A Lleida parlen del factor Pueyo per explicar com ERC ha aconseguit de triplicar el nombre de vots i tornar a la Paeria per primera vegada des de la Segona República espanyola. Miquel Pueyo (Lleida, 1957) és un home reconegut a la ciutat, benvist i amb el segell de no haver convertit la política en una professió. Militant d’ERC des dels anys vuitanta, va ser dels primers diputats independentistes del Parlament de Catalunya, però posteriorment es va apartar de la primera línia política.

Abans de les últimes eleccions municipals treballava de professor a la Universitat de Lleida fins que prohoms d’ERC el van anar a buscar, li van demanar que fes el pas i liderés el partit a la Paeria. Pueyo, home de consens i de tracte cordial, no va decebre i va donar el ‘sorpasso’. I el més difícil, va aconseguir d’unir JxCat i el Comú en un pacte insòlit per a apartar el PSC de la Paeria després de quaranta anys.

Per què decidiu de tornar a la política després de tants anys?
—Bàsicament, per les coses que passen al voltant del Primer d’Octubre i perquè diguem que sóc objecte d’una sol·licitació molt afectuosa, però d’una certa intensitat, per part d’algunes persones.

Qui us ho demana?
—Us ho puc dir clarament: Marta Rovira, Oriol Junqueras i Lluis Salvadó, que d’alguna manera m’empenyen afectuosament a fer aquest pas.

I aconseguiu de catapultar ERC d’un 8,75%, a les eleccions del 2015, al 23,77%. Aquest auge no es pot separar de l’ampli descens que pateix la CUP i Junts per Catalunya, però per què creieu que la vostra opció rep tant de suport?
—Per una banda, hi ha un bon moment de la marca ERC. Hi ha una fatiga i una necessitat de canvi. I sobretot, perquè un cop elegit com a candidat, fem com em demana l’Oriol l’última vegada que vaig ser als Lledoners: una llista que s’assembli a la societat que voleu que us voti, no feu una llista pensada per a la satisfacció interna. Aleshores, fem una llista en la qual hi ha sis dones entre els deu primers llocs, quatre independents entre els onze primers…. Molt representativa, molt cohesionada i això té una part de participació en aquest ‘sorpasso’.

El de Lleida és un cas peculiar, amb un acord de govern que inclou ERC, JxCat i els comuns. Abans de les eleccions ja sabíeu que aquesta triple aliança era el camí per a poder assolir la Paeria?
—Jo sempre vaig pensar que podíem arribar a ser la llista més votada. Sóc conscient que moltes persones, dins i fora d’ERC, els era difícil d’imaginar, però sempre vaig pensar que era una possibilitat. Creia que seria desitjable d’arribar a un acord amb JxCat, que ja havia manifestat vivament aquesta possibilitat, i imaginava una Paeria amb la CUP i el Comú. Em veia amb cor d’arribar a un consens amb totes aquestes forces per a fer un govern de perfil republicà. Després ens trobem que la CUP no entra, i a mi em sap greu, i sóc conscient que el Comú de Lleida és una organització que té els seus ritmes però que funciona en gran manera en clau local i, per tant, penso que pot funcionar. Després d’haver estat una anomalia política a Catalunya amb un govern PSC-Ciutadans, Lleida ens proporciona una certa dosi d’autoestima i aporta a Catalunya un model de compromís històric que ha estat molt infreqüent els darrers mesos.

Va ser complicat posar d’acord dues organitzacions com JxCat i el Comú?
—Home, no va ser fàcil. Els comuns ens demanaven un govern amb nosaltres i en funció dels temes, pactar amb JxCat. Però el meu objectiu era un govern estable amb quinze regidors. En molts països d’Europa és perfectament normal. A més, fins a cert punt, acaba resultant més transparent perquè, vulguis o no, amb tres socis s’acaben sabent moltes coses, i perquè malgrat la distància ideològica que hi pugui haver entre JxCat i el Comú, també hi havia una relació personal de respecte entre Sergi Talamonte i Toni Postius. I probablement això també contribueix a aplanar les dificultats. Al final tots fem un exercici de confiança.

Per què creieu que aquest pacte és exportable a escala de país, com ja heu dit més d’una vegada?
—Perquè el nostre pacte intenta donar veu al 80% o 75%, segons el sondatge del CEO que mirem, de gent que està d’acord amb tres coses: que l’empresonament i l’exili són inacceptables; que la crisi entre Catalunya i Espanya només es pot resoldre per vies polítiques; i que els valors republicans estan per sobre i són millors que els de la dinastia borbònica. El clima ètic, més que polític, i fins i tot estètic del republicanisme, agrupa ara com ara una majoria social molt important a Catalunya.

Què han implicat quaranta anys de govern del PSC a la ciutat de Lleida?
—En aquests quaranta anys, hi ha una primera etapa amb un Siurana que ha d’entomar l’absència gairebé absoluta d’estructures i afronta qüestions com, per exemple, la cicatriu que era per a la ciutat el ferrocarril; posa en marxa tota una sèrie de serveis que el franquisme no tenia interès a potenciar; i posa a l’agenda política els barris d’autoconstrucció i menys dotats de serveis. Si cerqueu les primeres entrevistes a Siurana, defensava la condició municipal de serveis com el transport i l’aigua. Això va canviant. Hi ha un segon i un tercer Antoni Siurana, i després hi ha un Àngel Ros que inicialment, per a la resta de Catalunya, és l’ala catalanista del PSC, cosa que a Lleida ens mirem amb escepticisme.

Com definiríeu el mandat Ros?
—Les polítiques urbanístiques i econòmiques en matèria de serveis socials que aplica el PSC els últims anys són clarament neoliberals. Encara que els últims quaranta anys haguessin estat màgics, el poder desgasta i, sobretot, hi ha el moment en què Àngel Ros decideix que vol continuar governant l’any 2015 amb qui sigui i com sigui. Es tanca en una escape room amb Ciutadans i el PP i aleshores, quan anem a les últimes eleccions, Fèlix Larrosa, malgrat que ha tingut set anys per a espolsar-se aquesta herència, no resulta creïble. Ell formava part de l’equip d’Àngel Ros.

Com expliqueu que el PSC aconseguís empalmar batllia rere batllia?
—Antoni Siurana va aconseguir una mena d’aliança que anava des de les famílies tradicionals i importants de la ciutat fins a les associacions de veïns dels barris, fins i tot dels barris amb menys recursos. Això li donava un grau de centralitat molt gran. També és evident que gestionar el govern durant tants anys crea unes inèrcies favorables i el PSC sap crear una estructura de perfil clientelar amb associacions i col·lectius. I això es porta al límit amb el perfil d’Àngel Ros, que és una mena de batlle omnipresent capaç d’anar a dos o tres sopars en una nit i apareix contínuament als mitjans. Això garanteix una certa sensació d’inevitabilitat, que les coses són així i no es poden canviar. De fet, al començament de la campanya electoral ens van dir: ‘No us en sortireu.’

L’anomenada xarxa clientelista l’han denunciada tots els partits de l’oposició. Però la investigareu?
—Sí. Amb l’interventor farem una auditoria interna dels comptes de l’ajuntament i en funció d’allò que trobem, considerarem si auditem de manera externa. I també farem una auditoria dels serveis externalitzats. Tenim la sensació que els serveis externalitzats, siguin els residus, la jardineria o el transport públic, no s’han supervisat prou. Ni tan sols s’ha recorregut a mecanismes com la multa quan determinats serveis no es prestaven bé. Jo no crec que ens trobem cap trama. Quan parlo de clientelisme, parlo de la sensació que la Paeria és més que la ciutat i, per tant, res no es pot moure sense que la Paeria ho sàpiga, i del ‘tu ja m’entens’ i que tot queda entre col·legues.

Què va comportar l’1-O en l’etapa Ros?
—L’etapa Ros ja tenia una sèrie de problemes. Quan anava a determinats llocs, el rebien amb crits. Però l’1-O és un moment especialment dramàtic. Que en una ciutat on hi ha milers de persones que han assistit directament a episodis de violència i on hi ha una persona que é a punt de perdre la vida, aparegui el batlle a mig matí i digui que l’actuació de la policia ha estat proporcionada, és un gran error de Ros, un error de conseqüències històriques. Al PSC li toca un període de pas per la banqueta política de la ciutat.

El 2003 es privatitzava el servei de busos, el 2006 la recollida d’escombraries i la neteja viària, l’aigua ja ho està de fa temps. Podeu revertir-ho?
—En aquests últims anys s’ha fet una pròrroga de tota una sèrie de concessions de tal manera que superen àmpliament la meva expectativa de vida. I a més a més, fins a l’últim moment, amb les eleccions ja fetes, l’ajuntament concedeix una llicència per a l’explotació de lloguer de patinets elèctrics. Hi ha una voluntat clara de deixar lligades aquestes concessions. La nostra idea és recuperar la gestió de l’aigua, però no podem fer-ho de manera imprudent. Hem de veure quant pot costar. Hem de pensar que l’ajuntament té un deute molt gran i que limitarà la nostra capacitat d’inversió, però no l’anul·larà.

Heu penjat la pancarta de suport als presos i el pàrquing ha deixat de ser gratuït per als regidors. Però al marge de mesures més de caràcter simbòlic i polític, a què aspireu en aquests quatre anys?
—A banda de fer una administració més propera i una batllia més sòbria, i per tant que utilitzés els recursos d’una manera molt rigorosa, m’agradaria intervenir en l’àmbit educatiu i lluitar contra la segregació escolar. Lleida, com altres ciutats, té un alt índex d’immigració i un nivell de segregació escolar de facto que ens preocupa. Ras i curt. Hi ha una concertada sensible i amb vocació integradora i hi ha una concertada ‘guai’ que passa de tot en aquest àmbit. I hi ha una pública sensible; una pública estigmatitzada amb un 70% de població nouvinguda; i després hi ha una pública ‘guai’ on per raons diferents el nouvingut no accedeix. Aquest és un meló molt arriscat d’obrir, però és on hi ha la diferència entre un govern progressista i un de conservador.

Què fareu amb les plaques franquistes? Les retirareu?
—Sí. Hi ha una àrea de memòria històrica amb uns professionals molt competents que fins ara més aviat havien estat neutralitzats, i d’acord amb ells acabarem de canviar els noms de carrer que faltin i retirarem les plaques. Tinc clar que no farem les coses precipitadament sinó seguint uns ritmes compartits amb el govern. És el que vam fer amb el llaç i la pancarta en suport dels presos. No vam lligar-los el dia de la investidura, sinó que ho vaig explicar a la junta de portaveus i a partir d’aquí ho vam encomanar.

Com heu canviat políticament respecte a aquell Miquel Pueyo que va entrar al parlament amb 31 anys?
—No he canviat gaire. Entro al parlament de la mà de l’onada renovadora del republicanisme que suposen Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira. Físicament, hi entro amb en Joan Hortalà, però després hi ha el trencament del congrés de Lleida i els tres diputats que quedem portem l’autodeterminació al ple. D’aquells tres, només quedo jo militant a ERC. Tant l’Àngel com en Josep-Lluís han estat persones importants. A vegades els partits consumeixen carn humana amb una gran voracitat, però jo mai no he estat un home de partit i no he tingut un càrrec intern. A més, sempre m’he establert un límit i mai no he estat més de vuit anys en un càrrec, perquè pots acabar perdent la noció. Molta gent es pensava que estava retirat de la política, passa que em pensava que en l’àmbit de responsabilitats públiques ja havia cobert el meu cicle.

Amb Carod-Rovira i Colom vau presentar la primera resolució de reconeixement del dret a la independència, un gest que va quedar immortalitzat en una fotografia. Només hi vau votar a favor vosaltres tres.
—Tres, com tres mussols. Llavors, quan votaves, t’havies de posar dret i la resta de diputats i diputades, que n’hi havia molt poques, ens miraven amb commiseració. Era el moment d’esplendor del pujolisme, en què el pujolisme et donava copets a l’esquena i et deia: ‘Vosaltres sou molt bona gent, i pensem igual, però heu d’entendre que, és clar, no podem…’. Imaginar-se en aquells moments un 1-O hauria estat una bogeria. També hi ha un problema de ritmes. Acostumem a valorar el pas del temps en funció de la durada d’una vida humana, i aleshores comences a patir per si veuràs això o allò.

Creieu que el procés està embarrancat, o ho observeu amb una perspectiva més a llarg termini?
—Jo tinc una certa flaca per les anàlisis que recentment han fet en Joan Manuel Tresserras i l’Enric Marín. Per tant, no crec que el procés estigui embarrancat i, fins i tot, us contestaré amb la frase d’un assagista de Lleida que és Josep Vallverdú. Ell deia, i diu, que és un pessimista que treballa com un optimista. En termes personals, un es pot permetre el pessimisme i instants de desànim, però en termes col·lectius, quan penses com a membre d’un poble o pare d’una família, no t’ho pots permetre. En termes col·lectius, crec que hem de ser optimistes, i jo m’hi comprometo.

Els CDR van llançar escombraries davant de seus d’ERC i del PDECat a Lleida, Balaguer i Tàrrega. Com ho llegiu?
—Bé, sóc un demòcrata i qualsevol manifestació que no sigui violenta i no posi en perill la seguretat de les persones, l’he d’acceptar.

Noteu una frustració de l’independentisme envers els partits?
—La relació de les persones amb els partits sempre és complexa. D’ençà que jo milito en un partit, he sentit pronosticar la desaparició dels partits en més d’una ocasió. Entenc que hi hagi persones que en determinats moments se sentin a gust militant en un partit i persones que se sentin a gust participant en un moviment per altres fórmules. L’única cosa que no admeto és que ningú digui que parla en nom del poble i que en nom del poble es desautoritzi els partits. Crec que no existeix una veu del poble. Ja sé que les consultes electorals no són una mesura suficient d’expressió, però de moment són una mesura objectiva. I de moment, més fiable que Twitter. Jo mateix sóc crític amb el funcionament dels partits polítics en general i amb el cert grau d’endogàmia que poden arribar a generar. Però també m’entristeix que algunes persones no siguin capaces de distingir entre el nostre enemic, que és la dreta espanyola i l’esquerra espanyola jacobina, i les diverses opcions d’alternativa. No diria mai que el meu enemic és JxCat o la CUP.

Aquesta crítica la feu pensant en l’ANC i la reacció que han tingut alguns ex-dirigents d’ERC?
—Cada vegada més, amb el pas del temps, tinc més preguntes que respostes. Tendeixo a fer molt poques afirmacions contundents, sobretot si aquestes afirmacions impliquen la desautorització d’algú o d’algun col·lectiu. Crec que l’ANC és un col·lectiu variable on entra i surt gent, s’hi acosta i s’allunya gent en funció de moltes circumstàncies… Sí que és veritat que quan es planteja el tema de les eleccions municipals, els seus dirigents s’alineen amb el projecte de primàries. Jo crec que van posar en una situació incòmoda moltes persones que no ho compartien. A Lleida, la candidatura de Primàries és, en part, responsable que la CUP no siguin a la Paeria. A partir d’aquí, respecto totes les decisions.

Quina és l’estratègia d’ERC per a assolir la independència?
—A vegades s’ha fet molta broma amb l’eixamplament de la base. Jo diria que no cal solament un eixamplament i aconseguir en diverses consultes electorals més d’un 50% dels votants, sinó que, en gran manera, el ciutadà que té por del projecte republicà deixi de tenir-ne o no en tingui tanta. Hi ha una reflexió d’aquest tema d’Antonio Gramsci quan es presenta l’oportunitat que el Partit Comunista d’Itàlia accedeixi al govern. I ell reflexiona d’una manera molt intel·ligent tot dient que no es tracta només de tenir el percentatge per a fer-ho, sinó també d’aconseguir que els qui no hi estiguin d’acord no se sentin amenaçats per aquesta opció i s’hi posin a la contra d’una manera violenta. Ara, no sóc profeta i no ho he volgut ser mai perquè generalment es profetitzen desgràcies.

Convocaríeu eleccions com a resposta a la sentència?
—Com a resposta a la sentència segurament es podran fer moltes coses i algunes no hauran de passar en un sol dia ni en una sola setmana. Hauran de passar al llarg del temps. Una de les opcions pot ser la convocatòria d’eleccions si, especialment, no aconseguíssim de tenir pressupost i el govern es trobés en una situació d’una certa esterilitat de gestió. Perquè crec que hem de tenir uns objectius polítics de país, però la vida passa, i la vida vol dir que cada matí es posen en marxa les escoles i que cada nit patrulla la Guàrdia Urbana. Tot això forma part de la realitat d’un govern que no es pot qüestionar.

Per acabar vull preguntar-vos per la vostra especialitat, la llengua. Al llibre El fantasma de la mort del català, del 2007, éreu força optimista amb la supervivència del català. Encara ho sou?
—El vaig escriure després de la meva etapa a la Secretaria Lingüística. La reflexió que hi feia és que, si davant la població nouvinguda ens queixem contínuament que el català s’acaba i el català es mor, creieu que aquesta gent manifestarà cap interès per a aprendre’l? Però també vaig aprendre una altra cosa a la Secretaria Lingüística. Quan hi vaig arribar, pensava que negociant determinades polítiques amb les empreses i fent polítiques de suport de doblatge al cinema, es podien aconseguir canvis, però quan vaig acabar, estava força convençut que sense una sobirania política plena, el català ho tenia molt difícil.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb