El periodista i escriptor letó Otto Ozols és un catalanòfil amb totes les lletres. La seva passió pel procés d’independència de Catalunya és més que coneguda i l’ha expressat en més d’un article, però mai l’havia portat tan enllà. I és que des del dia 4 d’abril està recorrent a peu la Via Catalana que el 2013 va unir Alcanar (Montsià) amb el Pertús (Vallespir). Recorrerà 400 quilòmetres en quinze dies, el que suposa caminar-ne trenta cada dia. L’hem entrevistat al seu pas per Barcelona, després que l’hagi rebut la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell. Dos-cents quilòmetres a les cames en deu dies, que es diu aviat. I encara li queda la meitat del recorregut.  Se’l veu cansat, i realment ho està, però li sobra energia. Sobretot perquè parla del que ha viscut amb molta passió.

—Molta gent que coneix la vostra història es fa la mateixa pregunta: per què un letó pregona la independència de Catalunya arreu?
—No sé si recordes el nostre ex-primer ministre de Letònia, Valdis Dombrovskis, que en més d’una ocasió va dir: per què Letònia no hauria de reconèixer la independència de Catalunya? Aquesta és una resposta molt honesta perquè ell té la mateixa edat que jo i va formar part de la Via Bàltica. Hem vist que els catalans teniu el mateix esperit que teníem nosaltres en aquell moment. No es tracta d’un grup fent una demanda, sinó que és un moviment nacional i evidentment, és fàcil d’entendre per nosaltres.

—En el millor sentit de la paraula, esteu obsessionat amb Catalunya?
—[Riures] Sí, podríem dir-ho així. Jo vaig créixer quan Letònia era ocupada per la Unió Soviètica i per això estic obsessionat amb la democràcia, amb la llibertat, les societats i els països lliures. Per mi tot això són obsessions perquè odio les dictadures i els règims. Són presons per les persones. I el que he vist aquí a Catalunya és que demaneu un dret tan democràtic com és el dret a l’autodeterminació. És un principi compartit per moltes nacions. I aquest principi no es pot abandonar, perquè si es fa, potser demà renunciaràs a la llibertat de premsa o a la llibertat d’expressió, i arribarà el dia en què ens convertirem en ‘Putinlandia’.

—Quin és el principal motiu que us ha empès a emprendre aquesta aventura?
—Per mi és un deute moral. L’autèntica amistat es demostra en les situacions complicades i alguns catalans van participar en la Via Bàltica. I no era fàcil perquè no era segur: hi havia soldats soviètics, membres del KGB… No era tan fàcil com que jo ara vingui aquí. Vàreu demostrar que els amics s’ajuden en els moments complicats i per mi era un deute moral demostrar el meu compromís ara que esteu en una situació difícil. També recordo que a principis dels noranta, aquí Catalunya, i crec que també a Madrid, hi va haver petites i simbòliques manifestacions per donar-nos suport. Així és com els europeus han de cooperar i treballar avui en dia, mitjançant la solidaritat.

—Durant aquests deu dies heu conegut molta gent. Que us sorprèn més del caràcter català?
—Combineu dos aspectes: per una banda sou càlids, acollidors i molt emocionals, quelcom que és molt típic del sud d’Europa. Però m’ha agradat descobrir que sou molt organitzats i molt puntuals. Sabeu molt bé com funciona el rellotge.

—Com els britànics.
—Més que els britànics! De debò. Teniu el caràcter del sud d’Europa però la precisió dels països del nord.

—Està sent dur?
—[Pensa durant uns segons] No. Una nit estava sopant amb diverses persones i mentre parlàvem, de cop vaig pensar: ‘Si tinc l’oportunitat, ho tornaré a fer.’ Estic vivint coses molt inspiradores, coneixent històries, veient paisatges increïbles. Tot això ho fa menys dur.

—Retindreu algun moment especial en la vostra memòria?
—Molts. Recordo quan caminava amb dos voluntaris més i ens faltaven tres o quatre quilòmetres per arribar a Riudoms (Baix camp). Estàvem en una carretera molt solitària, al mig del no-res i només vèiem alguna granja. Estava molt cansat, feia molta calor, i de cop vaig veure un miratge. De l’horitzó venien moltes banderes catalanes que es dirigien cap a nosaltres. Un grup de gent ens havia vingut a rebre. ‘Bona tarda!’, deien. Vaig estar a punt de plorar, va ser un moment màgic.

—Com creieu que evolucionarà el procés català?
—La sortida del conflicte hauria de ser del tot lògica perquè es combinen dos factors. Per una banda, hi ha una base emocional que molta gent comparteix, i ho he pogut comprovar en aquests dos-cents quilòmetres que he caminat per Catalunya. Però també hi ha una part més pragmàtica, i és que esteu duent a terme un procés democràtic i pacífic. Barcelona és una de les ciutats més potents d’Europa, amb gent molt intel·ligent que cada dia treballa per trobar una sortida al conflicte. Intel·lectualment sou com els castellers, perquè teniu uns fonaments forts i sabeu mantenir-vos estables per no decaure. Si teniu l’oportunitat de trobar una finestra legal, segur que l’aprofitareu.

—És molt complicat comparar el procés d’independència de Catalunya amb el de Letònia, sobretot pels contexts. Però, hi veieu similituds?
—Moltes similituds. Començant perquè a Letònia sempre hi va haver un moviment de resistència que somiava amb una independència. Però el procés real va començar amb la Perestroika i l’entrada al poder de Mikhaïl Gorbatxov, que ho va facilitar. A finals dels vuitanta era gairebé impossible sortir al carrer amb una bandera de Letònia. Si ho feies, podies ser arrestat. A Catalunya, fa molts anys tampoc podíeu. A més, les primeres manifestacions eren per demanar més autonomia dins l’URSS, igual que vosaltres. No anàvem a Moscou a demanar la independència directament. Molta gent la volia, sí, però no era la versió oficial des d’un inici.

Vull la teva col·laboració

Tenim un compromís amb tu. Entenem el periodisme com un combat diari. I necessitem del teu suport.

Per a tu fer-te subscriptor és un esforç petit, però per a nosaltres el teu suport ho és tot.

Ajuda VilaWeb.

Vicent Partal
Director de VilaWeb