Jordi Martí Font, autor de El Llibre Negre.

‘L’anarco-independentisme és la barreja, una mica estranya però molt més constant que no pensaríem, dels processos d’alliberament nacional i l’anarquisme com a tal.’ Així el defineix Jordi Martí Font (1969), autor de Llibre Negre (Calumnia Edicions, 2018) obra documentada en tres volums que recopila els texts i autors d’aquest corrent polític minoritari però constant. A les llibreries més destacades ja és possible de trobar-ne el primer volum. Jordi Martí Font té un màster en crítica literària, és doctor en filologia catalana a la Universitat Rovira i Virgili i regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona. Fa anys que escriu al bloc Prenent la paraula i el 2017 va publicar Visca la Terra i Visca l’anarquia (Calumnia Edicions), texts teòrics propis. A banda, deu anys abans havia participat en la reedició de l’obra més coneguda de l’anarco-sindicalisme, Anarquisme i Alliberament nacional, del 1987, i accessible sencer a la xarxa (en pdf). Però ara Martí Font no ha fet un llibre de texts propis, sinó que n’ha anat a recopilar dels altres autors del 1842 fins al 2018. El primer volum arriba fins l’any 1936. En són els orígens, antecedents i precursors.

Origen del mot

‘La paraula “anarco-independentisme” neix el 1986 en una trobada a Guasila, Itàlia, on grups d’aquesta tendència d’arreu del món, menys d’Àsia, es reuneixen per primer cop i acaben dient que serà el terme que utilitzaran a partir d’aleshores. Abans es feien servir expressions com “anarquista catalanista”, “catalanisme llibertari”, “nacionalista anarquista”, “valencianisme àcrata”… Jo en aquest recull incloc anarquistes independentistes de fa més d’un segle, els orígens diguem, però també gent que, sense ser-ho, marquen un primer camí’, diu Font. Gent com per exemple Pi i Maragall i el seu concepte de federalisme.

La cuidada edició de l’editorial mallorquina Calumnia inclou una cinquantena de texts, la font d’on els treu i un petit comentari de cadascun que, de manera molt concisa, curta i documentada, contextualitza i comenta tant el text com l’autor. I és realment sorprenent les coses que ha arribat a trobar en els set anys que fa que els recopila.

Per exemple, Emili Guanyavents (1860-1941), autor de les paraules dels Segadors, va ser primer poeta anarquista i després es passà al catalanisme. ‘Per què en coneixem el vessant catalanista, però no pas l’anarquista?’ es demana Martí.

O Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Llibre Negre recull per primera vegada les dues famoses conferències d’aquest màxim exponent de l’anarquisme. Van ser a Madrid el 1919 i hi va deixar clara la seva posició. ‘Publico els dos texts coneguts’, diu Martí Font. ‘Primer, el publicat el 1957 al llibre Apòstols i Mercaders de Pere Foix. Molt controvertit per si va escriure de memòria les paraules de Seguí. Però també tenim la “conferencia tomada taquigráficamente” que Dolors Marín inclou a Anarquistes: un segle de moviment llibertari a Espanya (Ariel, 2010).’ En aquesta conferència Seguí diu: ‘Sabeu qui serien els primers de no acceptar la independència de Catalunya? Nosaltres, no; de cap manera; nosaltres ens entendríem molt bé i aviat amb la burgesia catalana. Sabeu, insisteixo, qui serien els primers de no acceptar la independència de Catalunya? Els mercaders de la Lliga Regionalista.’

Un altre cas, el resseguim al Chornaler, revista valenciana anarquista editada el 1883 en perfecte català i que comença així: ‘Companys, nosatros com vosatros, havem nascut en la misèria, no hem recibit més instrucció que la que proporciona el mànec d’una lligona o altra ferramenta pesà, ni més lliçons de moral, que les dures excitacions del burgès.’

Pere Coromines, pare del famós filòleg Joan Coromines, també surt a la llista. Diu Martí: ‘Vols creure’t que el seu fill va fer eliminar els escrits anarquistes de son pare a les obres completes que va compilar? Els va esborrar! Coromines pare tenia grans afinitats anarquistes i independentistes. L’acaben detenint el 1896 i el torturen a Montjuïc, com tants altres anarquistes.’

Garcia i Oliver i Francesc Macià. El primer, icona anarquista al costat de Durruti. El segon, independentista. Tots dos es van trobar a París el 1925 amb l’objectiu d’organitzar un alçament militar conjunt d’anarquistes i independentistes contra el dictador Primo de Rivera, com explica Garcia i Oliver a les seves memòries, El Eco de los Pasos. I ara aquest nou llibre recull la troballa de Marc Santasusana, autor de Quan la CNT cridà independència (Base, 2016). L’investigador ha trobat el text del pacte, que funda el Comitè d’Acció de la Lliure Aliança del 1925. Hi llegim: ‘Els obrers es comprometen a ajudar els separatistes d’Euskadi i Catalunya a l’establiment de les Repúbliques independents d’ambdós països i els separatistes a donar-los una situació legal en llurs països ja lliures i concedir una amnistia a tots els encausats.’ Al final els anarquistes no van participar dels Fets de Prats de Molló del 1926, que finalment Macià va dirigir en solitari.

Joan P. Fàbregas, el 1932.

Joan P. Fàbregas va ser un economista anarquista de la CNT i alhora independentista. El 1932 publicà Les possibilitats econòmiques d’una Catalunya independent. I quatre anys més tard va signar juntament amb el president Tarradellas el decret de col·lectivitzacions, un dels grans passos del moviment obrer d’aleshores.

Aquests són alguns de la cinquantena d’exemples del llibre, juntament amb texts de Salvat-Papasseit, Cels Gomis, Felip Cortiella o Joan Maragall, de qui es pot llegir l’article El alma catalana, on apareix per primera vegada la màxima ‘dins de cada català hi ha un anarquista’, que ha arribat fins avui.

L’excepció d’una regla
Segons Martí, ‘aquest llibre és l’explicació de l’excepció. Perquè part del moviment llibertari ha estat espanyolista, i ho dic amb totes les lletres. Nacionalisme conscient o banal, però nacionalisme espanyol al cap i a la fi. Ara, les excepcions són molt més constants i persistents que la gent pot creure. Per exemple, l’11 de setembre de 1936 la FAI fa un comunicat que és flipant. Hi diuen que el 19 de juliol de 1936 és la torna de l’11 de setembre de 1714. Però una cosa és ser excepció tossuda i constant i l’altra fer-nos creure, per exemple, que l’anarquisme a Catalunya va arribar gràcies a la immigració. Aquesta és una absurditat de les més grosses. L’anarquisme català, catalanista o no, s’ha volgut amagar; conseqüència d’una reconstrucció històrica feta per un catalanisme conservador de dretes i una universitat controlada pel marxisme. I un dia o un altre hauríem de començar a carregar-nos-ho. Hem tingut la sort absoluta de personatges com Josep Termes, Dolors Marín o Xavier Díaz (i molta gent més) que neguen la premissa falsa.’ No són els únics. El llibre documenta la reacció verbal d’Alfonso Guerra (PSOE) a la possible declaració d’independència de Catalunya de 2017: ‘És el renaixement de l’anarquisme català’

Segon i Tercer volum.
El segon i tercer volum encara no són al carrer i abastaran del 1936 fins al 2018, amb l’eclosió d’organitzacions i autors específicament anarco-independentistes. ‘La primera que trobem és Germania, al País Valencià. Preconitzen l’anticapitalisme i volen la independència del País Valencià i la confederació dels Països Catalans. Són un partit antiautoritari amb Josep Vicent Marqués com a personatge principal. També hi veureu personatges com Ramon Barnils, Eva Serra, o Ricard de Vargas Volarons. Col·lectius com Ikària, Negres Tempestes, o l’origen de l’MDT, en què participen IPC, PSAN, però també el FACC, amb anarquistes dins.’

Rosa dels Vents
A la coberta del llibre, hi apareix una Rosa dels Vents de color vermell, que, de mica en mica, es va convertint en un dels símbols de l’anarco-independentisme i es va veient més a les manifestacions.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb