Escola Rosselló Pòrcel

Àrab, bengalí, georgià, hindi, italià, francès, portuguès, romanès, ucraïnès, rus, tagal, urdú, xinès, anglès i castellà. Els alumnes de l’escola pública Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet, la primera que va instaurar el català com a llengua vehicular, parlen aquestes llengües, i altres, a casa. Perquè n’hi ha algunes (com l’asantg-twi, de Ghana) que no figuren a les estadístiques, tapades per l’ombra homogeneïtzadora dels idiomes colonials, però existeixen. El català? Molt poques famílies el fan servir. Han passat més de tres dècades des que un fort moviment de mestres i pares, la majoria castellanoparlants, va aconseguir que aquesta fos la primera escola de la immersió, en un barri construït amb l’esforç i l’orgull de la immigració dels seixanta. Als anys vuitanta, es van arromangar per reivindicar la igualtat d’oportunitats per als seus fills i ho van aconseguir. L’ànima d’aquell moviment perviu: els del Fondo són carrers d’al·luvió i d’acollida, com l’escola, però l’exigència dels drets és més difícil, hi ha pobresa i més complexitat. Això sí; el català continua essent la llengua de l’aula, i el castellà, la del pati i el carrer.

‘Que sàpigues que sóc racista’, li va deixar anar un bon dia una mare a la directora de l’escola, Amparo Puntos. ‘Que sàpigues que nosaltres no’, li va respondre ella amb contundència, des del despatx. Puntos va arribar al Rosselló l’any 1988 i en fa vint-i-set que n’és la directora. Amb l’equip de mestres, ha mirat de mantenir i renovar el projecte pedagògic amb què l’escola, oberta als pares, participativa i implicada amb l’entorn, va agafar prestigi durant aquells anys. També ha vist com sorgien brots de racisme en algunes famílies, perquè no tothom va entendre que, de la nit al dia, es transformessin les llengües, els costums, els colors de la pell i la flaire de les menges que s’escampaven pel celobert. L’ús del català a l’escola deu ser una de les coses que menys ha canviat. Ara hi ha nens amb condicions materials molt complicades, i unes urgències prioritàries a què l’equip de mestres ha de respondre. Què passa quan una mare ve a explicar que demà els faran fora del pis?

L’aula i el carrer

Els alumnes de P-3 estan asseguts en una rotllana. Són vint-i-quatre alumnes i només hi ha una nena amb pares autòctons. La mestra, Isabel López, reparteix braçalets de colors. Aquesta tarda, toca fer ambients. Es posaran el braçalet de cada ambient i es barrejaran amb els alumnes de P-4 i de P-5 per fer activitats de joc simbòlic. Poden anar a jugar al carrer (al passadís hi tenen un restaurant de fireta, una botiga-supermercat i una casa), faran d’artistes, construiran camins i cases per a petits robots, participaran en una dinàmica de ciències o als jocs de matemàtiques del ‘clic’. Cada ambient té un color assignat. La canalla ha de buscar la seva fotografia al quadre que distribueix les activitats, dir quina va escollir i agafar-ne el braçalet corresponent. Ho fan un darrere un altre, i aprenen i repassen els colors. ‘Aquest quin color és?’ ‘Groc!’ ‘Qui té el groc?’ ‘Isa, ell no sap com és!’, li recorda un nen a la mestra. Hi ha un company nou, xinès, que tot just acaba d’arribar al Rosselló.

Rosselló Gramenet
Alumnes de P-3 de l’escola Rosselló Pòrcel, de Santa Coloma de Gramenet. Fotografia: Claudia Arévalo.

L’entrada i la sortida d’alumnes és constant. Durant aquest curs, han tingut vint-i-tres baixes i vint-i-tres altes fora del termini de preinscripció ordinària. L’escola és d’una línia, amb 228 alumnes, i la matrícula és ben viva. Per això l’aula d’acollida és tan important. És l’espai on els nens nouvinguts aprenen les nocions més bàsiques de la llengua. Puntos en lloa la qualitat del material i López destaca que, per a les criatures, aquest mestre és un referent, també des de la part emocional: ‘Els acull i és molt important, això.’ Els alumnes de P-3 ja tenen els braçalets, s’asseuen a la catifa de l’aula i un altre nen fa notar que falta un company. ‘Ha marxat a Bangladeix i no tornarà fins a P-4’, li explica la mestra.

Segons un estudi del 2017 de la Plataforma per la Llengua, Santa Coloma és el municipi de Catalunya on menys gent sap parlar català (un 50,7%), seguida de l’Hospitalet de Llobregat (54,7%), Cornellà de Llobregat (57,2%) i Lloret de Mar (57,3%). Segons l’Idescat, al Fondo hi havia un 42,02% de població estrangera l’any passat. Aquest és el percentatge de veïns que no tenen la nacionalitat espanyola, el més elevat de tots els districtes de la ciutat. A Santa Coloma, el castellà regna als carrers com l’idioma d’ús social majoritari. Però els fills de famílies migrants no llatinoamericanes, quan són petits, no el saben. El primer dia d’escola, la classe de P-3 és un oceà de llengües nadiues d’arreu del món i, a poc a poc, el català s’obre pas com a llengua comuna, abans que l’hegemonia del castellà s’imposi com a primer instrument de relació social.

‘Al principi és adaptació. Tu els parles sempre en català. Tot funciona amb rutines, i cada rutina té una cançó. Si anem a seure, cantem una cançó per a seure. Si ens rentem les mans, cantem la cançó de rentar-nos les mans. El nen s’acostuma a la cançó, que va associada a la rutina i a un vocabulari. A poc a poc, hi afegim més paraules’, explica López. A mesura que es fan grans, el castellà guanya terreny fora de l’aula, s’imposa a l’hora del pati i fa que molts nens ni tan sols responguin en català a la mestra. ‘En àrab o xinès no els entendràs, però saben que en castellà els entens i que els companys també, i a més és la llengua de la comunitat llatinoamericana’, relata Vanesa Cirac, la cap d’estudis del Rosselló. Molts d’aquests nens només podran aprendre català a classe, i el necessitaran quan siguin grans per treballar.

Els pares dels anys vuitanta tenien molt clar que, per aquesta raó, l’havien d’aprendre. Els d’ara, també. ‘Som a Catalunya, hem de parlar català. Qui ho vol entendre, ho entén. Si no tens interès, és igual que siguis basc, gallec o xinès’, diu Sergio Gil, president de l’AMPA. Fanny Mayta, d’origen bolivià, tampoc no està d’acord amb els partits que qüestionen la immersió. ‘El català ha de continuar, no es pot perdre. S’ha de mantenir en el futur. La majoria de la gent del nostre país no l’utilitza, però si tu viuràs a Catalunya, em sembla que és el més viable, sobretot si vols una bona feina’, diu.

Mayta explica que el seu idioma natal és l’aimara, però els seus pares no l’hi van ensenyar perquè vivien a la ciutat i parlar-lo es considerava un signe de baixesa: ‘Eres l’indi, el pitjor, i era discriminatori.’ El català li agrada, l’ha volgut aprendre, i un dels seus fills es diu Jaume Arnau. ‘No us podeu imaginar què és, quan tu no parles l’idioma, que vingui el teu fill i et digui: mamà, no ho pronunciïs així. És una bona cosa’, relata Nabila Alahyane, nascuda al Marroc. Virginia Santos és la mare d’un dels dos únics infants de famílies autòctones que hi ha a P-4. Té la mateixa opinió que la resta de pares, però troba a faltar més anglès, i tots quatre estan d’acord que, posats a demanar, estaria molt bé que els nens aprenguessin xinès.

La façana del Rosselló-Pòrcel, amb una pancarta en defensa de l’ensenyament públic de qualitat. Fotografia: O.A.-E.

El menjador, saturat

A partir de les dotze del migdia, el menjador de l’escola funciona a tota màquina. Desenes i desenes d’infants agafen la safata, la carreguen de menjar i s’asseuen a taula, entre jocs, rialles i crits. El Rosselló comparteix edifici amb una altra escola de primària, el Salvat-Papasseit, de dues línies, i el menjador és comú. S’hi queden a dinar uns quatre-cents alumnes i han de fer tres torns, perquè no hi caben. La resta, mentrestant, juga al pati. Als anys vuitanta, només s’hi quedaven a dinar uns 160 nens, entre les dues escoles. Potser la xifra de beques menjador és un dels millors indicadors per a constatar que ara hi ha moltes més famílies amb ingressos precaris i en situació de vulnerabilitat. Al Rosselló, més de la meitat dels alumnes tenen beca. És a dir, 132 d’un total de 228. Fa més de trenta anys, els becats eren una dotzena, i encara hi havia més alumnes en total, comptant les classes de setè i vuitè. Perquè tinguin més tranquil·litat, les criatures de P-3 dinen a banda, en un passadís. Abans de tornar a classe, fan la migdiada al gimnàs, on els espera una estesa de llitets i de mantes.

La diversitat cultural no és cap problema per a garantir un bon nivell educatiu, però les complicacions derivades de les dificultats econòmiques de les famílies sí que impacten en la salut emocional dels nens. ‘No és igual una escola de Santa Coloma-Fondo, que una escola de Sant Llorenç d’Hortons’, constata la cap d’estudis, que reclama més recursos per a centres com aquest. Cirac explica que la majoria de famílies arriben al barri amb dificultats econòmiques. N’hi ha que han patit estafes, o que viuen rellogats en habitacions. Molts no saben la llengua, desconeixen a quins serveis públics tenen dret d’acudir. ‘Busquen feina i viuen en unes condicions molt complicades. No vénen buscant el sol i la paella. Nosaltres sempre ho diem: necessitem més mestres. Al despatx de l’Amparo es fa feina de serveis socials. Hem hagut de buscar roba, de tot… Un dia vaig buscar una habitació per a una família’, detalla, i retreu a la Generalitat que inverteixi en l’escola concertada quan hi ha tantes urgències a la pública.

Els alumnes necessiten aquest acompanyament de servei, convé Puntos, i els pares troben un suport en els mestres. La directora concep l’escola com un espai on es pot consolidar, a la llarga, una societat diversa i cohesionada. Però López, Puntos i Cirac insisteixen que falten mestres i serveis d’atenció psicològica més constants. ‘Estem farts de demanar més gent dels Equips d’Assessorament Psicopedagògic (EAP) que faci derivacions. El Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil pot atendre un nen amb un trastorn greu, com a cosa exclusiva, una vegada cada quinze dies. Això no és una teràpia’, denuncia Puntos. ‘Un nen ha d’estar bé emocionalment per a poder aprendre i créixer’, hi afegeix López. Cirac constata que el psicopedagog de l’escola ve un matí a la setmana, mentre que en altres llocs hi un professional dels EAP integrat en la plantilla del col·legi. ‘Aquí el tenim quatre hores a la setmana per a tota l’escola, imagina’t!’, exclama.

Una societat educadora

A l’escala de l’entrada, cartells en diverses llengües diuen bon dia. Fotografia: O.A.-E.

‘No es tracta que vinguin a solucionar problemes, sinó a ajudar a solucionar-los’, precisa Puntos. La directora del Rosselló subratlla que l’escola educa, però també ho fa la societat. ‘I una societat educadora no permetria coses que passen en aquest moment’, diu. Una altra de les preocupacions de l’equip de mestres és què fan els nens quan surten de l’escola, a dos quarts de cinc, si els pares o els avis no se’n poden fer càrrec. Hi ha diverses entitats ciutadanes, com Germina o Anem i Tornem, que acullen les criatures i les ajuden amb els deures. L’ajuntament també ha impulsat iniciatives, però malgrat tot hi ha demanda desatesa, segons Puntos. ‘Si el dia de demà volen tenir una societat equilibrada, que avanci, moderna i inclusiva, com diuen tan sovint, han de pensar en l’escola i en tot allò que l’envolta’, reivindica.

Les complicacions associades a la pobresa extrema no han de portar a criminalitzar els veïns amb manca de recursos, diuen algunes mares, encara que hi hagi famílies desestructurades. Fanny Mayta ho veu així: ‘La pobresa és un estat, no és una permanència. És la moral amb què s’educa els fills. El fet que siguis pobre no vol dir que siguis mal educat. Que no vesteixis de marca no vol dir que robis.’ Nabila Alahyane hi convé: ‘Potser tens un nen a qui no pots comprar joguines, o la Play Station, però hi ha altres maneres. El pots portar al parc, fer que vinguin nens a casa i que juguin junts. Afecta quan el pare o la mare no són ben educats, però no és pas una qüestió de diners.’

I les diferències culturals? La direcció de l’escola manté un projecte de respecte absolut a totes les famílies i cultures mentre no afectin, evidentment, la salut de les criatures, com passa amb la pràctica de l’ablació. Això vol dir que, si els pares consideren que el seu fill no pot menjar una determinada carn, s’ofereixen alternatives. Potser és que de vegades oblidem massa de pressa el nostre passat. ‘La meva mare feia la quaresma, i era feliç com un anís i jo també, perquè cuinava un bacallà increïble’, recorda Puntos, bromejant. ‘Les següents generacions ja veuran què fan, com he fet jo.’

Al començament, també hi ha pares que tenen reserves amb el fet que els nens, i sobretot algunes nenes, vagin de colònies. Però amb el temps, els prejudicis s’esquerden. El respecte i la tolerància han fet que el Rosselló tingui bona fama entre les famílies migrades, i a poc a poc comencen a implicar-se en la vida del centre. Aquesta és la batalla actual de l’AMPA, esperonada per la direcció: aglutinar famílies tan diverses com ho són els alumnes, marcant distàncies amb les actituds racistes que hi havia hagut temps enrere, i que s’organitzin activitats conjuntes per a potenciar la implicació amb l’escola.

Als vuitanta, els pares del Rosselló muntaven colònies, excursions, dinars i sopars, una comparsa de carnaval i feien tallers amb els alumnes. Els d’ara no hi participen tant, però es mantenen algunes excursions i els tallers. N’hi ha de moltes menes: des de ceràmica fins a la construcció d’atrapa-somnis. Virginia Santos ha intentat que les famílies nouvingudes s’impliquin, i també ha patit moltes negatives. Tem que aquest projecte tan bonic s’acabi perdent. ‘Hem perseguit alguns pares. De vegades, buscant algú que parlés el seu idioma. “Tu que saps urdú, digues-ho a aquella. Tu que saps xinès, a aquella altra.” Però és difícil.’ No és només la diversitat d’orígens que explica la davallada de la participació de les famílies. Les de cursos superiors, on hi ha més alumnes amb pares nascuts aquí, no hi col·laboren. ‘Estan cremats’, respon Santos.

Mayta i Alahyane creuen que s’hi barreja el desconeixement i un tancament volgut per a preservar la identitat cultural heretada. ‘Molta gent es queda amb els costums i les festes bolivianes. Home, gaudeix també de les festes catalanes, que és el que rebem! He insistit que hi participin i diuen que sí, però després no. Hi ha persones que s’ofenen amb la manera de comunicar-se d’aquí, per exemple. La manera de parlar a Llatinoamèrica és molt afectuosa, i aquí es parla de manera molt seca, molt freda. Dieu ‘aquesta’. I jo mai diria a la meva mare ‘aquesta’. És despectiu. Nosaltres som de por favorcito‘, diu Mayta.

Uns alumnes de P-3 de la primera escola a aplicar la immersió lingüística. Fotografia: Claudia Arévalo.

Alahyane explica que moltes famílies no s’obren per protegir la cultura d’origen. Ella intenta que els seus fills entenguin que conviuen amb cultures diferents i que les han de respectar. Per això participen en festes catalanes, per exemple, sense tastar alguns menjars. Però no tothom ho veu igual. ‘Quan parlo amb algunes amigues, em diuen que temen que, si els fills participen en aquests costums, els acceptaran i els agradaran més que els seus. I aleshores diuen que és millor que no els provin. Jo penso que ho faran quan tinguin quinze o setze anys, i prefereixo que ho facin ara que no quan siguin grans i no pugui aconsellar-los’, reflexiona.

Poc català entre els pares

Mayta va participar per primera vegada a l’escola durant la setmana de la convivència. Va ensenyar als nens un joc bolivià de la seva infància i, als més petits, els va explicar un conte en català, ara que ha començat a estudiar-lo. Alahyane va arribar el 2014. ‘Abans no sabia res d’espanyol ni de català, encara que vivia aquí. Tot era àrab. Després, vaig dir que no podia ser. Tot el que rebia a casa era en català. Les entrevistes amb professors eren en català. Vaig pensar: has de fer alguna cosa. A YouTube hi ha cursos, i també hi ha una escola on fan classes gratuïtes. S’ha d’intentar. Ja l’entenc, però em costa parlar-lo. Encara que s’assembli molt al francès, em costa.’

Les mestres expliquen, tanmateix, que els pares que aprenen català són una minoria. Alguns ho fan perquè volen ajudar els fills amb els deures, quan viuen situacions econòmiques millors i més estabilitzades. Si no, la seva prioritat és treballar i sobreviure. Així que, de vegades, els nens es converteixen en intèrprets entre la mestra i els pares, o s’hi comuniquen per signes. Si la situació és greu i requereix una conversa complexa, busquen un traductor.

Sediments de lluites compartides

El Rosselló ja és una escola reconeguda per la manera com treballa el respecte i la convivència, i ara miren que brilli per la qualitat del sistema pedagògic. ‘Ho anem aconseguint’, afirma la directora. Aquest edifici acumula sediments de lluites compartides. A començament dels anys setanta, hi havia una fàbrica tèxtil anomenada Casadesport que va ser l’avantguarda de la lluita obrera a Santa Coloma, amb un nucli molt potent de treballadores mobilitzades. Després, la fàbrica va tancar i, el 1983, l’arquitecte colomenc Xavier Valls va dirigir la transformació de l’edifici en dues escoles. Valls havia estat el pare del Pla Popular, un projecte urbanístic alternatiu fet per les associacions de veïns que va ser clau per a la transformació del vell suburbi en una ciutat digna. Un any abans, el 1982, un grup de pares i professors va començar a batallar per una escola pública i de qualitat en català, i la primera escola de la immersió es va emplaçar aquí. Passen els anys, la lluita continua.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb