Les parades de flors, la majoria, tancades. Els quioscos, també. Turistes arrossegant maletes, a poc a poc, sense somriure i parlant en veu baixa. Cambrers, de procedències ben diverses, servint cafès a les terrasses, força plenes. Però ningú no parla. Policia, molta policia, amb armes llargues, al costat de furgons amb les sirenes apagades. Aquest matí a la Rambla, al voltant de les onze, hi havia força gent, però sense parlar, en un silenci erm i insòlit. Era inevitable creuar mirades, tristes totes, entre la ràbia, la timidesa i cercant una estranya complicitat.

Al punt de dos quarts de de dotze, una comitiva envoltada de gent enfila la Rambla des de l’encreuament amb el carrer de l’Hospital en direcció a plaça Catalunya. Són les autoritats municipals, encapçalades per la batllessa, Ada Colau, i regidors de tots els partits, entre policia, guardaespatlles i guàrdia urbana. Ells, també, sense dir res, cap paraula, caminant de pressa i sense ni un sol somriure, malgrat les nombroses salutacions. Només se senten, i també en veu baixa, les veus dels fotògrafs i els càmeres de televisió, que malden per no fer-se nosa i captar el moment.

Ja a la plaça de Catalunya, plena a vessar, el silenci encara esdevé més dens. Però, de cop, es trenca. Milers de persones, fins aleshores emmudides, comencen a cridar, primers els uns i després tots, de manera espontània, ‘no tinc por’. El clam, impressionant, es repeteix unes quantes vegades, cada volta amb més energia, més ràbia i més força.

 

 

Moltes de les persones concentrades, sense que ningú no les dirigeixi, opten per caminar rambla avall, resseguint el recorregut atroç de la furgoneta. Ho fan, també, a poc a poc, en silenci, però repetint, de tant en tant i sense aturar-se, el mateix crit, aplaudint i alçant les mans: ‘No tinc por, no tinc por!’ S’aturen en diferents punts on encara es poden veure restes de la massacre per deixar-hi flors i espelmes.

També s’aturen cada vegada que topen amb alguna de les moltes parelles de mossos d’esquadra que hi ha escampades pel carrer. Ni les armilles antibales, ni les escopetes ni els uniformes no els fan cap por, avui no. Al contrari, la gent els toca, els mira a la cara i els dóna les gràcies, per la feina feta. Els únics aplaudiments són per a ells, per als mossos, que fan el cor fort i aguanten el tipus. Una mosso, a l’alçada del carrer del Carme, no pot evitar emocionar-se i respon amb cara compungida i ulls brillants a una dona que li diu alguna cosa: ‘Gràcies, moltes gràcies, és la nostra feina, gràcies a vosaltres, no deixarem que se’n surtin.’

Molts cambrers abandonen momentàniament la feina i palplantats a la vorera i a les terrasses s’afegeixen al clam col·lectiu. Ningú no té pressa, avui no. Els balcons, plens, en la majoria dels casos de turistes, aplaudeixen. Alguns fins i tot llancen flors.

La multitud s’atura a l’alçada del carrer de l’Hospital, sobre el mosaic del Pla de l’Ós de Miró, el punt on arribà la furgoneta i on hi ha la concentració més gran d’espelmes, flors i missatges de record a les víctimes. Mirant rambla amunt, pràcticament no s’hi veu ni un sol espai de carrer buit. Rambla avall, els passejants habituals i mossos d’esquadra.

El crit de ‘No tinc por’ ressona encara durant bona part del carrer de l’Hospital, però un cop a la rambla del Raval, sorprenentment buida, ja no se sent res.

A la plaça dels Àngels, davant del Macba, hi ha un sol patinador. Ni indigents embriacs, ni guàrdia urbana, ni venedors de droga. Als bars del Raval que hi ha oberts, les televisions són enceses, amb imatges de la Rambla i connexions en directe. Màxima actualitat, a pocs metres. Remor de plats i tasses. Mirades absortes fixades a la pantalla, però poques paraules. Molt poques. Al Bracafè de la plaça del Pes de la Palla, amb l’aire condicionat al màxim, hi ha tan sols quatre clients solitaris i tres pantalles enormes amb TVE en directe. Un cinquantí molt habitual del barri i del bar s’aixeca per pagar i diu: ‘M’ho cobres? Me’n vaig a la Rambla, aquí no hi faig res, estic enrabiat, tinc ganes de cridar que jo tampoc no tinc por.’ Cambrers i clients se’l miren amb cares fatigades i d’aprovació alhora. Ell paga i se’n va, decidit. Dos més s’alcen per pagar, sense dir res.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]