15.10.2017 - 02:00
Lluís Solà
És poeta i pensador. El seu darrer llibre, Llibertat i sentit. Reflexions sobre la condició humana, recull pensaments i reflexions sobre la idea de llibertat en totes les dimensions. Solà ha estat fundador i director de la revista de poesia Reduccions. També és fundador i director del Centre Dramàtic d’Osona. Ha publicat, entre més, l’assaig La paraula i el món i té aplegada la seva poesia a Poesia completa del 2016.
EL FOC
Hem percaçat el foc vivent,
el foc que ens pertanyia en la tenebra,
hem percaçat el foc a dalt i a baix,
a llevant i a ponent, a dins i a fora,
hem percaçat amb foc el foc roent
que ens fou robat durant la nit inquisidora,
l’hem desitjat i percaçat com la presència
d’un rostre o d’una fe que hàgim perdut,
com si, malescampats i a les palpentes,
ens percacéssim a nosaltres dins nosaltres,
per valls i cims i cor i ment.
hem percaçat el foc per poder ésser.
Hem cavat tespestats per trobar el nostre foc,
hem obert pous, escandallat congestes,
hem somiat en vetlla i son el foc,
els dies de la feina, els dies de la festa,
perquè hi ha un foc encès arreu,
hi ha un foc a cada pedra i a cada arbre,
un foc a cada fera, a cada ocell,
un foc a cada gra de sorra,
un foc a cada onada, a cada mar,
un foc a cada ull i a cada orella,
un foc a cada mà i a cada peu,
un foc al plec de cada fosca.
I en fileres, en colles, en columnes,
tot junts, espessos, com si fóssim només un,
cadascun agafat al dol de l’altre,
amb els ulls buits i el lloc al front,
hem caminat per places que ploraven,
per carrers i camins agenollats,
tots junts i sols, homes i dones, vells i joves,
infants i moribunds,
hem caminat per valls i serralades,
per platges, per deserts i cims,
brandant penons lluents de primaveres,
brandant penons esparracats pel fosc desdeny,
brandant les llàgrimes de la mancança,
brandant la llum, brandant la sang,
clamant pel foc que sempre espera,
avançant tots amb el deler comú,
avançant tots amb el peu que ens ajunta.
Ens prengueren un dia el foc,
ens prengueren un dia les paraules,
com si fóssim només menyspreu
i menys que llot, que runa o palla desossada,
però el foc no l’oblida mai ningú,
el foc roman en la terra deserta,
en el malfat, en la derrota i el dolor,
el foc és el matí, la tarda i el capvespre,
i avancem tots plegats per la tenebra
i ens fa de guia el foc que no hem vist,
avancem junts i solitaris cap al lloc,
cap a la terra que ens crida i que ens sojorna,
com un que s’ha perdut i es troba tot de cop.
I un dia tots serem davant el foc,
esbalaïts, en files, en rotllanes,
agenollats davant el llamp que ens obra,
i no veurem res més que el foc,
candent, roent, incandescent, en flama,
i ens mirarem el foc de l’un en l’altre
i ens direm l’un a l’altre les paraules del foc,
i vetllarem tots junts pel foc que ens vetlla,
i mirarem el foc i el foc ens mirarà,
i arreu resplendirà, als fondals i a les agulles,
als carrers i a les places, als turons i als camins,
el foc serà en nosaltres, però no serà nostre,
car el foc no és de ningú i és de tothom,
el foc és llibertat, paraula i coneixença,
i ens acollirà el foc
com una antiga pàtria.
Lluís Solà
