Raphael Nagel (Alemanya, 1970) va treballar durant 17 anys a la banca, sobretot al Deutsche Bank. Però l’any 2010 un infart va provocar que canviés la seva visió del món. Ara ha deixat la banca i  porta Exante Merchant Bankers on ajuda a reestructurar el deute a empresaris i institucions, i també ajuda a famílies a través de la Fundació Nagel. Totes dues establertes a la ciutat de Barcelona, on viu. Nagel ha escrit el llibre ‘Turbocapitalismo: los maestros de la quiebra‘ (Kant Edicions) on fa una demolidora crítica al sistema bancari des de dins, i dóna consells al lector que s’hagi vist atrapats pel banc.

—Qui ve a la fundació Nagel a demanar ajuda?
—Mira, aquesta setmana ha vingut una noia de 25 anys que es gasta 200 euros al mes en tabac. Ingressada en un hospital per problemes mentals, aquesta noia té 23.000 euros de deute. Guanyant 800 euros al mes. Es volia suïcidar. És el punt on veig que jo no sóc capitalista, sinó el contrari. La noia s’ha d’alliberar d’aquest deute i nosaltres l’ajudem. Per exemple, l’informem que el banc no pot deixar-la a zero. La llei obliga que per sota de 970 euros no els poden tocar. Diguin què diguin al banc. Hi ha una quantitat mínima que tens el dret de quedar-te.

—Qui més?
—Un empresari que fracturava més d’1,8 milions a l’any, del sector cultural. Un drama autèntic perquè li donen refinançament a 5 anys. En cinc anys ho ha de tornar tot: això vol dir que ha de tornar 21.000 euros al mes.  És de bojos. 250.000 a l’any. Tot són ajudes a curt termini, que no serveixen de gaire. També intentem ajudar-lo.

—Cobreu per aquests serveis?
—Cobrem a les empreses. No cobrem a les persones físiques, no. Els atenem, i els busquem solucions. I ara també fem tallers d’educació financera amb l’ajuda de diferents ajuntaments. Volem arribar a la població en general. El primer any volem arribar a 500 persones. Tu saps que pagues un 29% d’interès per la Visa? Com s’ha de llegir una hipoteca? Donem formació d’aquest tipus.

—Els bancs també fan cursos d’aquests.
—Sí, i això és com si un narcotraficant t’expliqués com deixar la droga. O que la Coca-Cola t’expliqués com fer una bona dieta. No lliga. No és seriós! Aquí algun banc ha vingut perquè volien col·laborar i els hi he dit que no. Home! És absurd.

—Xoca escoltar un exbanquer dient aquestes coses.
—Jo em sento políticament liberal, però no econòmicament: ha d’haver-hi límits. I més quan veig l’espoli dels darrers cinc anys. L’1% s’ha inflat i el 99% s’ha empobrit. Doncs a l’estat se segueix votant els mateixos! És increïble i difícil d’entendre per gent com jo. Entres altres coses, suposo, perquè la premsa econòmica ens ven una fal·làcia, que no té ni peus ni cap. És un sistema manipulat per molt poca gent. I aquesta és la principal dada: fa 3 anys hi havia 100 persones que tenien el 50% de la riquesa del món. Doncs ara en són 62. El turbocapitalisme és això, l’autodestrucció del sistema. I a l’estat, igual, perquè aquí hi ha 30 persones que tenen tant com el 30% més pobre. Com a economista i persona, em revolta.

—Al seu banc vostè reestructurava empreses.
—Sí, jo em dedicava a la reestructuració del finançament d’empreses. Quan una empresa va malament has d’intentar que funcioni. I lamentablement la reestructuració només s’entén de manera restrictiva: fer fora gent. Però s’obliden de l’altra via: l’expansiva, jugar a la carta contrària. Ampliar i no reduir. I d’aquesta se n’obliden.

—A l’estat espanyol també passa?
—És terrible. En la majoria dels casos, els concursos de creditors acaben en liquidacions. Per què? Doncs perquè la majoria dels administradors concursals són lletrats, gent del sistema jurídic. No tenen ni idea de com reestructurar una empresa amb 100 milions de deute. I en moltes ocasions a l’administrador concursal se’l paga per casos. Com més casos, millor. Per a ells els resultava rendible portar les empreses a la liquidació. Així hem destruït llocs de treball de manera massiva.

—Quina seria una solució?
—Jo escolliria els administradors pel seu currículum. Quants llocs de treball ha estat capaç de salvar, en el passat? Quina devolució de crèdit, de passiu, ha aconseguit en el passat? Aquí he vist expedients concursal que fan plorar. Ni sumar, sabien!

—Un exbanquer que parla de reintroduir certs aspectes del marxisme. Déu n’hi do.
—Haver nascut a Alemanya, ajuda. Durant la meva infantesa Alemanya estava dividida i vam poder contrastar les diferències de l’est i de l’oest. Era magnífica, per exemple, la solidaritat a l’est. A l’est a vegades demanaves un cotxe i tardaven… dotze anys a rebre’l. Doncs s’ajudaven entre ells. Ara, jo he vist que el sistema a l’est no funcionava, perquè al costat d’això hi havia els privilegiats. Gent que ho tenia tot. Es va veure quan va caure el mur de Berlín. Els supermercats dels dirigents de l’est no tenia res a envejar als supermercats de luxe de l’oest. I la gent, dotze anys esperant un cotxe. Per tant, jo sóc capitalista democràtic. De moment no he trobat forma millor. Però a l’est veies com funcionaven les guarderies i l’educació infantil, i estaven tan ben organitzades que a l’oest els vam copiar. Hem intentat salvar les coses del seu sistema que funcionaven.

