Els tres països bàltics acaben d’aconseguir que l’ONU els incloga en la divisió geogràfica escandinava en compte de la divisió geogràfica de l’Europa central. Vint-i-cinc anys després de la independència, Estònia, Letònia i Lituània continuen recuperant d’aquesta manera la seua posició al món i distanciant-se del passat soviètic que els fou imposat.

Per a arribar-hi van fer una cosa que alguns voldrien repetir ací: no van proclamar la independència, sinó que van restaurar-la. Efectivament, Estònia, per exemple, va proclamar la independència el 24 de febrer de 1918 i la va perdre el 1941 amb l’ocupació alemanya i, després, la soviètica. El 20 d’agost de 1991, seguint aquest esquema, es va limitar a restaurar la que tenia el 1918 en compte de proclamar-la de nou –no va ser ben bé així, però així és com ha quedat.

La decisió té un punt d’atractiva, però en el nostre cas em sembla molt complicada de defensar. És cert que hi havia els tres estats catalans i que en la guerra de 1714-1717 van desaparèixer. Es podria dir, doncs, que la independència seria una restauració de fet d’aquells estats. Tanmateix, personalment em sembla estirar molt l’argument. Entre l’estat estonià del 1918 i l’estat estonià del 1991 hi ha una continuïtat fins i tot biogràfica i personal que nosaltres, simplement, no podem invocar.

Ara, sí que podem allargar la legitimitat de la república d’unes altres maneres. Una d’evident és recordant que Josep Tarradellas va ser el 125è president de Catalunya, votat en plena dictadura franquista per diputats elegits pel poble durant la república. El seu reconeixement per part d’Espanya, abans de ser aprovada la constitució, implícitament és un reconeixement de la legalitat del 1931. És un fil a estirar.

I n’hi ha un altre que és la numeració de la república. Tots hem sentit parlar de la voluntat de proclamar la tercera república espanyola. Però en el cas català seria la sisena, no pas la tercera. Incorporar la xifra a la demanda ‘per la sisena república catalana’, a part d’honorar els qui ens han precedit, seria una manera sensata de reclamar que això no serà un estat nou, sense precedents.

Algú pot discutir la numeració, però crec que hi ha poc debat, des del punt de vista històric. La primera república catalana, la de Pau Claris amb l’ajut de França, dura onze anys: entre el 1641 i el 1652. La segona, proclamada també amb l’ajut de França, va de l’any 1810 al 1812. El 1873, Baldomer Lostau proclama una república catalana dins Espanya que només dura dos dies. Francesc Macià el 1931 proclama una república independent que dura molt poques hores i que acaba fusionant-se dins la república espanyola durant vuit anys. Amb tot, Lluís Companys el 1934 també proclamarà una república, la cinquena, durant els anomenats ‘Fets d’Octubre’. L’actual línia de presidents de la Generalitat prové directament de la república del 1931 i en serva la numeració.

Ja ho sé, que tot plegat no és una gran decisió i que ara mateix la votació de la CUP de dissabte és més important que especular sobre el número oficial de la possible nova república. Però a la llarga aquestes coses són importants, per als països. Mireu, per exemple, si no ha donat joc polític la reivindicació oficial de la numeració dels presidents de la Generalitat, oblidada durant anys i ara feliçment rescatada.

P. D.: Les repúbliques tenen xifres altes, això no és pas estrany. A França, protectora històrica de les repúbliques catalanes, passen per la cinquena.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]