Hi ha aquell còmic tan dur, irònic, fatalista, imprescindible que va ser i és Watchmen, d’Alan Moore i Dave Gibbons. Poca broma: no sé si ha passat gaires vegades, que s’inclogui un còmic entre les millors novel·les del segle; la revista Time ho va fer. Dins la seva llista (i mira que ens agraden, als humans, les llistes i els rànquings i les classificacions!) amb les cent millors novel·les en anglès des del 1923, l’any del naixement del setmanari nord-americà, hi havia, naturalment, la qualitat narrativa, la distopia apocalíptica, els personatges malparits i inoblidables de Watchmen.

Una de les frases que s’hi repeteixen, que de fet rau en el fons del títol mateix i d’on ve el nom del grup de superherois passats de voltes, deprimits i moralment reprovables que protagonitza el còmic, és aquesta clàssica i inquietant pregunta: ‘Qui vigila els vigilants?’ I escric ‘clàssica’ perquè ja és una etiqueta coneguda per a marcar la importància del control sobre les forces controladores (precisament i amb redundància) i repressives, de la separació de poders, aquesta mena de coses. L’original llatí prové del típic i tòpic apunt masclista de l’època, amb aquella gràcia del satíric Juvenal per a mostrar la impossibilitat de tenir vigilades les dones perquè, en fi, si els poses un guardià, quis custodiet ipsos custodes?

Però no volia parlar de clàssics, jo, avui, ni de clàssics romans ni de clàssics de la novel·la gràfica, sinó d’una cosa prou més d’estar per casa, prosaica, fins i tot, pansida i condensada en una frase en castellà: ‘No: éste, a Zapadores.’

Va passar l’altre dia, a València, i em sembla que no s’hi ha donat la importància que té. A la frase i al fet i viceversa. Hi havia en marxa la gesticulada ‘operació Alqueria’, ja s’havien vist imatges que, en qualsevol democràcia que pretengui fer-se valer com a tal, són pel cap baix inusuals: policies que entren a dependències públiques com qui assalta la seu central d’un perillós càrtel de traficants, escorcolls durant hores, detencions aparatoses. En aquest cas, ja és sabut, de qui aleshores era el president de la Diputació de València, Jorge Rodríguez, del PSPV, i d’alguns dels seus col·laboradors.

No sé què hi ha de cert, o no, en les acusacions contra els detinguts (prevaricació administrativa –nomenaments presumptament irregulars de set càrrecs directius– i malversació –els sous que van cobrar els directius mentre ho van ser–). No els conec, ni hi tinc, tampoc, cap afinitat ideològica. Només vull fer notar que tota aquella escenificació, amb nit al calabós inclosa, és una veritable exageració. A la qual, potser, i per simple repetició (avui entren a un ajuntament del Principat per cercar-hi uns papers que es podien enviar per conductes usuals i oficials, demà irrompen en una conselleria, a la seu d’una entitat cívica i narinant), ens hem anat acostumant. Com si fos normal. I no ho és gens. Gens.

Perquè una societat avançada i democràtica es caracteritza pel seu sistema de garanties: separació de poders, proporcionalitat de la punició, drets dels ciutadans. Alguns ‘inconvenients’ als quals no s’havien d’enfrontar els Watchmen, per cert i per exemple.

En aquest cas, a més a més, hi ha tot un seguit de circumstàncies que n’accentuen el tuf de cosa irregular i claveguèrica. De fet, els insistents rumors que l’operació en qüestió s’ha accelerat per circumstàncies polítiques ho han estat tant, d’insistents, i amb tants d’indicis a favor seu, que fins i tot han esdevingut notícia. I així hem pogut saber, per exemple, que és que, amb l’arribada del nou govern al país veí, ben aviat hi haurà el preceptiu relleu a la cúpula de la policia espanyola. I que un dels que tenen els dies de càrrec comptats és Juan Carlos Ortiz Argüelles, cap central d’Informació, Investigació i Ciberdelinqüència i, per tant, número tres en l’escala policíaca. Ell és, de fet, qui supervisa les grans operacions. Com ara aquesta.

I resulta que el tal Ortiz és un personatge molt proper a la candidata descartada a les primàries del PP, María Dolores de Cospedal, a qui va conèixer quan ella va arribar a la presidència de Castella – la Manxa i ell hi era cap superior de la policia. Amb l’anterior ministre espanyol de l’Interior, el cospedalista Juan Ignacio Zoido, va pujar uns quants graons de l’escaleta i va arribar al lloc que ara ocupa. Ara, i per poc temps, ja ho hem dit. D’aquí vénen les veus que apunten que l’esmentada operació Alqueria es va accelerar. Les notícies de premsa parlen de ‘fonts coneixedores de l’operació’ i diuen que és que encara no s’havia enllestit la investigació, i que per algun motiu extern es va precipitar. Coses que no es volien deixar pendents, potser. O segurament. ‘Ens van dir que ho havíem d’accelerar’, va comentar un policia a un dels arrestats, dins l’Ajuntament d’Ontinyent, mentre feien allò de copiar discs durs i precintar documentació.

L’escenificació és un altre punt a favor d’aquesta tesi. O aquella altra frase, la de ‘Zapadores’. Perquè els policies se solen conèixer els procediments, i per a casos similars la cosa sol anar de citació, declaració amb advocat i llibertat amb l’avís que han de romandre a disposició del jutjat corresponent. De manera que mentre eren a la diputació, un policia ho van comentar al seu cap, això, que ara declaració i els deixem anar, no? I el comissari de torn li va respondre que no, que ‘a Zapadores’. Que és on tenen la comissaria amb els calabossos. I el testimoni explica que el policia ras en va quedar sorprès i ho va tornar a preguntar. I que l’altre li ho va repetir.

No és difícil de deduir, per tant, en aquest cas, i tan sols seguint les informacions publicades, que el PP tingués un interès especial a desencadenar una operació que posava el focus de les corrupteles sobre el PSOE. Per acabar d’arrodonir el quadre de l’ús partidista de les operacions policíaques, però, cal tenir present un altre actor d’aquesta obra (és que no sé si escriure-hi drama o comèdia o sainet o què: obra i que cadascú en faci la composició): José Luis Ábalos. Perquè l’actual ministre de Foment espanyol, del PSOE, valencià, especialista en afers interns del seu partit, va trigar ben poc a fer declaracions sobre el cas. I va dir, atenció, que, atesa l”aparatositat’ de la detenció, Jorge Rodríguez havia de dimitir. És a dir, va emprar com a argument l’escenificació de la policia. Per reclamar la dimissió d’un seu company de partit. Un home que sonava com a substitut de Ximo Puig al capdavant del PSPV. I que no és del seu braç. Del seu corrent. O comsedigui.

No ens sorprèn pas, és clar, a hores d’ara, l’ús d’això que anomenen ‘forces i cossos de seguretat de l’estat’ en operacions de claveguera i guerra bruta. És només que podria ser que, en aquest cas, ens trobéssim en un estadi peculiar de la pràctica. Perquè no es tracta de cap fantasmal ‘operació d’estat’, aquí, l’etiqueta que tantes vegades els ha justificat la porqueria en diversos dels seus graus (es digui GAL o operació Catalunya), no: és que fan servir la policia per a les seves batalles partidistes. O més encara (que aquest estat que encara tenim a sobre quan toca fons no s’està de continuar excavant): per a les batalles internes dels partits.

Aquests dies he vist House of Cards (la sèrie original, l’anglesa, que, diguem-ho de passada, dóna mil voltes a la còpia americana). Ningú no deu pretendre, a hores d’ara, que la política institucional, la batalla electoral, la pugna pel poder o poderet, sigui un joc blanc d’esgrima, pautat i elegant i que guanyi el millor. És només que, als sistemes democràtics, quan els partits es barallen entre ells, o dintre d’ells, utilitzen, jo què sé, les filtracions a la premsa, per exemple. Siguin veritats o simples intoxicacions. Això de fer servir la policia és… una altra cosa.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb