cervesa

‘Van convidar-lo a pensar i digué que no volia donar molèsties, que ja pensaria a casa’ (Pere Calders, ‘Discreció’)

Un senyor gran, francament molt gran, creieu-me, va entrar al bar, amb bastó. Es va adonar de seguida que no hi havia cap cadira buida. Ni cap tamboret desocupat al taulell. Amb un equilibri lent i tendre va optar per quedar-se allà, al taulell, recolzant-s’hi de manera precària amb un braç. L’altre, al bastó. Ningú no el va saludar. Ningú no es va immutar. Potser no hi venia gaire, en aquell bar. O potser hi venia tan sovint que ja formava part del paisatge diari del local, de tal manera que s’hi mimetitzava i no en feia cabal ningú. No ho sabem. De fet, el client ocasional del bar que ara escriu no en sabia res, d’ell. Ni qui era, ni d’on venia, ni com li havia anat el dia, ni què hi venia a fer, al bar. Va ser en aquell moment quan Jordi Alba va regalar el primer gol al Liverpool i es van multiplicar els renecs i els cops a les taules. El Barça començava perdent. I, alhora, que aquell senyor gran fos l’única persona del local que romangués dempeus anguniejava una mica. Res no pintava gaire bé.

Ben aviat una jove trempada es va aixecar de la seva cadira i la hi va oferir. No va caldre, perquè la cambrera, certament desbordada, adonant-se finalment de què passava, en va acabar traient una de la rebotiga i la va col·locar a la mateixa taula de la jove, davant d’ella i del seu acompanyant, d’esquena a la pantalla. ‘No us destorbaré pas gaire, no patiu’, va dir ell, gairebé demanant perdó, amb un català polit i genuí, esforçant-se a seure i sense treure’s la gavardina estreta i tronada que duia. Va demanar una mitjana i unes patates braves. A la taula del costat tres barcelonins discutien amb passió sobre el desastre que ja aleshores s’albirava veient el partit i sobre la paternitat recent d’un d’ells tres.

Va arribar primer la cervesa, però va acabar vessada, si més no una part, a la taula: les mans li tremolaven tant que servir-se-la a la copa sense fer-ne caure gens era una empresa excessiva. La noia trempada el va acabar ajudant, la hi va servir, i va mig eixugar la taula amb tovallons de paper. Què hi feia aquell senyor, en aquella jungla? Van arribar les braves acompanyades de tres tubs de plàstic llefiscosos: quètxup, mostassa i maionesa. El fracàs del Barça s’intuïa i, al bar, s’hi respirava naufragi, però a aquell senyor la cosa que més el preocupava era poder fer prou força amb les mans per a fer rajar aquells tubs sobre les patates. Les hi volia totes, les salses (i no sóc ningú per a discutir-li-ho). Ho va aconseguir, amb gran destresa, a poc a poc, i en aquest cas sense ajuda. De tant en tant es girava, d’esquena a les patates, per seguir el partit, alienant-se amb la resta de clients. Però aquell gest, forçat, durava poc. En el fons, les patates, i la jove trempada, eren per força més interessants. De fet, en un dels pocs moments en què va parlar, va dir, amb veu tènue: ‘No val la pena ni mirar-ho, avui no farem res; val més menjar tranquils i ja ho veurem l’any que ve.’ Els joves de la taula del costat van demanar més cervesa, amorrats a la pantalla, i tres entrepans prou violents: cansalada amb formatge, llom amb formatge i llom amb cansalada i formatge.

De les quatre rodes del cotxe, n’hi havia una que girava al revés. Però era la bona perquè provava d’allunyar-se d’una corba que ens va desmanegar a tots‘ (Pere Calders, ‘No se sap mai’)

El final del partit el coneixem tots. I cadascú sap com ha dormit i com ho ha paït (tant el sopar, com la cervesa, com el ridícul). Què va fer després aquell senyor tan gran no ho sabem. Ni on va dormir, ni si té família, ni si ningú li dóna cap cop de mà quan cal. Ni si ha llegit mai cap microconte de Pere Calders. Sí que sabem que va pagar, descarregant un reguitzell de monedes de coure, perquè fos la cambrera qui fes els comptes, sobre la barra (la barra que tenen els jugadors del Barça, va pensar més d’un). I sabem que se’n va anar del bar, tranquil i en silenci, molt lentament, amb l’ajuda del bastó, i sense saludar ningú, mentre els altres, incrèduls, es maleïen els ossos, recordaven Dembelé, especulaven sobre el futur de Coutinho i cantaven el nom del porc.

‘Apressat per les urgències de sempre, em vaig proposar de guanyar temps. Era un desafiament insensat i, també com sempre, el temps em va guanyar a mi. És un adversari terrible’ (Pere Calders, ‘Era de preveure’)

‘Ja ho veurem l’any que ve’, havia dit. No sé si era optimisme, resignació o una lliçó de vida i de saviesa (o de veritat oculta…). Però pensant-hi, inevitablement em demano on serem l’any que ve. I, sobretot, on serà ell, l’any que ve. El futbol potser ha fet justícia (no ens enganyem, el Liverpool ha estat millor en tots dos partits). I el Barça l’any que ve ho pot tornar a intentar. Però no sabem si l’any que ve ell tindrà prou força per a tornar al bar, per a servir-se la cervesa, per a abocar les salses sobre les patates i, de fet, no sabem si tindrà prou monedes de coure per a pagar-ho. El Barça, amics, millor que guanyi. Però, sobretot, que hi hagi algú que, si veu entrar aquell senyor gran, li cedeixi o li trobi una cadira per a seure. I li serveixi la cervesa. Per justícia.

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb