05.09.2023 - 21:40
El president Carles Puigdemont va fer ahir un discurs molt mesurat, que em sembla que anava destinat sobretot a fixar el mètode negociador que podria conduir, primer, a una eventual investidura de Pedro Sánchez i, després, a una negociació a fons per a resoldre el conflicte polític català.
El discurs (en podeu llegir el text i veure’n el vídeo) és molt detallista, escrit com si Puigdemont no volgués deixar ni un cap per lligar, ni un sol flanc desatès. Aniré, per tant, a allò que crec que és el nus central de la proposta.
En el text, el 130è president diu unes quantes vegades que no hi ha les condicions per a pactar la investidura i que, en conseqüència, cal estar preparats per a unes eleccions. Però, partint d’aquesta constatació, després desplega un model de negociació que creu que –si els partits espanyols són capaços d’entrar-hi– podria crear confiança entre les parts i permetre d’encarar la investidura amb prou garanties de continuïtat de la negociació fins al final.
Un mètode que, com és lògic, calca la manera com Junts ha pactat la presidència del congrés espanyol: exigir el compliment de coses factibles –que són a l’abast de Pedro Sánchez i depenen d’ell– que el govern espanyol ha de fer abans de rebre cap vot. I ahir precisament ja es va constatar de manera oficial que el Consell Europeu del 19 de setembre modificaria el reglament de llengües per a fer oficial el català a Europa.
Seguint, doncs, aquest mètode Carles Puigdemont encarrega ara nous deures al govern espanyol.
El primer és la fi de la repressió –no solament amb l’amnistia, com era previst, sinó també derogant la directiva de seguretat espanyola i donant ordres concretes a la fiscalia i l’advocacia de l’estat.
El segon és el reconeixement, per la part espanyola, que el marc legal del debat no ha de ser la seua constitució –incompatible amb la independència de Catalunya–, sinó el dret internacional –font de legitimació de qualsevol procés d’independència.
[Nota al marge: és important de recordar que l’any 2018 Pedro Sánchez ja va acceptar en una reunió amb el president Torra de no prendre la constitució espanyola com a marc, tot i que ell ho volia.]
I, finalment, el tercer deure, que és clau i determinant, és l’establiment de la figura d’un mitjancer reconegut i oficialitzat per totes dues parts –òbviament internacional, tot i que això no ho va concretar en el discurs.
[I segona nota al marge: la negativa total i absoluta de Pedro Sánchez a acceptar la figura del relator o mitjancer va menar a les dues eleccions del 2019.]
En aquest tercer deure, doncs, hi ha la clau. L’existència d’una mitjanceria –que, si és com hauria de ser, seria encarnada per una personalitat europea de prestigi amb autoritat moral davant la Unió Europea– marca formalment el pas d’un debat en clau interna, espanyol, a una negociació en clau internacional. Per això el 2019 Sánchez va preferir unes eleccions abans que acceptar-ho; veurem què fa ara.
I tot això encara amb l’afegit que en aquest esquema no negociarà l’estat espanyol amb l’autonomia catalana –que ni aquest és el cas, perquè el govern de la Generalitat no té cap paper a fer-hi i està espectacularment fora de joc. Negociaran dos actors polítics que, a diferència d’allò que ha passat fins ara, es reconeixeran a ells mateixos al mateix nivell i amb la mateixa legitimitat, per tant, per a dur a terme les seues aspiracions. Més enllà, molt més enllà i tot, del tràmit de la investidura.
Un comentari final. Tot passa molt de pressa. No es podia parlar català al parlament espanyol i es podrà fer, el català no podia ser llengua oficial a Europa i ho serà, l’amnistia era anticonstitucional i tots ja en redacten la llei… És normal i raonable, després de tot això que ha passat aquests darrers anys, que hi haja desorientació, desconfiança, dubtes i escepticisme entre les bases independentistes. I és saludable.
Però al començament d’aquest article he explicat que m’havia cridat l’atenció la meticulositat del discurs, com si Puigdemont no volgués deixar ni un sol cap per lligar. I, tal com acaba, sembla que n’ha pres nota, d’això, també: “No hem aguantat la posició tots aquests anys per acabar salvant una legislatura, sinó per defensar l’encàrrec rebut dels ciutadans, una part dels quals avui ens mira amb recel i desconfiança, i als quals caldrà tenir sempre presents quan ens haguem d’asseure, si és que això acaba passant, amb els qui ens vinguin a demanar el nostre suport.”
