El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromés és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.

Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Després de les eleccions del 21 de desembre, Mireia Boya va encapçalar la llista de la CUP a Lleida, però els mals resultats de la formació anticapitalista van impedir que la política aranesa tornés a les bancalades del parlament. Lluny d’apartar-se de la política, va presentar-se a les eleccions al secretariat nacional i va ser la candidatura individual que va rebre més suports. És agradable en la manera de comunicar, però pot ser dura en el contingut.

Critica sense miraments ERC i Junts per Catalunya per ‘fer autonomia’ i els emplaça a preparar el terreny d’una nova ruptura. També demana asseure’s conjuntament amb ells per a fer ‘teràpia’ i analitzar conjuntament en què es va fallar durant els fets d’octubre. Creu que en el futur, qui sap si en els judicis de la tardor, pot generar-se un bon escenari per a fer efectiva la república, per això demana fer una anàlisi dels errors i no tornar a desaprofitar un 3 d’octubre.

Tinc la percepció que la base independentista té certa desorientació política. Ho compartiu?
—Jo crec que molta gent ha oblidat l’esperit del primer d’octubre, en què no van els partits que ens van dir cap a on anar o què fer aquell dia, sinó que va ser la mateixa gent autoorganitzada i mobilitzada qui va prendre decisions. I en aquest sentit, s’ha tornat a una lògica i una dinàmica anterior, que és la de tenir grans dirigents polítics, a veure què diuen els partits i que la gent hi vagi al darrere. Però jo vull que la gent es reafirmi, es convenci i s’adoni que el poder és seu, no dels partits. Hem de deixar-los de banda i que sigui la gent qui marqui el full de ruta. Quan la gent ha estirat és quan més hem avançat. Ho vau veure en la consulta del 9-N, en el referèndum…

Però en aquestes dates la gent sabia que hi havia un objectiu. Per exemple, abans de l’1-O, la gent sabia que l’objectiu era el referèndum.
—També hem estat molt supeditats als calendaris i als famosos divuit mesos per a ser independents que va dir Junts pel Sí. Nosaltres mai ens ho vam creure i per això vam introduir el referèndum. Va ser la CUP que va proposar el referèndum, i això no ens ho han reconegut mai. Ni ho faran. Però no passa res, perquè forma part de la generositat de fer la república. Dic això perquè tampoc no som partidaris de posar dates al calendari, però tampoc no podem esperar eternament ni tornar al passat amb relats d’anar a negociar a Madrid. L’estat espanyol no negocia, no ha negociat mai ni ho farà. Els socialistes faran algun gest simbòlic, però si no es parla obertament de reconeixement de l’autodeterminació, és enganyar la gent i tornar a un estadi passat. La proposta ha de ser fer un altre referèndum, que ens diguin que no, nosaltres desobeir i tornar a fer un 1-O? Això ja ho hem fet.

Llavors, quina és la proposta de la CUP?
—Primer, no crear falsos relats amb la negociació. En segon lloc, optar per la mobilització i l’apoderament de tota aquella gent que ja no es creu l’estat espanyol, que va defensar les escoles l’1-O i que ha de ser capaç de decidir col·lectivament què és el que ha de fer el govern d’aquest país i què és el que ha de fer el parlament. I en tercer lloc, construir i consolidar estructures republicanes. Com diem a Horitzó República, construir sobiranies en l’àmbit d’habitatge, en l’àmbit energètic i en tots els àmbits que permeten de tenir un control efectiu del país. Tot això cal preparar-ho, organitzar-se per quan vingui la pròxima oportunitat de ruptura amb el règim. Si no, estarem igual. No funcionarà i no tindrem el control efectiu de les coses que importen perquè un estat sigui independent.

I no és important que això es consensuï entre els tres partits independentistes i crear un full de ruta conjunt?
—Sí, caldria fer-ho, s’hauria d’aconseguir. I si no ho aconsegueixen els partits, ha de ser la gent qui els superi i els porti cap aquí. Ara nosaltres diem que cal organitzar la pròxima ruptura, tornar a mobilitzar la gent per provocar-la i estar preparats per quan arribi. No posem data. Ens hauria encantat que hagués estat el 3 d’octubre, perquè era el moment de màxima força tant al govern, com al parlament, com al carrer. No ho vam fer. Però n’hi haurà una altra. En l’àmbit de govern, tenim l’Espai Lliure de Brussel·les i el projecte del Consell de la República, però no sabem quins objectius té, ni qui en formarà part, per a què servirà, com es coordinarà amb el govern d’aquí ni si la gent d’ERC l’acabarà reconeixent o no. Puigdemont fa grans discursos, amb sentit d’estat, però això ha de tenir una traducció aquí. I aquí anem caient en un simbolisme i un nacionalisme molt romàntic i poc organitzat. Necessitem organització més que grans discursos.

Parleu de crear un escenari de ruptura i estar preparats quan arribi. Com ho proposaríeu a JxCat i ERC si ara us hi asseguéssiu a parlar?
—Horitzó República. Aquesta campanya que impulsem està enfocada a fer entendre que per al pròxim embat, per a la pròxima ruptura, cal estar preparats i que per això hem de començar a assentar la base del control sobre les nostres vides. I aquesta frase tan bonica que és ‘decidir sobre les nostres vides’ es tradueix en el control sobre diferents àmbits: l’energètic, el d’habitatge, l’àmbit financer… Hi ha una sèrie de polítiques que s’han de començar a fer des del govern i els ajuntaments, amb l’ajuda dels agents socials, i preparar el país perquè en el pròxim embat de ruptura puguem realment desconnectar. Allò que no vam saber fer el mes d’octubre.

Preparar el terreny.
—Treballar en clau de recuperar sobiranies. A més, això et permet d’agafar la idea d’eixamplar la base i ser més. Però la base només s’eixampla amb polítiques socials que només són possibles en clau de ser sobirans si superem els marcs constitucionals. En canvi, les polítiques socials que proposa ERC cerquen els límits constitucionals per veure com s’obté una molla més. Però això no és plena sobirania, és gestió autonomista amb polítiques progressistes, que estan bé però no ens portaran a la República. I quant a Junts per Catalunya, els discursos abrandats poden estar bé perquè mantenen la tensió en una part de l’independentisme, però tampoc no són bons per a tota una altra part. Junts per Catalunya no vol parlar de polítiques socials i per nosaltres és imprescindible, per exemple, recuperar la sobirania energètica, parlar d’habitatge per evitar els desnonaments… És que no sé per què encara no s’ha recuperat la llei d’emergència d’habitatge.

Tot això que dieu implica molta desobediència.
—No m’agrada parlar de desobediència perquè s’ha pervertit. Ser sobirans és escoltar la gent que t’ha votat. També hem de fer el clic mental i veure que no es desobeeix, sinó que s’obeeix la gent que et vota.

Parlant de desobediència, una de les persones més influents d’ERC deia aquesta setmana: ‘No pot ser que la desobediència només es prediqui i no es practiqui’. Vau respondre-hi amb contundència.
—Crec que això de la desobediència ERC s’ho ha agafat com aquell ferro per a no fer res i fer gestió autonòmica. Com si et diuen: desobeïu primer vosaltres, que jo gestiono les meves molles, ho allargo, faig país, eixamplo la base… Tot aquest discurs d’ERC és interessant i el comparteixo en part, sobretot pel que fa a la part de polítiques d’esquerres per a sumar més independentistes. Ara bé, dir això, sense fer una autocrítica del mes d’octubre, em sembla d’un cinisme superb. Crec que la gent que tenia un protagonisme durant els fets octubre no pot parlar en aquests termes sense fer autocrítica de què s’havia fet, què no s’havia fet i quina era la postura de cadascú en aquell moment. La CUP s’ha ofert diverses vegades a entrar a la mesa del parlament. Sempre ens han dit que no. La passada legislatura i en aquesta, una. I al govern, no ens hi volen.

Ara hi voldríeu entrar?
—És que el tema no és aquest. El tema és que mai no ens ho han ofert perquè no volen que entrem al govern. N’estic convençuda, perquè si no, hi hauria hagut una oferta. Hi ha hagut un repartiment de cadires entre ERC i Junts per Catalunya. El discurs de la unitat està molt bé, però siguem conscients que cal demanar explicacions als dos partits majoritaris que van fent la política clàssica que sempre s’ha fet, és a dir, repartir les parcel·letes de poder i anar fent. Si realment volem un canvi rupturista, parlem-ne i fem política de país en altres termes. I el que fa el senyor Sergi Sol, que és un assessor de no sé ben bé què de Vice-presidència, trenca els pocs ponts de diàleg que queden entre les esquerres. I això és nefast perquè vull una república d’esquerres. Però amb gent com ell, que menteix, que no fa autocrítica i és cínic respecte al que va passar l’octubre, doncs jo no sé si podré dialogar. No sé si podré construir una cosa comuna amb ERC si el partit és com ell. Sé que no, perquè hi ha molta gent que no és com ell.

Quina autocrítica haurien de fer els partits respecte dels fets de l’octubre?
—Ens hem d’asseure tots plegats i fer un exercici de sinceritat, d’honestedat, d’analitzar col·lectivament què va passar, com ho vam viure. Els qui érem allà a primera fila en aquell moment necessitem una teràpia emocional. Perquè ho hem de saber transmetre a tot un país que viu una ressaca emocional, amb presos, exiliats i la violència de l’1-O. Si no som capaços d’asseure’ns i amb tota honestedat dir-nos les coses a la cara, què vam fer bé i malament, no podem fer anàlisi, que és la base de qualsevol altre full de ruta bastit amb confiança i voluntat de construir, més enllà de repartir-nos el poder.

I què els recrimineu? Què no van saber fer bé?
—No sé si fer una crítica, sense fer autocrítica. El dia D+1 no estava preparat i una de les coses claríssimes és que el dia fort era el dia 3, i que s’hauria d’haver fet la proclamació d’independència. Més enllà d’això, ens vam equivocar pensant que l’estat espanyol negociaria, pensant que sorgirien mediadors internacionals, pensant que la Unió Europea prendria partit… I tot això no va passar.

Deia Benet Salellas en una entrevista recent que els dos partits han optat per la desacceleració i que, tenint en compte els resultats del 21 de desembre, és això que demanava el país. Hi esteu d’acord?
—Sí, hi estic bastant d’acord, però hi ha un element que cal tenir en compte, si es parla del 21-D. Crec que la gent va fer un vot molt emocional. Crec que gran part del país no havia pensat que s’arribaria fins aquí, que els dirigents polítics anirien a la presó. Molts dels vots del 21-D van ser en aquesta clau, més que no pas en clau de contingut de la República, que és la mena de campanya que vam fer nosaltres. ‘Si vols que torni el president, vota el president’, era la campanya de Junts per Catalunya, i Puigdemont no va tornar. Potser acabarà tornant, però en aquell moment no va tornar. I tot i les promeses d’investir-lo el dia 30 de gener, que és el que volíem, no es va fer, i els diputats de la CUP vam ser els únics que vam ocupar l’escó en aquella sessió. Ni els de Junts per Catalunya, no hi eren. I per altra banda, ERC, amb Junqueras a la presó i alguns consellers acabats de sortir de la presó, va fer una campanya que feia referència a la immediatesa de la República. I després s’ha vist que pesava més aquesta desacceleració.

Van mentir?
—No m’atreviria a dir que han mentit, però sí que crec que van jugar amb la part emocional dels votants.

Per cert, per què no hi havia ningú de la CUP a l’acte de Waterloo?
—No ens van convidar. Ni al secretariat nacional i ni al grup parlamentari de la CUP no ens en van dir res.

La CUP està més callada, últimament, o potser m’ho sembla a mi?
—Nosaltres no hem deixat de fer acció comunicativa, però sí que és cert que els mitjans ens fan menys cas. Potser perquè tenen la percepció que no som tan decisius com érem abans. I potser ho tornarem a ser. En el moment que hàgim d’aprovar un pressupost, el focus es tornarà a posar sobre si la CUP farà o no farà, si es reuneix o no es reuneix. Crec que en el context actual, és inimaginable qualsevol negociació sobre un pressupost. Amb un govern que és més del gest simbòlic que no pas d’un full de ruta clar sobre què ha de passar en aquest país per esdevenir república. Però ja tornarem.

Aquests últims dies pren força la idea de tornar a demanar un referèndum pactat. Li ho va demanar Torra a Sánchez, i Tardà rescatava la proposta de tornar a proposar-lo al congrés espanyol. Ho compreu?
—Jo crec que tot això ja ho hem fet i el resultat va ser un primer d’octubre amb violència policial, el discurs del dia 3 del rei, serveis secrets seguint polítics catalans, presó i exili. Tot aquest procés ja es va fer. Si les opcions majoritàries consideren que s’ha de tornar a intentar un diàleg amb l’estat perquè hi ha hagut un canvi de govern, no ens hi podem oposar, perquè tenim el pes que tenim, però sí que serem molt crítics i no participarem en aquest teatre perquè sabem que el PSOE és el mateix que el PP pel que fa al reconeixement al dret d’autodeterminació. Sí que continuarem recordant que aquest intent de diàleg no es pot allargar vint anys. Si el senyor Tardà, en una sessió del congrés, vol intentar-ho i tenir tots els vots vermells, que ho faci, però que no hi estigui vint anys. No podem estar eternament suplicant el reconeixement del dret d’autodeterminació.

Què passa amb el procés constituent?
—És un signe de la desescalada i la frenada que hi ha hagut. Per nosaltres, el procés constituent té sentit si hi ha ruptura. Però si no hi ha ruptura, el procés constituent no va més enllà d’un debat de país. Per fer un debat de país has de poder criticar l’acció de govern, i ara que són al govern i s’han repartit les conselleries ningú no vol que li critiquin la seva conselleria. Llavors és normal que s’hagi deixat de banda el procés constituent. El procés constituent és per a fer una constitució i això significa ruptura. Si no, hem de parlar d’una altra cosa.

I creieu que ara no hi ha voluntat de ruptura?
—Que jo sàpiga, no. Som més en un camp simbòlic que no pas de construcció d’una ruptura. Però cal no perdre de vista el procés constituent. És el primer que caldrà fer després de la ruptura.

Ara mateix us imagineu una nova possibilitat de ruptura?
—Sí que hi ha elements en clau mobilitzadora per a tornar a provar de recuperar aquell 3 d’octubre, tot i que és molt difícil. N’hi ha alguns, i els judicis de la tardor o de principi d’any podrien ser un d’aquests moments, si hi ha una indignació popular per una justícia polititzada de l’estat espanyol que proposarà unes condemnes de molts anys de presó. Veurem si aquest escenari és capaç de paralitzar el país. I fins aquest moment, veurem si govern, parlament, societat civil organitzada són capaços d’organitzar-se per a tenir preparada aquesta ruptura. Si no som capaços de fer això, tornarà a passar com el 3 d’octubre, que ens vam mobilitzar molt però no vam saber materialitzar-ho.

 

Quina oportunitat representen per a l’independentisme les eleccions municipals del 2019?
—En clau de construcció de sobiranies, els ajuntaments són molt importants. Tenim l’article 135, que no permet que els ajuntaments no puguin invertir en polítiques socials. Per tant, la construcció de sobiranies des de l’administració més propera als ciutadans ha de ser en clau d’obediència republicana. Partint d’aquesta base, les forces republicanes han de fer to allò que estigui a les seves mans per a guanyar aquestes municipals. Nosaltres creiem que, en la lògica de guanyar sobiranies, això s’ha de fer amb polítiques rupturistes d’esquerres.

I què us sembla la proposta de fer primàries independentistes?
—No ho acabem de veure. És una proposta buida de contingut. És a dir, una llista única d’unes primàries apostaria per remunicipalitzar l’aigua o la llum? Perquè per nosaltres això és la base del control del territori i les polítiques socials que volem. Més enllà del discurs de la unitat, hem de parlar de contingut. I després, ser conscients que a cada municipi hi ha unes dinàmiques diferents. No és igual Lleida que Badalona. La unitat perquè sí no la trobem útil, ans al contrari, resta a un sector de la població que necessita que fem polítiques per a ells, i que són la majoria.

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.