Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Núria Picas és una ‘rara avis’ dins el món de l’esport, perquè no té por de dir què pensa. Per això no entén que hi hagi esportistes que evitin d’expressar-se lliurement. Des de sempre s’ha compromès amb la independència de Catalunya i no se n’ha amagat mai. És especialment memorable el dia que, en representació d’Espanya, va guanyar el mundial de curses de muntanya del 2012, disputat al Pirineu català, i va travessar la línia d’arribada tot brandant una estelada.

Aquesta fotografia il·lustra la portada de ‘Córrer per ser lliure’, l’autobiografia que acaba de publicar. És un repàs àgil i sincer de les etapes més importants de la seva vida, com si es tractés d’un diari personal. Parla de les victòries i els grans triomfs, però també hi buida el pap. Amb un tacte exquisit, explica el suïcidi del seu pare i parla de la seva homosexualitat, tot per mitjà d’una metàfora ben original. La seva ideologia no en resta al marge, ans hi apareix d’una manera constant. Ara aquest compromís amb el país la porta a tancar la llista de Junts pel Sí a les eleccions del 27-S. Parlem amb ella d’aquest interval en la política i del llibre que acabar de presentar.

—Ja heu començat la campanya. Com us va?
—Bé. Jo sóc esportista, no pas política, i sóc una mica principiant en tot plegat. Però és una cosa que porto molt endins, que la sento moltíssim, ho faig amb molt de gust i quan les coses les fas de gust i les sents amb passió és ideal. La passió és el motor de l’èxit. Dimecres passat em vaig estrenar a Cardona amb un parlament i em va agradar molt. M’agrada el camí que seguim i la manera com fem les coses.

—Us veig molt motivada en l’aventura política.
—Molt, molt motivada. És clar, ara és l’hora. Sempre dic que això és com una ultramarató. Hi ha moments molt bonics i moments complicats. Fa molt de temps que disputem aquesta cursa. Hem caigut moltes vegades però ens hem tornat a aixecar. Ara és l’hora. Ja arribem a la línia de meta i ara cal fer l’últim esforç. És ara o mai. Tenim una oportunitat única i no se’ns pot escapar de les mans.

—Quin paper hi teniu, en la campanya de Junts pel Sí?
—M’anireu veient en diferents actes. La veritat és que hi ha molta feina per fer. Hi aporto el meu granet de sorra. Estaré al servei d’aquesta força política, per dir-ho d’alguna manera.

—Què voleu dir?
—Que més enllà dels partits i les ideologies, som ciutadans. Tenim l’oportunitat d’escollir el país que volem. Ser un país lliure; un estat normal a Europa. Més enllà d’un partit és la societat civil catalana que té l’oportunitat de dir-hi la seva.

—Què us va portar a acceptar la proposta de Junts pel Sí?
—Parlant amb periodistes reconeguts em deien: com és que tu no ets a la llista, tu que ets una esportista que t’has mullat sempre, que has tret l’estelada a les curses i que has rebut insults i amenaces i no t’has arronsat mai? Hauries de ser-hi, em deien. Llavors, algú m’hi va proposar, no em facis dir qui, i em van trucar des de Junts pel Sí. I molt contenta, cap al final tancant llistes.

—L’altre partit clarament independentista, la CUP, diu que Junts pel Sí només són cares conegudes. Creieu que sou una cara coneguda?
—Home, ara mateix som més de setanta-set mil candidats, a punt d’arribar als cent mil. Si això són cares conegudes, doncs no trobo on és l’argument.

—Què pot aportar una esportista en una llista política?
—Crec que molt. Molts esportistes tenen sentiments polítics però no els acaben d’expressar. Hi ha molta por al darrere. La gent ho sent, però no s’acaba de manifestar. A mi m’agrada aportar el meu granet de sorra i demostrar que no passa res. Això és una democràcia i molt lluny dels insults i les amenaces. Cal dir-hi la nostra i ser valents perquè les coses s’aconsegueixen sortint al carrer i amb llibertat. D’una manera respectuosa i pacífica. Hi ha molts esportistes que això no ho acaben d’entendre. Tenen por de perdre certs privilegis o del que els diran. Entre els esportistes en actiu veig un cert temor. I de temor, no n’hem de tenir. És el discurs de la por que ens envien des d’Espanya. En el meu cas, potser he deixat de guanyar certes coses, però almenys estaré tranquil·la perquè he lluitat en allò que realment crec, que és el meu país, que no és poc.

Potser he deixat de guanyar certs patrocinadors, però almenys estaré tranquil·la perquè he lluitat en allò que realment crec, que és el meu país

—Quan dieu que heu deixat de guanyart certes coses, us referiu a patrocinadors?
—Sí, però a la vida se’t tanquen unes portes i se te n’obren unes altres. En el meu cas, he tingut patrocinadors que, pel fet de dir allò que penso, m’han fet costat. Per tant, en el fons no hi he perdut res.

—L’esportista sembla que visqui millor ben allunyat de la política.
—A mi em costa d’entendre. No en sé el motiu, perquè no és el meu cas. Jo veig un fet normal que vulguem ser un estat normal a Europa. Venim d’una cultura, unes tradicions i una llengua diferents. A més a més, les relacions ja sabem quines són. Som un país que tenim capacitat de lideratge per anar al davant de tot. No únicament en l’àmbit esportiu, en què s’ha demostrat que tenim un potencial en tots els esports molt alt. Per tant, m’estranya molt que alguns amaguin el cap sota l’ala. Sabrà molt greu el dia que ho aconseguim perquè llavors tothom serà independentista. Mira, si ha de ser així que sigui així.

—Amb tot, moltes cares de l’esport català han donat suport al dret de decidir a través de la campanya Guanyarem. Sembla que es va trencant amb aquesta dinàmica.
—Sí, això ho he pensat aquests últims dies quan he vist certes cares que m’ha estranyat de veure-les en aquesta campanya. També em fa la sensació que és una campanya que no acaba de tenir la força i el missatge clar que hauria de tenir. Hem de ser una mica més clars tots i dir que volem ser un país reconegut en l’àmbit esportiu i que puguem portar els colors de la selecció catalana. I aquest ‘Guanyarem’ em deixa força dubtes.

—Creieu que el missatge queda poc clar?
—No el critico pas, però hi ha gent que m’ha preguntat si és a favor de l’esport català. I no és ben bé això. La iniciativa és molt bona, perquè al darrere hi ha en Xavi Torres, un excel·lent periodista que a més a més fa molta feina pel nostre país. De moment, hi ha molts esportistes que aixequem el dit polze. Esperem que el missatge arribi i que la gent que encara tingui algun dubte s’adoni que molts esportistes volem que el nostre esport parli català.

—Al llibre recordeu el vostre pas per la selecció espanyola el 2012. Va ser una decisió difícil?
—En aquest cas no és ben bé defensar els colors d’Espanya, perquè al cap i a la fi som persones individuals que correm per nosaltres. Així ho vaig sentir quan em vaig posar aquella samarreta. En certa manera, vaig estar contenta perquè se’m reconeixia una feina, un esforç i una colla de resultats, i ser escollida entre les millors corredores peninsulars va ser molt interessant. Però, és clar, jo sento els colors del meu país, Catalunya. La decisió va ser difícil, però per sobre de tot, tal com dic al llibre, som esportistes i volem assolir les nostres fites. De moment, no podem córrer amb els nostres colors i en aquell moment vaig creure convenient de ser allà. I em va sortir bé la jugada, perquè vaig aconseguir aquell campionat del món i vaig entrar a la meta amb l’estelada.

El 2012 Picas es va proclamar campiona del món d'ultra trail amb Espanya i va creuar la meta amb l'estelada
El 2012 Picas es va proclamar campiona del món d’ultratrail amb Espanya i va travessar la línia d’arribada amb l’estelada

—Devíeu rebre unes quantes crítiques.
—Home, és clar. Els insults i les amenaces al meu Facebook i Twitter són una cosa habitual. No faig repiulets perquè posaria en un compromís massa gent. Però bé, de tot se n’aprèn.

