Referència del pop-rock més indie durant molts anys, Love of Lesbian ha ampliat el públic considerablement aquests darrers temps, sobretot arran de La noche eterna. Los días no vividos (2012). Posar música a un anunci d’Estrella Damm els va llançar a una fama extra que no havien cercat, però s’hi senten còmodes. I ara han editat El poeta Halley, un últim treball molt poc ortodox que no vol agradar a les masses. Ara mateix en fan la promoció i els resta un any i mig de ronda, que aviat és dit. Aprofitant que demà actuen al concert Mediterràniament d’Estrella Damm, n’entrevistem el cantant i lletrista, Santi Balmes.

Abans de tot vull demanar-vos d’on sorgeix el nom de Love of Lesbian?
—Diguem que era un nom d’un grup imaginari, un grup dins del meu inconscient alliberat de prejudicis. El nom se’m va acudir un dia que anava amb moto i vaig pensar que si mai tenia un grup, es diria així.

Amor lèsbic, vaja.
—Sí. Al principi havia de ser una broma que provoqués. Però passa que després la cosa es va complicar. Vàrem començar a enviar les primeres maquetes amb aquest nom i la gent ens va començar a conèixer per Love of Lesbian. I, encara que eren pocs, ja no hi havia marxa enrere.

Us agrada que us pengin l’etiqueta de poeta?
—No em molesta. Però em sembla una mica anacrònic al segle XXI. És com parlar d’un ós panda o una espècie en extinció.

Però us sentiu poeta?
—Penso que, al cap i a la fi, tot sorgeix d’un fil troncal que és la poesia. De la poesia que escric n’acaba sortint un relat, una lletra d’una cançó, una idea per a una novel·la… Per tant, la mare dels ous del que faig és la poesia.

En llegiu?
—N’escric més que no en llegeixo, però me n’agraden molts, com Rilke o Juan Goytisolo. En un aspecte formal, em poden haver influït molts poetes, però he escrit prou per a tenir estil propi.

Si repassem la vostra discografia, veiem que les lletres cada vegada són més polièdriques i abstractes. Les lletres amb presentació, nus i desenllaç les heu abandonades.
—Sí. Però també crec que si escrivís en català serien més narratives perquè pròpiament sempre he tingut la sensació que quan penso i escric en català em surten lletres més realistes, més Josep Pla. És a dir, que pots identificar més clarament l’acció. L’idioma en si és una paleta de colors que et porta psicològicament a un lloc o un altre. Jo, que sóc catalanoparlant i de família catalanoparlant, quan em poso a pensar i crear en català m’acosto a terrenys més narratius. I amb el castellà és una altra cosa. D’alguna manera té un punt més desinhibit, menys seriós. Segurament per les experiències i converses que puc haver tingut.

Heu escrit relats en català a ‘La doble vida de les fades’. Algun dia cantareu en català?
—Sempre hem tingut ganes de fer alguna cosa en català, però passa que en la nostra situació és complicat perquè ara vivim una època d’expansió a l’Amèrica Llatina.

Ara mateix no ho teniu previst.
—És que realment és molt difícil per a nosaltres, però és una assignatura pendent. Si ho féssim, hauríem de deixar de fer rondes en alguns llocs perquè som perfectament conscients que si adoptéssim aquesta decisió faríem un 10% dels concerts que fem. Sí que hi ha gent moderna que ens escoltaria i Manel, per exemple, fa concerts a fora. Però són meravelloses excepcions. No hi ha la mateixa receptivitat que pot tenir un grup que canta en anglès. Ara farem una versió d’un clàssic català i estic molt il·lusionat amb el projecte.

Quin clàssic?
—De moment no puc dir res.

L’escoltarem aviat?
—D’aquí a uns dos mesos.

El vostre darrer treball, El poeta Halley, és el disc més atrevit de tots els que heu fet. Com noteu que ho ha encaixat el vostre públic?
—El públic l’ha encaixat molt bé. Tendim a pensar que el públic no entendrà segons quines coses, però el públic vol escoltar noves maneres d’enfocar la música. Alguns altres sempre volen escoltar el mateix. Però nosaltres ens adrecem al públic inquiet. A partir d’aquí i del seguiment que tenim, hem tingut prou confiança per a fer un pas endavant, ampliar les lletres, fer temes de desenvolupament que van més enllà de buscar l’impacte immediat perquè soni a ràdios… Totes aquestes equacions han donat per resultat aquest disc que és molt treballat des del punt de vista líric.

Segurament és un disc que entra millor la tercera vegada que no pas la primera. Teniu aquesta sensació?
—Sí, perquè la primera vegada que l’escoltes és com una allau de dades, paraules i idees tan aclaparadora que t’has de resguardar. Després, quan t’ho mires des del porxo, a la segona o tercera audició, ja comences a entrar en sintonia. Reconec que és un disc arriscat, és claríssim.

Encara us queda un any i mig de ronda. No us canseu?
—Sí, evidentment que sí. Però no pels concerts, perquè sempre és un plaer fer-los. La cosa més pesada és la quantitat immensa d’hores estèrils que et passes esperant, anant a dormir a hores intempestives, despertant-te sense saber on collons ets. Tot això crema bastant. Per això intentarem fer una ronda còmoda que ens permeti d’estar dos dies en una mateixa ciutat i tornar a casa. No fer les bogeries de les altres vegades. Avantposar la qualitat a la quantitat, vaja, perquè si no, això pot acabar desgastant la banda.

També us han penjat l’etiqueta de grup ‘festivaler‘.
—És que ho hem incentivat. Si haguéssim dit que no a tots els festivals que ens convidaven, llavors ens hauria molestat. Hi ha festivals on hem anat des de fa molts anys perquè ens ha servit d’aparador. Gràcies a això ens hem pogut incorporar a la ronda de sales, que és on interessa més de ser, allà on pots desenvolupar el teu discurs durant més de dues hores.

Demà enceteu les festes de la Mercè amb un concert a la platja del Bogatell.
—Som un grup de Barcelona que vivim un moment molt maco i volem celebrar-ho amb els nostres veïns. Serà un concert en què la gent s’ho passarà molt bé. Ens fa molta il·lusió i sobretot volem que la gent no se’n penedeixi.

Durant molt temps heu estat un grup amb una imatge completament indie, però aquests darrers anys gairebé us heu convertit en un grup molt lligat a Estrella Damm. Com ho heu paït?
—No ens molesta gaire. En això som bastant realistes. De marques sempre n’hi ha hagut. A la majoria de festivals et trobaràs el cartell d’una marca al darrere, a la pel·lícula Blade Runner hi apareix un anunci increïble de Coca-Cola… Faciliten que les bandes puguin viure de la música i a la gent, que pugui gaudir de concerts sense necessitat de gastar-se més diners del compte. Tots hi guanyem. Una altra cosa seria que només ens coneguessin per això i ser la banda d’una sola cançó, com els ha passat a alguns grups. Allò que es coneix per ‘one hit wonder’. Només ha estat un pas més dins la nostra història.

Us han dit mai ‘us heu venut’?
—Sempre hi ha algú que t’ho diu. Però t’ho diu mentre es beu una copa d’una marca d’alcohol concreta, després d’haver comprat les entrades d’un festival patrocinat per una altra marca i una setmana després d’haver anat a la Capella Sixtina, patrocinada per la marca més important de la història, que és l’església. Si ens posem a senyalar, senyalem, però no hi quedarà ni Miquel Àngel.

Ja sé que als músics no us agrada comprometre-us políticament. Però com observeu el moment actual que viu el procés?
—Us diré com dic sempre. Jo estic, evidentment, a favor del referèndum. És un exercici amb el qual tots hi sortiríem guanyant. Sobretot serviria per a clarificar posicionss.

I cap a quin cantó us decantaríeu?
—Jo sempre m’he considerat federalista, però no som moda. I ho entenc perquè a Espanya se’l passen pels collons. Però penso que seria l’opció més sensata, menys rupturista i que podria realitzar Catalunya. Ara, jo ho respecto tot, excepte l’immobilisme i el no taxatiu. No ho puc entendre perquè és el que indueix a tantíssima frustració.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb