Paral·lelament a les eleccions al congrés espanyol, diumenge també s’escolliran els representants catalans al senat. En aquest escenari, a vegades poc agraït i condemnat a un segon pla, hi haurà de bregar Miquel Àngel Escobar, candidat de Democràcia i Llibertat (DL). Pocs el coneixen. Va estar 25 anys afiliat al PSC, partit del qual va ser regidor a l’Ajuntament d’Esplugues de Llobregat, i milita des de fa temps a la UGT. Un ugetista a Democràcia i Llibertat? Explica els motius del seu ‘fitxatge’ en aquest vídeo.

A partir de la sentència de l’estatut va deixar el federalisme per abraçar el sobiranisme i va abandonar el PSC. No li sap pas greu, que li demanin sobre aquesta transformació. Ho entoma amb molta serenitat, la mateixa amb què construeix el seu discurs. És tranquil i pausat. Es considera moderat i pactista, per això creu que s’ha d’anar a Madrid a pactar la secessió. Li demanem per això i més.

—Ja us ho deuen haver preguntat moltes vegades en la campanya, però ho torno a fer. Què hi va a fer al senat espanyol un independentista?
—Al senat, igual que al congrés, fonamentalment s’hi ha d’anar a portar el mandat de les urnes del 27-S i crear les condicions perquè finalment l’estat s’avingui a pactar la secessió. Perquè és el millor per a totes dues parts. Dos estats i una aliança, com diuen.

—Manteniu encara una opció pactista.
—És una actitud que conjuga dues coses. Una: és el millor que sabem fer els catalans, construir pactes. Que no significa renunciar. I dues: és el que més descol·loca l’estat espanyol perquè entén el pacte com una derrota. El que els descol·loca realment és que anem allà, no des de la desobediència, la consigna i la radicalitat, sinó amb la màxima serenitat, a proposar-los un acord per marxar. Perquè això els posa en evidència davant la comunitat internacional. N’hi ha que s’abraonen contra una minoria, en aquest cas els catalans respecte del conjunt de l’estat, i n’hi ha que amb la legitimitat democràtica, amb una actitud pacífica i la màxima determinació, volem fer el nostre camí i d’acord amb l’estat del qual ens volem separar.

—Creieu que el senat és una cambra de la qual es pot prescindir?
—Jo crec que el senat té unes funcions limitades i relativament secundàries, però encara en té algunes, com ara el control que fa sobre el govern. És una funció molt important, més enllà de ser una cambra de segona lectura. Té també una funció decisiva, si la volen aplicar, que és la suspensió de l’autonomia i el famós article 155. Déu n’hi do. Per tant, el senat té una rellevància des de la lògica de les conseqüències que pot tenir per a Catalunya el fet de continuar per aquest camí. Funcions, en té, i dins d’aquestes, hem de treure el màxim de benefici per donar dimensió i projecció i esdevenir altaveus d’allò que passa a Catalunya i que volem la majoria de ciutadans de Catalunya.

—El PSC va proposar fa vuit anys de traslladar el senat a Barcelona i ara ho torna a dir. Què en penseu?
—Amb el màxim respecte, perquè totes les propostes són respectables, n’hi ha dues que ens susciten dubtes quant a la viabilitat. D’una banda, aquesta proposta reiterada del PSC de portar el senat a Barcelona. Més que res, perquè ja vàrem tenir l’experiència de la Comissió Nacional del Mercat de les Telecomunicacions, que va venir i ja se’n va tornar a Madrid. I era una cosa de rang inferior. Si allò va ser impossible, això sembla difícil. A banda que seria molt curiós que l’aplicació del 155, si arribéssim a aquest extrem, es votés a Barcelona. No deixaria de ser una paradoxa.

—I la segona proposta que us suscita dubtes?
—És una cantarella que arrosseguem des de fa moltes legislatures, que és el debat sobre la reforma del senat per convertir-lo veritablement en una cambra territorial. Aquest debat no té a veure amb el senat, té a veure amb Catalunya. No hi pensarien gens, en això, ni en relació amb Galícia, ni en relació amb el País Basc, ni en relació amb Andalusia, ni en relació a cap altra comunitat, si no fos perquè Catalunya sempre ha fet una pressió evident sobre l’estat pel debat territorial. De manera que cap de les dues propostes no ens semblen viables.

—Què més li falla?
—No és raonable que la província de Barcelona tingui els mateixos senadors que Sòria o Jaén, amb tots els respectes. Perquè la proporció d’habitants és radicalment diferent i, des d’aquest punt de vista, Barcelona és molt infrarepresentada. Però després té elements que, deixeu-m’ho dir, són positius. En aquest país quan parlem de qualitat democràtica parlem de llistes obertes. El senat és una llista oberta. S’han de marcar unes creus, i pots fer-ho al mateix partit o variar-ho. Això, precisament, vincula molt el candidat al seu territori. Perquè l’obliga a entendre-s’hi, a tenir empatia i a conèixer el territori.

IMG_1176

—Hi veieu punts positius i punts negatius. Entenc que no us decanteu per abolir-lo.
—Això és un debat dels espanyols. Jo crec que els seus legítims propietaris, els ciutadans espanyols, han de decidir què en volen fer, del senat. Nosaltres hi participarem, i participarem en els debats que convingui, però la voluntat de Democràcia i Llibertat no implica decidir si s’ha de dissoldre o no, perquè és una cambra que, quan marxem, serà espanyola.

—Amb quin resultat us sentiríeu satisfets?
—No t’ho sé dir numèricament, però m’agradaria que fos un resultat en què la fotografia que sortís el 20-D fos, en termes electorals, si pot ser corregida i augmentada, però si més no idèntica a la que va sortir el 27-S i a les eleccions municipals. Una altra demostració a l’estat espanyol i a la comunitat internacional que en aquest país hem agafat una direcció. Anirem més lentament o més ràpidament, però ho farem. Per cert, és curiós com creixen les inversions a Catalunya.

—Ho dieu per Amazon?
—Exacte. Tinguem en compte que moltes vegades les empreses i l’economia anticipen processos polítics. Encara no ens ha reconegut cap estat, però la seva estructura productiva sí. Si no, no vindrien.

—Abans em parlàveu de l’article de 155. Un bon dia us podeu trobar que el senat encarregui la tramitació de la suspensió de l’autonomia.
—Sembla que el PSOE ja va dir, i obertament, que això seria una barbaritat. Però bé, arribats en aquest punt, cap força no sap què farà. Estem en un terreny molt incert i desconegut. Tampoc no sabem què passarà en termes reals a partir del moment que s’aprovi. Bé, o sí que ho sabem, perquè de fet ja n’hem vist una mena de prèvia amb la intervenció de les finances catalanes, condicionant els pagaments segons a què es destinen. Per tant, això ja passa. Arribats a aquest moment, per la mateixa correlació de forces que sembla que sortiran de les corts espanyoles, aplicaran la màxima contundència contra Catalunya. En tot cas, no ens pararan.

—Sou un ex-militant del PSC i membre de la UGT que ha fet el salt a Democràcia i Llibertat. Enteneu que alguns companys vostres no ho comprenguin?
—Sí, més que entendre-ho, ho respecto. Igual que demano respecte per la meva decisió. Miro d’explicar-la. Per això he fet aquest vídeo. No amb voluntat de justificar res, sinó amb voluntat d’explicar motius. Que es poden compartir o no, però que són reals i que ha viscut molta gent. Perquè si no no s’explica com hem passat del 15% d’independentistes al 48%.

IMG_1187_02

—El resum és ràpid. Heu passat de ser federalista a ser independentista. Seria això, oi?
—Sí, jo sempre havia estat un federalista convençut. Sempre havia pensat i havia cregut que això tenia una solució amb un encaix. I en definitiva és això, que ha intentat el catalanisme polític els últims cent anys. No hem fet altra cosa sinó encaixar amb Espanya, entendre’ns amb Espanya, buscar les maneres de ser nosaltres i desenvolupar el nostre grau d’autogovern… De totes les maneres possibles. I no hi ha hagut manera. I, almenys per a mi, tota la pel·lícula de l’estatut va ser molt simbòlica. I tot allò que ha vingut després encara més.

—La retallada de l’estatut us va fer canviar la ideologia.
—Sí, perquè t’adones que això no té camí possible. I ‘federalisme’ és una paraula que admet una certa polisèmia. Per als catalans és una cosa i per ells és una altra. El que per nosaltres és federalisme, ells ho entenen amb una lògica més confederal. Fins i tot aquí tindríem tot un debat per a posar-nos d’acord sobre què és federalisme. En tot cas, com que mai no s’ha hagut de practicar i arribar a aquest extrem, doncs ningú no ha vist la necessitat de definir-lo exactament. Però és igual, perquè al final ni de l’una manera ni de l’altra no són vies practicables, perquè no ho volen i nosaltres no som ningú per a obligar-ningú a ser qui no vol ser. Per tant, nosaltres, pel mateix preu, tenim el mateix dret de recórrer el nostre camí com a país.

—Quants anys hi vàreu estar, al PSC?
—Vint-i-cinc. [Riu.]

—Us entristeix veure el PSC en la posició actual, amb un discurs cada vegada més allunyat del catalanisme que l’havia caracteritzat?
—Home, el que em va entristir del PSC, perquè la resta han estat conseqüències, va ser quan va decidir d’abandonar aquest espai on hi ha el 80% del país que vol decidir. Van abandonar aquest espai on hi ha la majoria, i en aquesta majoria necessàriament hi ha molta gent que ha estat a l’òrbita del PSC. Va ser com una abdicació de formar part de la solució. De ser actor polític a Catalunya. Si tu abandones aquest espai, abandones un capital polític i una capacitat d’incidir en un procés, que, l’analitzis per on l’analitzis, no té gens de suflé i molt de procés estructural de Catalunya. Va ser un error, i a mi em va entristir.

—Us definiu com a socialdemòcrata i aquests últims anys heu incorporat el sobiranisme en la vostra ideologia política. No us esqueia més un partit com ERC?
—[Riu.] A veure, perdona que ho digui així, però no vull accentuar les diferències ara mateix dins del sobiranisme. Ara, sí que és veritat que al final, com a socialdemòcrata que sóc, em considero una persona moderada. I moderada no vol dir feble. Moderada vol dir que tens principis forts però que els negocies amb la realitat. La realitat és complexa, no és allò que voldríem, la realitat és com és. I per canviar-la has d’acceptar com és i començar a canviar-la des del diàleg. I per tant, a mi em sembla… No, a mi em sembla no: jo estic còmode en una formació que posa més l’accent a fer-ho bé. Perquè fer-ho bé implica moltes coses. Implica assumir la complexitat del procés en temes socials, la transversalitat, la pluralitat que ha de congregar el procés i que ens obliga a avançar lentament, fer-ho des de la centralitat… I crec que ERC posa més l’accent en la velocitat. Veuen que tenim una oportunitat i l’hem d’aprofitar. És un petit matís. Tinc molts amics i referents a ERC, i no n’estic gens lluny ideològicament. Jo em sento bé en aquest espai de matisos que es va construint al voltant de CDC i que representa Democràcia i Llibertat.

—Què hi fa un socialdemòcrata en un partit marcadament liberal, doncs?
—Bé, és marcadament liberal fins a un cert punt. Jo conec molts socialdemòcrates a DL, i no em facis dir noms perquè me’n deixaria uns quants; i perquè no he d’anar posant etiquetes a la gent. Però n’hi ha. I la tradició històrica de CDC tampoc no ha estat allunyada de la socialdemocràcia.

—Però sí que sou un membre d’UGT en un partit que va votar a favor de la reforma laboral.
—Sí, també vaig fer la vaga general contra la reforma laboral del 2010 que va fer el PSOE. Jo no pretenc trobar un partit –encara no hi milito, ja veuré si ho faré– que sigui exactament el reflex d’allò que penso. Però això ja em passava al PSC. M’ha passat en les organitzacions de les quals he format part. El que sí que crec és que Democràcia i Llibertat té una enorme funció en aquest moment.

—Quina?
—Encarrilar per la via del centre, i centre en el sentit ampli, aquest procés cap a la llibertat de Catalunya. És una funció substancial. Aquest procés no es farà des de l’esquerra, la dreta o les ideologies. Es farà sumant ideologies des de les actituds.IMG_1216

—Veurem com Democràcia i Llibertat fa un tomb cap al centre i agafa una part de l’esquerra?
—Jo crec que el conjunt del país, segurament fruit de la crisi econòmica i que es troba còmoda en el centre-esquerra, ha girat una mica cap a l’esquerra. Però no crec que es tracti d’això, ara, en aquest país. No som en un moment en què la batalla sigui estrictament com repartim els recursos, perquè aleshores sí que hi ha una tensió esquerra-dreta. És que travessem un moment en què batallem pels recursos. Si no disposem dels nostres recursos ni els podem organitzar, administrar i invertir de la manera que considerem oportuna d’acord amb les nostres necessitats socials, amb la nostra economia, doncs, de què parlem? Quina política podem fer si no disposem de recursos? No es poden fer polítiques de dretes, però sobretot, no es poden fer polítiques d’esquerres perquè la política d’esquerres sí que necessita una inversió pública potentíssima. Juguem la batalla dels recursos, no de com els distribuïm.

—Heu estat membre actiu de Súmate. Lluís Cabrera deia dilluns que l’estratègia de l’entitat havia estat errònia. Que el que fa és mantenir congelades les identitats de castellans i catalans. Compartiu la reflexió?
—Jo crec que Súmate ha fet una funció molt i molt important. Des de Catalunya, amb el procés, hem anat trencant constantment marcs mentals que ens venien projectats des de Madrid. I un dels primers que va haver d’afrontar aquest país era de qui seria patrimoni aquest procés. I vàrem córrer el risc que fos patrimonialitzat pels catalans de deu generacions; si és que n’hi ha. Des de l’estat, van estar a punt de tancar un cercle que volia transmetre el missatge que tot plegat era cosa dels catalans i que s’enfrontessin amb els castellans. Quan aquí hi ha una barreja. Però ells instal·len les idees i després el problema és teu per esquivar l’escomesa. I Súmate va trencar això. Súmate és aquella coseta, petita i simbòlica, però potent a la vegada, que els va impedir de tancar el cercle.

—Sou d’Esplugues i coneixeu bé l’àrea metropolitana. En què ha errat l’independentisme, fins ara, a l’hora de penetrar-hi?
—Jo crec que s’ha de tenir paciència i empatia. Això no és tot emocions i prou, ni tampoc raons i prou. Segurament és tot alhora. Crec que qui fa que gent com jo, de l’àrea metropolitana, de l’UGT i 25 anys al PSC, faci el pas, és l’estat. El sobiranisme no pot aspirar a omplir-ho tot, perquè és materialment impossible. I molta gent de l’àrea metropolitana, que sofreix un cert trencament vital situant-se en una posició que el fa triar entre una identitat o una altra, doncs és normal que vulgui reiteradament donar una altra oportunitat a l’estat. Però arribarà un dia que serà l’última. Per a molta gent, sobretot aquella que ha nascut fora, anar-se’n a dormir un dia essent espanyol i l’endemà llevar-se en un país que és un altre, és normal que li faci venir certa basarda.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.