Pilar Benejam: “Molts responsables d’educació no han anat mai a una escola, únicament saben fer paperassa”

  • Entrevista a la pedagoga i mestra de mestres que parla de la importància de la formació dels professors per a millorar el sistema educatiu

VilaWeb
Esperança Camps Barber
08.07.2024 - 21:40
Actualització: 09.07.2024 - 10:31

Pilar Benejam (Ciutadella, Menorca, 1937) ens rep a casa seva, a Ciutadella, l’endemà de les festes de Sant Joan. Ens ofereix un plat de pastissets plens i una copa de cava i un somriure que no perdrà en tot el capvespre. Pilar Benejam és una de les veus que cal escoltar quan hom vol entendre el funcionament del sistema educatiu. En la conversa intercala experiències personals d’una filleta nascuda en plena guerra a Menorca i que va fer mans i mànegues per poder estudiar allò que desitjava amb anàlisis incisives de l’actualitat.

El seu currículum és farcit de títols i de fites. Va ser precursora de moltes coses. És doctora en pedagogia; catedràtica del Departament de Didàctica de la Llengua, de la Literatura i de les Ciències Socials de la UAB, membre de l’Associació de Mestres Rosa Sensat; és autora d’uns quants llibres; té la Creu de Sant Jordi i uns quants doctorats honoris causa; és filla il·lustre de Ciutadella… I molts reconeixements més, que potser l’aclaparen. Amb tot, quan repassem la seua trajectòria es defineix com a fracassada perquè no ha assolit allò que ha defensat tota la vida, que és canviar la manera de formar els mestres.

Creu que el paper dels mestres a la societat és importantíssim i, per tant, la seva formació és fonamental. I hi ha dedicat tota la vida. A formar els mestres, a fer-los entendre que l’educació dels infants és la clau de volta de les societats democràtiques.

A l’entrevista explica que estudiava i estudiava, perquè sempre pensava que no havia après res. Fins i tot, després de la tercera carrera, quan ja feia classes a l’escola de magisteri com a ajudant, va decidir d’anar a fer de mestra en una escola. “Quan sigui una bona mestra, podré ensenyar als mestres”, va dir.

Què és educar bé?
—Per mi sempre ha estat ajudar a ser persones per a una societat que volem realment democràtica. A la història de la humanitat sempre hi ha hagut qui ha manat i el poble sempre ha obeït. Després de moltes dificultats i molts morts, es va arribar a una societat democràtica. Crec que té molts defectes, però és la millor de les que es coneixen. La menys dolenta. Per mi, educar és preparar els ciutadans per viure en una societat democràtica. I això vol dir ensenyar a viure en llibertat. I llibertat vol dir saber pensar. Si votes sense saber què votes, els resultats són els que veiem massa vegades. Per mi educar és formar en llibertat, en diàleg amb la gent. I cadascú aprèn segons el que sap, segons el que ha viscut, segons el que vol.

Heu dit que tenim la millor societat possible. Ara també?
—Crec que la democràcia ens ha decebut molt. S’ha corromput molt perquè els valors han canviat. Quan jo vaig entrar al món de l’educació pensàvem que tot era poc per a superar una dictadura i arribar a una situació democràtica. Per això no miràvem horaris, no miràvem la feina. Tot era poc. Durant anys, feia feina i cobrava poquíssim. Vivia gràcies als llibres. Tots érem no numeraris, i ho volíem ser, no volíem ser funcionaris que s’asseuen en una cadira i no hi ha manera de traure’ls. S’haurien de revisar cada cinc anys i no tenir una persona que no serveix educant quan no vol educar o no vol aprendre. Aquests no poden ser mestres.

Què ha de tenir un mestre per a ser un bon mestre?
—Hi ha de creure. Quan era molt petita vaig creure que m’ensenyaven molt malament. Sempre vaig pensar que no aprenia, que no en sabia perquè no m’ensenyaven bé i que era molt important que els mestres ensenyassin bé. A la meva època, les dones quan acabaven batxillerat només podien estudiar magisteri i em van enviar a Palma a estudiar magisteri. Quan vaig acabar, amb molt bona nota, vaig dir al meu pare que no havia après res. A finals dels anys cinquanta t’assegur que la universitat era terrible, tots capellans, gent de la Falange. Vaig demanar al meu pare que em deixés estudiar pedagogia. Quan vaig acabar pedagogia, li vaig tornar a dir que no havia après res. Em vaig trobar amb una universitat… imagina. Un desastre. I el meu pare no entenia que li digués que no havia après res perquè tenia bones notes. I encara li vaig demanar que em deixés estudiar geografia i història. I quan vaig acabar, em va asseure en una cadira i em va dir, no sé si has après res o no, però jo no pago més. [Riu.] I sempre he pensat que he perdut el temps perquè no m’han ensenyat bé. I quan a la universitat vaig trobar un bon mestre vaig dir, és això, és això!

Per tant, un bon mestre ha de tenir moltes ganes d’ensenyar?
—Ha de creure que és molt important per a la societat formar persones que votin amb coneixement i amb responsabilitat. I és molt important per la persona la manera que les tracten. Tenir un bon mestre és definitiu a la vida.

Pilar Benejam

Per què pensau que l’educació sempre és enmig del debat polític?
—És molt conflictiva perquè hi ha molta gent a qui no interessa que la gent pensi. Hi ha molts partits polítics a què tampoc no interessa gaire. Per això, quan em demanen de quin partit sóc, sempre dic que sóc del partit polític de l’educació. Faig confiança a aquells que diuen que s’ocuparan de l’educació. A vegades em fallen, eh? [Riu.]

Amb cada canvi de govern hi ha un canvi de les lleis educatives.
—No me’n parlis! He viscut vuit lleis. Això passa perquè crec que la gent que mana a Educació no ha estat mai mestra. Ho dic sempre. Tenc vuitanta-sis anys i puc dir el que em doni la gana. Tota la qüestió de l’educació és tan complexa! Hi ha infantil, hi ha primària, hi ha secundària, hi ha universitats, hi ha FP… Si els que manen i decideixen no són dins aquest món, per molts ajudants que tenguin i molts consultors, és molt difícil que ho facin bé. Molts responsables de l’educació no han anat mai a una escola. El que saben fer és molta paperassa. De les vuit lleis que he viscut, només n’he escoltat una, he fet el que he volgut. Ho confés, no sé per què no estic a una presó menor.

Heu dedicat la vida a formar mestres.
—He defensat sempre que els professors que formen els mestres n’han de saber molt. Han de tenir una carrera i han de fer pràctiques a l’escola. Era professora a la universitat i un dia la setmana era professora en una escola de secundària o de primària. Ho vaig demanar com una experiència per a demostrar com és d’important ajuntar una bona teoria amb una bona pràctica. La pràctica et qüestiona la teoria i la teoria t’il·lumina la pràctica. Totes aquestes coses fan el bon mestre, que em demanaves.

Fins no fa gaire, els fillets volien ser astronautes, o perruquers o metges o futbolistes. Ara volen ser influenciadors. On ens hem perdut?
—Hi ha hagut un canvi de valors. La societat és molt competitiva i es dóna molta importància a l’individu. L’individu competeix per ser el primer, l’excel·lent, el millor, i és a qui agafa una empresa perquè li farà vendre més. Les noves tecnologies, que tenen coses tan bones, al mateix temps són molt perilloses. I hi ha aquest malestar de la joventut, aquest no estar d’acord amb les coses i l’egoisme que ha vingut d’això, que cada dia es fan fotos i penses, què fan, aquests? Com és que aquest té vuit mil seguidors? Li vaig demanar a un nét meu que m’ensenyés un d’aquests que tenen tanta fama a veure què feia i no tenia res més que un puput vermell al cap. Què passa? Què canta? Què escriu? Que és molt simpàtic? I no era res i no em van saber dir per què era tan famós. Ara els valors de la gent jove són tenir diners, passar-s’ho bé i ser reconegut, és a dir, tenir autoimatge.

Es parla de l’educació en valors, però quins valors, si sembla que no hi ha unanimitat sobre quins han de ser?
—Crec que hi ha escoles que ho fan bé, i mestres que ho fan molt bé, però passa que en general, la societat té el valor de l’èxit personal, passar-s’ho bé i guanyar diners i treballar tan poc com sigui possible. La joventut està desencantada perquè no són tan rics com voldrien ser, o perquè no tenen persones que els estimin de veritat. Fixa’t que no busquen amics. Busquen seguidors, més que amics. Busquen ser famosos.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Als Països Catalans tenim una llengua que Espanya no s’estima gens. Com veieu aquests atacs contra el català?
—Crec que s’ha fomentat això contra Catalunya. Catalunya tenia la seva personalitat i després ha reclamat la independència. Jo he viscut l’Estatut de Catalunya i l’independentisme fort va créixer quan el van rebutjar, quan ja havia passat per tots els cops de ribot i el poble de Catalunya l’havia votat. I després d’haver-lo votat van dir que aquell estatut no servia. Catalunya té molts motius per a queixar-se, molts, molts. I l’educació s’ha fet contra Catalunya perquè el que defineix Catalunya davant tothom és que parlam diferent. Tenim una altra llengua i tenim una altra cultura. La dreta i l’extrema dreta i part del centre estan per això de la unitat d’Espanya, la unitat d’Espanya, contra el País Basc i contra Catalunya. Jo he anat per totes les Espanyes a parlar del nostre sistema de renovació pedagògica, que vam ser molt pioners. Tenia amics pertot i ens tenien respecte perquè ens consideraven més avançats. Ara s’ha fet una política molt forta contra Catalunya. I una de les coses és la llengua.

Hi havia un sistema d’immersió lingüística.
—Crec que és una bona cosa, perquè és una llengua minoritària. El castellà, més o menys, tothom el parla i el català s’ha de reforçar. Però ara torna la dreta a dominar moltes autonomies i tornen a qüestionar la llengua i tornen a dir que els pares tenen dret de triar la llengua. Diuen que els pares han de tenir llibertat per a triar.

Què en pensau?
—Que no. Que es poden ensenyar totes dues a la vegada, que no s’ha de fer un problema d’una cosa que no ho és. Les dominam totes dues. Vaig fer tota l’escola en castellà. Em creia que teníem tres llengües: el llatí a l’església, el castellà a l’escola i el català per a casa i els amics. I quan vaig anar a Barcelona vaig descobrir que el català s’escrivia. Hi ha d’haver una manera de posar-se d’acord, i és amb arguments forts. L’escola, segons on sigui, per exemple, si hi ha molts d’immigrants, ha de començar amb una immersió en català. Aquests joves els has de fer parlar en català perquè puguin integrar-se a la societat. I unes altres escoles que tenen un ambient molt català, que parlin castellà bé i francès, i si poden alemany. Hem d’anar a una entesa, sense fer cap problema, i mirant sempre què convé més als nens, perquè, en definitiva, ho fem pels nens. Si viuen a Catalunya, han de parlar català, evidentment. I han de saber castellà perquè el necessitaran. Jo aniria a les bones i també em fixaria en l’educació dels pares.


—És molt important explicar bé les coses als pares perquè els ho expliquen molt malament, a vegades. Aquests pares que només demanen castellà i castellà… Per què no parlen amb ells i els expliquen per què ho fan, que al seu fill li convé molt, que és una llengua que li servirà moltíssim com a gimnàstica mental? Dominar dues llengües és molt important perquè el cervell passa de l’una a l’altra amb facilitat. Sempre els dic que els castellans parlen un anglès horrorós i que a Catalunya es parla un anglès bastant acceptable perquè estem acostumats a passar d’una llengua a l’altra. És clar, si són de Vox, hi haurà problemes… Sempre pens que s’han de parlar les coses amb raons i no barallant-se perquè no aconseguirem res.

Ara citau Vox. Hi ha dades que diuen que la gent més jove vota l’extrema dreta a tot Europa. Al principi de la conversa parlàveu de la importància d’educar bé en democràcia. Què ha fallat?
—Crec que no se’ls ha ensenyat què vol dir democràcia i per què la defensam. Mirau els programes escolars i digueu-me en quin lloc trobau la democràcia. La prehistòria surt cada any. És un període molt important i interessant, però la fas un any o dos i prou. I has d’arribar a la Revolució Francesa, tota la qüestió de la democràcia i al moment actual, que no s’hi arriba mai. A Europa, hi ha un gran perill. Quants van anar a votar per Europa l’altre dia? A vegades jutjam l’escola, i l’escola forma part de la societat. Si la societat és així, no ens queixem que hi hagi mestres així. Crec que hi ha una cosa que ens ajudaria molt a canviar la societat, que és canviar de veritat i bé la formació dels mestres i professors. Quan entens què és el coneixement, ja saps ensenyar una mica. Perquè la gent no sap què és el coneixement.

Què és el coneixement?
—Es va construint al llarg del temps. La humanitat ha anat aprenent coses i construint el coneixement. Si el coneixement és una construcció social que s’ha fet amb el temps, no pots ser una persona que creguis que tens tota la veritat. De cap manera. Hi cap el dubte, hi cap l’alternativa, hi cap que les coses siguin diferents. Mira com han canviat les coses! Quan un sap una cosa a fons és quan sap que no sap. Primer, que estudien una diplomatura, els mestres, per tenir una cultura bàsica, i després dos anys de formació com a professors. I una altra cosa, tenc una certa experiència amb el motiu pel qual elegeixen magisteri. Moltes vegades l’elegeixen perquè volen fer oposicions i tenir una cadira segura. Poc esforç, moltes vacances… Aquests, jo els trauria a tots, immediatament [riu]. Per entrar a magisteri, la pregunta hauria de ser: “Per què vols ser mestre? Per què véns?” Ho vam intentar.

Canviar el sistema de formació dels mestres?
—Sí. Vam fer una comissió de gent amb molt de coneixement i vam anar a les Espanyes a defensar-ho, però va haver-hi un canvi de govern i va acabar en una carpeta al ministeri, i allà dorm.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Des de la vostra experiència, quin paper creieu que tindrà la intel·ligència artificial en el món educatiu?
—Les noves tecnologies són una gran eina. La intel·ligència artificial pot facilitar molt la feina. Ara bé, és una màquina. I la màquina farà el que tu hi posis. Qui fa avançar la intel·ligència artificial són empreses privades i molt poderoses, amb molts diners. No és cap estat. Ara la Unió Europea comença a dir coses, però l’empresa privada busca el màxim benefici. Per a l’educació, és una gran eina per a tenir la informació que vulguis d’una manera molt fàcil. Però, aquesta informació, no te la creguis. Bé, hi ha més informació als llibres, als mestres, mirant quan vas pel carrer, i et pots fer un criteri. El criteri l’has de fer tu, no el pot fer la màquina. La màquina maneja el cervell, però no les emocions. Provoca emocions, però no ha entrat dins els sentiments, encara. Em moriré abans no ho veuré, però crec que és molt perillosa.

Malgrat que estau retirada, la gent continua demanant-vos col·laboracions i opinions.
—Sí, però crec que ja m’he de retirar del tot. Sóc molt vella. He gaudit molt fent el que feia. Dic als mestres que a vegades estan com enfadats, disgustats, i és un plaer parlar amb gent jove i fer-los pensar, i discutir coses. Una altra cosa és que els facis el gran discurs. Alguna vegada fas una classe magistral, els expliques una cosa ben explicada perquè vegin com s’explica, perquè això també és important. Jo ho he passat molt bé i he estat molt feliç fent de mestra. He tingut molts disgustos, també i moltes alegries.

La vostra és una vocació quasi de naixement. Sempre heu volgut ser mestra?
—De petita ja volia ser mestra. Tenc una amiga aquí, a Menorca, que sempre em recorda que quan sortíem d’escola jo li deia que vingués a jugar al jugador de casa i que ella em deia que sí que vindria si no jugàvem a mestres [riu]. Les asseia a totes i els feia de mestra. Pensava que la monja no ens ho feia bé perquè no ens ensenyaven el perquè. He après molt donant classe. Els meus alumnes, que ja es jubilen, sempre em diuen que amb mi van aprendre el perquè, i que a classe no estudiaven, gaudien. Jo també.

Vau anar a estudiar fora de Menorca en una època que, en general, no era habitual, i en el cas de les dones encara menys. Com era la vostra família?
—Érem quatre germanes. La germana major, era la major, és clar. La petita era l’aviciada. I les dues del mig érem les del mig… Com que les dones només estudiaven magisteri, m’hi van enviar, però jo volia estudiar a la universitat. Crec que poca gent ha fet l’esforç que jo he fet estudiant el batxillerat per lliure a l’estiu, tota sola. El meu pare va demanar a un capellà que em fes classe de llatí. Imagina, tenia catorze anys i em posaven a una taula llarga, i ell a un cap i jo a l’altre, amb la finestra i la porta ben obertes. El senyor Michel, també capellà, em va donar classes de francès i un senyor particular que sabia anglès, m’ensenyava anglès. I tot el que podia aprendre tota sola, ho estudiava amb llibres al pati de la meva àvia. Com que per a aprendre-ho ho deia en veu alta, els estadants d’una fonda veïna es pensaven que allò que sentien al pati del costat era una monja que resa va tot el dia. A sisè de batxillerat hi havia grec, i a Ciutadella no hi havia ningú que en sabés. L’única persona que en sabia era un senyor que estiuejava al Migjorn. El meu pare li va dir si em faria classes perquè jo tenia la mania d’estudiar.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Sou una gran defensora del moviment de renovació pedagògica.
—Quan estudiava em van donar una beca per ser ajudant del professor de geografia i història de l’escola de magisteri. Quan ell no volia fer les classes, les feia jo. I va ser quan vaig veure com anava la cosa que vaig decidir d’anar a una escola a aprendre. Vaig anar a dues escoles de renovació pedagògica, guanyant poquíssim. Hi havia gent que havia estudiat durant la República i venia gent a fer-nos seminaris, conferències. I és allà que vaig aprendre a fer de mestra. Les escoles públiques en aquell moment eren horroroses.

Vau ser una peça fonamental en la creació de l’Escola de Mestres. Tant, que vau deixar la universitat, on fèieu classes, per anar-hi.
—Quan es va crear l’Escola de Mestres, hi vaig voler anar, encara que tots em deien que era una categoria inferior. Però ho volia fer. Hi havia en Pallach, la Marta Mata i la Maria Rúbies, i quan ho van deixar em van demanar que me n’encarregués fins que Madrid nomenés un nou director. Vaig suar sang i aigua. Ni tan sols coneixia la gent. Passaven pel despatx i els havia de demanar qui eren i què feien… Els que arribaven nous em deien que en Pallach els havia dit que tindrien una plaça de pedagogia i si em deien que no havien estat mai a una escola els deia que no els volia [riu]. “Si tu em promets que una setmana de cada mes aniràs a l’escola que jo et diré, faràs pedagogia, si no hi vols anar, no. I si m’enganyes, al primer mes aniràs al carrer”, els deia. Em posava molt seriosa.

És una de les coses de què esteu més orgullosa, haver format els mestres?
—Sí. De molts mestres… Dels alumnes també. Com que anava a l’escola cada setmana, tenc molts alumnes. Els meus alumnes van ensenyar els seus alumnes, però ara ja és la tercera generació, i tot això ja s’ha acabat. I ara tenim el gran problema que la universitat no distingeix entre les carreres que són científiques i les professionals. Ser professor no té gens de valor. Agafen la gent per publicacions, en anglès, en revistes d’impacte. Publicacions i investigació, però no saben què és una escola. I quan m’heu preguntat per què l’escola no funciona, és per això. No formen els mestres. Teoria i teoria i teoria. A la darrera llei que ara sortirà, encara que tenc l’esperança que no surti, la part de formació professional és un deu per cent.

Quin balanç feu de la vostra trajectòria?
—Em diuen, t’han donat moltes medalles, i jo responc que no n’he cercada cap, però que sóc una fracassada, perquè el que he defensat tota la vida no ho he aconseguit. Vam formar els mestres, vam formar els alumnes, però el sistema no el vam canviar… No en vam saber prou, segurament. Quan va començar la democràcia ens ho van fer malbé tot.

Això sona rar.
—La nostra escola de mestres era molt considerada a totes les Espanyes. Era una escola de mestres reconeguda. Funcionava perquè ens hi matàvem. L’escola de mestres oficial estava molt més avall que nosaltres, i quan va venir la democràcia ens van igualar a tots per baix.

Pilar Benejam

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor