El dia 2 de desembre, Raimon farà setanta-cinc anys. El 3 i el 4 ho celebrarà cantant a l’Auditori de Barcelona després d’una tardor intensa. Medalla d’Or de la Generalitat Valenciana, Fill Predilecte de Xàtiva (no us perdeu el discurs). La feina se li acumula. Encara no en té detalls concrets, però el president Puig ha anunciat que el 2016 impulsaria l’Any Raimon al País Valencià. Són moltes les ciutats i pobles que pregunten si seran els afortunats de poder acollir-lo. Durant anys, el PP valencià li ho ha escatimat tot i ha fet possibles i impossibles perquè no actués. Ara el govern del canvi vol recuperar el temps perdut, vol que s’acabi el silenci i que la cultura retorni al lloc que li pertoca. Ell està content, no se n’amaga pas. Té ganes de formar part d’aquest canvi, que l’escoltin els qui no l’han sentit mai —’em farà bé a mi i a ells’—, de sumar-se als joves que tiren el carro.

Ara fa un any, al Principat, que no ha tingut el PP manant però sí que sovint ha practicat polítiques culturals sectàries, es va aixecar molta polseguera per unes declaracions en què parlava de la independència. Expressava els seus dubtes i afegia matisos. Es va formar molt de soroll, es van dir molts disbarats, tants que semblaven provinents d’un altre planeta on es desconegués l’obra d’en Raimon i la quantitat de feina feta. Sembla inversemblant,  fa angúnia recordar-ho. Per això hem preferit furgar en la vida del cantant, demanar-li que ens regalés un poc de les seves emocions, de la seva manera de fer. Ell ha estat generós i ens ha parlat amb franquesa del pare, de la mare, dels amics, de l’Annalisa, del públic, de la veu i de la seva vena contestatària.

Em fa mandra preguntar-vos per la independència…
—A mi també… Digues el que digues, diran no sé què.

Doncs parlem dels setanta-cinc anys que fareu aviat i que us arriben en un moment d’una vitalitat extraordinària.
—Això són les circumstàncies… Si continua així és el moment de deixar-ho, perquè un ho ha de deixar quan està bé i no quan està ‘gagà’.

Amb la feina que se us ha girat ara...
—Pense que això ja no pot durar molt. Són setanta-cinc anys, són molts anys. Sí això fos París, en el sentit professional, que cantants d’un recorregut professional actuen un mes en un teatre i no hagen de fer gires, així es podria fer durar una miqueta. Jo el 2016 el pense dedicar a València.

Jo el 2016 el pense dedicar a València.

Us sentiu lligat a una generació?
—Jo no ho he intentat, he fet com la majoria de gent: ser sincer amb mi mateix, no enganyar-me, que és la manera de no enganyar els altres, de ser com sóc. Això és a les cançons, on hi ha un substrat biogràfic. Quan aprofundeixes, toques allò que tenim de comú. Les cançons tenen una vida pròpia. Cançons que et semblaven meravelloses passen a un segon pla i algunes altres que havien passat inadvertides reapareixen. Et quedaries parada de gent jove que descobreix cançons que fa temps que no cante. Hi ha gent que no sap res d’aquesta època i en canvi t’agafa una cançó. Per exemple, ‘Parlant-me de tu’ ara es fa servir en els casaments.

Sí que feu un recorregut per les emocions.
—Són aquelles coses difícils de posar en paraula i en música. No és fàcil de dir certes coses amb una certa exactitud. ‘Mentre s’acosta la nit’ em va sortir sola, la mètrica i tot. Explica molt bé aquest sentiment de sentir-te estimat quan eres petit, que és molt important: se’t crea un clima al voltant –d’una positivitat, que dirien ara– molt positiu en tots els aspectes. La vida val la pena que hi siga, això és bonic. T’estimen, t’ensenyen a caminar, t’abracen, totes aquestes coses i dius ‘que bé!’. I quan et fas molt gran i has conegut món i molta gent, has llegit, has vist tota la conflictivitat que porta la infantesa i el pas de la infantesa a l’adolescència, dius: ‘Això en certa manera la teua família, el teu poble, el teu carrer t’ho varen estalviar.’ D’aquestes coses, te n’adones després. Ara, si aquest sentiment el tindrà molta gent? Alguna gent, i altres diran aquest que diu.

Feu cançons noves?
—Què no m’agraden, en faig. Que m’agraden? Cada vegada em costa més.

Sou molt exigent.
—[Riu.] No, perquè no raja o perquè ja no tens res més a dir, que també és possible. Potser he dit tot el que tenia per dir. Hi ha la part d’intèrpret que no es conforma i que diu: ‘Has dit el que tenies per dir, però pots continuar dient-ho.’ I l’autor diu: ‘No, no, nano.’

Però cada vegada canteu millor…
—Això m’ha costat molt [torna a riure; en realitat, no pararà de riure durant tota l’entrevista]. Si t’hi fixes i fas un ofici, acabes sabent-ne més. He escoltat moltes coses, he llegit, he vist… Pense que sí, que com a intèrpret hi he guanyat. Portar els músics m’ha alliberat com a intèrpret. A la gent li semblarà estrany, però si escoltes bé Sinatra n’aprens molt. Ara els lectors diran ‘aquest, què diu de Sinatra?’, però cony, és que canta molt bé. I qui diu Sinatra diu la Billy Holiday o Brassens, que no té res de monòton… o la música popular, amb veus no educades que t’ensenyen a ser més expressiu. Si estàs amb les orelles obertes aprens i si no, no.

Us heu cuidat molt la veu?
—Independentment del timbre, la fortalesa de la veu depèn més de qüestions genètiques, és una cosa natural. Jo vaig fumar un paquet i mig fins l’any 1987. Vaig començar a fumar tard, al 61, quan el pare estava malalt i el vetllàvem amb els meus germans que fumaven. Vaig notar que deixar de fumar m’augmentava la capacitat de resistència. Puc cantar una setmana seguida i no notar res. No he fet res d’especial… Això sí, dorm, potser més que abans i tot.

Sempre s’aprèn?
—Sí i també sempre es desaprèn. Això ja ho deia Jordi de Sant Jordi: ‘Tots jorns aprenc e desaprenc ensems.’ Es veritat. Ara en diuen ‘reset’, fas ‘sssst’ i fora. Hi ha coses apreses que amb el pas del temps són inútils. Això ho deia també Pérez Royo parlant a TV3 de constitucions, que si no es reformen esclaten, que l’essència de la constitució està a reformar-se. Ara, és clar, els que l’haurien de reformar perdrien i s’enfadarien….

Hi ha coses apreses que amb el pas del temps són inútils

La vostra mare sempre hi ha estat molt present…
—La mare, i el pare també. La presència de ma mare és més evident, a part que ha viscut més temps i ha estat sola. En Fuster la va conèixer bé. Era una dona molt del poble, molt de Xàtiva, molt espavilada, molt llesta, amb gran sentit del humor popular, que havia treballat de petita i n’estava orgullosa. Van estar a punt de tallar-li els cabells arran, de pelar-la perquè havia criticat en públic l’alcalde. Ella no s’estava de res. Ma mare tenia el marit a la presó, el treien i l’hi tornaven a posar. En una d’aquelles sortides ix jo. Ella tenia 47 anys i el meu pare 48. Em diuen que em portaren a veure’l de bolquers quan encara era a la presó.

El pare, és més difícil cantar-lo però està molt present en mi. Surt a ‘He passejat per València sol’. Mon pare era un anarquista de la CNT, que durant la guerra el fan president dels sindicats perquè s’uneixen CNT i UGT . Ell va dir que sí, a condició de no firmar les actes. Va estar a la presó fins que va venir un jutge i va dir: ‘Aquest senyor no té cap delicte, no el vull veure més per ací, fora.’ Una de les coses que li passaven al meu pare, que era ebenista i tenia un taller, era que els anarquistes li van confiscar el taller i acabada la guerra li van confiscar les màquines de treballar. No en vols més, doncs bom, bom, bom…La seua il·lusió era venir a Barcelona. Per la majoria de cenetistes i anarquistes, Barcelona era la Meca.

Què és l’amistat?
—Com un mutu perdonar-se les misèries.

Heu tingut i teniu molts bons amics…
—Per a mi l’amistat ha estat fonamental, molt important. Alfaro, Fuster, Ventura també. Són gent que tenia més edat que jo i ens fem amics a València. Tot està molt lligat a les inquietuds de col·lectivitat. És una amistat que dura i que encara és present en mi, perquè ells vés a saber on són. Hem estat molt amics en molts aspectes. De fet, amb Fuster tenia llarguíssimes converses de moltes coses. Jo li portava llibres de fora i feia aquella coqueteria de dir que a Sueca no s’enterava de res, quan en realitat s’enterava de tot. Els amics de Xàtiva…

I si parlem d’Annalisa?
—Això sí que em fa vergonya.

Doncs si més no de la feina que ha fet.
—L’Annalisa té una capacitat de treball que jo no tinc, un cap molt clar i molt organitzat que jo tampoc tinc, jo sóc caòtic. Possiblement per això estem junts, perquè som tan diferents. Fixa’t: jo sóc un home i ella una dona… (torna a riure, per treure solemnitat a les paraules). I evidentment hi ha hagut la voluntat pròpia d’estar junts en tots els aspectes. Si tot va com ha d’anar, l’any que ve farem cinquanta anys. Imagina’t. Tot ho ha portat ella des de l’any 1967.

Això us ha permès de ser més independents.
—Ens ha tancat una mica respecte a altra gent per la feina, perquè quan no sóc jo és ella i si no tots dos junts. Però comptat i debatut estar junts tots dos ha estat fonamental i de cara a l’artista també. Hem fet sempre el que hem volgut i això és important per raons ideològiques. Algunes coses les hem discutit molt i s’arriba a una conclusió, hi ha un respecte mutu. Si un dels dos s’encaparra molt l’altre s’aguanta. Si no cedeixes mai, cagada pastoret, que diuen ací. Hi ha un moment que dius: ‘Si tu ho veus tan clar i jo no ho veig tan clar, doncs endavant.’ Després si s’ha equivocat, no cal ser tan bestia per a furgar en l’equivocació.

(Amb Annalisa) hem fet sempre el que hem volgut i això és important per raons ideològiques

Com sentiu el públic?
—És com un animalot molt gran que és allà i t’arriba el seu alè, les seues vibracions. El públic entra distret, amb les seus històries i tu has d’anar a poc a poc fent que entre en les cançons, intentant que anem junts. Això de vegades s’aconsegueix, de vegades no. A vegades hi ha un excés d’admiració, que no t’esperes, hi ha mil petites coses.

No us agrada gaire l’admiració?
—[Riu.] No ho sé, és una mica sospitós [riu molt fort]. Et posa en una situació d’incomoditat, no saps com comportar-te, però sempre te’n surts amb una broma o altra.

Us ha incomodat que en un moment us posessin només l’etiqueta de cantant polític?
Incomodar, no, però no sabia per què ho deien. La cançó ‘Treballaré el teu cos’ la faig l’any 1974. ‘Els disset anys’ és del 1963, i és una cançó que podia fer ara. També faig la ‘Cançó de capvespre’ juntament amb el ‘Diguem no’, però la gent agafa el que creu necessari; en aquell moment era un col·lectiu a la contra de la dictadura. Quan això s’esmicola i esdevé individual, a poquet a poquet la gent veu que hi ha un individu, que no era només allò. Les meues cançons són difícilment cantables, excepte ‘El vent’. No són de col·lectiu, per dir-ho d’alguna manera, són de solista.

I ara canten les vostres cançons als casaments!
—Això sempre fa goig, que la gent trobe que el que tu has dit els expressa i hi estan a gust.

Sempre Xàtiva amb predilecció al cor?
—Sempre. És instintiu, fins i tot involuntari, és una cosa que et surt. Jo hi he anat sempre que he pogut i he cantat sempre que hi ha hagut possibilitat, sobretot en circumstàncies d’hostilitat. És evident que som mediterranis i tenim aquesta cosa de pertànyer a un grup, al lloc on naixes. Jo als dèsset anys ja vaig anar a València i cada cap de setmana tornava a casa, si més no per a menjar (al SEU menjàvem molt malament). Dissabte i diumenge te n’anaves corrent cap allà. Encara que els amics es dispersen i d’altres se’n vagen abans d’hora, queda aquest nucli com una cosa molt fonda, molt profunda que és un aspecte mediterrani important i que algunes persones tenim. Hi ha molta gent que em diu que la cançó ‘He deixat ma mare’ és un fet generacional, perquè la gent que tenim vint anys als anys seixanta vam deixar el nostre lloc per guanyar-nos la vida. Però ara, parlant amb gent de Xàtiva, m’han dit que aquella cançó de l’any 65 torna a ser present, perquè els joves se n’han de tornar a anar.

Parlant amb gent de Xàtiva, m'han dit que aquella cançó de l'any 65 torna a ser present, perquè els joves se n'han de tornar a anar

A Xàtiva vàreu dir que volíeu formar part d’aquest canvi del País Valencià
—Evidentment, jo estic al costat d’aquesta gent. Ara com ara, no hi ha una alternativa millor.

Al discurs de Xàtiva us va sortir la veneta contestària.
—Sí, què s’han cregut, almenys argumentaren alguna cosa. No és seriós, no hi ha cap argument. La recaptació omplia la caixa, no tenien cap argument i aleshores en un mes de diferència voten a favor, voten en contra, però això quin desgavell és!

Amb ironia ho véreu dir tot.
—Al principi, quan no havia passat això, havia pensat escriure sobre Xàtiva, una ciutat amb història, la fonètica, el paisatge, el castell, els primers poemes que faig allà a la falda de la muntanya… Pensava fer un cosa d’aquest tipus, però quan vaig veure que feien això vaig dir: ‘Ja n’hi ha prou!’

Irònic, directe, curt i amb la llengua precisa.
—Amb la llengua s’ha de ser clar. Que no facen divisions que no hi són, que no mantinguen la gent en la ignorància. Hi ha qui es va aturar a la paraula ‘llengua’, potser havien de tallar la frase perquè no els hi cabia. Vaig dir ‘la llengua que es parla majoritàriament a Xàtiva des de temps immemorials, coneguda internacionalment com llengua catalana i entre nosaltres com a valencià’. Jo el discurs el vaig fer en valencià, perquè és la fonètica, perquè són les formes. En el món que vivim les coses han de ser precises.

A punt per a encarar tot el que prepara la Generalitat Valenciana?
—Això del País Valencià sí que em fa molt de goig, perquè hi ha tot un sector de València a qui jo no he arribat de cap de les maneres. Crec que si hi arribe anirà bé per a ells i per a mi. En Canal 9 vaig eixir l’any 1994 i mai més, ni abans ni després.

Aquests dies heu parlat d’hostilitat institucional.
—Claríssima, no pararia de contar coses… Quan acaba la dictadura hi ha aquesta idea que els que havien lluitat contra la dictadura eren bons per a lluitar però no eren artistes. Aquesta idea, que era un pensament de la dreta, l’agafa l’esquerra. Des d’aquest punt de vista els anys vuitanta van ser complicadíssims. A poc a poc s’adonen que això no va així. Què hi pots fer, és el que hi ha!!!

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb