El parlament ha pitjat el botó vermell. La creació de l’estat independent de Catalunya ha començat. La declaració és un esborrany força concret del plànol de construcció. Els informes que van preparar els assessors del president Mas la legislatura passada acabaran de donar la forma concreta perquè grues, camions i manobres puguin treballar. Ara tan sols queda prendre una decisió que determinarà si l’obra es culmina amb èxit o no. Cal decidir qui serà l’arquitecte principal i qui dirigirà l’execució de les obres. I en això, com tothom sap, no hi ha acord. De moment. La sessió doble d’avui al parlament pot decantar la resolució en un sentit o en un altre. Els qui hi tenen més a dir, en petit comitè, obren la porta a una solució aquesta mateixa setmana.

Ara per ara, les posicions són inamovibles. Públicament, ningú no surt del guió escrit a les reunions dels òrgans de partit. La CUP repeteix això que ja ha dit fins ara: Mas no pot ser president i estem disposats a facilitar la investidura d’algú altre de Convergència. Neus Munté? Diuen que tots els noms que surten són cosa dels mitjans de comunicació. Però somriuen. ERC, disciplinada, insisteix en la candidatura de Mas com a compromís electoral de Junts pel Sí. Junqueras repeteix a tothom qui li pregunta per la qüestió que avui s’ha engegat definitivament el procés cap a la independència. L’historiador en excedència està content pel moment històric, com no podia ser altrament.

A Convergència, el to és diferent. Diputats i diputades convergents passegen pels passadissos del parlament amb les barres marcades a les galtes. Serren les dents amb força. Saben que els han posat entre l’espasa i la paret, i que la seva força –unes noves eleccions– no la vol ningú. Preocupació i responsabilitat. Qui els hauria dit fa pocs mesos que votarien a favor d’una declaració que va molt més enllà de la independència i que pot entendre’s com una gran esmena a la seva política econòmica i social… Consideren que fan passes evidents per a aplanar el camí d’un procés que vol fer gent molt diferent. I que ara és el moment de les passes fetes des de l’altre costat.

Hi ha cap opció de desencallar la situació en el ple d’investidura? Aquesta mateixa setmana? Uns diuen que depèn de si els altres mouen peça proposant alternatives. Els altres diuen que hi ha una escletxa –’una opció… s’ha obert una escletxa’– entre demà i dijous. Però reforcen la idea de dijous, que vol dir que la solució no necessitaria la majoria absoluta… I es pregunten a qui reforçaria que algú que volgués tombar en Rajoy proposés d’entronitzar Soraya Sáenz. Finalment, davant l’especulació de sorpreses en la intervenció d’avui del president Mas, els altres diuen que no hi haurà sorpreses. I que l’acord no implicarà en cap cas la retirada de la candidatura del president.

Diuen que el camí del mig no és mai el camí més dret. I és això que es palpa avui als passadissos del parlament. La il·lusió d’una declaració històrica. La serenitat que demana la responsabilitat entomada. I, sobretot, una bona colla de dirigents que aguanten la respiració com fan els nens quan juguen a la piscina. El qui surti de l’aigua primer, perd. Com un torcebraç. La nit electoral molts van veure que la cosa aniria així. Romeva ho va afirmar públicament: la solució arribaria a l’últim minut. Dijous? Aquesta setmana? L’inici de campanya del 20-D? La resolució del TC per a inhabilitar Forcadell? El 9 de gener? Avui aquesta és la gran pregunta: quin serà l’últim minut?

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb