Pilar Rahola: “Junqueras és un líder horrorós que ha portat una deriva messiànica fracassada a l’independentisme”

  • La periodista i escriptora Pilar Rahola publica ‘Ocell d’aire i de foc’ (Columna), una novel·la històrica amb trama política sobre l'Espanya dels cinquanta

VilaWeb
Josep Rexach Fumanya
07.12.2022 - 21:40
Actualització: 08.12.2022 - 09:26

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Pila Rahola no pot deixar la política ni quan es posa la granota d’escriptora. Acaba de publicar Ocell d’aire i de foc (Columna), on recupera la nissaga del personatge de la Merceneta, a qui ja havia donat vida a la Rosa de cendra i L’espia del Ritz. És una novel·la històrica a l’Espanya dels cinquanta on Rahola fa un particular homenatge a les diferents lluites antifeixistes. La conversa sobre la trama ens porta a l’actualitat, un altre terreny on la periodista es mou amb comoditat. Com és habitual en el seu cas, no es guarda res, opina de tot i no deixa ningú indiferent.

Vull començar parlant del llibre.
—Bé, és l’excusa, oi? [Riu.]

L’excusa per a parlar de tot. Una curiositat. Al llibre descriviu una escena de Gala Dalí fornicant en una cala de Cadaqués amb un jove desconegut. Aquest record és real?
—I tant! Això no és inspiració, ho he tret de la meva adolescència. Anàvem a espiar en Dalí i ens vàrem trobar la Gala en una cala despullada i amb un individu. I era ben ros, segurament devia ser suec, i a saber si tenia la majoria d’edat. És una escena que se’m va quedar gravada a la pupil·la dels dotze o tretze anys que tenia. Ens agradava anar-la a veure perquè sempre anava sense sostenidor. I també era molt divertit colar-nos a la finca d’en Dalí perquè a vegades sortia cridant i ens tirava pedres. I corríem.

El teló de fons del llibre és Cadaqués, però la trama és purament política. Vol ser un homenatge a l’antifeixisme?
—Sí. Per una banda, hi ha la lluita antifranquista vinculada als moviments comunistes de l’època, que qualla amb el PSUC i les primeres cèl·lules universitàries. Per una altra banda, faig un homenatge als llibertaris, que són els grans oblidats de la resistència. I, mitjançant Quico Sabaté, poso sota el focus de l’èpica una gent que va dedicar la vida a lluitar contra el franquisme. Ningú no els reconeix. Quico Sabaté el maten el 1960. És gent que va lluitar gairebé trenta anys pels seus ideals, que entrava al país i es jugava la vida permanentment. I els diners que aconseguien els donaven a les famílies dels presos. Per què la resistència dels francesos contra els nazis és heroica?; per què els partisans italians contra els feixistes són heroics, i els maquis que lluiten contra el feixisme espanyol són només terroristes?

—Teniu resposta?
—Perquè el moviment llibertari es desfà i ningú no el reivindica. Però hi ha un element fonamental. Tothom veu clar que Hitler és un assassí de masses i un nazi; tothom veu clar que Mussolini és un feixista; però, en canvi, s’ha emblanquit Franco. Franco va ser un assassí de masses. Va matar milers de persones per les seves idees. Paul Preston parla de 140.000 assassinats. I milers d’aquests no són ni enterrats. Aleshores, Franco aconsegueix ser l’únic feixista assassí blanquejat per la història, un dictador de dretes a qui se li’n va anar una mica la mà. No oblidem que als primers anys fa una matança cercant per pobles republicans i llibertaris, però també mata oficialment al Camp de la Bota fins el 1952. I fins dos mesos abans de morir va matar; és que va morir matant.

Un dels elements principals del llibre i que perdura fins a l’actualitat és la comissaria de la Via Laietana. Fa pocs entrevistàvem Carles Vallejo, que va ser torturat en aquell edifici durant vint dies. Documentant-vos, què us ha impressionat més?
—Reconec que dos capítols del llibre els vaig escriure plorant. No ho podia evitar per molt que tingués distància amb els fets. Jo havia llegit molts testimonis d’allò que havia passat als soterranis, tant durant l’època d’Eduardo Quintela, que crea la brigada político-social per l’obsessió de matar anarquistes i mata, empresona i tortura tanta gent com pot; com durant la de Pedro Polo, que és la més brutal; o la dels germans Creix, que és més recent. Tots els testimonis que he pogut llegir són brutals. Hi va haver tortura sistemàtica. Explico a la novel·la que un dels germans Creix va arribar a anar als Estats Units perquè l’FBI li ensenyés mètodes de tortura elèctrica, però no li va agradar perquè ell s’estimava més les hòsties.

’Peinar-los’, com deia.
—En aquest capítol vaig mirar de ser tan crua com calia ser. No morbosa, sinó crua. La realitat era aquella. Quan entraves a la comissaria et despullaven, t’humiliaven, t’embrutien, et pegaven i no et destruïen tan sols físicament, sinó també psicològicament.

Veig que us emocioneu…
—Sí, és que impressiona molt… La gent que em llegeixi dirà que n’he fet un gra massa, però és que la realitat era molt més dura d’allò que puc explicar en un capítol. I escrivia sobre la Via Laietana quan el secretari d’estat de Seguretat, Rafael Pérez Ruiz, va dir que la comissaria era un “símbol públic”…

“Ha estat i és un símbol de servei públic des del qual diverses generacions de policies han contribuït i continuen contribuint a enfortir la democràcia”, va dir.
—Recordo que vaig escriure ‘fill de puta’… Va ser una reacció mental. Com pot algú amb un mínim de consciència considerar un bé públic dependències per on van passar centenars i milers de persones que eren humiliades a uns extrems brutals, si no morien directament? És d’una maldat extrema.

Què en resta d’aquesta Espanya dels anys cinquanta que retrateu al llibre?
—Tot. No rebutjo la transició perquè estigui caducada o no, sinó perquè és el pacte de la impunitat dels torturadors i els assassins. És en la transició, en la carta blanca i en la monarquia quan Franco es converteix en un governant més. I deixa de ser un feixista. I cal no oblidar que tots els ministres de Franco, tots del 1939 al 1975, fan un pacte de sang. Franco obligava tots els seus gabinets a signar sentències de mort. De manera que tots són tacats de sang. Per això queda la impunitat. Tot això que passa ara, la destrucció de drets fonamentals, la impunitat amb què actuen els jutges ideològics i la impunitat amb què actua la policia ideològica, tot té a veure amb el pacte del feixisme. Per això no m’estranya res, ja no m’estranya Vox. La democràcia espanyola és ferida perquè és embrutida per la sang dels assassinats feixistes. I diguem-ne feixista, no franquisme.

A Mariona us inspireu en fets del segle XIX; a Rosa de Cendra, en la Setmana Tràgica; a L’espia del Ritz, en la Barcelona dels quaranta; i ara avanceu fins als anys cinquanta. Us veieu novel·lant els fets de l’octubre del 2017?
—Vaig començar la saga pensant que acabaria el 1975 amb la mort de Franco. I ara que he acabat el 1955 m’ha costat perquè és més a prop. Jo ja conec torturadors de la Via Laietana, això és molt a prop i m’ha fet molta impressió. És molt probable que l’última ja no l’escrigui i la saga s’acabi aquí. Necessito distància; fer una novel·la del que vivim a hores d’ara no ho veig clar. És massa proper i no podria mirar-ho amb la distància literària perquè no sóc observadora de la realitat del meu país, intento ser-ne activista. Puc fer tots els articles del món o un llibre polític, però encara no sé si puc fer literatura del procés, necessito que el dolor de tot el que ha passat se’n vagi. Si fos una història èpica… Però encara no és una història èpica.

Parlant de la Via Laietana, vàreu anar a la manifestació convocada per l’ANC?
—Sí. Per tres motius. Primer, perquè cal denunciar amb tota la rotunditat la traïció que representa haver acceptat la modificació d’un codi penal que criminalitza el dret a la protesta. Han donat un botó d’or als jutges ideològics i a tota la policia ideològica perquè interpretin com vulguin qualsevol protesta. Amb aquest pacte que ha signat ERC amb el PSOE de modificació del codi penal, els Jordis encara serien més fàcilment condemnables. Segon, perquè les declaracions del president de la Generalitat i d’ERC en contra l’ANC encara em van motivar més. Jo demanaria a ERC que deixés de criminalitzar el moviment independentista, que el deixés fer. I que s’estalviés de fer declaracions polítiques, perquè no crec que guanyin dos vots i mig, però si en guanyen cap, és miserable.

I el tercer?
—Perquè és evident que hem de refer el moviment independentista amb tota la seva força. S’ha de refer al carrer.

No tan sols hi va faltar ERC; Òmnium tampoc no hi va anar. Creieu que l’escenificació d’aquesta divisió és preocupant per als interessos independentistes?
—La baralla de partits ja l’he assumida. ERC ha decidit de sortir de la via del tren en què érem tots i fer la seva estratègia perquè creu que li anirà bé. A partir del 2017 no he entès res d’ERC. Crec que Oriol Junqueras és un líder horrorós, que ha portat una deriva messiànica totalment fracassada pel que fa a l’independentisme. No diré la paraula “traïció”, però ha menystingut el moviment ciutadà que hi va haver pel Primer d’Octubre. S’han lliurat completament al PSOE. No puc evitar de pensar o malpensar que darrere el pacte dels indults hi ha la lletra menuda. No puc evitar de pensar i creure que no tan sols van pactar els indults, sinó també la submissió i la desmobilització ciutadana, n’estic convençuda. Si no, no ho entenc. En aquests moments, els votants d’ERC sí, però els dirigents no els poso en el paquet de l’independentisme.

És una estratègia lícita.
—No és criticable que canviï d’estratègia, però passa que no la podem sumar. La unitat falsa ens immobilitza. Per tant, deixem-ho clar. El 2017, per a ells, s’ha acabat. Són en una via de neopujolisme 2.0. Molt bé. Però crec que no en saben gaire, perquè, si més no, Pujol, amb tota la crítica que li puguem fer, alguna cosa guanyava. És que aquests, a més, es donen gratis. Però és la seva estratègia. Molt bé, fora. Un cop ja hem tingut el desconcert i ens hem llepat les ferides, hem refet la unitat. Doncs la gent que volem la independència som aquí, partits i no partits.

Òmnium no.
—Amb Òmnium sóc més ponderada. És una organització que fa una gran feina, els tinc un gran respecte, i haig de dir que no vaig entendre les declaracions de Xavier Antich. I no em va agradar que regalés a La Vanguardia una pàgina sencera el dia abans de la manifestació i amb aquell titular. Encara que fos interessat per part del diari, ell la va donar. I tampoc no em va agradar la crítica a l’antipolítica si és evident que els moviments ciutadans probablement tenen un punt d’antipolítica i l’antipolítica també crea política, com deia Partal en un editorial. Ara, no estic d’acord a linxar-los. No m’ha agradat el linxament públic contra Òmnium. Anem amb compte a linxar la gent perquè han fet una feina extraordinària. La gent està tan enfadada i se sent tan traïda que dispara amb bala a tothom. Als partits els podem disparar amb bala, amb els moviments ciutadans anem amb compte.

Cuixart parlava de deixar pas a nous lideratges. És el que haurien de fer Junqueras i Puigdemont, que són dos dels dirigents que es mantenen en primera línia d’ençà del 2017?
—No, de cap manera. Som un país petit en què ens han anorreat tota una generació de líders polítics. Els grans referents públics no es creen en dos dies. Per tant, aquells que van fer el Primer d’Octubre, amb tots els seus errors, intenten mantenir-se en el compromís i el mandat del Primer d’Octubre. El president Puigdemont, Clara Ponsatí o Toni Comín, per què se n’han d’anar si són al peu del canó i guanyen batalles internacionals.

I no recrimineu res a Puigdemont?
—Sí, és clar que li ho critico, i ho dic. Jo crec que l’octubre del 2017 va ser un error no abaixar la bandera. Però ell també ho creu. I penso que moltes de les decisions que ha pres han estat un error, i ho he dit. Però passa una cosa: quan ho dius, ningú t’ho té en compte. Però si un dia el defenses, tothom ho recorda. Al final, quan algú fa tants anys que fa anàlisi política potser ha conquerit el dret de ser un lliure pensador. Tothom sap que tinc uns ideals i els defenso com puc, bé o malament, i estableixo complicitats amb persones, partits i entitats que creuen que lluiten per les mateixes idees que jo. I quan es mouen, queden fora de la complicitat. Però no sóc de cap partit, Déu me’n guardi. Penso que alguns ho fan fatal. Ho dic i ho escric. I estic convençuda que d’aquí a uns quants anys alguns d’aquests partits hauran passat i jo continuaré. Potser a casa meva, però pensant allò que penso.

Per què vàreu marxar de TV3?
—Jo tinc molta estima a TV3. Vaig començar a TV3 al carrer de Numància, quan encara no hi havia els estudis de Sant Joan Despí. Fèiem un programa amb Vicenç Villatoro que es deia Trossos. Per cert, els productors eren uns tals Tatxo Benet i Jaume Roures. Després a l’època de Pujol em van vetar i ell mateix m’ho va dir. Però els darrers temps, durant el FAQS, hi va haver moltes pressions polítiques i el meu nom cremava permanentment. Em volia caçar tothom perquè sóc una llengua molt potent i emprenyadora. Era un constant, tant al FAQS com al Tot es mou. Fins al punt que cada vegada em feien sortir més tard, menys temps i a vegades em canviaven la persona amb qui havia de debatre per pressions. Vaig veure com es patia. Al final, volien que participés, de tant en tant, al Tot es mou, i em va semblar que això era una coartada per a mantenir l’aparença de neutralitat. I no n’hi ha, de neutralitat.

Hi ha qui assenyala que éreu una quota política.
—Deixeu-me dir que a mi no m’ha col·locat mai ningú. I ho dic amb aquesta rotunditat. Tota la vida he fet periodisme, i especialment a la televisió, i cada vegada que he estat en un lloc és perquè, d’alguna manera o altra, funciono. Agradaré poc o molt, però el fet és que he ajudat a donar audiències. Queda malament que ho digui, però és un fet. No em criden per la cara que faig, sinó perquè la Rahola fot soroll i no deixa ningú indiferent.

Hi va haver un temps que teníeu molta presència.
—Sí, hi va haver un temps en què semblava que sortia a tot arreu, però si mires les estadístiques, sortia molt menys que els Bolaños i companyia, que surten infinitament més, però ningú no s’hi fixa. Amb mi sí que s’hi fixaven. I quan em demanen d’anar a TV3 a fer el FAQS, m’ho demana la gent del FAQS, no cap partit polític. Puc tenir una relació mínimament estreta amb Puigdemont, però ni ell no sabia que aniria al FAQS. I si era quota política, devia ser molt petita, perquè sortia mitja hora al FAQS un cop per setmana i quinze minuts un dia la setmana al Tot es mou. Repassem altres vinculats a ideologies i partits que surten molt més que no hi sortia jo. Fins i tot recordo que una vegada un de Junts em va dir, emprenyat: “Et compten com a quota i tu no ets de la nostra quota.” Que jo si s’havia de cascar la Borràs, ho feia. He arribat a un punt de la meva vida que dic el que em rota. Estableixo complicitats ideològiques amb la gent que crec que va pel meu camí, però jo els he vist passar tots. Era independentista quan no ho era ningú. Érem quatre gats, els hiperventilats. Després van convertir-nos en la massa, i ara tornem a ser hiperventilats. És molt divertit.

Aquesta etiqueta de “hiperventilada” és la que us va apartar de La Vanguardia?
—A partir del 2017 començo a tenir problemes polítics molt importants i seriosos, comença a haver-hi trucades de Madrid, d’altes instàncies; i al final arriba un moment en què allò és insostenible.

Us sentiu més analista, periodista o novel·lista?
—A mi m’agrada la literatura. Vaig trigar molt a escriure perquè la vida em va passar per damunt. Puc ser una bona comunicadora, o diuen que ho sóc, en televisió o ràdio, però on deixo la pell, perquè m’agrada de veritat, és a escriure. Si hagués de deixar-ho tot, allò que no deixaria és la literatura.

Us sentiu reconeguda com a escriptora? La gent us situa més en l’anàlisi política.
—Amb el temps entens que ni l’elogi desmesurat ni la crítica desmesurada no tenen cap sentit ni gens d’importància; i ho relativitzes. I al final tens un coixí de gent que respectes i escoltes. I si t’exposes públicament, és molt normal que et trinxin. Som un país molt trinxaire. Quant al reconeixement, sóc molt carpe diem. El passat m’interessa per a explicar-lo, i el futur no existeix. M’interessa fer les coses que m’agraden en el present. Suposo que la vanitat ha de portar-te a desitjar de tenir més reconeixement literari, però també entenc que la meva figura política i pública és molt controvertida i desdibuixa uns altres aspectes.

Per què sou controvertida?
—Perquè parlo molt lliurement i en general sempre he estat bastant en contra del sistema establert. Vaig ser molt crítica amb el pujolisme i vaig anar a Madrid essent republicana en un país monàrquic, feminista en un país masclista, antitaurina en un país taurí i, no cal dir, independentista. Sempre he tingut poders establerts que no m’han estimat mai gens ni mica. Però, així i tot, me n’he anat sortint. Hi ha gent que és més ponderada i jo les dic pel broc gros. I molesto, però se me’n refot.

Escenes com la piscina de Cadaqués potser no us ajuden?
—La piscina de Cadaqués és la piscina de Cadaqués. És una piscina d’estiu passant-ho bé amb els amics i posant-ho a l’Instagram, igual que han fet milers d’independentistes. Cap independentista no s’ha banyat en una piscina des del 2017?, pregunto. A veure, hi ha polèmiques que les puc entendre. Aquesta em sembla estúpida. És clar, una part important dels meus amics són coneguts, igual que jo. Jo depenc de gent més anònima. Aquell dia, els vaig gravar per ells i va ser Cuixart que em va dir que ho pengés. No penjo mai res si no em donen permís. Cap de nosaltres no va pensar que seria un escàndol. Algú creu que si no defensés Puigdemont o la independència les coses m’anirien pitjor? No, m’anirien molt millor. Encara estaria a La Vanguardia, participaria en més televisions arreu, a TV3 hi continuaria i ningú no em preguntaria per què hi sóc. Jo sóc conscient que estic en un paquet incòmode. És el meu, el defensaré fins al darrer dia de la meva vida. Tota la vida he defensat uns ideals. Però també ric i també em banyo a la piscina.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes