i tot es barallen entre ells. Ara tots contra en Baños. És que… Ja hi som. Així, ni independència ni res, som un puto desastre.’ 14.00 de dijous 12, en una cafeteria de la Via Laietana de Barcelona. Al cap de pocs minuts, a la mateixa cafeteria, en una altra taula, amb La Vanguardia oberta a la pàgina d’esports, ‘Messi pot ser la bomba, però els altres només caminen… A més, que no ho veuen que això del Barça s’acabarà amb la independència?’ (en espanyol); i l’interlocutor respon: ‘Bé, sense Messi, ni Barça ni independència ni res, ja ho veuràs. I segurament, amb Messi i tot, el Barça deixarà de guanyar. Tal com està no entrarà ni a la Champions.’ I mentre l’amo s’acomiada del client que em precedeix a l’hora de pagar a la caixa, dispara, amb la boca petita: ‘Sí, la Colau ja torna a dir que vol prohibir els hotels i l’aribí; i què més: que m’expliqui a mi quina mena de turistes vindran, llavors?’

La mostra de l’enquesta (diguem-ne així, per entendre’ns) no té res de científic, ni ho pretén, i de segur que en unes altres cafeteries o bars es parlava d’uns altres temes: de ‘MHyV’, de la polèmica entrada de Terelu a ‘Gran Hermano VIP’, de l’onada de fred siberià que ens glaçarà a tots, del càrrec del PP andalús enamorat de Catalunya o de la campanya de la Generalitat que exclou l’Espanyol, la Penya, la colla castellera de Rocacollonera dels Apis i els celíacs. Però, amics, no deixa de ser una mostra real de les converses de bar, ahir al centre de Barcelona, en un interval de deu minuts, a l’hora de dinar.

L’anàlisi no és gens senzilla i de categoritzacions possibles, n’hi ha moltes. Podríem estudiar amb múltiples matisos el grau de raó i de fonament que té cadascun dels comentaris, la influència de Messi en el procés d’independència o el color dels calçotets dels turistes. Però, per fer-ho fàcil, jo diria que l’enquesta transmet, en general, una vella coneguda aroma de tragèdia, una ferum de no pot anar pitjor i de ploramiques queixós que gairebé desitja que tot vagi malament per tenir arguments per a assegurar que ens n’anem de dret pel pedregar. Deu ser cosa nostra, deu ser que al poble català li agrada arrossegar-se i posar el crit al cel tant si cal com si no cal, que estar de mal humor és hipster i que el futbol és així i tal.

A veure, de problemes de país (i de ciutat), en tenim molts. Tants, que no cabrien en aquest paràgraf, ni en aquest article. Ni en tot el diari. Però a vegades sembla que ens agradi rebolcar-nos en els pitjors pronòstics. I d’idees, bones o no tan bones, també n’hem tingudes unes quantes, fins i tot en el moment més inesperat. Que ho expliquin a Messi, ja que hi som. És a dir, mirem-nos al mirall un segon i potser ens adonarem que barallar-nos entre nosaltres és útil fins a un cert punt, que no és tan mala idea reservar les barricades, la mala bava i l’estirabot (i la desinformació) per quan realment calgui o s’escaigui. Deixar una mica en pau el futur apocalíptic i mantenir un bri d’entusiasme realista (ni que sigui prim) en allò que bonament i humilment puguem, segur que no és tan mala estratègia. A més, diuen que això s’encomana.

I sí, ara que sembla que ve el fred (i que segur que el metro deixarà de funcionar i que ens quedarem sense electricitat i sense aigua calenta), deixem-ho tot ben previst i preparat i millor si sortim de casa (els qui puguin i en tinguin) ben abrigats. I, de passada, plorats, pixats, c….. i ben f……