‘Por una Cataluña sin catalanes’

Es pot ser català i anticatalà alhora? En Rivera i els seus mariachis s’enfaristolen si els neguen la catalanitat, perquè ells són ciutadans d’aquí i del món. Però sobretot, sobretot, són ciutadans d’allà

Pau Vidal
Pau Vidal
20.12.2017 - 10:16
Actualització: 20.12.2017 - 11:16
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

A la ronda d’entrevistes de Vicent Sanchis amb els candidats, tot parlant del seu model d’ensenyament trilingüe, la senyora Arrimadas va dir, amb aquella desimboltura, que ‘implantarien l’anglès immediatament com a tercera llengua vehicular’, a més ‘del català, i el castellà, és clar, perquè és la llengua de tots’. De tots? De quins tots? Certament, no la del 40% de la població nascuda a l’estat que el 2015, segons les dades de l’INE, tenia com a llengua materna una diferent de l’espanyol. A casa meu mateix, senyora Arrimadas, la llengua de tots no és la que vostè diu.

Teniu present aquell lloc comú que diu que París seria una ciutat fantàstica si no hi hagués parisencs? (De fet, es diu de molts indrets, això. Deu ser un d’aquells acudits que fan gràcia a tot arreu.) Doncs l’eslògan que realment voldrien vendre els de Ciudadanos va per aquí: ‘Por una Cataluña sin catalanes.’ Perquè en l’imaginari del partit dels inadaptats Catalunya és una altra cosa, una cosa on tu i jo, que no ens deixem estabornir amb Tele5 ni anestesiar amb la Roja, no hi sortim. Només cal recordar l’entusiasme amb què entonen la lletra de l’himne nacional per imaginar-se quina mena de país tenen al cap.

Les identitats són múltiples i canviants, i cadascú se les construeix a la seva mida, diu un dels mantres recents del multicultisme en voga. Per això la catalanitat es pot entendre de moltes maneres, rebla el multicultisme local, cada dia més multi i menys culti. Tu pots ser català i no ballar sardanes, ho tradueix la versió folklòrica. Naturalment. Fins i tot pots ser català i privar-te del gust de xarrupar gastròpodes inermes a l’Aplec del Cargol de Lleida, i si això no és transgredir, que baixi el rector de Vallfogona i ens excomuniqui. Mira si en som, de tolerants. Hi ha tantes maneres de ser català que fins i tot pots ser siudadano. El que ja és demanar una mica massa és que els altres ens n’adonem. Perquè ens entenguem, fóra com esperar comprensió per part dels sis-cents noranta-sis comentaristes de la identitat múltiple i canviant de l’Albert Pla.

Amb el cinisme per divisa, el neolerrouxisme es dedica a fer escarafalls amb la cançó de ‘qui ets tu per repartir carnets de català’ (l’últim ha estat l’inefable José Domingo de SCC, aquest home amb cara de taxista de pel·li de l’Ozores, al programa FAQS) mentre apliquen el decàleg del bon ocupant. Si la memòria no em falla, havíem quedat entesos que, per ser català, a més de viure i pencar al país, calia voler-ne ser. Com que no tenim DNI, ho certifiquem amb la voluntat. Els pares de la meva amiga L.A., nascuts a Granada (com els pares d’en Domingo, ves per on) i que votaran un partit indepe, què són? Segons el teorema ciutadanaire, no tenen dret a dir-se catalans? Estan condemnats a presentar-se exclusivament com a andalusos, pel fet d’haver-hi nascut? Fins i tot ara que Granada, i qui diu Granada diu en general el regne aporellos, és la terra de la família que els ha repudiat, que els insulta i els esborra de Facebook per haver-se deixat comer el coco pels catalans? Els pares de la L.A., i tants i tants que ja han fet saber per les xarxes que faran com ells, sí que s’estimen el país, i ho demostren, per exemple, amb el vot. I tu que t’hi pixes, Albert, tu que et pixes a la boca del que reclames com a país teu, t’hem de considerar un dels nostres? Tu et pots considerar el que et doni la gana, o el que l’IBEX-35 et deixi, però no esperis que ho fem nosaltres. Perquè nosaltres ja t’hem vist la poteta rojigualda.

La prova del cotó identitària és la imatge que cadascú vol donar d’ell mateix. Et vesteixes d’una certa manera, et compres un determinat model de cotxe, t’expresses amb un vocabulari concret. I t’identifiques amb determinats orígens (o amb cap origen, que el ciutadadelmonisme ha fet molt de mal). Per exemple, quan viatges. En Girauta i companyia es deuen presentar com a catalans quan ven pel món? ‘Hello, my name is Juan Carlos and I come from Catalonia.’ Permeteu-me que em trinxi de riure un moment. Ja està. Jo més aviat me’ls imagino dient ‘I am citizen of the world, a world called Spain. Pero a catalán no me gana nadie.’

Que voteu de gust.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies