Truquen al timbre i faig com si sentís ploure, perquè no espero ningú i estic enfeinada i segur que és propaganda. No vull saber les històries que em dec haver perdut per no haver-los obert la porta. Però el timbre torna a sonar i, bé, aleshores sí, que tampoc no sóc de glaç i a veure si a la veïna li ha passat alguna cosa. Miro per l’espiell, perquè sí, segurament és la veïna, però potser és un assassí en sèrie ben educat, no se sap mai. Miro, deia, i al replà, en forma convexa, unes figures menudes vestides amb túniques negres i les cares pintades riuen per sota el nas, sense poder aguantar el moment de donar algun ensurt. Obro la porta, i aquelles ànimes criades a còpia de films estrangers responen a la meva hospitalitat etzibant-me un ‘truuucooo-o-traaatooo’ estrident.

Em requereixen golosinas, i els dic que no en tinc, de llaminadures, però que passin, que alguna cosa els podré donar. Els demano que m’expliquin què fan. Halloweeeeen, tornen a fer a l’uníson, amb una pausa a cada síl·laba i allargant desmesuradament l’última vocal. I com si fos la bruixa d’algun conte on les bruixes tenen aversió urticant a les criatures però al final del conte no són dolentes del tot, els convido a passar i seure, que els explicaré una història i els donaré castanyes torrades a la voreta del foc. Castaaaaanyeeees?, es queixen amb cara d’haver ensumat merda.

No jugarem a veure qui guanya, perquè a priori tenim les de perdre. Uns tenen llepolies de tota mena i colors i molt sucre refinat, i nosaltres, castanyes, moniatos, panellets i codonyat, que tot plegat té poca varietat cromàtica. Uns tenen festes de disfresses vistoses i ponx i nosaltres, una castanyera amb sabates que fan cloc-cloc i moscatell.

Els nanos s’han calmat i ara escolten. Els vaig pelant castanyes amb parsimònia, i les endrapen d’un sol mos. Em pregunten per les carabasses penjades al passadís. No saben que ve de molt antic, la tradició de buidar-les i posar-los una espelma dins i fer-ne fanalets, que era així com acollíem els morts que venien un cop l’any a visitar-nos, era així com seguien el camí fins a casa durant la Nit de les Ànimes. Amb la polpa, a casa, hem fet un pastís. A la rotllana, algú es col·loca la flama de l’espelma sota la cara i afluixa la veu, són els preliminars del conte que comença a explicar…

A tot arreu en tenim, d’històries de por i de morts. Que d’això va, bàsicament, aquesta celebració. Dels morts, dels nostres, quan hi convivíem més que no pas ara, que els defugim. Perquè ens engresquem amb les rondalles de fantasmes i esperits, però no en fem gaire cas, dels més propers. Pràcticament totes les cultures veneren els morts i tenen rituals similars. Això passava quan arribava el novembre i les fulles seques amuntegades a terra introduïen l’època del recolliment. I la vigília de Tots Sants es feia la Castanyada, que no era sinó menjar castanyes i altres fruites del temps, i la gent es preparava per visitar els morts l’endemà, i la celebració encara continuava el dia 2, amb el Dia dels Difunts. Aquell dia, a casa, ho tenien tot a punt per a rebre la visita dels avantpassats. També això era Halloween, que ve de l’anglès antic All Hallows Eve, és a dir, ‘vigília de Tots Sants’. La festa, la van dur els irlandesos als Estats Units, i un cop allà, doncs ja se sap, globalització, imperi i trick-or-treat.

Uns tenen la maquinària de la indústria cinematogràfica i tots els elements per a explotar comercialment la festa, i nosaltres… Nosaltres, no. La cultura d’uns és invasiva i la d’uns altres, a vegades, resistent. Mentrestant, aquests dies, a la ràdio anuncien l’horari especial d’un parc d’atraccions per Halloween, al mòbil rebo una promoció 2×1 per Halloween i al diari publiquen un recull de deu coses per a fer per Halloween. De mica en mica, uns mots van arraconant-ne uns altres. I aquests nens que han trucat a la porta han après a fer pumpkin carving a l’escola i se saben totes les tradicions nord-americanes. Que el nom fa la cosa. Una bona història de por.

Ja tenim Marrameu mort.

Els morts van al cel. El meu gos és al cel. La mare diu que el cel no existeix. I on van els qui es moren, doncs? Diu que es queden als cors, que no els veiem. Com vols que hi càpiguen? I demà hem d’anar al cementiri? A fer què? A treure la pols del nínxol, com a mínim. Jo no hi tinc ningú, al cementiri. La meva àvia és a les vinyes, la van encinerar. Fa mal, morir-se? Els vells, es moren. El meu gos no era vell.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb