Podríem dir que Míriam Nogueras és un dels últims èxits del planter del PDECat i una de les veus a tenir en compte d’ara endavant. Si més no, tenint en compte la confiança que li ha fet el partit i, especialment, el sector de Carles Puigdemont. Fa només tres anys debutava en política a les llistes al congrés espanyol i fa dues setmanes, en la renovació del PDECat, es va erigir com a vice-presidenta del partit.

Ella serà una de les encarregades de pilotar l’aliança del PDECat amb la Crida de Puigdemont, però ja avança que no s’hi dissoldrà: ‘No podem confondre la gent i que es pensi que el PDECat torna a canviar de nom.’ Parlem de la formació, del govern espanyol i com desencallar el conflicte. Defensa el diàleg perquè creu que encara no s’han esgotat totes les possibilitats amb Sánchez, però no descarta cap altra via.

De tertuliana a política. Com vau entrar a la política?
—Tot va començar amb la campanya ‘No vull pagar’, quan amb alguna acció vaig començar a generar moviment a les xarxes. També era a la junta del Centre Català de Negocis, on era l’única dona. El president i el vice-president anaven sovint a la tertúlia del programa ‘La Rambla’ de BTV i un dia els van dir que necessitaven alguna dona. La història de la meva vida és que calen dones. Hi vaig anar, ens vam entendre bé i hi vaig estar més d’un any, fins que van tancar el programa. M’ho vaig prendre com una etapa més de la meva vida, però poc més tard, abans del 27-S, em van trucar de La Sexta per fer de tertuliana. Recordo haver dit que mai aniria a una tertúlia d’aquestes espanyoles i mira.

I qui va pensar que podíeu ser útil al partit?
—A partir de la campanya de ‘No vull pagar’, vaig entrar en contacte amb Jordi Turull i Josep Rull. A en Turull fins i tot li vaig fer un llibret explicant com fer servir Twitter, perquè sempre li deia que havia de ser a les xarxes socials. Llavors vaig conèixer els convergents i em van enamorar, perquè en general tota la gent del partit és brillant. Només tenen ganes de construir un país millor. Qui em va proposar d’anar a les llistes va ser en Jordi Turull, però ell era el missatger. N’havien parlat i creien que el meu perfil s’adaptava als canvis socials i polítics que hi havia, creien que el partit s’havia d’actualitzar. Quan vaig quedar amb en Quico Homs, que era el cap de llista, li vaig dir que jo tenia un perfil molt poc convergent i poc polític.

És això que els devia agradar.
—De Convergència sempre explico que, per mi, ha estat l’únic partit que ha arriscat i que s’ha obert en canal, que ha tret tot allò que no li agradava i que no fos actual. Ha mirat d’introduir elements nous i més moderns de gent que pot aportar coses.

Abans a què us dedicàveu?
—Tant la meva família com la del meu marit han treballat tota la vida en el món de la carnisseria i jo vaig treballar de carnissera. També vaig tenir una empresa en què fèiem webs i compra en línia. Després vaig entrar al món del tèxtil, al qual el meu pare s’havia dedicat tota la vida. A partir d’aquí, vaig muntar una empresa tèxtil de fil de cosir per a confeccions. Quan ens acabàvem de fusionar amb una altra empresa i començàvem un nou projecte, em van demanar d’anar a llistes al congrés espanyol. De fa tres anys estic totalment desconnectada. Em dedico exclusivament a la política.

Us perfileu com la nova coordinadora dels diputats i senadors en substitució de Jordi Xuclà. Es farà, aquest relleu?
—De debò que encara no ho hem decidit. Vull reunir-me amb tothom i escoltar tothom, perquè els vuit que som a Madrid sempre ens hem dut molt bé. Malgrat que som molt diferents, hem aconseguit coordinar-nos, parlar de tot. I això no vull que sigui diferent.

Però ara sou la nova vice-presidenta del PDECat.
—És evident que hi ha d’haver canvis. I els farem. A més, és important que si aquí canviem, a Madrid es reflecteixi aquest canvi.

L’assemblea del PDECat també va aprovar una esmena que reclamava un canvi d’actuació del partit a les institucions espanyoles. Com es farà visible aquest canvi?
—Jo entenc que aquest canvi s’ha de fer perquè precisament, el gran canvi s’ha fet a les institucions espanyoles. Partim d’un govern del PP, amb el suport de Ciutadans, que havia fet de la situació política un afer completament enrocat i encallat. En el moment que hi ha un canvi de govern, nosaltres també hem de canviar les polítiques que hem fet fins ara. I al final, els associats han decidit que els nostres vots no siguin gratuïts. Però no els nostres associats i prou. En el moment que nosaltres vam votar a favor de la moció de Pedro Sánchez, ja vam deixar clar que els vots no eren de franc. El PSOE és el PSOE. És el PSOE del 155, el PSOE que ha portat al TC que es pugui debatre al parlament… No ens oblidem que són aquests, que han estat còmplices que hàgim arribat fins aquí. Però ara ells governen i és evident que els nostres vots s’han de tornar.

Us voleu cobrar el suport.
— Però és que no és cobrar, és obvi. Si realment el PSOE entén que això és un conflicte polític, tal com va dir Sánchez, s’ha de resoldre de manera política. Entenc que ell té una recepta per a Catalunya i l’esperem.

Per donar el vostre suport i els vostres vots, posareu alguna línia vermella?
—El president Torra i el president Puigdemont han estat molt clars, i la qüestió principal és l’autodeterminació. Ara no podem tornar al debat del 1978, ni al 2006 de l’estatut. Espanya ha d’entendre que aquestes pantalles ja les hem superades. La gent va votar l’1-O que volia que Catalunya fos un estat independent i ho va ratificar el 21-D. Aquest és el tema. A partir d’aquí, la recepta de Sánchez pot ser un referèndum o el que sigui. Encara esperem. No m’agrada parlar de línies vermelles. La reunió de Sánchez i Torra demostra que es pot parlar de tot.

I com es negocia amb algú que d’entrada ja et diu que no es pot exercir el dret d’autodeterminació?
—Bé, ara diuen que no, però fa uns anys deien que sí.

Però ara diuen que no.
—Depèn de Pedro Sánchez. Ha de moure fitxa i encara no ho ha fet. El primer interessat ha de ser ell. Jo crec que ells en tenen la responsabilitat, si no, no entenc per què s’han posat al govern. Han d’explicar als espanyols que hi ha coses que no són normals. Nosaltres no entrarem a la teranyina de la normalitat on alguns ens volen fer entrar. No és normal això que passa. I la nostra responsabilitat és no fer servir els nostres vots per alimentar aquesta no-normalitat que volen fer passar com a normalitat. I més, quan ells ho reconeixen. La seva obligació és arriscar-se i fer política.

Esteu disposada a fer front comú amb ERC a Madrid?
—Jo crec que ho hem fet molt, sobretot amb el procés. Hem anat bastant a l’una. La unitat és la cosa que més els molesta. Al final, quan anem junts, guanyem. De fet, els partits independentistes han fet que caigui Rajoy. Si no haguéssim volgut, la moció de Pedro Sánchez no hauria triomfat. Per això és important que vegin, que tinguin clar, que el bloc independentista pot fer anar Espanya cap a un cantó o cap a un altre. Si nosaltres volem, Pedro Sánchez no pot aprovar res. Per això dic que no és tant què estem disposats a fer nosaltres, sinó si ell està disposat a governar. I per governar, s’han de resoldre els conflictes polítics que hi ha. I el conflicte en majúscules és el que mantenen Catalunya i Espanya.

Parlem del PDECat. Al congrés de fa dues setmanes va guanyar el puigdemontisme?
—Sí. Bé, penso que la figura de Carles Puigdemont és propera perquè és molt poc polític des del punt de vista de partit, té molt clar on anem i és una persona que arrossega moltíssim. I al partit ho tenen claríssim. Això també es va demostrar el 21 de desembre. Fins i tot la CUP estava disposada a fer-lo president. La gent del partit el vol i en aquest congrés ha votat, simplement, que vol continuar tenint el líder que teníem. És a dir, ha ratificat el que ja sabíem tots, que el líder és Carles Puigdemont.

El partit no cau en el personalisme?
—No. Jo crec que Puigdemont està per sobre dels partits. Puigdemont representa el camí cap a la llibertat i és més patrimoni de país que no pas de partit. A més, al partit hi ha gent molt vàlida i s’han de mostrar tots. La gent ha de conèixer la Lourdes Ciuró o l’Antoni Postius, perquè el partit està preparadíssim.

Creieu que el PDECat ha d’integrar-se o bé dissoldre’s dins la Crida?
—Dissoldre’s no, necessitem estructures polítiques sòlides. Això no sé d’on ha sortit. Nosaltres sumarem per assolir el país, però després el país s’ha de construir. I el país es construeix perquè hi ha partits amb diferents ideologies i la gent decideix cap a on vol que vagi el país. La Crida va molt més enllà dels partits. No podem confondre la gent i que es pensi que el PDECat torna a canviar de nom. El Partit Demòcrata és el Partit Demòcrata. I el partit ha decidit que farem tot el possible per sumar dins la Crida, que hi hagi gent com més diversa i àmplia millor.

Així doncs, no hi ha cap debat sobre la dissolució del partit dins la Crida?
—No. Tots tenim moltes ganes que el partit sigui fort. Per construir necessitem estructures fortes. I el PDECat té molta xarxa al territori.

La setmana passada es va saber que el partit era encausat en el cas del 3%. És impossible desempallegar-se de l’ombra de Convergència?
—Això ens ha deixat perplexos a tots, perquè ens vinculen a un cas que presumptament va passar el 2009-2010. També entenc que cada vegada que nosaltres fem moviments apareix la qüestió judicial sobre la taula, això ha passat des del primer moment. Tenim molt clar que som un partit que va néixer fa dos anys, amb molta gent nova, començant pels militants i acabant per mi, que vaig fer-me militant quan es va crear. No dono més importància a aquesta qüestió perquè crec que són les cartes que es fan servir per boicotar.

Tot i que no sou membre del govern, què creieu que s’ha de fer a partir d’ara?
—Quim Torra va deixar molt clar l’objectiu, que és l’autodeterminació. Tenim un parlament amb majoria absoluta i un govern format per dos partits clarament independentistes. L’objectiu és fer tangible allò que les urnes ens han dit que fem, que és assolir un estat independent, i crec que una de les coses bones que han passat aquesta setmana és que el fet que nosaltres ens hàgim reorganitzat ha portat a afegir-nos a aquesta coordinació. En pocs dies hem aconseguit reordenar-nos tots els actors del panorama polític que tenim el mateix objectiu. Esperarem al setembre a veure què passa, però crec que començarem a veure coses, perquè aquesta unitat que tant tem l’estat espanyol, aquesta setmana s’ha consolidat molt més.

La CUP diu que no s’ha de negociar res amb l’estat espanyol perquè no reconeix el dret d’autodeterminació.
—Si la república la podem tenir demà a les vuit del matí, millor que demà passat. Crec que el mandat hi és, tots ho tenim molt clar, però hem d’esgotar totes les possibilitats. Crec que no les hem esgotades totes en el moment en què hi ha un canvi de govern a l’estat espanyol. També és veritat que no pensem dilatar la qüestió ni comprar estatuts ni pactes fiscals. Tot això és passat.

Amb el nou govern espanyol cal esgotar possibilitats?
—Amb el nou govern cal esgotar totes les possibilitats perquè hi ha un conflicte polític. Per primera vegada des de fa molts anys et trobes un govern que et diu i et reconeix que hi ha un problema polític i que s’ha de resoldre de manera política. Esperem a veure quina és la recepta d’aquest govern, i en funció de la recepta, hi jugarem. Ara bé, nosaltres no donarem temps al PSOE perquè ens vagin donant allargs. Si al setembre se’ns posen qüestions sobre la taula, les negociarem. I si no, en funció de la situació en què ens trobem, decidirem què fem. Sense descartar cap via.

 

La gent es queixa molt del partidisme, que ha fet molt mal al procés d’independència.
—Per això tenim la Crida. Els papers dels partits són complicats, però aquesta qüestió en quedaria a banda en el moment en què es formés la Crida. La gent ara ja té un lloc on anar sense partits pel mig i apel·lant a la unitat i a l’objectiu comú. Els partits podem decidir de jugar-hi o no, però més enllà dels partits hi ha la gent, i la gent s’afegeix a la Crida.

Com enteneu que ha de ser la Crida?
—Els protagonistes no han de ser els partits, ha de ser la gent. La gent és qui va sortir al carrer el primer d’octubre sabent que podria rebre cops, i la gent és qui es va mobilitzar el 21 de desembre en unes eleccions imposades per ratificar el primer d’octubre. Per mi, els protagonistes són la gent, i els partits haurien de ser conscients que tot això va més enllà de nosaltres. Per això apel·lem a la Crida, a la unitat, i després ja ens explicaran com s’articula. Tenim la responsabilitat de recordar cada dia, i ho provem de fer a Madrid, que això que passa no únicament no és normal, sinó que és absolutament inacceptable en un país democràtic. I com que la situació és absolutament extraordinària, és normal que passin coses extraordinàries com la Crida.

Però és muntada des del PDECat. Això pot causar recels.
—No, amb això discrepo. Puigdemont és clarament independentista de fa anys i anys; Torra, que mai no ha format part del partit, sempre ha estat considerat més proper a l’esquerra; i Jordi Sànchez representa els moviments associatius.

Bé, però tots tres anaven a les llistes de Junts per Catalunya, on el PDECat va ser l’únic partit que la va integrar.
—Bé, si acceptem que Junts per Catalunya és el PDECat, llavors ja partim d’una altra base. Per mi, Junts per Catalunya és la llista unitària que no es va aconseguir fer amb altres partits i que molta gent reclamava. A la llista hi havia gent de Demòcrates, però també d’ERC, d’Iniciativa, de les entitats… Era una llista transversal. Que s’hagi utilitzat això per dir que va ser un canvi de nom del PDECat, doncs no. Junts per Catalunya anava més enllà del PDECat, igual que la Crida.

També sereu alcaldable de Mataró pel PDECat. Veuríeu amb bons ulls una candidatura independentista?
—Sí, i tant. Estem en contacte amb els altres partits i de fet hi ha una plataforma que es diu Mataró per la República amb qui hem parlat i els hem dit que estem disposats a formar part de la llista unitària que en sorgeixi. Si és que sorgeix, perquè els altres partits no ho acaben de veure.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb