El magistrat Pablo Llarena té mala peça al teler amb les preguntes pre-judicials que va enviar al Tribunal de Justícia de la Unió Europea per mirar de salvar les euroordres contra els exiliats catalans. En primer lloc, perquè va cometre un greu error de traducció a la documentació enviada al tribunal europeu, tot confonent ni més ni menys que la llei belga amb la llei espanyola quan parlava de la sentència que va denegar l’extradició de Lluís Puig. Però ara se li ha afegit un nou inconvenient: la sentència del TJUE de dimecres passat sobre el cas d’un ciutadà alemany de vuitanta-quatre anys que té les inicials WS i que no té res a veure amb el procés d’independència. Però el seu cas té unes similituds importants amb els del president i els consellers a l’exili, fins al punt que pot obrir-los la porta en un futur no massa llunyà a moure’s en llibertat per tota la Unió Europea i, fins i tot, podria arribar a forçar la justícia espanyola a retirar-los la causa. Però en aquest afer tan complex cal anar pas a pas, i és important de començar per explicar què va passar el juliol del 2018, quan es va començar a ordir una estratègia en un despatx de Berlín que va desembocar en aquesta recent sentència de Luxemburg.

Una sentència històrica del TJUE obre una possible via de retorn dels exiliats

Aviat farà tres anys que el Tribunal Suprem de Slesvig-Holstein va prendre una decisió definitiva sobre la petició d’extradició del president Puigdemont a l’estat espanyol pels delictes de rebel·lió o sedició i per malversació. Aquella sentència deia que els fets pels quals volien jutjar Puigdemont no podien ser ni alta traïció (l’equivalent més pròxim a la rebel·lió espanyola) ni desordres públics (el fet més semblant a la sedició que van trobar). I sobre la malversació deia que s’hauria de demostrar i que ja se n’encarregarien els tribunals espanyols. És a dir, la justícia alemanya va acceptar l’extradició de Puigdemont a l’estat espanyol per malversació i prou. Però Llarena no ho va voler, per no haver de passar la vergonya internacional de fer seure el president al banc dels acusats per malversació i tots els seus consellers presos per rebel·lió. La decisió del jutge espanyol de refusar l’extradició en aquelles condicions i la de no instar la fiscalia a recórrer a instàncies judicials superiors a Alemanya va fer que el cas quedés tancat, i amb una resolució en ferm.

El cop per a la justícia espanyola era descomunal i feia trontollar tot l’edifici de la repressió perquè n’atacava els fonaments: els fets pels quals encara s’havien de jutjar els presos eren descartats com a rebel·lió i com a sedició per un tribunal d’un estat de la UE amb sentència ferma. Era una victòria per a la defensa de Puigdemont, però els seus advocats internacionals van començar a cercar des d’aquell mateix moment la manera de fer que aquella doctrina de Slesvig-Holstein fos assumida pel principal òrgan jurídic de la Unió, el TJUE. Per això calia que el rebuig a aquella euroordre fos aplicable i extensiu a tots els estats de la Unió. Però no hi havia un cas semblant. I calia trobar-lo, crear un precedent, establir al TJUE una jurisprudència sobre què passa quan a un ciutadà el volen extradir per uns fets pels quals ja ha estat sotmès a judici en un altre estat.

I al despatx dels Schomburg (Wolfgang i Sören, pare i fill), que va portar la defensa de Puigdemont durant el procediment a Alemanya arran de la detenció del president, va arribar un cas que podia ajudar a crear aquest precedent que cercaven. Es tractava de WS, un ciutadà alemany de vuitanta anys a qui la justícia dels Estats Units cercava des del 2012 per una acusació de suborn. Ja feia anys, el 2009, que WS havia pagat una determinada quantitat de diners per extingir la responsabilitat pel delicte del qual era acusat, i d’ençà del gener del 2010 no tenia cap procediment pendent a Alemanya perquè aquell havia quedat resolt.

El problema era que tot i haver resolt la seva responsabilitat a Alemanya, els EUA el reclamaven, de manera que havien activat una alerta roja d’Interpol de crida i cerca. I passaven els anys, però l’alerta d’Interpol continuava activa. Fins que el 2017, WS va decidir que demandaria la República Federal d’Alemanya per forçar-la a prendre les mesures necessàries perquè deixessin sense efecte l’alerta d’Interpol que encara pesava sobre ell per la demanda d’extradició de les autoritats nord-americanes. Feia gairebé una dècada que no es podia moure d’Alemanya per por que si anava a qualsevol altre estat de la Unió, el detinguessin. Va presentar la demanda al tribunal contenciós administratiu de Wiesbaden, a tocar de Frankfurt. I per això va anar a picar la porta del despatx Schomburg, un dels més reconeguts d’Alemanya en dret europeu i internacional, experts en afers d’extradicions.

