Marina suburbial

Volava el cap de ma companya
pel cel dels crematoris d’Alemanya,
amor, el món s’ensorra davant nostre
i des d’aquest balcó tan sols veiem
una llenca de mar llisa i pastosa.

Tenim el coit solemne, l’abraçada
monumental i voraç dels amants
que hauria estat millor que no es trobessin,
amargs vestigis de noces, aliances
presumptuoses d’europeus obscens.

De mica en mica ens anem ennegrint.
La nostra mort estava escrita als mapes?
Accepta el mar que ens queda, i tanca els ulls.

Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) ha tornat a la poesia. Ho ha fet nou anys després d’haver guanyat el Carles Riba, com si el guardó hagués estat una gran llosa que no deixava brotar els versos nous, però l’espera ha valgut la pena i s’ha traduït en La netedat (Proa), un poemari dividit en quatre parts que acaba amb un llarg poema de quatre-cents versos en estrofes de deu decasíl·labs cada un i que es titula, precisament, com el llibre.

En aquests nou anys, Alzamora no ha estat precisament ociós. Quatre novel·les, incomptables articles en premsa, alguns articles llargs en revistes, llibres conjunts i un dolorós procés de flirteig amb l’alcoholisme que gairebé acaba matant-lo i del qual ha sortit i a més amb la valentia de parlar-ne públicament. ‘Ara bé, que ningú no pensi que aquest és un poemari sobre l’alcoholisme i la seva superació, perquè no ho és. Sí que hi ha una reflexió sobre la recuperació de la vida, i l’experiència et converteix en algú menys arrogant, més atent al que t’envolta, als altres i al món mateix, és molt bonic veure que més enllà del teu melic hi ha altres coses i que la vida es manifesta.’

Josep Lluch, editor de Proa, diu: ‘En Sebastià no ha aplegat alguns poemes de circumstàncies per allò de donar senyals de vida, sinó que ens ha fet un llibre molt ben estructurat, potser un dels més radicals de la seva obra poètica i que demostra fins a quin punt domina la contenció quan és capaç de crear aquest llarg poema final que ens va arribant com a onades i que demostra que és un llibre clau per l’ambició literària que demostra i per l’ofici i la saviesa combinada amb una certa brutalitat que en alguns moments recorda Blai Bonet. Sí, jo el definiria com un llibre que combina la delicadesa i la brutalitat, i això el fa molt gran.’

En aquest sentit, Alzamora especifica: ‘Jo no sóc un virtuós de la forma, però crec que cal que els poetes coneguin l’ofici de poeta. Hi ha qui menysprea les formes i hi ha qui les sacralitza i no diu res. Jo no faig ni una cosa ni una altra, em serveixo de les formes per dir el que vull dir, l’ofici per al poeta és indispensable i ho sento, la mètrica és la nostra eina. Jo m’hi fixo i l’aprofito però no és una finalitat en si mateixa. Ara bé, d’això sempre es va aprenent, és com els músics, que mai no poden dir que ja saben tocar el seu instrument.’

Proves d’aquest domini de la tècnica poètica el trobem en dos sonets del llibre. ‘N’hi ha un de molt clàssic, “Lliris”, i un altre, dedicat a Enric Sòria, que no és gens convencional, amb paraules estroncades a final de vers i una rima gairebé impossible en imf que ha estat tot un repte. Jo crec que la tradició és fonamental i que tant la catalana com la universal són inesgotables a l’hora de rellegir-les i aprofitar-les. Per a mi és impossible escriure sense tenir-les present i a la vegada no són cap llosa. Per exemple, un sonet pot ser la forma més tipificada del món i a la vegada pot ser un poema molt divertit.’

Alzamora també explica: ‘En realitat els poemes corresponen a un període entre el 2012 i el 2017, perquè els primers tres anys després del Carles Riba no vaig ser capaç de fer cap poema que valgués la pena. La poesia m’era més esquiva, potser perquè et fas més exigent. Sí que en llegia molta, perquè la poesia ha format part de la meva vida sempre i això també et fa pensar que moltes coses que tu volies dir ja les han dites els altres i molt bé, i això fa que costi molt més donar per bo un poema. Llavors he anat fent el poemari com sempre, amb una idea central que anava creixent, que era aquesta de la netedat i amb temes com l’amor, el desamor, el pas del temps, la mort o la metaliteratura per a les diferents composicions.’

El llibre és il·lustrat amb tot un seguit de dibuixos de Julio César Pérez que van evolucionant en aquest procés de neteja de l’autor, que al final es presenta amb el seu propi rostre, potser alleugerit pel llast que ha anat deixant en el camí poètic. ‘No hi ha un sol vers que valgués la pena que hagi quedat fora del llibre, i en aquest camí cap a la claredat també ho ha fet la mateixa escriptura, amb versos molt treballats però que no ho semblin, que fins i tot algú qualificarà de fàcils, però que només ho són de manera aparent’.

Per a Alzamora, la poesia és també un intent de comprendre la veritat, més que no una proposta de respostes certes. ‘Entronca d’alguna manera amb la poesia, però la voluntat artística de la poesia crea algunes coses, com la validesa estètica del llenguatge. Una manera de comprendre és fer-se preguntes, perquè la formulació de les preguntes ja implica una voluntat d’entendre les coses, interrogants que arriben a la profunditat d’aquest: Quan siguem morts, algú ens recordarà/ com l’ase que no vam voler conèixer?

L’escriptor de Llucmajor diu que està segur que no deixarà passar tant de temps entre la publicació d’aquest poemari i el següent, però ja treballa en una nova novel·la que tindrà com a protagonistes ni més ni manco que en Joan Mascaró Fornés i el financer Joan March. ‘Em sorprèn que encara no hi hagi més textos sobre els dos personatges. Mascaró i March varen néixer tots dos a Santa Margalida i es tenien una admiració mútua, tot i que en Mascaró no va voler treballar mai per a en March.’

Joan Mascaró i Fornés va ser el principal introductor de l’hinduisme per mitjà de l’anglès i de la Universitat de Cambridge, on va treballar. ‘Va ser una persona que va treballar moltíssim pel diàleg de civilitzacions, però que a més a més va influir de manera directa i notable en els Beatles, entre moltes altres coses. Pel que fa a March, és un personatge molt conegut a Mallorca i molt controvertit.’ Alzamora treballa diàriament en aquesta novel·la i és previst que es publiqui el 2019.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb