Dimarts vam saber que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) havia dit que no a una llei hongaresa (promoguda per l’acabat de destronar Orbán) que, amb la suposada intenció de protegir els menors, prohibia o restringia l’accés a aquells continguts que, simplement, fessin referència a la identitat sexual, al canvi de sexe o a l’homosexualitat. Això vulnera, segons el TJUE, el “pluralisme” en què es basen les nostres societats i implica una “discriminació” inacceptable de determinades orientacions sexuals. Fins i tot atempta contra la “dignitat humana” dels membres pertanyents a un grup o col·lectiu com l’LGBTI+.

Proposo tot seguit, sense moure’ns de les discriminacions i els grups, de confrontar, a títol d’assaig, el cas hongarès i el que va abordar el 2023 el mateix TJUE sobre els exiliats catalans del procés. Havia de delimitar els motius pels quals una euroordre de detenció cursada per un tribunal espanyol podia ser denegada pel tribunal d’un altre país de la UE. I, fent-ho, va acabar introduint un nou (i crucial) motiu de denegació: el fet de pertànyer l’exiliat a un grup que sofreix, a l’estat que el reclama (en aquell cas, Espanya), un tracte institucional (per exemple, judicial) sistemàticament “deficient” o “discriminatori”. Els va anomenar, aquests col·lectius, GOIP, grups objectivament identificables de persones. I els va definir en termes molt amplis, que permeten d’incloure, sens dubte, el col·lectiu de catalans amb ideologia independentista. En el cas hongarès i en el català, per tant, tindríem dos grups discriminats. Una similitud important, certament, però força genèrica: si gratem una mica, comencen a aparèixer-hi disparitats.

Em vull centrar, de fet, en una diferència molt concreta: la dificultat més gran per a provar, en el cas català, la discriminació. Algú que es consideri membre del GOIP català, si pretén d’al·legar la condició de discriminat, haurà de desplegar una activitat probatòria més exigent que no pas la que ha estat necessària, per exemple, en el cas hongarès, en el qual el TJUE n’ha tingut prou, simplement, de llegir el text de la llei discutida. Res més. És aquesta literalitat la que, per si mateixa, genera, gairebé automàticament, el tracte discriminatori. Per contra, al membre del GOIP català, això gairebé mai no li serà suficient, perquè les formes emprades per l’estat espanyol en la “gestió” del problema català són més subtils. El protagonisme no l’assumeixen les lleis, en la seva nuesa textual, sinó les pràctiques institucionals, entre les quals cal incloure, és clar –i no en un lloc menor–, les d’interpretació d’aquestes mateixes lleis. Es produeix, dit d’una altra manera, un distanciament violent entre llei i llei interpretada.

I, és clar, acreditar en cada cas que s’ha produït una “interpretació discriminatòria” (estratègica, parcial o esbiaixada) no és gens fàcil. Fins a cert punt, cal infiltrar-se en la ment de l’agent discriminador (jutges, funcionaris o polítics), desemmascarar les motivacions reals de l’acte interpretatiu i desactivar el camuflatge eficient que li confereix l’aparença de neutralitat del llenguatge tècnic i jurídic que sol emprar. Per exemple, si tornem al cas dels exiliats, veurem que el risc que fossin sotmesos a un judici injust si eren lliurats a Espanya s’explicava perquè els hauria jutjat un tribunal, el Suprem, notòriament incompetent. Però el problema no era la llei que en fixava la competència, sinó la manera extremadament “tendenciosa” com la va interpretar el Suprem per tal de quedar-se, ell, una causa que no li corresponia: va minimitzar els fets principals del Primer d’Octubre (que, com que tots havien passat a Catalunya, li denegaven la competència del cas), alhora que magnificava irracionalment, perquè els necessitava (aquesta és la clau), uns altres fets molt menors i del tot accessoris que havien passat fora de Catalunya. Va ser aquesta “torsió interpretativa” la que l’allunyava de qualsevol aparença d’imparcialitat. Podríem dir quelcom semblant del ja famós 155: el problema no era tant l’existència o la redacció de l’article com el petroli que, de nou per via “interpretativa”, es va atrevir a treure’n l’estat, fins a l’aniquilament de tres institucions catalanes com la presidència de la Generalitat, el parlament i el govern.

Així doncs, el modus operandi preponderant del GOIP català no és legislatiu (com en el cas hongarès), sinó interpretatiu. Per això, el poder judicial hi ha acabat assumint un paper tan destacat. I també per això la prova de les discriminacions és molt més exigent. Gairebé diabòlica. Per tant, si pretenem d’estendre la figura del GOIP a uns altres àmbits més enllà de les euroordres, caldrà ampliar, diversificar i adaptar a cada situació l’arsenal probatori. Unes vegades caldrà anar al passat i veure com s’havien tractat casos semblants sense un component català i com es tracten (diferentment, és clar) quan, de sobte, hi apareix aquest component. Per exemple, l’autonomia parlamentària primer es va preservar (pla Ibarretxe), però després (procés) ja no. Puntualment, haurem de fer comparacions no successives, sinó simultànies, en temps real, com amb els criteris d’aplicació dispars de l’amnistia a catalanistes i no catalanistes. En unes altres situacions, caldrà analitzar la racionalitat mateixa de les decisions, fins i tot respecte de qüestions aparentment accessòries, però ben reveladores: en el cas de Sixena, sorprèn, per exemple, la insistència, gairebé malaltissa, a no voler disposar, els tribunals, d’informes que parlin de possible risc de destrucció de les obres si acaben essent traslladades. O, com vam saber també dimarts passat, que no sols s’hagi inadmès a tràmit (cosa habitual i previsible) la querella presentada pels ex-consellers de Cultura contra la jutgessa que porta el cas, sinó que també s’hagi obert (això ja no és gens habitual) un incident per a veure si cal imposar als querellants una multa per abús de la justícia.

Quines conclusions en traiem, de tot plegat? En proposo tres. Primer: el cas hongarès té la gran virtut d’ampliar l’espai de tutela dels grups discriminats en el si de la UE, cosa per si sola és positiva per a qualsevol col·lectiu que no es consideri ben tractat, inclòs el català. Segon: de la perspectiva catalana, convindria no deixar-se arrossegar, de bracet amb aquest cas, cap a l’univers argumentatiu de les minories (de les “minories nacionals”), un concepte menys asèptic que el de GOIP, molt més problemàtic i que ha estat gestat, a més, per un altre tribunal (el de drets humans europeu), en uns termes, a més, que no auguren gaires perspectives de futur. Tercer: el cas hongarès ens ha mostrat, per via comparativa, que la dificultat de provar les “discriminacions interpretatives” que nodreixen el GOIP català és substancialment més gran.

Ara, per més traves que s’interposin en el camí, no desapareix la urgència d’abordar aquesta tasca encara pendent. Dia sí, dia també, ens arriben notícies sobre multitud d’inèrcies institucionals (estatals i ara també, paradoxalment, a banda i banda de la plaça de Sant Jaume) que viren, desbocadament, cap al mateix objectiu: anorrear, després de la “desfeta” del 2017, els bastions que resten drets del col·lectiu català (llengua, cultura, competències, etc.). Una hemorràgia (no cal ser un expert en anàlisi política per a veure-ho) que no s’aturarà per si sola. Si es vol mirar de capgirar totes aquestes inèrcies, cal intervenir-hi, i una via (ni l’única, ni la més fàcil, ni la més ràpida, però, tanmateix, n’és una) pot ser la figura del GOIP. I, sense una prova adequada, el GOIP no és res.