El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Potser és cosa meva, però em sorprèn que un polític vestit amb camisa i americana porti un rellotge de color groc llampant i amb l’estelada dibuixada . És Santi Vidal, independentista primer i jutge després. ‘Vaig haver de triar entre una feina vitalícia de jutge i els meus principis ideològics. I no em va costar gaire de decidir-me’, explica, fent referència a la suspensió de la seva carrera judicial per tres anys, després d’haver participat en la redacció d’un esborrany de la futura constitució catalana.

Però això és aigua passada i no ho comentem, durant l’entrevista. Vidal és el cap de llista d’ERC al senat espanyol. ‘Hi anem a dissoldre’l’, em diu. També detalla quines sortides legals creu que hi ha en el cas que s’apliqui la suspensió de l’autonomia, per què ha estat un error de recórrer contra la declaració de sobirania i, sobretot, quines són les novetats del segon esborrany de la constitució catalana que presentarà al Parlament de Catalunya. Per acabar li demano per les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP. Veureu que és molt optimista.

—ERC i Democràcia i Llibertat us heu trobat obligats a fer un discurs per a mobilitzar el vot independentista. Teniu la sensació que costarà?
—La gent, la veig, i ho dic amb tota sinceritat i amb tristesa, desanimada. No perquè hagi d’anar a votar per tercera vegada el mateix any, que això podria ser cansat. Sinó que la veig desanimada perquè ja han passat dos mesos i mig i, malgrat que els sobiranistes tenim tots el mateix objectiu, entre Junts pel Sí i la CUP no acaba de tancar-se un acord que hauria d’haver estat molt ràpid. Jo sóc conscient que és un acord complex, sobretot perquè tenim un estat en contra que no facilita que hi hagi punts de connivència. A més a més, la ideologia de la CUP és radicalment diferent de la de CDC. ERC, en aquest sentit, fa de frontissa, però això també l’obliga a mirar de fer veure a totes dues parts que de vegades cal sacrificar un petit peó en aquest taulell d’escacs per a poder arribar a guanyar la partida. Em fa la sensació que perdem un temps preciós.

—Doncs la CUP fa una crida a l’abstenció.
—A mi em dol, sincerament, perquè en democràcia no t’has d’abstenir mai. Això de dir ‘a mi no m’afecta’, en democràcia no es pot fer. Tu has de participar, has de votar. I has de decidir quin és el programa electoral o partit polític que més s’assembla als teus ideals. Jo entenc i és perfectament legítim que la CUP no vulgui participar en aquestes eleccions perquè la seva posició d’entrada és fer una secessió que no la podrem fer pactada i que l’haurem de fer unilateralment. Per tant, comencen ara la desconnexió unilateral i no participen en les eleccions espanyoles, igual que no participen de les eleccions franceses, que és un altre estat. Això ho entenc. Però de veritat que em dol i és difícil de comprendre en perspectiva sobiranista de futur, que diguin a la seva gent i a la societat en general que no vagin a votar partits d’esquerra. Jo entenc perfectament que els diguin que no vagin a votar CDC, però que els diguin que no vagin a votar ERC ni En Comú Podem, no ho entenc.

—Què hi va a fer un independentista al senat espanyol?
—Al senat s’hi ha d’anar a dissoldre’l. Pot semblar estrany que un candidat al senat digui que anirà allà perquè el deixin sense feina. Doncs precisament aniré a fer això. El senat espanyol en aquest moment té 261 senadors i senadores, gairebé el triple que la república federal d’Alemanya. I a Alemanya són vuitanta milions d’habitants. I la història ens demostra que, al marge del seu començament, que llavors sí que era una cambra de representació territorial, aquests últims anys s’ha convertit en un cementiri d’elefants.

—Si l’objectiu és la independència, se’m fa tan estrany que un independentista digui que vol reformar el senat espanyol com que digui que el vol dissoldre.
—Pot semblar una paradoxa, però com que amb els espanyols no hi tenim res en contra, també els anem a ajudar una mica. Anem a dir-los què els convé. Després ens faran cas o no. Però com que jo estic convençut que en el futur Espanya serà el nostre veí i vull mantenir-hi molt bones relacions, no entenc per què no hem d’anar-hi a dir-los que els convindria molt que no es gastessin aquests mil milions d’euros que costa. Que té molt sentit el senat en una república federal, com Alemanya o Suïssa, però que no en té gens en una monarquia autoritària i centralista com l’espanyola. Però bé, també hi aniré a fer més coses, al senat.

—El senat pot encarregar la tramitació de la suspensió de l’autonomia tot aplicant l’article 155.
—Jo sóc molt conscient que el govern espanyol, hi hagi qui hi hagi, sigui PP amb Ciutadans o PSOE amb Ciutadans, un dia o un altre, probablement cap a mitjan 2016, o a final d’any, valorarà l’aplicació de l’article 155 de la constitució, que els permet de suspendre l’autonomia.

IMG_1227

—Així doncs, creieu que tard o d’hora l’aplicaran?
—Em fa l’efecte que sí. No m’agradarà gens que arribi aquest moment, és clar. Però no els veig prou assenyats per a adonar-se que aquell serà el veritable punt de ruptura, i l’hauran provocat ells. Quedarem en minoria, segur, perquè, tirant molt llarg, tindrem el suport dels diputats sobiranistes, i aquí hi compto la gent d’Amaiur, Compromís i segurament Podem. Hi compto tota la gent d’esquerres i tota la gent progressista, a banda els sobiranistes catalans. Probablement serem uns setanta o vuitanta, que en una cambra de 261 serem minoria. Per això també és important de ser-hi, perquè la llei que desenvoluparà l’article 155 compti amb el veto i la impugnació d’aquestes setanta persones. A més, aprofitarem tots els nostres torns de paraula per explicar que això és una barbaritat jurídica, una decisió autoritària i antidemocràtica i que a més a més la impugnarem. Ja els avisem. La impugnarem al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

—És l’única sortida legal que hi ha?
—La podríem impugnar al Tribunal Constitucional, però el problema és que a és un òrgan polític, una corretja de distribució.

—I serien gaire diligents a Brussel·les?
—La justícia europea, precisament, no ho és pas gaire ràpida. Però en un cas com aquest, com que Catalunya ja s’ha convertit en un problema europeu, jo crec que tindrien molt d’interès a resoldre’l com més aviat millor. I segurament la UE pressionaria l’estat espanyol perquè d’una vegada per totes ens autoritzessin a fer un referèndum d’autodeterminació abans no s’hagués de pronunciar el Tribunal Europeu dels Drets Humans condemnant, òbviament, l’estat espanyol per una decisió antidemocràtica com aquesta.

—Us veig optimista. Confieu que Europa hi prengui part?
—Segur, segur. Es farà, jo no en tinc cap dubte, d’això. Europa és una confederació d’estats. Per tant, mentre Catalunya sigui només una nació, és molt difícil que es pronunciïn contra un estat per defensar una nació. Però en el moment que els catalans hàgim decidit d’una manera ferma que volem fer la transició de nació a estat i que, per tant, demanem a Europa que ens reconeguin com a estat, estic segur que la causa dels catalans serà escoltada. Per un únic motiu. Perquè tenim raó. Perquè és una causa que la defensen més de dos milions de persones. Perquè el procés s’ha fet d’una manera democràtica i pacífica. Aquests últims mesos he anat dues o tres vegades a Brussel·les i tots els eurodiputats i alts càrrecs amb qui he tingut l’oportunitat de conversar, tots, ens han donat suport. Però, és clar, ho fan en privat, no ho fan en públic. Però ens garanteixen que quan arribi el dia serà així.

—En una entrevista recent dèieu que l’Onze de Setembre del 2017 els catalans ja tindrem document d’identitat. Aquestes afirmacions no són molt arriscades?
—És un objectiu; un somni. Jo ho repeteixo en molts dels meus actes. M’agradaria que l’Onze de Setembre del 2017, en lloc d’anar a la manifestació de l’ANC, perquè ja serem un estat i no tindrà sentit fer-la, me’n pogués anar de vacances. I quan m’allotgi en un hotel de Noruega o Finlàndia i em demanin el carnet d’identitat, pugui lliurar el de la República Catalana. Per tant, quan dic ‘tindrem el carnet d’identitat el 2017’, expresso un somni. Perfectament realitzable, per una altra banda.

—Parleu-me de la constitució catalana que prepareu amb un equip de vint-i-un juristes més. Vàreu lliurar l’esborrany al febrer i ara el desenvolupeu. Què hi aportareu de nou?
—Doncs hi haurà uns quants canvis. Per exemple, en el primer esborrany nosaltres recomanàvem que el castellà tingués un estatus jurídic de cooficialitat. En aquest segon nou text, hem seguit el criteri de tot un seguit de sociolingüistes que ens han recomanat que el català havia de ser l’única llengua oficial i que el castellà havia de tenir un estatut de protecció especial que el diferenciaria d’altres llengües com l’anglès o el francès. Sobretot per raons sociodemogràfiques. Però que no és bo que sigui cooficial.

—Per què?
—Per un motiu que jo també comparteixo. I és que quan dues llengües són cooficials i una és molt més potent, tant pel nombre de parlants com per la capacitat de difusió internacional, acaba menjant-se la llengua petita. És, sobretot, una qüestió de pragmatisme.

—El vostre esborrany tampoc preveia exèrcit, oi?
—Bé, sobre l’exèrcit hi ha hagut molta divisió d’opinions entre el mateix equip de 21 persones que hem fet l’esborrany. A banda, la majoria d’esmenes que ens han arribat consideren que Catalunya hauria de tenir un exèrcit; unes forces armades. Molt petites, diuen tots, molt ben preparades i molt tècniques. Doncs veient que hi ha aquesta opinió entre la població, aquest article en concret el deixarem molt obert. Nosaltres, com a juristes, continuarem defensant que Catalunya és nació de pau i no hauria de tenir exèrcit. Aquest serà un document que tindrà moltes notes a peu de pàgina. Per deixar-ho obert.

—I les diputacions i els consells comarcals també seran una nota a peu de pàgina?
—No, no. Els suprimim. Amb això serem molt radicals. S’ha de suprimir burocràcia, al nou país. A banda el govern i els ajuntaments, només hi haurà set vegueries.

IMG_1228

—Deixareu oberta l’opció que alguns altres territoris puguin confederar-se amb el nou estat.
—Sí, aquesta és una petita novetat. El primer text no deia res de Països Catalans, pràcticament ni s’esmentava el terme. En canvi, aquest segon text sí que deixa la porta oberta que tots els ciutadans de parla catalana que vulguin tenir la nacionalitat catalana puguin obtenir-la. Nosaltres recomanarem que la República de Catalunya els la reconegui. Això pot ser interessant perquè demostres que no vols apoderar-te de territoris, però vols fer possible que tots aquells ciutadans que a títol individual se sentin catalans puguin adherir-se a la República Catalana.

—Quan ho vàreu anunciar va aixecar força polseguera.
—Sí. A l’estat espanyol, evidentment, qualsevol porta oberta perquè hi hagi territoris de la península que es puguin acabar adherint al Principat, els preocupa moltíssim. Sobretot si són territoris amb una capacitat de generar riquesa i de ser el motor d’Espanya, com són País Valencià i les Illes.

—Quan hauria de començar el procés constituent?
—Doncs si el govern, com jo confio i desitjo, el tenim el mes de gener, el procés constituent s’hauria d’engegar al febrer. És un mandat emès per les urnes i pel parlament i, per tant, a partir del mes de febrer s’hauria de començar a treballar. Primer constituir la comissió legislativa, que hauria de cridar aproximadament un centenar d’entitats civils de Catalunya i oferir-los la possibilitat que designin un representant per incorporar-se a la comissió.

—La comissió legislativa, que s’encarregaria d’elaborar la constitució catalana, treballarà amb el vostre text?
—Aquest seria un material de treball, però en tindrien més. Em consta que algun partit polític ha elaborat el seu propi esborrany. Per tant, seria bo que a sobre la taula hi hagués tres o quatre documents de treball perquè els diputats i els representants de la societat civil no haguessin de començar de zero. La veritat és que –ho dic amb tota humilitat–el nostre text els pot ser molt vàlid perquè recull un estudi previ comparatiu de diverses constitucions de països democràtics on ens podem emmirallar.

—Quins?
—Sobretot països nòrdics: Islàndia, Dinamarca, Noruega, Alemanya i Suïssa.

—Sobre la declaració d’inici del procés, la mesa del parlament va decidir de recórrer al Tribunal Constitucional espanyol (TC) contra la suspensió temporal que aquest mateix òrgan li havia imposat. Però en la declaració el parlament ja havia dit que no reconeixia el TC. La compartiu, aquesta estratègia?
—Jo no comparteixo la decisió de presentar el recurs. Primer per una qüestió conceptual. Si amb aquella declaració diem al TC que d’ara endavant no en reconeixem la legitimitat, jo trobo que és una mica incompatible de presentar un escrit d’al·legacions. I després per una qüestió pragmàtica. El TC no ens dóna mai la raó. Presentar un recurs a un tribunal que et dirà exactament el mateix que ja et va dir i encara li dónes l’oportunitat de reblar més el clau, és un error d’estratègia, sincerament. Si hagués depès de mi, no hauria presentat cap recurs.

—Però es va fer perquè, en cas de voler recórrer a instàncies europees, primer calia esgotar tot el circuit judicial espanyol.
—Això és cert. Però és que, en aquest cas, no era necessari perquè el que va anul·lar el TC és una declaració política, no una llei. Si hagués anul·lat una norma jurídica que té efectes, aleshores sí que ho hauria d’haver fet. Indubtablement. Però com que el que s’ha anul·lat és una declaració política, quins són els efectes d’aquesta anul·lació? Zero. Llavors, de què serveix presentar un recurs contra una decisió d’un tribunal els efectes jurídics de la qual són zero? Jo no m’hauria molestat a fer-ho.

—La CUP ja ha dit que no hi ha res tancat i que tot es decidirà el dia 27. I vós, com les veieu les negociacions?
—Em consta que el pre-acord és a un pam. A la taula política s’ha acordat pràcticament tot. A la taula social, on aquests últims dies s’han treballat les vint mesures socials, els acords són molt amplis i només manca per tancar algun serrell. Per tant, jo crec que les dues comissions negociadores estarien perfectament en condicions d’anunciar aquest pre-acord abans del dia 20. I jo personalment ho desitjaria. Em consta que és la voluntat de Junts pel Sí però que la CUP no hi està gaire a favor. Perquè es va establir un calendari en què s’acabava la ronda de negociacions el dia 22. Per tant, segurament, ells volen complir aquest calendari. Cosa que és molt coherent amb el fet que hagin decidit de no presentar-se a les eleccions estatals i, a més a més, hagin recomanat l’abstenció.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.