Els insults i les amenaces al meu Facebook i Twitter són una cosa habitual

—Comenceu el llibre explicant la lesió de gravetat que vàreu tenir a vint-i-tres anys. La metgessa que us va atendre va dir que segurament no podríeu tornar a córrer a alt nivell. Sembla el guió d’un film.
—La doctora Comelles, que és una gran doctora, quan va veure aquella lesió, i acostumada veure’n, em va pronosticar això. Però també haig de dir que al final, quan ha vist la meva evolució, diu: ‘No m’estranya, perquè segur que ets feta d’una altra pasta.’ Per una persona que potser no està acostumada a fer esport i a posar-hi el cos fins al límit, hauria estat una lesió amb la qual no hauria pogut tornar a córrer. Però bé, en aquest cas vaig ser afortunada de tenir una mica de tot: la genètica, les ganes, la passió i assumir aquest punt de dolor que m’ha acompanyat en el camí de les curses de muntanya.

—Dieu que les curses de muntanya són com la vida. Què voleu dir?
—Hi ha moments bons i moment dolents i s’han de superar amb força i determinació. És tan clar com això. A les curses de muntanya pots córrer, tocar el cel i que tot et vagi perfecte, i al cap d’unes quantes hores que et comenci a fer mal tot. Que mentalment no et surti la cursa que havies somiat. És aquí on has de treure els recursos necessaris per tirar endavant, no defallir i intentar d’arribar a la meta.

—És especialment colpidor el capítol en què parleu de la mort del vostre pare.
—Em va costar d’escriure’l perquè és una qüestió delicada i no sabia ben bé com tractar-ho. Però penso que potser també ha ajudat alguna gent que han travessat la mateixa situació; entendre la situació i aconseguir sortir d’aquest cop fort que no t’esperes i que d’avui per demà et deixa sense una persona tan estimada. Ara, certament va ser complicat d’escriure-ho perquè hi ha molts sentiments entremig. Em va anar molt bé l’ajuda d’en Gustau, que m’anava revisant els textos.

—També utilitzeu una metàfora ben original per explicar la vostra homosexualitat. Sentíeu la necessitat de parlar-ne?
—No, perquè per mi és una cosa molt normal i per tant no la sentia pas, aquesta necessitat. Però sí que sé de gent que, encara en ple segle XXI, ho veu com un tabú. Gràcies a Déu, el jovent puja amb molta empenta i ara mateix és una cosa que es respecta molt. I al final ens acabem enamorant de les persones. Però també penso que servirà. Jo no me n’he amagat mai i tothom ho sap. Bé, ara ho sabrà més gent. Però, mira, és una cosa normal més i un capítol de la vida que m’ha vingut de gust d’explicar. És un llibre bastant transparent i m’hi despullo bastant.

—Després de llegir el llibre m’atreviria a dir que teniu més esperit d’escaladora que no pas de corredora d’ultramaratons.
—Doncs sí. La veritat és que la meva passió és l’escalada. És el meu esport preferit. Sempre ho dic. És com una història d’amor i desamor. Al final no saps per què, però acabes fent curses de muntanya. Sí que és cert que m’agrada molt la muntanya i desplaçar-me de pressa, però si és escalant encara millor. No hauria dit mai que hagués acabat essent corredora i m’he trobat aquí.

—I ara el gran objectiu que teniu és conquerir un vuit mil.
—Sí, i tant. L’any que ve tindré l’oportunitat de tornar-ho a intentar. Tornaré de segur a l’Himàlaia. Encara hem d’acabar de definir quin vuit mil farem, però sí que puc dir que l’expedició serà íntegrament femenina. A vegades passen coses que no desitges, com quan al Nepal no vaig poder fer cim per culpa d’un terratrèmol. Però a la vida es tanquen i s’obren portes i ara podré fer una expedició amb tot de dones.

—Al llibre dieu que els reptes serveixen per a mantenir-vos motivada. Què us motiva a continuar corrent després d’haver-ho guanyat tot?
—Tot no, pràcticament tot. Encara se’m nega l’Ultramarató del Montlanc i tinc més curses importants al cap, com ara la Diagonale des Fuos, que es fa a l’Illa de la Reunió. En principi, si tot hagués anat bé al Montblanc, no la faria, però com he dit, se m’ha aparegut una nova oportunitat. Gràcies a l’abandonament del Montblanc tinc l’oportunitat de provar de lluitar per una de les curses més grans del planeta que és la Diagonale des Fuos, que està dins el circuit de l’Ultratrail Worldtour. Si obtinc un bon resultat serà fantàstic.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.