Reivindiquem la sisena república catalana?

  • «A part d'honorar els qui ens han precedit, seria una manera sensata de reclamar que això no serà un estat nou, sense precedents»

Vicent Partal
26.01.2017 - 22:00
Actualització: 27.01.2017 - 13:46
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Els tres països bàltics acaben d’aconseguir que l’ONU els incloga en la divisió geogràfica escandinava en compte de la divisió geogràfica de l’Europa central. Vint-i-cinc anys després de la independència, Estònia, Letònia i Lituània continuen recuperant d’aquesta manera la seua posició al món i distanciant-se del passat soviètic que els fou imposat.

Per a arribar-hi van fer una cosa que alguns voldrien repetir ací: no van proclamar la independència, sinó que van restaurar-la. Efectivament, Estònia, per exemple, va proclamar la independència el 24 de febrer de 1918 i la va perdre el 1941 amb l’ocupació alemanya i, després, la soviètica. El 20 d’agost de 1991, seguint aquest esquema, es va limitar a restaurar la que tenia el 1918 en compte de proclamar-la de nou –no va ser ben bé així, però així és com ha quedat.

La decisió té un punt d’atractiva, però en el nostre cas em sembla molt complicada de defensar. És cert que hi havia els tres estats catalans i que en la guerra de 1714-1717 van desaparèixer. Es podria dir, doncs, que la independència seria una restauració de fet d’aquells estats. Tanmateix, personalment em sembla estirar molt l’argument. Entre l’estat estonià del 1918 i l’estat estonià del 1991 hi ha una continuïtat fins i tot biogràfica i personal que nosaltres, simplement, no podem invocar.

Ara, sí que podem allargar la legitimitat de la república d’unes altres maneres. Una d’evident és recordant que Josep Tarradellas va ser el 125è president de Catalunya, votat en plena dictadura franquista per diputats elegits pel poble durant la república. El seu reconeixement per part d’Espanya, abans de ser aprovada la constitució, implícitament és un reconeixement de la legalitat del 1931. És un fil a estirar.

I n’hi ha un altre que és la numeració de la república. Tots hem sentit parlar de la voluntat de proclamar la tercera república espanyola. Però en el cas català seria la sisena, no pas la tercera. Incorporar la xifra a la demanda ‘per la sisena república catalana’, a part d’honorar els qui ens han precedit, seria una manera sensata de reclamar que això no serà un estat nou, sense precedents.

Algú pot discutir la numeració, però crec que hi ha poc debat, des del punt de vista històric. La primera república catalana, la de Pau Claris amb l’ajut de França, dura onze anys: entre el 1641 i el 1652. La segona, proclamada també amb l’ajut de França, va de l’any 1810 al 1812. El 1873, Baldomer Lostau proclama una república catalana dins Espanya que només dura dos dies. Francesc Macià el 1931 proclama una república independent que dura molt poques hores i que acaba fusionant-se dins la república espanyola durant vuit anys. Amb tot, Lluís Companys el 1934 també proclamarà una república, la cinquena, durant els anomenats ‘Fets d’Octubre’. L’actual línia de presidents de la Generalitat prové directament de la república del 1931 i en serva la numeració.

Ja ho sé, que tot plegat no és una gran decisió i que ara mateix la votació de la CUP de dissabte és més important que especular sobre el número oficial de la possible nova república. Però a la llarga aquestes coses són importants, per als països. Mireu, per exemple, si no ha donat joc polític la reivindicació oficial de la numeració dels presidents de la Generalitat, oblidada durant anys i ara feliçment rescatada.


P. D.: Les repúbliques tenen xifres altes, això no és pas estrany. A França, protectora històrica de les repúbliques catalanes, passen per la cinquena.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep
Josep
26.01.2017  ·  23:31

Probablement, només amb el detall d’haver aconseguit que tothom sàpiga, dins i fora, que Tarradellas fou el 125é president de la Generalitat, ja s’ha aconseguit un pas de gegant per aconseguir aquesta restauració de la independència. Aleshores, el problema es podria plantejar a l’altra banda, perquè si acaba quedant clar que la Catalunya independent és hereva d’aquella que formava part de l´associació entre Castella i la Corona d’Aragó, que va acabar amb la mort de Ferran el Catòlic, la justificació de la seua legalitat podria ser difícil. Ara mateix, no sembla fàcil. És més senzill esperar l’aprovació del pressupost demà; però seria una possibilitat quasi divertida. Tant d’amenaçar-nos amb la perifèria del sistema solar, si s’hi quedaren ells n’hi hauria per llogar-hi cadires.

Josep Usó

jaume
jaume
27.01.2017  ·  00:16

Tot això està molt bé. Cap retret.
Ara bé. Anem al futur, bo i recordant el passat.
A mi m’agradaria una república on hi hagi “accountability”, responsabilitat política sobre l’actuació dels dirigents, sense que qui els blasma per no fer bé el que fan sigui titllat antipatriota. En concret, sobre el tema Santi Vidal, i reconeixent que falta informació. Només en la hipòtesi de que ell acusi lliurement -sense pressions espanyoles- i sigui cert el que diu : cal aplaudir-lo. Una vegada aconseguit l’estat , no vull massa raó d’estat que justifiqui l’acció del govern contra el ciutadà. Vull una república de ciutadans lliures. No pas, replicar una monarquia de súbdits submissos.
O és que els periodistes del Washington Post que van fer caure un president dels Estats Units quan van denunciar que Nixon actuava il·lícitament eren anti-americans?
Per tant, ciutadans, periodistes,oposició, tots exigents amb el comportament dels nostres representants públics. I això no treu d’anar a favor de la independència. Però no lo comencem malament.
No crec pas que cap independentista deixi de ser-ho perquè hi hagi un desacord en un tema concret. El que cal és convèncer els que encara dubten. Probablement el que s’ha de fer és contraposar dades econòmiques, dades de solidaritat, dades d’excel·lència universitària, de tot allò que es fa aquí , amb la imposició barroera i casposa de molt del que es fa a l’estat espanyol I no veig que s’estiqui focalitzant el discurs en aquest sentit.
Per exemple, què vol dir haver de justificar-se per la conferència dels nostres tres excel·lents barítons a Brusel·les?
Poca concurrència oficial ? Doncs cal respondre-ho amb la qualitat dels comentaris escoltats, i la discreció habitual. Proactivament cal interpel·lar : “Vostè , ciutadà no convençut de la independència, realment vol pertànyer a un estat en què el president de govern és monolingüe, i queda apartat en les reunions oficials eurocomunitàries, o vol pertànyer a un estat en què les màximes autoritats comuniquen les seves raons en anglès i francès?” “Vostè, ciutadà no convençut, accepta la injustícia de subvencionar negocis privats ruïnosos amb diner públic, o vol pertànyer a un estat en què hi hagi vigilància i responsabilitat?”
Com que és fàcil que ens responguin que no hi ha garantia que a la república catalana les coses es facin millor que a la monarquia espanyola, cal anar preparats, amb dades reals.
Per exemple, aportant números de cost / benefici de JJOO, sense ombra de malversació de diners. Per exemple, cost / benefici de WMC, telefoni mòbil, de Port i Aeroport de Barcelona, de la línia Ferrocarrils de la Generalitat que es gestiona des d’aquí, la més baixa taxa d’atur, les bones dades en exportacions, la lluita contra el frau fiscal… etc.
Si no som capaços de vèncer les reticències que se’ns plantejaran, amb dades sobre la qualitat actual i previsible futura, no ens sortirem. Perquè aleshores, davant de “també hi haurà corrupció” “canviaran els collars però no els gossos”, o davant de missatges emocionals “no vull que els meus familiars estiguin enterrats a l’estranger”, no podrem contraposar un relat cert, optimista, sobre el nostre trumfo : més benestar i millor repartit.
I no veig que es passi a l’acció.
El moment dels somriures ha de donar pas al moment de l’assertivitat més contundent: “O vosaltres ciutadans indecisos ens ajudeu per construir l’estat català, o sereu dels primers a patir la submissió a les elits centralistes espanyoles” “O us afegiu a la revolució -tranquil·la, però revolució- i construïm un país més pròsper i just, o l’statu quo actual , que no us beneficia per això, per això i per això altre , us perjudicarà”
Si no sabem aprofitar els trumfos del que tenim a favor i les males cartes dels adversaris, no sé si aconseguirem contrarestar la inèrcia del que sense ser anti-català, se sent espanyol, del que és en teoria d’esquerres, però no suporta el centre dreta català. Hauran de triar el mal menor. I han de captar que el mal menor per a ells és la independència catalana respecte de l’estat espanyol.
Jo ho veig aixì.

Josep Martin
Josep Martin
27.01.2017  ·  08:01

No em sembla gens positiu que recordem repúbliques sota els poders o tuteles de França, Regne Unit i Castella.
La de Pau Claris podríem discutir-ho.
La idea no m’agrada gens.
Catalunya ha estat independent en temps dels Comtes-Reis.

Josep M. Armengou
Josep M. Armengou
27.01.2017  ·  08:02

Doncs, sí, director, a més de no ser cosa per encaparrar-s’hi ara mateix, em fa l’efecte que és estirar molt l’argument donar el mateix crèdit a les “5” repúbliques anteriors.

Que algú hi vagi pensant, perquè coincideixo amb vostè en què aquests aspectes van molt més enllà del protocol en importància, però, en l’entretant, dediquem-nos a configurar la solidesa conceptual que ha de tenir la propera República com a estat modern.

Ens queda una feinada de nassos i estic fins als mateixos de sentir diàriament una allau periodística de disquisicions merament formals, fins i tot lèxiques, del Procés que vivim.

