Des dels anys trenta els kurds al Kurdistan d’Irac lluiten per la seva independència. Va haver-hi molts intents de fer realitat el seu somni i moltes revoltes, però no va ser possible. El 2005 van fer un referèndum (consultiu) en què va guanyar el sí amb una àmplia majoria. Dilluns s’hi farà el referèndum d’independència.

El divendres dia 15 de setembre, després d’haver estat inoperatiu dos anys, el parlament de la regió autònoma del Kurdistan va aprovar, amb seixanta-cinc vots a favor i tres en contra, que el dia 25 d’aquest mes es fes el referèndum d’independència. La sessió del ple, però, va estar marcada pel boicot de Gorran, el partit de l’oposició, el Grup Islàmic Komal i alguns membres de la Unió Patriòtica del Kurdistan (UPK), que van decidir de no assistir-hi per mostrar el seu malestar amb la paralització de la cambra i el full de ruta traçat pel líder del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK), Masoud Barzani, a qui acusen de voler fer el plebiscit per amagar el seu nepotisme i els seus tics antidemocràtics.

Només tres dies després de la votació al parlament del Kurdistan iraquià, el Tribunal Suprem de l’Irac va ordenar d’aturar de manera cautelar l’organització del referèndum, a l’espera de poder-ne examinar la presumpta inconstitucionalitat. D’aquesta manera, la cort es va sumar a les peticions que ja havien fet els principals líders polítics i religiosos del país i el mateix parlament iraquià.

En aquest sentit, la primera figura destacada que va fer el pas d’oposar-se a la independència del Kurdistan iraquià va ser l’influent clergue xiïta i líder nacionalista iraquià Muqtada as-Sadr, a qui ràpidament van seguir el líder de la principal coalició xiïta del país, Ammar al-Hakim, i de manera implícita, la principal autoritat xiïta de l’Irac, Ali Sistani. El primer ministre del país, Haider al-Abadi, també s’ha posicionat en contra del timing del referèndum, i ha intentat mantenir el balanç entre la mà estesa per a negociar i la línia dura adoptada per altres polítics iraquians.

En el panorama internacional, l’oposició més frontal al referèndum i a la independència del Kurdistan iraquià l’han abanderat Turquia, que tem que l’establiment d’un estat kurd a la seva frontera sud oriental exalti encara més els ciutadans kurds del seu país, i l’Iran, que també té molta població kurda i interessos importants a l’Irac. A l’altra cara de la moneda, Israel s’ha posicionat obertament a favor dels passos del govern kurd, amb el qual manté relacions estretes, i països com l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units, enemistats amb Turquia i l’Iran, han mantingut una posició ambivalent i allunyada de la contundència que han adoptat en altres contexts.

Tots aquests interessos estatals contraposats arriben al seu punt de màxima fricció en les zones que es disputen Arbela i Bagdad, especialment la ciutat de Kirkuk i la seva província homònima, banyada per rics pous de petroli i demogràficament molt dividida entre kurds, àrabs, turcmans i cristians. Les zones de Sinjar i Makhmour, que tenen una presència important de l’organització kurda d’esquerres del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), rival del PDK de Barzani, són unes altres àrees en què ni les autoritats kurdes ni les iraquianes estan disposades a cedir abans del plebiscit.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]