El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

La sociòloga i escriptora Saskia Sassen, professora de la Universitat de Columbia, pensa que l’ésser humà té una capacitat extraordinària d’oblidar, la qual cosa li fa creure que es deixarà de parlar del coronavirus tan bon punt la crisi s’acabi. L’enemic, després, seran les grans empreses que destrueixen les petites: ‘Aquesta és la batalla que cal sostenir’, avisa. La vida de Sassen (La Haia, 1949) transcorre entre dues ‘ciutats mundials’ com són Nova York i Londres, i és concretament a la capital anglesa on passa el confinament. Sassen s’ha manifestat més d’una vegada partidària del dret de decidir dels catalans i va ser una de les signants del manifest en favor encapçalat per Adolfo Pérez Esquivel i Desmond Tutu.

La crisi del coronavirus probablement farà reflexionar sobre el nostre model de vida. Com creieu que influirà en treballs d’investigació futurs, obrirà nous camps o vies?
—La meva experiència, perquè jo ja sóc prou gran, és que tenim una capacitat extraordinària d’oblidar. Ara és un moment molt dramàtic, però al final, en tres setmanes o en un mes, quan tot haurà passat, no em sorprendria gens que ho oblidéssim tot. Jo tinc setanta-tres anys, he passat per diverses tragèdies i ja gairebé no se’n parla. Això em fa pensar que d’aquí a mig any ja no parlarem de la crisi del coronavirus. Nosaltres podem conviure amb experiències de les quals veiem només una part i realment no estar traumatitzats.

Vós heu remarcat que actualment l’economia mundial se centra en la ‘financiarització’. No obstant això, amb la pandèmia, evoluciona a diferents ritmes segons el país. Molts governs miren al mercat interior per a poder reactivar l’economia. Penseu que les finances poden perdre terreny en les economies nacionals en favor de la producció i el consum?
—Esperem que les finances perdin! Perquè cal reactivar les nostres economies i potser això n’és una oportunitat, perquè cal que les produccions locals entrin en joc de manera més dura. Recordem que hi ha una sèrie d’actors molt internacionals que es dediquen al negoci d’importar i exportar. Ells no poden perdre. Els que poden perdre són els petits agricultors, les petites empreses, perquè són dominades per aquestes grans corporacions. Aquesta és per mi la batalla que cal sostenir. El virus se n’anirà. El virus no és l’enemic. A la llarga l’enemic són les grans empreses que destrueixen totes les petites.

Això que se’n diu el capitalisme extractiu…
—Jo sempre dic que les lògiques dominants, als Estats Units sobretot, són lògiques extractives. No pretenen generar condicions que permetin una millor vida a les classes modestes. Les grans empreses volen aconseguir la plusvàlua, és tot allò que importa. La plusvàlua ho és tot.

Aquestes últimes dècades hem vist un procés de privatització del sector públic. No obstant això, la crisi del coronavirus ha evidenciat la necessitat de tenir uns serveis públics eficients. Quan això s’haurà acabat, tocarà repensar les decisions econòmiques preses anys enrere?
—La desregularització s’ha fet en favor de certs sectors. Hem destruït molt, però aquesta és una història ja de fa trenta anys. La noció de ‘privatitzar és la millor manera de fer-ho’ ha portat a alguna cosa bona, però en la majoria de casos les conseqüències són negatives. Tot el sector públic ha perdut molt, ha perdut capacitat efectiva dels projectes que desenvolupa i hauria de desenvolupar. Ha perdut terreny en favor de les grans empreses, que han anat acaparant part de l’economia que solia estar sota el control de petites empreses o de governs. Hi ha molta privatització que té per objectiu extreure guanys, no pas fer millor les coses. I ara en veiem les conseqüències, perquè hi ha un empobriment de les classes mitjanes modestes, que només han perdut. És realment una història molt trista.

Que afecta la classe mitjana…
—Als anys vuitanta, quan va començar la privatització i la desregularització de les nostres economies, va sorgir un nou tipus d’elit que va dividir la classe mitjana. D’una banda, una classe mitjana molt rica que gairebé no es pot dir així, i un sector que ara són una classe mitjana molt modesta amb moltes dificultats perquè els fills vagin a bones universitats o de tenir habitatges bons. La classe mitjana representava un 40%-50% de la població a les grans ciutats i ara es troba partida entre un sector molt ric i un altre d’empobrit. En la dècada dels vuitanta no es va notar tant la diferència, però fa ja vint anys que sí.

Molts països tornen a portar la producció dins les seves fronteres i veiem un replegament del comerç internacional. Creieu que canviarà el nostre model econòmic actual?
—Alguna cosa ha de canviar en aquest sistema, és clar. Jo he fet molts treballs sobre les grans finances, una sistematicitat que pot extreure plusvàlua de molts sistemes que pensàvem que eren controlats o als quals no es podia accedir. I ara aquesta sistematicitat de l’alta finança t’explica el conte que pots augmentar la teva plusvàlua, els teus guanys. Però alhora veiem que és un sector extractiu i que sempre n’hi ha molts que perden. Els que perden són gairebé invisibles, els que guanyen són molt visibles. I així et genera una narrativa que és real, però no completa.

Per tant?
—És difícil d’entendre què ve ara. Perquè les noves generacions tenen una concepció nova de què és viure bé. Molt més encaixada amb la natura, molt més d’acord amb la solidaritat. No són la majoria, però hi ha gran part que sí que és en aquest punt. Gent a qui no els interessa tenir tres cotxes, perquè ha de rentar-los, cuidar-los… És una altra mentalitat que es va obrint pas i és molt difícil d’establir si són la majoria, entre més perquè el percentatge canvia segons el país. Però jo no crec que es pugui discutir que hem entrat en una nova època, diferent, gràcies a aquestes generacions joves.

Penseu que la incertesa per la crisi del coronavirus pot servir d’impuls a l’extrema dreta a Europa?
—Això és difícil de respondre. No es pot generalitzar perquè crec que hi haurà una sèrie de combinacions diferents. Penso que no és tant que agradi la nova modalitat de la dreta, sinó que l’esquerra ha ensopegat amb els seus límits i no ha sabut avançar en un projecte en el qual teníem moltes esperances. Així que és molt difícil ara de saber cap a on anirà l’energia política. Tens joves molt de dretes i joves que són molt d’esquerres. La tragèdia és que hem vist on són les nostres limitacions. És en aquest context que guanyen certes dretes que són noves i que són alarmants perquè vénen marcades amb una certa ignorància i una certa fe que els donaran una vida millor. Jo, com a experta, et dic que no, que no et donaran una vida millor. Després de la Segona Guerra Mundial en molts dels nostres països hi havia una intenció, un projecte seriós de millorar les condicions de vida de tothom, que calia i era urgent. I això avui no existeix, no el tenim.

En traurem cap lliçó positiva quan la pandèmia s’haurà acabat?
—Jo crec que sí. Veig que la situació és complicada, però també hi ha una cosa positiva. Les preferències dels joves prometen una cosa bona. Sempre hi haurà sectors que volen extreure més i més riquesa quan ja són rics de sobres. Però també tenim els altres, que poden veure transversalitats i anar aplegant gent.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.