Núria Sales, a casa seva, dimarts passat a Barcelona (Foto: Beth Magre)

Núria Sales (1933) és doctora en història per la prestigiosa universitat francesa de la Sorbona, alumna de Pierre Villar i experta en Mossos d’Esquadra, segles XVI i XVII i institucions catalanes. Però també és filla única de Joan Sales, autor d’Incerta Glòria, editor de Mercè Rodoreda i soldat de la República. La setmana passada, senyora Sales va cedir el fons del seu pare a l’Institut d’Estudis Catalans. VilaWeb ha pujat a veure-la a la casa familiar, al barri del Coll de Barcelona, on hi ha, en una planta, l’editorial Club Editor, que va fundar el seu pare i ara porta la seva filla. I a la planta baixa, hi és ella, a 85 anys, caminant amb dos bastons. Sales ens explica per sobre el fons cedit del seu pare, però sobretot ens parla de la seva vida, la seva obra i el seu exili. La vida de Núria Sales és mirall com pocs del segle XX català i, encara més, del segle XX de les dones.

Del fons que acabeu de cedir del vostre pare, quina part en destacaríeu, com a historiadora?
—No recordo com va anar, la cessió. Ni què vaig dir. Són cartes i documentació del meu pare. Em sembla que allà estarà molt bé. Més adequat que estigui allà que no pas en aquesta casa. Allà hi ha facilitats. Serà obert a tothom.

I sobre la novel·la Incerta Glòria, també hi ha documentació?
—No us ho sabria dir.

Canviem de tema. Núria Sales. Per què tant d’interès per la història militar d’aquest país? Per exemple, Mossos d’Esquadra?
—Com sempre, per una qüestió personal. El meu pare no era gens d’adoctrinar els fills. Bé, els fills, era una filla. Vull dir que el catalanisme, jo el respirava a casa, no me’n feia. Però, en canvi, ell tenia molt d’amor propi. De justificar-se perquè tenia un avantpassat botifler. De petita, jo no sabia res de la guerra de secessió, però sabia que ser botifler era mala cosa. I que teníem un avantpassat acusat de ser-ho. I que no podia ser mala persona, perquè era avantpassat nostre.

Ha!
—L’avantpassat era Pere Anton Veciana. Fundadors dels Mossos d’Esquadra. Veciana devia ser l’únic partidari manifest i públic de Felip V a Catalunya. A mi, els afers històrics, per exemple els Mossos, sempre m’han interessat per un motiu personal.

Descobrint els Mossos, què us impacta?
—Hi ha un cant de Mossèn Cinto: ‘Si voleu valents de mena, Anau ab los catalans, Sobre tot los de lEsquadra, Sobre tot los xichs de Valls. Si Mossèn Cinto ho deia, alguna cosa bona devien tenir. Ara, tenien fama de durs. A principi del segle XX, o final del XIX, un delinqüent habitual preferia la Guàrdia Civil que no els Mossos d’Esquadra.

Per què?
—Perquè la Guàrdia Civil estava molt reglamentada, i els Mossos tenien fama que primer apallissaven i després interrogaven. Els d’ara són molt diferents.

I més enllà dels Mossos, què més heu estudiat en el camp militar?
—El servei militar obligatori. Els substituts. La compravenda. Tot això em va interessar perquè, a casa, havia sentit a dir que el meu avi havia estat redimit pels seus pares del servei militar. I el besavi Vallès, de Terrassa, des del moment que es va casar, va anar estalviant per pagar el dot de les filles i la redempció del servei militar dels fills. Vaig anar mirant com ho feien diferents països europeus i els Estats Units. I als EUA, en temps de pau, és voluntari. Però en temps de guerra tenen un sistema que em va fascinar.

Per què?
—Perquè el sistema que tenien els Estats Units a la Segona Guerra Mundial era igual que el de l’Antic Règim Europeu del segle XVIII. Exempció de la gent rica i influent, de la gent destacada. Que fan que l’obligatorietat, finalment, només recaigui en els pobres. Aquí ja anàvem amb el sistema de quintes. Que volia dir que un de cada cinc feia el servei militar. A la pràctica, era una proporció més forta.

—Aquí, l’exempció dels rics, també devia ser-hi.
—Mireu, també hi ha gent honrada. Per la família vam conèixer un Puig, fundador de la dinastia Puig. Doncs el fill feia el servei militar. No l’havien redimit. Ni buscaven tripijocs. I quan venia de permís, com que suposava que duia puces, sa mare no el deixava passar del rebedor abans no es tragués l’uniforme. Nosaltres vam tornar de Mèxic l’any 1948. I ens ho explicava la germana. Devia ser als anys cinquanta.

Vau ser a l’exili, per primera vegada, del 1939 al 1945. Dels sis anys als quinze. Primer França, finalment Mèxic.
—La meva mare i jo vam passar l’exili, em penso que vam marxar de Barcelona el 25 de gener. El 26 entraven els franquistes. I vam anar a Seta, perquè hi teníem parents. I el meu pare, justament, va arribar a Seta pel seu cantó. Ell era a l’exèrcit, de retirada. Van arribar a la frontera. La van passar. I va anar a cal notari, perquè ja havia sentit a dir que acollia bé els refugiats catalans. El notari havia anat donant els seus vestits als refugiats catalans que passaven. Perquè anessin de civil i es poguessin desfer de l’uniforme. I només li’n quedava un. I el va donar al meu pare. Li anava petit. Es devia veure d’una hora lluny que era un refugiat. Va estar un dia amb nosaltres i després se’n va anar a fer la verema. I encantada de tenir l’ocasió de fer verema i cobrar. I després, cap a París, que no era París, perquè París era car. Nosaltres vam anar a Orly, que hi havia tota una colònia de refugiats espanyols. Fins i tot tenien escola. Jo hi vaig anar una mica. I allà ens va trobar el meu pare. En tenim una fotografia. Hi ha el meu pare, fumant amb pipa, la meva mare i jo.

I vau acabar a Mèxic.
—El retorn va ser dramàtic, per a mi. Vaig passar anys enyorada. Anys. A Mèxic m’havien posat al col·legi dels refugiats espanyols, que es deia Colegio Madrid. Aleshores, els meus pares van trobar, amb raó, que eren massa castellans. Arribaven a uns extrems increïbles. A classe de música totes les cançons eren castellanes, fins i tot una de la guerra dels Segadors. Era d’un soldat castellà: ‘Al pasar por el puente de santa Clara, se me cayó un anillo dentro del agua. Pim, pam, pum, dentro del agua. Dentro del agua. Pim, pam, pum.’ Cançó del 1639. I quan van veure això, els meus pares, van creure que era massa. I me’n van treure.

I de Mèxic, cap a la Barcelona franquista dels anys cinquanta.
—Quan vaig tornar de l’exili, aquí vaig estar-me uns quants anys. I gràcies a l’Institut Britànic no tot era vegetar. Vaig aprendre-hi l’anglès. Ho feien molt bé. T’ensenyaven la llengua i una quantitat de literatura anglesa i d’història. Aprenies moltes coses. Ara no. Ara sembla que hagin fet la competència a la Berlitz.

I al cap d’uns anys, el vostre segon exili. Vau anar a París a estudiar. Amb el marit.
—Amb un marit cinc anys més jove que jo. La meva sogra deia que era una heretgia! Era el germà petit d’una amiga meva, el meu marit. Ell tenia una beca de l’Institut Francès. I jo, per la meva part, havia traduït una biografia de J.F. Kennedy abans que fos president. Per a Edicions Ariel, de l’anglès al castellà. I literalment, duia els cèntims de la traducció a les butxaques. La idea era anar-hi dos anys o tres. Doncs ens n’hi vam quedar cinquanta. L’Oriol va passar de ser becari a ser membre del Centre National de la Recherche Scientifique.

Oriol Bohigas Martí (1937-2013). Físic. Molt reconegut a França. I poc reconegut a Catalunya. Un clàssic.
—És veritat. El convidaven a tot arreu, i aquí no. Molt al final de la seva vida el van convidar una vegada. Una.

A París, com us guanyàveu la vida?
—Els diners de la biografia de Kennedy van durar força. Amb un fill, vaig continuar treballant. Amb dos fills, vaig continuar treballant. Al tercer fill… la tercera és la vençuda. Aleshores ja em vaig quedar a casa. A caseta, que s’hi està molt bé.

Ha! No crec que estiguéssiu gaires anys a caseta. Després vau tornar a treballar.
—Sí. A fer coses.

I a França, per què us va interessar d’estudiar història?
—En cert moment em vaig adonar que, de qualsevol qüestió, la cosa que més m’interessava era la seva història. Vet aquí.

Us heu especialitzat en història militar, bandolers i gent del marge del camí. Institucions. I el segle XVI i XVII.
—Acabeu de fer un resum excel·lent.

Ara és moda, la paraula exili. Si algú en sap res, sou vós. Com veieu l’exili dels presos polítics.
—Home, pobres. És absolutament escandalós. Com es pot anomenar democràtic un estat que té presos polítics? En un país democràtic no n’hi hauria d’haver, de presos polítics. Que et tinguin pres per les idees polítiques? Què vol dir, això? És absolutament surrealista. No únicament escandalós.

En el moviment independentista sempre hi ha hagut el debat si s’havia de tenir exèrcit.
—Un estat és inimaginable sense exèrcit. Què és un estat? Un estat és, en primer lloc, el control de la violència. I una de les formes de control de la violència és exercir, si s’escau, una certa forma de violència. Una forma regulada, controlada. Per això hi ha poders, com el dels diputats, per vigilar-ho.

On vau anar a votar el primer d’octubre?
—Al carrer Llobregós. Amb la meva filla. Vam anar-hi amb auto. Van obrir portes i la primera que va votar vaig ser jo. Amb la meva filla. Hi havia una rampa. I a baix ja hi havia gent. I van aplaudir. Potser perquè era una dona de cabells blancs. Devia fer gràcia. I jo, doncs, molt afalagada. Molt afalagada.

I què vau votar?
—Què us sembla?

I ho viurem, això de la independència?
—Impossible del tot, no ho és. Però no sé què pensar. No ho sé. Ara seria fumuda, la independència, també. Perquè ens separaria encara més de valencians i mallorquins.

Ho creieu?
—M’ho temo. Que estiguem ficats dintre del mateix sac no deixa de facilitar els contactes.

I si la independència els anima a fer el pas?
—Però si han de passar de dependre de Madrid a dependre de Barcelona, ni els valencians ni els mallorquins no hi veuran la gràcia.

Quanta raó. Confederació?
—Estaria molt bé. La confederació potser no seria exactament la catalano-aragonesa sinó catalano-catalana. O la dels Països…

…Valencians!
Oui. Pourquois pais.

Una cosa que impressiona és que sou nascuda el 1933… I la vostra mare ja era universitària!
—I tant. No ens dúiem gaires anys. Quan jo vaig néixer, ella en tenia 16 o 17.

I la vostra àvia, també tenia carrera?
—No. Però gairebé. Era mestra. Jo tenia una iaia i una àvia. La iaia tenia un pare que era capità de marina de cabotatge, mestre d’aixa, i el cabotatge el feien entre Seta i Barcelona. I allà va anar a l’École. A fer de mestra. Però no en va fer mai, perquè així que van tornar a viure a Barcelona va conèixer un jove alt i d’ulls clars que es deia Rafael Folch i es van enamorar.

I d’aquí ve la vostra mare, Núria Folch. Universitària.
—Va fer filosofia i lletres. Havia anat a classe durant la guerra. Però la va acabar quan vam tornar de l’exili. Abans no l’havia poguda acabar. El meu pare tampoc tenia la llicenciatura de dret. I no la va treure mai.

Conclusió: a casa de Joan Sales, les qui tenien títols universitaris eren la dona i la filla. Ell, no.
—Ha! Ha! A la nostra família, sí.

—I els fills, també estudiosos?
—La Maria, llicenciada en lletres per la Universitat de Barcelona. El meu fill Pere és metge. Cardiòleg. A la Universitat de Lió, em sembla recordar. I a l’Anna li agradava molt el violí i la música. I feia violí. I més violí. I es va casar amb un músic. Una filla meva es va casar amb un rossellonès que de cognom es deia Bonet. Si hi ha Bonets a Mallorca és perquè descendien dels Bonets del Rosselló, que a l’Edat Mitjana solien ser jueus.

—Per tant, ara a la vostra família potser són jueus, per la banda de Bonet?
—O per la banda de Sales. L’avantpassat més antic de qui tenim referències, a l’arbre genealògic, es deia Aaron. I el segon també. Aaron Bouqué. Mon pare des de petit que mirava papers de la família a les golfes de la casa de Vallclara. I s’ho anava estudiant.

—I què deia, que els Sales eren jueus?
—Ui, no. No li agradava això, a ell. Però l’avantpassat Aaron sí que el tenim…

—No sé on he llegit que la vostra mare no es creia que tinguéssiu inquietuds intel·lectuals.
—La meva mare, quan vam tornar de Mèxic, va decidir que jo no tenia curiositat intel·lectual. I que, per tant, estava descartat que fes el batxillerat. I què feia? Agafava feinetes. Una temporada, vaig entrar en un taller de decoració de porcellanes. A l’estudi Maia, de l’avinguda República Argentina, número 2. Allà vaig conèixer l’Eulàlia Riba, filla de Carles Riba. També pintava porcellana.

—I com vau convèncer la vostra mare que sí que teníeu curiositat intel·lectual?
—No va caldre. L’Oriol, quan vam començar a sortir, tenia moltes ganes de tocar el dos. I vacil·lava entre demanar una beca per a Anglaterra o per a França. I vam anar a París. Ens estàvem a la ciutat universitària. I l’únic col·legi que admetia parelles era l’holandès. Allà vam passar un parell d’anys o tres. Els seminaris d’en Pierre Villar m’encantaven. Ens convidava a casa seva. La seva dona també era encantadora amb nosaltres. A casa en Pierre Villar t’ho passaves bé. I aprenies moltes coses. I coneixies gent interessant de tot el món: argentins, colombians, vietnamites, tothom hi desfilava, per aquella casa.

—Quantes llengües parleu?
—Català, castellà, anglès i francès. De francès i anglès tinc molt de vocabulari. I els llegeixo perfectament. Parlar-los, els parlo malament. I entendre’ls, han de parlar a poc a poc perquè els entengui.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb