Carles Rebassa
És poeta i escriptor. Ha publicat, entre més, els llibres de poesia Poezies (2001), Poema B (2006), Els joves i les vídues (2006), Pluja de foc (2016). L’any passat es va estrenar en l’àmbit de la narrativa amb la novel·la Eren ells (premi Pin i Soler i premi Ciutat de Barcelona). Estudiós de la poesia de Blai Bonet, en prepara una biografia.

Déu i l’helicòpter 2017

Un bòfia va vestit d’extraterrestre.
Just al costat, quatre neurones:
més bòfies disfressats tots de persones.
Qui llança el primer roc?

La gent, a poc a poc,
va obrint els ulls davall de l’helicòpter.
No tenen por, ja, dels extraterrestres.
No mengen ous d’ocells parlamentaris
i passen dels diaris.

Qui llança la primera pedra?
Qui és aquell peu brut que «medra»,
i ara el veiem amb la cara tapada
i ara el veiem amb la mort preparada?

Davall de l’helicòpter la gent vota
―la porra als ulls― tot i la flota.
Tweet, tweet, tweet, riota.

I un gran seguici d’intel·lectuals.
Un espantall. Brull d’animals.
Si us plau, alfals.

Bufons reials.
Funcionaris d’el-nom-fa-la-cosa,
amb nom, cognom, fortuna i llosa.

I l’helicòpter que fa
taca-taca-taca,
taca-taca-taca,
i la gent!, taca-taca-taca,
Déu del cel!, l’arrancacebes!,
i taca-taca-taca,
la gent taca
la imatge neta i plena del país!,
i la moral!, que cal!, la pàtria!,
diu l’animal,
que és esquizoide i mig burgès
i escriu en un tabloid catalunyès,
de l’avantguarda.

Però n’hi ha per totes bandes,
d’opinions.
Bé que llepen fils i randes,
els neocons.
La vida tot t’ho dóna.
Viuen de cara al sol,
tant si fa nap com si fa col: a Barcelona,
a la costa, a la Pobla,
però com si l’helicòpter no en fos cosa,
perquè el so del cervell es dobla
i el malestar amb la raó s’acobla
i cada pam de carrer es repobla
i hom diu que sembra a l’hort
i vota.

Aquests sempre dibuixen coaccions
taronges, blaves o amb la rosa pels collons,
i de darrere fan com si anessin a davant.
Però amb el nom i la bandera, eh?, davant!
I Déu i els cognoms dins la butxaca, eh?, però a un costat.
Als col·legis no hi ha noms,
perquè un nom és com una grapada d’arena.
Als col·legis, l’helicòpter
és un record constant
dels ulls dels enemics.

Gràcies als enemics
hem de tornar a un mot tan clàssic
com forces d’ocupació.

Suor de l’U d’Octubre mentre plou.
Són ovnis tan antics,
aquesta pluja endomassada d’assassins,
el bòfia tan vestit d’extraterrestre,
tan nombre que és, tan gos i tan collat
com jo, que quan el miro
em veig la cara a la visera del seu casc
i al de les noves cares,
velles cues, velles nafres, vells gargalls
dels pares sacerdots de la gran puta,
la vara dels assots, la vella astuta,
demomentida cretinocràcia.

Quina brisa, tanta gent que s’atalaia,
de la bufa del babau i la babaia.

Tocant de peus a terra,
davall l’helicòpter, que taca-taca-taca
el decòrum imposat a la francesa
com una truita de dos ous,
sent parlar una multitud de dos,
que no tenen nom
perquè només volen desenvolupar-se com a humans
sense pensar on han de caure morts:

—Hi ha coses bones per a un col·lectiu
i dolentes per a tothom.
—Sí, com la llei i com parlar tothora
de la igualtat del nostre segle,
de les societats parlamentàries,
dels àngels del benestar
i dels benefactors de Déu,
que també sap que tant és quina mentida sigui
i qui l’escrigui i qui la digui
si el seguici es fa amb ordre i obediència,
i si qualsevol pren el nom de Déu,
que és el nom del qui té més d’un pare,
i es planta davant de tot,
davall de l’helicòpter,
enmig d’una munió d’amics, de flors, de mares,
i clama contra els sacerdots, els intel·lectuals,
que fan com si anessin a davant
amb una fotocopiadora al cervell,
i a l’helicòpter, amb la mà al volant de l’helicòpter,
juguen als jocs de la guerra,
però no al de les bengaletes per TV de l’Iraq o d’en Gaddafi
ni les dels films d’en Tarantino
amb tintura tararí, a la butaca de l’alt cinema,
de l’Alta Literatura,
sinó als jocs de guerra on hi ha la sang,
al Dragon Rapide d’enguany,
i la gent es defensa davant el Parlament,
al balcó, a l’escola, al casino del poble,
i el sistema no és sistema perquè és dogma
i el mot dogma és mot prohibit
pel Tribunal Antiviral,
i si un bòfia buida l’ull d’un sufragista:
mala sort…,
i si un paio empenta un bòfia imperialista:
valga’m Déu!,
perquè tot déu pren el nom de Déu
i se’l fa seu,
mentre els turistes, veritables indignats,
benefactors del seny dels espanyols de bé,
tornen a casa amb postals de sevillanes de Gaudí
i comenten que arreu del cel de Barcelona, Catalunya, Països Catalans,
hi navega tot seguit un helicòpter.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb