El legalisme d’Illa contra la realitat

L’independentisme oblida massa sovint que el problema de pertànyer a l’estat espanyol és, essencialment, legal. El conflicte nacional no és el fruit d’unes desavinences folklòriques, ni d’una correlació de forces, ni d’unes discussions caïnites mal resoltes, ni de tarannàs: és fruit d’una situació de dominació. I la dominació no és pas abstracta, sinó ben materialitzada en cada esglaó de l’arquitectura institucional. És una estructura invisible, com ho és l’estat, però això no vol dir que sigui imaginària. L’exemple de la llengua és tan conegut com il·lustratiu: el castellà és oficial a tot l’estat i de coneixement obligat, i això li confereix una posició de superioritat respecte del català. 

On es veu més clar és en l’aplicació de la justícia, tan estructural que ho impregna tot. Aquí, novament, el cas de la immersió lingüística és molt útil. El març del 2021, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya –una instància espanyola, és clar, i farcida de jutges espanyols, com admet el Pacte Nacional per la Llengua signat pel govern actual– va tornar a imposar el 25% de castellà a les aules amb un argument que no deixa gaire marge: cap de les argúcies legals que s’empesqui mai Catalunya no servirà de res, perquè la vehicularitat del castellà depèn de la constitució espanyola. “L’obligatorietat que el castellà sigui la llengua vehicular a l’ensenyament deriva directament de la Constitució, i per això la modificació operada per la Llei Orgànica 3/2020 [la llei Celaá] de la disposició addicional trenta-vuitena de la LOE no afecta l’estatus del castellà com a llengua vehicular”, deia el text. 

El problema nacional perdura governi qui governi Madrid, del tot aliè a la conjuntura política, perquè és l’estat qui l’encarna, i no pas el govern. Aquesta idea, que molts lectors deuen considerar una obvietat, és la flaquesa més grossa de la Catalunya del president Salvador Illa. La raó és que l’únic argument que van trobar els socialistes per a mantenir-se al carro de l’estat, durant el procés, va ser el legalisme: la idea que la democràcia mai no pot desbordar la llei. Aquella llavor autoritària, no cal dir-ho, la van dur fins al paroxisme amb l’aplicació de l’article 155. En canvi, ara necessiten la complicitat d’un gruix considerable dels qui sostenien la tesi contrària: que la llei no pot servir per a escanyar la democràcia. 

Ah, si la llei fos cosa dúctil! Però la llei espanyola és tossuda, i no renuncia mai als pressupòsits més bàsics. Illa està atrapat entre l’espasa i la paret: l’espasa és la llei, molt ben simbolitzada pel bastó que Carles III sostenia al quadre que hi havia rere Felip VI durant el discurs del 3 d’octubre, tan semblant a una porra, i la paret és la Catalunya que no hi encaixa, i que no hi encaixarà si no la dissolen. 

El cas de les pintures de Sixena és idoni per a desemmascarar el parany. Els socialistes volen que l’independentisme es curi les ferides més de pressa que mai no hi estarà disposada la justícia espanyola, i es trobaran una vegada i una altra que la llei posa bastons a les rodes de la pacificació. El projecte polític d’Illa té un fons tan autoritari que no pot esgrimir res més que el respecte a la llei, encara que la llei li faci petar als morros les coses més evidents. Així, el president “de tothom” ha estat incapaç d’alçar la veu contra l’absurda sentència del Tribunal Suprem espanyol que ordena al Museu Nacional d’Art de Catalunya d’enviar uns murals de fa vuit-cents anys a l’Aragó contra el criteri de tots els tècnics seriosos, que diuen que el trasllat malmetria irreversiblement les pintures. 

Els equilibris que ha de fer el govern sobre Sixena són tan difícils que el fan balbucejar i n’ensenyen les costures. El conseller de la Presidència, Albert Dalmau, i la consellera de Cultura, Sònia Hernández, van assegurar que la prioritat del govern era preservar les pintures, i Hernández fins i tot va reconèixer que tots els informes de què disposaven deien que no es podien retirar i traslladar sense fer-les malbé. Illa, en canvi, atemorit de dir res que es pugui interpretar com una desobediència, hi posa aigua al vi, nerviós. A parer seu, hi ha experts que diuen que sí i experts que diuen que no, i escolta, això és “un debat tècnic” i ell no voldria “entrar en debats d’altre tipus”, i alhora cal “no córrer riscos que puguin malmetre les pintures” però, em sap greu, “nosaltres no anem amb una voluntat, almenys el govern de Catalunya, d’obstruir l’aplicació o l’execució d’una sentència”. 

La solució que tria Illa és la solució que triaria qualsevol president valent i responsable: carregar els neulers al Museu Nacional d’Art de Catalunya per no haver de criticar cap jutge. Igual com el ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun, que també desitja bonament que les pintures es preservin, però que considera que “les sentències s’han de complir”, no fos cas que hom acabés al banc dels acusats per haver-se negat a destruir el patrimoni artístic, com li va passar al conseller Lluís Puig. El laberint on són Illa i Urtasun aquests dies no és retòric: és un laberint polític que n’exposa la inconsistència. 

La llei a la qual Illa vol que fem cas ens diu, ací i allà, que el castellà és llengua vehicular per llei, que les pintures de Sixena s’han de destrossar per llei, i al capdavall, que Catalunya és espanyola per llei. L’única manera de sortir de l’atzucac, és clar, seria exercir la immersió malgrat els jutges, negar-se a traslladar les pintures i fer-se independentistes, però, ai las, qualsevol de les tres coses potser duria membres d’un govern socialista davant d’un jutge.