D’ençà del 1997, quan va publicar el segon disc –’Hoquei sobre pedres’–, Quimi Portet no havia trigat mai tant de temps a estrenar el treball següent. El dia 1 d’abril llançarà ‘Ós bipolar’, quatre anys després del reeixit ‘Oh my love’. Entre projectes, retrobaments amb més bandes i produccions diverses, Portet encara no havia pogut tancar-se al seu estudi d’Avinyonet de Puigventós (Alt Empordà) per continuar la feina tot sol.

Quant a música i lletra, ‘Ós bipolar’ és un àlbum més dens que els anteriors, amb més matisos i detalls. Deu ser per això que hom n’aprecia les cançons a mesura que les va escoltant. L’estil, les lletres surreals i la veu nasal no han canviat: són inalterables, per molts anys que passin.

—Heu tardat quatre anys a publicar ‘Ós bipolar’. Una llarga hibernació.
—Sí, perquè algunes de les coses que he fet aquests quatre anys m’han ocupat tot un any. Per exemple, per al disc de Los Rapidos i Los Burros, hem estat gairebé un any a l’estudi, pràcticament cada dia. Perquè eren quatre discs: dos en directe d’El último de la fila, més dos discs nous de Los Rápidos i Los Burros. També vaig fer la ronda amb el col·lectiu Eternity, amb en Sisa i l’Oliver, que havia de ser un concert i han estat més de vint. Això ocupa molt temps. Vull dir, que en el fons, potser he treballat més ràpidament.

—Que no heu perdut el temps, vaja.
—Normalment tardava dos anys i mig a fer un disc, i aquest cop n’he tardat quatre. Però és clar, havent fet quatre discs, havent produït el disc de Sanjosex… Realment, no podia fer-ho més de pressa, sincerament.

—Potser us ha sortit un disc més dens, en comparació amb el darrer treball, ‘Oh my love’
—’Ós bipolar’ m’agrada més que ‘Oh my love’ perquè si no, no l’hauria fet.  Però no te’ls sabria comparar. Em costa molt, perquè jo sóc qui els he fet. Aquest disc és més extrem en tot. El que és pop és més pop, el que és rock és més rock, el que és còsmic és més còsmic i el que fa riure fa més riure. És un disc més extrem i més eclèctic.

—Les lletres, algunes més que algunes altres, són molt surrealistes. Voleu que tinguin un sentit, preteneu explicar una història, o bé preferiu que cadascú n’extregui el significat que li vagi bé?
—No, no. Jo sóc un músic, eh? Jo faig lletres perquè no hi ha més remei. M’encanta escriure un cop m’hi poso. Sempre m’ha agradat escriure i, amb tota la modèstia del món, sempre he estat un escriptor acceptable. Però sóc un músic. Faig lletres perquè és obligatori, perquè si no treballaria en el camp de la música instrumental, que és un camp molt trist i miserable, i faria música per a pel·lícules o coses molt estranyes. M’agrada molt fer cançons perquè pots dir coses. I dir coses és molt divertit.

—Poseu-me’n un exemple.
—Per exemple, a la cançó ‘Ós bipolar’, allò que busca la seva lletra és exactament allò que busca la música. És a dir, agafar la persona que escolta i endur-se’l d’aquest món. En un món millor, agradable. Agradable i amb petites dosis de violència, però un món millor que aquest que ens ha tocat de viure, que no està malament, tampoc no em queixo. Però bé, la música popular per mi té aquest punt d’evasió positiu, que ens extreu d’aquest món i ens porta a un altre lloc. Jo vaig néixer el 1957. Anava a un col·legi de capellans fastigosos, vivia en un món sòrdid i quan vaig sentir els Beatles vaig dir-me: ‘Jo vull fer això. Vull estar sempre que pugui en aquest món al qual em porta.’ I sóc aquí, intentant-ho.

—Em sap greu, però a mi ‘Ós bipolar’ em porta a un món trist i una mica apocalíptic. Sou trist i malenconiós a l’hora d’escriure certes cançons?
—Sóc una mica vell, potser. Potser el que notés és que ets davant un senyor de 58 anys. Allò que per a mi pot resultar agradable i dolç, per a tu sembla trist. Això pot ser. També seria estrany que tu i jo coincidíssim. Tu ets molt jove i jo sóc un senyor gran.

—I per què ‘Ós bipolar’?
—Em fa molt riure. Vaig veure un documental a la BBC que ensenyava milionaris de Londres. I hi sortia una senyora una mica més jove que jo, d’uns 45 anys, que ensenyava el seu pis. I al menjador hi tenia un ós polar dissecat de tres metres d’alçada. I de cop va dir: ‘Oh, that’s bipolar.’ És a dir, l’ós es deia bipolar perquè era un ós polar. El joc de paraules és ridícul, però em va fer tant riure que vaig començar a treballar amb aquesta cançó i amb aquestes frases: ‘Avalua el diagnòstic dels doctors’, ‘somnolent sota l’aurora boreal’. És a dir, vaig començar amb aquest gènere purament estètic i emocional.

—Aquestes lletres poden despertar moltes sensacions, però també us agrada recórrer a la ironia. Com quan dieu: ‘En aquests països del sud que són tan alegres, si calles una estoneta sembles intel·ligent.’
—Sí, el meu humor és la ironia. Jo diria que és esportiva; la clàssica ironia catalana. M’agradaria que lligués amb la dels meus mestres, com La Trinca. La ironia fa molt riure. M’agrada molt utilitzar-la i compartir-la amb la gent. I a molta gent l’encanta, sobretot a les senyores, que són persones molt intel·ligents.

—Al disc publiqueu tres ‘reveries’, un recurs que ja utilitzàveu a ‘Matem els dimarts i els divendres’. Què és una exactament una ‘reverie’?
—A veure, són jocs musicals fets a l’estudi que em fa pena de llençar-los, però que tampoc no tenen prou entitat per a desenvolupar-los durant tres minuts. Aleshores, procuro ser humil i faig que no durin més de vint segons. I em sembla que donen un cert dinamisme al disc. Hi treuen, per una banda, la monotonia del disc clàssic de pop: cançó, cançó, cançó. I, per una altra banda, hi donen una certa gràcia musical i humorística. Et permeten de fer un títol com ‘Ford mustang’ o ‘Arnold Schwarzenegger’.

—Una té el nom d’un ex-governador.
—És una música molt delicada. Em feia molt riure pensar en l’Arnold Schwarzenegger escoltant aquella cançó sota uns arpegis Stratocaster molts macos. A veure, no té gaire sentit, però res no té gaire sentit en els meus discs. Però, fora dels meus discs, tampoc res no té gaire sentit. A la vida, res no té gaire sentit.

—Us ho preneu com un joc.
—Sí, són jocs. Jo em dedico a la música popular contemporània. És un joc. A vegades semblo un intel·lectual, i ho sóc una mica, però també hi ha moments que no ho sóc gens. És purament epidèrmic. I aquestes petites peces són epidèrmiques. Són enregistrades més baixetes perquè llavors la cançó llueixi més. Fins i tot sembla que el seu ordre en el disc funciona. Si queda gent que escolti els discs de manera continuada, una cançó rere l’altra, doncs té certa gràcia.

—En una cançó, ‘Peix’, feu una al·literació de la x. També és un joc?
—Sí, definitivament. De fet, escriure sempre és un joc. Aquesta va ser molt divertida, a part que la vaig cantar amb en Joan Miquel Oliver, que és l’altra veu que se sent.

—Joan Miquel Oliver és qui us ha fet fa d’assessor de veus al disc. Com sorgeix aquesta relació?
—Sí. A ‘Pegasus’ vaig fer d’assessor de veus i de mesclador. Per tant, ell m’ho devia i li ho agraeixo perquè les seves aportacions són genials. El respecto tant com a músic, com a cantant i com a compositor… El simple fet que hi sigui i t’escolti mentre cantes, ja és un plaer. És molt diferent d’estar sol.

—Portet, Oliver, Sisa, Pla, Puntí… Sou tan afins que podríeu ser la mateixa persona.
—I tots comencem per p o per o, menys el Sisa. Pla, Puntí, Portet, Oliver… Ens unim per ordre de llista [riu]. Però som persones molt diferents. Si mires el material que hem enregistrat, és molt diferent el que ha enregistrat l’Albert Pla del que he enregistrat jo. Però sí que hi ha un nexe en l’humor amb el qual ens enfrontem a la vida, som persones que som amics fora de l’ofici, ens agrada estar junts i ens agrada molt l’obra dels altres, no perquè s’assembli, sinó perquè ens agrada com és.

—Al disc, també hi col·labora Manolo García.
—Home, amb el Manolo ens hem tancat un any a l’estudi. Hi havia moments de promiscuïtat, de tanta promiscuïtat que vàrem decidir que enregistrés una cançó. Tampoc no en vàrem parlar gaire, va anar molt rodat.

—… i amb els videoclips cada vegada triomfeu més.
—A veure, jo abans feia videoclips normals, com tothom. Però era molt avorrit i m’ho passava fatal. A mi si de petit m’haguessin dit que per ser músic havia de fer videoclips, potser no m’hauria fer músic. Els paios que fan una pel·lícula, oi que no els demanen que facin una cançó després? Oi que no? Doncs ja està. Em demanaven videoclips i vaig començar a fer-me’ls jo a casa. El primer va ser el d’un cul, ‘La terra és plana’. Va tenir un èxit espaterrant i vaig estar mitja hora a fer-lo. A partir d’aquí ho vaig tenir claríssim. Després en va venir un en què ballava al menjador de casa, ‘Rivers of Babylon’; espectacular, fora de sèrie. Sóc jo ballant a casa davant la càmera posada en un trípode. I com que a la gent li agrada he continuat fent-ho. Ara tinc pretensions, ja els faig una mica artístics. A ‘Ós bipolar’ hi he posat paisatges. Faig una mica d’art i assaig. M’ho he començat a creure.

—Ara que ens hem posat transcendents, què us sembla si us pregunto per què encara us dediqueu a fer música?
—És el meu ofici, però també és la meva passió. També haig de dir que faig més coses, a banda de la música. Aquestes persones que diuen que la música és la seva vida, doncs per a mi no. La música no és la meva vida. La meva vida és molt més complexa que la música, però m’agrada molt la música. Mira, sóc una persona afortunada. Arribar a una edat madura i que el teu ofici continuï essent la teva passió després dels conjunts que he tingut, d’una història molt diversa i després d’haver produït discs al Puntí, al Pla o a l’Oliver, és divertit. M’agrada. T’enganyaria si et digués que no m’ho passo bé. M’ho passo bé fent discs, m’ho passo bé assajant, tocant en directe, fent propaganda dels discs, m’ho passo bé ara, parlant dels meus discs. També és un honor que vinguis i em preguntis sobre el meu disc i no em preguntis sobre el disc d’ell [assenyala la taula del costat]. És una sort. Posa’t en el meu cas. Les persones, que ens facin cas, és el màxim a què podem aspirar.

—Per què molta gent creu que sou de Vic?
—És molt curiós. Sóc un personatge ben inclassificable. Els meus pares eren vigatans i jo tècnicament vaig néixer a Vic. Però els meus pares van anar a viure a Barcelona quan jo tenia un any i mig. Em vaig criar a Barcelona, al barri del Guinardó. Després el meu contacte amb Vic ha estat constant perquè hi havia casa l’àvia, els canelons i tot això. I ara fa deu anys que visc a Vic.

—Vaja que podríem dir que  heu decidit ser de comarques?
—A mi m’agrada tocar els collons i quan vaig a Vic dic que sóc de Barcelona, i quan vaig a Barcelona dic que sóc de Vic.  M’agrada fer-me el ‘xulo’, bàsicament [riu]. Però vull dir, que quan dic que sóc de Barcelona, sóc de Barcelona, i quan dic que sóc de Vic, sóc de Vic. No enganyo.

—Segur… A ‘Homes i dones del cap dret’ parlàveu de Catalunya com un país vençut pel davant i pel darrere. Guanyarà, algun dia?
—Sí, sí, home. Sí. Som obstinats. Tres-cents anys picant pedra. No es pot demanar més. Que gent sense estat durant tres-cents anys hagi sobreviscut després de ser bombardejada, putejada i hostilitzada pel seu propi estat, em sembla que és admirable. Com per sentir-se una mica orgullós.

—Teniu esperança que acabi bé?
—Sí, és clar, si no en tinc malament. Tinc molta esperança. Tot anirà bé.

Heus ací el videoclip de ‘Ós bipolar’, l’única cançó que ha avançat Quimi Portet del nou disc:

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.