WS invocava en la seva demanda la violació del principi non bis in idem, és a dir, que un ciutadà no pot ser jutjat ni li poden restringir drets per uns fets pels quals ja ha estat jutjat anteriorment. És un dret fonamental que queda recollit a l’article 54 del Tractat de Schengen. Invocava, també, el dret de la lliure circulació dins la UE i, a més, afegia que a causa d’aquestes restriccions el tractament de les seves dades personals consignades a l’alerta d’Interpol era contrari a la protecció de dades personals en matèria penal.

Es tracta d’un cas molt diferent del de Puigdemont, però els Schomburg hi van veure una connexió fonamental en els principis i drets fonamentals que s’hi esgrimien: la llibertat de circulació per la Unió quan en un espai de justícia comú ja hi ha hagut una resolució judicial, el non bis in idem. Van demanar al tribunal de Wiesbaden que presentés unes pre-judicials al TJUE perquè clarifiqués els criteris amb què s’havien de regir tots aquests principis, i el tribunal hi va accedir. L’equip d’advocats internacionals que s’havien activat amb la coordinació de Gonzalo Boye per la defensa dels exiliats sabien que després del fracàs espanyol a Slesvig-Holstein arribarien més euroordres, i havien d’estar preparats quan això passés, per poder portar-les al TJUE i dir al tribunal que tenia una jurisprudència clara sobre com procedir.

Ara mateix el TJUE té a les mans l’expedient de les euroordres i s’hi haurà de pronunciar, perquè Llarena, desesperat, es va afanyar a presentar-hi les pre-judicials. Ho va fer sense saber, és clar, que hi havia un cas en fase final de resolució al mateix tribunal que podia fixar un precedent que no li convindria gens. Però no ho podia sospitar de cap manera. Encara més, Espanya va veure passar el cas davant els seus nassos sense ser conscient de qui hi havia darrere, ni de què estava en joc. En els casos que estudia el TJUE, a més de les parts en litigi també poden personar-se els estats membres de la Unió, perquè està en joc l’establiment de doctrina sobre la manera com s’han d’interpretar els tractats. En el cas de WS l’estat espanyol fou un dels tretze que van fer-hi observacions, però a diferència d’uns altres estats, no va voler fer-hi observacions per escrit ni arguments, es va limitar a dir que no calia admetre aquelles pre-judicials.

El tribunal de Wiesbaden va fer la petició de pre-judicials el juliol del 2019. El setembre d’aquell any Interpol va retirar la notificació contra WS. Però el procediment ja havia començat i el ciutadà alemany es volia assegurar que no li tornarien a enviar cap més notificació. El novembre de l’any passat l’advocat general del TJUE va presentar les seves conclusions, però tret de les parts afectades ningú més no era conscient que allò que deia anava en la línia que cercaven els advocats alemanys de Puigdemont que duien aquell cas: que un estat membre no podia emetre una nova euroordre de detenció i extradició d’un ciutadà que ja hagués tingut una resolució ferma d’una petició d’euroordre prèvia pels mateixos fets. Era una qüestió de mesos que la gran sala del TJUE, com sol passar, fes seus una bona part dels arguments de l’advocat general, i a la sentència de dimecres ho va confirmar.

Per primera vegada el TJUE diu que el dret de la lliure circulació exigeix que s’aturi una extradició que ja ha estat denegada en un país. Aquesta és la gran transcendència de la sentència. Això hauria de permetre els exiliats de circular amb llibertat per tot l’espai europeu, si el mateix tribunal és coherent amb aquesta doctrina quan hagi de respondre les preguntes de Llarena. Per això encara haurà de passar un temps, un any pel cap baix, perquè el TJUE ha tramitat les pre-judicials pel procediment ordinari.

I això implicaria que l’estat espanyol hauria de retirar també l’ordre estatal de detenció? En dependrà la resposta que doni el TJUE a Llarena. Amb la sentència d’aquesta setmana sobre el cas del ciutadà alemany no n’hi ha prou per a poder-ho assegurar, perquè el TJUE en cap moment no considera els drets i els interessos de l’estat reclamant. Caldrà esperar a saber com resol Luxemburg una situació tan estranya, és a dir, que cap estat d’Europa no pugui tramitar una euroordre contra Lluís Puig o Carles Puigdemont, però que l’estat reclamant, és a dir, Espanya, en mantingui la causa oberta. Això ja forma part de la segona part de la batalla.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.