—El president de l’Equador Rafael Correa va venir a l’estat espanyol i va dir en veu alta que és indecent que tanta gent perdi la casa i a sobre deguin els diners. Dels pocs polítics que vaig veure aixecar la veu pels seus.
—Correa va dir una cosa de la qual n’estic convençut: la banca ha d’assumir els seus riscos. I Correa també va alliberar el deute de molta gent. A veure, si perds la casa, el banc no et pot reclamar, a sobre, més diners. És absurd. Com vols que la persona et pugui tornar diners, amb un deute que no li permetre finançar-se de nou? No és millorar alliberar el deute, que trobi feina, i torni a pagar impostos? No és pràctic, sinó.

—Hi ha gent que diu que el liberalisme no és mai pràctic, sinó sàdic.
—Totalment d’acord. El proper llibre es dirà Esclaus del deute. És absurd i s’ha de canviar. Però Correa va fer una altra cosa: també va alliberar els deutors del deute amb l’estat, amb la Hisenda i la Seguretat Social. Aquí no es fa. Tot just, i amb prou feines, et pots alliberar del deute privat. Tardaràs cinc anys, i això és massa temps d’espera. A Anglaterra o França, és només d’un any. Per això allà les entitats van molt més en compte a qui donen crèdits. Es poden trobar que en només un any no el paguen, perquè no poden.

—Hi ha 15 bancs a l’estat espanyol. Quants n’hi ha a Alemanya?
—A l’estat hi ha quinze bancs i a Alemanya n’hi ha 1850. T’ho repetiré: 1850. I a Espanya dels 15 bancs, només quatre controlen el 80% del mercat. I ara seran tres, els que controlaran el 90%. Allà són 1850. Tu mateix.

—Què és l’interès negatiu?
—Que deixar diners al banc et costi diners. És el que es vol fer a Occident, per no entrar en l’estancament del Japó, on tenen un creixement zero des de fa dècades. Aquí el pla és eliminar els diners en efectiu. Hi ha països on ja és difícil pagar en efectiu. Tot és targeta. Volen que els diners no estiguin quiets al banc, perquè volen el consum. I el consum és el que ho desequilibra tot. Hi ha un pla que els periodistes no han vist: el 2018 la comunitat europea té previst retirar els diners en efectiu. Sí, el 2018. I que el bitllet més gran en circulació sigui de cinc euros. Un pla que ningú comenta. La idea és que els diners del banc surtin dels bancs i creixi el consum. I això beneficia l’1%.

—Com veu les pimes?
—L’1% són els capitalistes, no les pimes! Un petit empresari no és cap capitalista. És algú que crea llocs de feina. Més del 50% dels llocs de feina, i més del 80% dels impostos, provenen de les pimes. Sense ells n’anem tots avall. Si haguéssim de viure de les multinacionals aniríem tots a la merda. I amb perdó. Hem de canviar la visió. Ho veiem als Estats Units: el 30% del finançament de les empreses prové de la banca. Això vol dir que el 70%, no. Hi ha sistemes alternatius.

—M’ho conec. Tinc familiars als EUA que han demanat el crèdit per estudiar no al banc, sinó a un senyor ric.
—Tots pensàvem que el gran problema als EUA eren els crèdits al consum. I no. Són els crèdits als estudiants. Obama va tornar el seu crèdit d’estudiant quan tenia 40 anys. La seva dona, Michelle, a 43 anys. Cada cop costa més tornar els crèdits perquè l’augment de sou és menor i el termini d’amortització és més llarga. A sobre, el crèdit als estudiants no et permeten declarar-te en fallida. En la resta de casos, sí. Per això apareixen sistemes alternatius de buscar crèdit. És realment absurd: per voler acumular coneixements en una universitat han d’estar pagant durant dècades? No s’entén. I més quan depenen de la zona on vius, als EUA però també a Barcelona, aniràs a un col·legi públic, concertat o privat. I aixo conformarà la teva vida professional. Des de l’escola bressol ja es decideix el teu futur.

—A Alemanya també deu passar
—No. Jo vaig anar a un col·legi públic: un era el fill de l’escombriaire, i l’altre el de l’alcalde. La privada no arriba al 5%, a Alemanya. Tothom va a la pública. On el pijo deixa de ser tant pijo, i el macarró, tant macarró. Es crea un cert equilibri. Hi ha influència mútua. L’home és molt el seu entorn. Si el teu entorn és variat socialment, doncs molt millor.

—No hem rescatat a Grècia, sinó els bancs grecs
—Aquest és un punt de vista alemany. T’ho explico: l’exposició de risc dels bancs alemanys era relativament baixa, amb Grècia. No era un mercat principal. Però per motius de macro política, en canvi, la banca francesa sí que estava exposada al risc que els grecs no tornessin els diners. Per això es va convèncer als alemanys que compressin crèdit als bancs francesos. La banca s’està polititzant i la política financiaritzant. La divisió de poder desapareix i provoca drames. No hem finançat el poble grec. Hi ha un gran patiment. Hi he anat fa poc, i havia d’anar amb compte en dir que sóc alemany. Hi ha molt d’odi. La UE està portada per una política alemanya i tot el model està adaptat al nostre model. Però Espanya no és Alemanya. Espanya vivia del consum interior, interès elevat, i cada tres o quatre anys, deflació, i endavant. Alemannya, de les exportacions. Entenc que la gent es queixi d’Alemanya, però vull afegir un matís: és la política del govern, no la dels alemanys. La política alemanya és un prejudici per a la UE. I portarà a un nou fracàs. Sense dubte.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]