Vull un Pla Ferroviari i de Transport de Superfície d’emergència per vertebrar el país i sostraure’l de l’anòxia a què està abocada la ciutadania i el territori, per exemple. Parlem-ne. Parleu-ne al diari.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
27.01.2017  ·  08:03

Aquest plantejament ja fa temps que alguns blocaires van reivindicar però tot i la legalitat nacional i internacional que podíem tenir, cal dedicar-hi molts esforços en implantar la 6a. república catalana o dedicar-nos només la República Catalana sense cap més afegit. És bo saber la nostra història i defensar-la davant les tergiversacions interessades, però quan cap força política independentista ho reclama explícitament, ho hem fer nosaltres?
Potser cal afegir que quan questa proposta es va presentar, no es parlava només del nom de la república sinó que abraçava tot el procés i s’arguïa que si abans ja érem independents, ara el que havíem de decidir per comptes de tota la feina que es fa, seria exigir a la comunitat internacional que ens retorni la nostra llibertat arrabassada per la força de les armes i que per tant es tractaria d’una mena de “devolution”. Crec que en el moment que estem no ens convé jugar-ho tot a a aquesta via, perquè seria un tot o res, i fer la majoritària de Catalunya que es dur a terme actualment.

Jaume Garròs
Jaume Garròs
27.01.2017  ·  08:04

Celebro l’editorial d’avui!

Hi he pensat més d’una vegada en el moment de la proclamació i el fet de recordar al món que venim de lluny.

Que el Parlament proclami una cosa semblant a “…avui Catalunya, esdevé per sisena vegada en la seva mil·lenària història, República de nou…”, posaria els punts sobre les is a tota la comunitat internacional des de bon començament.

Muma Soler
Muma Soler
27.01.2017  ·  08:04

Jo trobo molt important revindicar la primera república perqué va ser fundada pel poble menut, com queda molt clar en la Crònica de Miquel Parets Ed Barcino 2011,
Aquest poble menut que trobava insuportable la presència (i la manutenció) de l’exèrcit a Catalunya, amb tots el efectes col.laterals que s’en deribaven.
Dietari de Miquel Parets del que, malauradament només hi ha publicat només el primer volum.
A tots els que ens apassiona el « Procés » són pàgines molt colpidores i plenes de lliçons pel que tenim avui entre mans.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU
27.01.2017  ·  09:31

Si em permeteu: la primera vegada que a Europa sona això de “república” modernament fou en les revoltes de les Germanies de València i Mallorca.

És a dir, el poble (des de la petita noblesa, passant per la menestralis fins al menut) enfrontat contra les romanalles del poder feudal, ço és, contra tot el Sacre Imperi dels Habsburg.

Tal i com els historiador estableixen hi havia un doble perfil: Johan Llorenç, seria una cosa així com gent d’ara de Compromís, Més per Mallorca o /i ERC. Un menetral benestant i la facció de les CUP liderada per Vicent Peris.

“Arribats en aquest punt, es crearen uns estatuts gremials, en gran part impulsats per Joan Llorenç, considerat l’ideòleg i fundador de les Germanies, que pretenia l’establiment d’una república.[1] Aquest estatut no sols expressava una idea evangèlica d’unitat, sinó que també reivindicava la restauració del monopoli gremial en els diferents oficis, així com la participació de les classes populars en el govern de la ciutat. Amb això, els agermanats exigien una ciutat lliure, exclusivament governada per la justícia popular, com moltes altres ciutats italianes. Però això no implicava que els agermanats no foren absolutament respectuosos amb la monarquia i el sistema foral (fet que accelerà més endavant el procés centralitzador monàrquic al Regne de València).”

En el cas de Mallorca podeu llegir els escrits de l’escriptor pobler en Miquel López Crespí sobre Joanot Colom, les Germanies a Mallorca al seu bloc. I els de Bartomeu Mestre i Sureda “Balutxo”

https://ca.wikipedia.org/wiki/Revolta_de_les_Germanies

Ie !….molt abans de que Cromwell fera la seua a Anglaterra !

https://ca.wikipedia.org/wiki/Oliver_Cromwell

Sabeu com el Sacre Imperi sufocà aquestes revolucions republicanes?

Pareu les orelles ben grans:

Doncs amb soldadesca del Principat. Això pot explicar la malfiança que mallorquins i valencians mantenim des de fa segles sobre la lleialtat dels principatins a la nostra Nació Catalana comuna.

Quan els ha interessat sempre ens han deixat a l’estacada. Cosa que els historiadors des de la Renaixença ençà bé que s’han encarregat d’amagar i la facilitat, doncs, amb què els governants del Principat s’han deixat caure sovint a les faldes del poder de Madrid o París.

Eixa vergonya disfressada de “pactisme” i massatgisme al poder. Al que siga.

Mallorquins i Valencians sempre hem anat a barraca: O caixa o faixa.

Josep M
Josep M
27.01.2017  ·  12:41

Un bon debat, pel que veig fins ara.
I, hi insisteixo novament, anem fent les coses realment importants. No ens distraguem amb l’estètica “levantina” (Unamuno)
Gràcies.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes