El músic Quimi Portet (1957) treu el desè disc en solitari, Festa Major d’Hivern (Quisso Records i Fina Estampa). En aquest àlbum de tretze cançons, Quimi Portet, com altres vegades, ha fet d’home orquestra i ha tocat tots els instruments. El disc ha estat produït juntament amb el britànic Daivd Tickle, amb qui ja va treballar a Astronomía razonable (1993) i Hoquei sobre pedres (1997). VilaWeb entrevista Portet en un hotel del centre de Barcelona dies abans que comenci la ronda de presentació.

Teniu 60 anys i no ho sembla.
No comment! La meva generació, i l’anterior, hem hagut d’explorar què en fem, d’això del rock-and-roll. És un gènere dins la música popular contemporània que va ser inventat per, i per a, jovent. I teòricament durant uns anys semblava que només ho podien fer els peluts joves. Però aquests joves han anat fent anys, i han hagut d’anar adaptant el gènere a la seva edat. I penso que se n’han anat sortint. Neil Young, Stones… Humilment, jo a la meva manera també m’he hagut d’anar adaptant. Em semblaria un error intentar fer veure que ets jove, però no pots negar que un riff de guitarra, per rudimentari que sigui, sempre funciona. En un moment pot servir per a expressar les urgències reproductives d’un adolescent, però aquest mateix riff de guitarra es pot reutilitzar per a mostrar una melancolia pel pas del temps o una il·lusió per un paisatge. I ha funcionat.

En aquest àlbum heu tocat tots els instruments. Home orquestra. Per què?
—De tant en tant ho faig. Al Cançó Electromàgentic ja ho vaig fer. És com fer un reset. T’enfrontes amb les teves limitacions, però també descobreixes coses que quan treballes en equip has de tenir soterrades pel compromís amb els altres. Jo toco el baix. No sóc baixista. I sí, sóc guitarrista, però el Busquets és molt més bo. I tot i que el disc hagi tocat jo, a la gira sí que vénen els músics.

David Tickle, coproductor. Per què el necessitàveu?
—El Tickle sobretot intervé quan canto. Produir-te a tu mateix, si cantes, és molt difícil. Ho he fet, i és molt difícil avaluar-te una cosa que has cantat. I és genial tenir un paio que te’n fies i que et digui ja la tens, o torna-hi. Amb les guitarres ho veus més clar. Amb la veu, hòstia…

I ja sap català, aquest?
—No cal. És l’oïda que cal. El productor, per exemple, decideix si ho provem amb guitarra. O si la guitarra pot ser acústica. Provem sense bateria? Quan produeixes decideixes coses brutals. I el David intervé també molt en la mescla, també.

Com la creeu, una cançó?
—Jo treballo com un proletari normal. Em llevo d´hora, em dutxo, i faig 8 o 9 hores. Si pesco alguna cosa bé. I si no, demà hi tonem. Però sempre dutxat i afaitat. Començar a les 8 del matí i acabar abans de sopar. Res de nits. Ni de jove.

De les cançons, quina us agrada en especial?
—Totes, però Pànic Escènic m’agrada molt. Hi ha riffs de guitarra súper clàssics. I la lletra em fa molt de riure. És un paio que té pànic escènic. No n’he tingut mai. I ell, sí. Ha ha!

‘Ai Nineta’
—Aquesta parla d’un cantant molt entusiasta …que no té xicota. No té Nineta. És un cantant solter. Reprodueix els clixés de les cançons d’amor (Ai Nineta. Dolça aimada) i és una paròdia d’una cançó d’amor.

—’Festa Major d’Hivern’.
—Són festes que sempre m’han agradat. Inspiren aquesta tendresa per la humanitat quan actua amb esportivitat. A la festa major d’estiu s’entén tot. Màniga curta, fa calor, fem la conga, uns cuba libres. Però a l’hivern? Amb un fred que pela anar-se’n a l’embalat i ballar la conga amb els anoracs i els clínexs? S’ha de tenir esportivitat. Diu molt de la bona predisposicó de l’espècie humana. De la il·lusió que tenen per participar, per trobar parella. Sempre m’ha entendrit. Estem a cinc sota zero? La cooonga…

—’Pampallugues’
—M’agrada aquesta paraula. Pampallugues. Seria la psicodèlia nostrada. Si els grans inventors del segle XX de productes psicotròpics haguessin estat nostrats, les pampallugues triomfarien…

Tampoc cerqueu una perfecció impol·luta, veig.
—Diria que no. Volem que el disc soni maco i molt bé. Però ens dediquem a la música popular contemporània. Aquí no hi ha una acadèmia. I això que avui en dia és molt fàcil ser perfecte. Amb la música digital tot es pot polir i clavat. Es poden fer servir totes les eines. Però ens dediquem al rock. A mi m’agrada que sigui una mica abrasiu. Rascar una mica.

En un moment com l’actual heu fet alguna cançó polititzada?
—Em sembla que no. Hi ha músics que fan música, i lletres, per una voluntat de denunciar, i intervenir en l’entorn sociopolític. Lluís Llach, Raimon, Cesk Freixas. I un altre gènere de músics que utilitza la música per evadir-se de la sordidesa del món i de la brutalitat de les relacions humanes. Jo sóc d’aquests. Vaig néixer el 1957 i els meus mestres eren d’una flipamenta general. Sisa, Pau Riba. I que no es confongui mai amb la frivolitat. A mi, com a ciutadà m’interessa, i m’afecta, la situació política. I m’emprenyo. Però quan em poso a fer música no puc enganyar. Jo em vaig fer músic per evadir-me. I continuo fent-ho.

Roger Mas fent concerts pels exiliats. Us hi veieu?
—Si s’ha de fer, es fa. No m’hi veig negant-m’hi. Però insisteixo que la meva voluntat d’intervenir com a artista el meu entorn polític, és minúscula. Jo faig sevir la feina com evasió. I com qui fa sevir un porró de vi. M’hi aboco. Ara, com a persona, totalment diferent. Sóc un ciutadà d’aquest país. Sóc un català. I estic absolutament il·lusionat amb la recerca de la llibertat pel meu país. Sempre ho he estat. Estic frustrat i acollonit amb la violència i la repressió. Però com artista ja he explicat abans per on em decanto: estic en el ram de la flipamenta. No ens enganyem. I sense que això vulgui dir ser frívol. No ho sóc gens. Això és com el pintor abstracte i el pintor figuratiu. Estils.

Recordem el vostre incident amb un cambrer que no et servia un cafè amb llet. Devies flipar.
—Passa molts cops, a la vida. No és una anècdota. Se’n diu discriminació lingüística. I sempre ha passat. I li passa a molta gent anònima. I encara els putegen més. Clar. Intenten acollonir a la gent i que no denunciïn mai.

Quimi Portet, quin gran lector de no ficció.
—Sí. A mi m’agrada molt. Estic llegint ara una cosa que tu saps quina és. El teu germà Biel, que veig molt sovint, em va dir que un que tu coneixies també el llegia. Et sona? The Discoverers. J. Boorstin. I estic flipant com un burro. Estic molt motivat i em sembla que em llegiré la trilogia, sí. Aquí al kindle tinc milions de llibres. També estic llegint una guia per ensinistrat els gossos Basset Hounds. T’ensenyaré la portada. Ara ens farem els xulos i com que tu ets un intel·lectual ver, de verídic, ho apreciaràs. Haha! Sí. Jo llegeixo molt al llit. És una manera d’acabar el dia. Un parell d’horetes.

Encara travesseu el Pirineu amb moto?
—Encara ho vaig fent. Però menys que abans. Pensa que he tingut molta feina. Venia de la gira,i el disc amb el Manolo , i porto un parell d’anys de molta intensitat.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb