El periodista Martxelo Otamendi, a Kanbo (fotografia: Pere Cardús).

Tanquem una setmana decisiva i històrica al País Basc. La dissolució d’ETA és un fet avalat i certificat per experts i mediadors internacionals que han assistit a un procés unilateral atípic. Divendres es va fer un acte a Kanbo, al País Basc Nord, per certificar i avalar aquesta decisió definitiva de l’organització armada que actuava des del 1959, en ple franquisme. El govern espanyol ha mirat de sabotar la resolució del conflicte. De fet, ja ha anunciat que no modificarà ni una coma de la seva política penitenciària i repressiva. El govern francès ha tolerat el desarmament i ha fet silenci a propòsit del procés de dissolució. Ara s’obren molts interrogants sobre els pròxims passos en la resolució d’un conflicte polític que no s’ha tancat. Els plantegem al director de Berria, el periodista Martxelo Otamendi, que acabarà parlant de la situació actual a Catalunya des d’una estimació que professa de fa anys.

Com valoreu l’acte de divendres a Kanbo? Hi ha cap missatge que en vulgueu destacar?
—Sobretot, vull destacar l’optimisme amb què la gent que té un recorregut i experiència important en la resolució de conflictes encara aquestes qüestions. Tots els qui van ser a Kanbo eren polítics de prestigi reconegut o bé persones que fa molts anys que estan implicats en processos de pau i de desactivació de conflictes. I hi van dir coses molt bones. Van dir que això era bo per al País Basc, per a Espanya, per a França i per a Europa. Per a Europa! Si això ho diu un basc, li diuen que és de Bilbao! Però ho diuen ells. És bo de destacar, perquè la gent d’aquí és més escèptica.

Escèptica?
—Tan sols cal veure’n les valoracions del lehendakari de Gasteiz i la lehendakari de Pamplona. Han de venir de fora per dir-nos com n’és, d’important, això que ha passat. Aquí estan massa atents del rendiment electoral i de la batalla de partits habitual. La gent de fora que van venir a Kanbo han donat un punt d’optimisme que és important de tenir en compte. Allà vaig parlar amb Jonathan Cohen, un dels impulsors d’aquest procés, que em va dir que aquestes coses van lentes, però que millor que siguin lentes i surtin bé que no pas que siguin ràpides i vagin malament.

Cal tenir la mirada llarga?
—Aquesta mirada per damunt de les pugnes de partit i de família és important en dies com divendres. Va ser un dia important. Aquesta gent va recordar que ETA era l’últim grup rebel armat a Europa. I aquesta gent també va parlar de totes les víctimes, de la convivència i de cercar solucions entre tots. Van tornar a apel·lar que es fessin converses polítiques per resoldre el conflicte.

L’acte de Kanbo també va servir per agrair la decisió d’ETA i exigir al govern espanyol que s’hi impliqués?
—Més que un agraïment, l’acte de Kanbo ha estat un aval a la decisió final d’ETA. A Kanbo hi havia bona part de les personalitats que van ser a Aiete el 2011 i que els van exigir la fi de la seva activitat. I ahir es produïa un aval i un reconeixement de la decisió. De fet, a Kanbo es van queixar que l’única que va respondre a les propostes d’Aiete va ser ETA. El govern espanyol no ha fet cap pas en la direcció que se li demanava. A Kanbo van deixar clar que els va fer més cas ETA que el govern espanyol. I van demanar de mirar al futur.

I de no encallar-se en el passat?

—Ells ho fan perquè és l’única manera de resoldre els conflictes. No es posen en jutjar qui té més raó entre bascs o entre espanyols i bascs. Estan molt enfocats a resoldre el conflicte i això demana de mirar endavant. Hi eren Gerry Adams, Bertie Ahern i Joanathan Powell, que van tenir un paper decisiu al procés de pau d’Irlanda del Nord. I ara s’han celebrat els vint anys dels Acords de Stormont. I, vint anys després, a Belfast encara hi ha murs que separen algunes comunitats. Encara hi ha murs vint anys després!

Alguns polítics en són escèptics o es mostren freds. Però com viu la gent del carrer l’anunci de dissolució d’ETA?
—A mi, m’arriba allò que respira el meu entorn. No tinc una vista d’ocell per saber què pensa tothom. Jo crec que el goig i l’expressió més oberta de sentiments es va produir l’octubre del 2011 quan ETA va decidir de fer pública la decisió que havia pres el febrer del 2010 de no continuar la lluita armada. El gran dia, per a molta gent, va ser aquell. La resta ha estat anar veient com s’anava resolent tot plegat. Com que el procés és tan llarg, amb aquell anunci, el desarmament posterior… que la dissolució ja no ha generat gaires expressions públiques de joia. Això sí, els del meu entorn estan molt contents i animats per veure si es poden encarar algunes conseqüències del conflicte després de la dissolució d’ETA.

Quines són les prioritats i les dificultats més grans per al període que ara s’obre?
—És principal implicar-hi el govern espanyol, evidentment. No crec que ho faci. Per tant, el canvi de política penitenciària no sembla una possibilitat a curt termini. Tampoc no crec que reconegui les víctimes que ha creat la seva actuació. També serà molt difícil de construir un relat comú i col·lectiu del passat perquè cadascú ho ha viscut a la seva manera. És molt difícil que hi hagi una lectura crítica per reconèixer que determinades coses no haurien d’haver passat mai. Per la part d’ETA, ja ha anunciat que no diria res més perquè deixa d’existir.

Ho podria fer l’esquerra abertzale?

—És molt complicat que l’esquerra abertzale digui que això no hauria d’haver passat mai. Com tampoc no veig cap voluntat de Madrid per a reconèixer la conculcació dels drets humans i polítics. No crec que reconeguin les tortures, per exemple. Les peticions d’autocrítica van gairebé sempre dirigides a l’esquerra abertzale i no als responsables d’Interior a Madrid i a Gasteiz. Hi ha una mena de pacte tàcit entre el PNB, el Partit Socialista i el PP de no exigir-se entre ells cap revisió del passat i de dirigir totes les exigències a l’esquerra abertzale.

Amb la desaparició d’ETA, s’obre la possibilitat de construir un front sobiranista transversal al País Basc?
—No crec que això passi. Actualment, la distància política entre el PNB i EH Bildu és molt gran. Sí que hi ha un grau d’entesa interessant a Iparralde, al País Basc Nord. Fixeu-vos que allà els partits d’obediència francesa com l’extrema dreta de Sarkozy fins a l’esquerra verda donen suport al procés de pau. I aleshores, una oposició forta als sobiranistes no és rendible en termes electorals. Aquí no. És cert que hi ha hagut molts morts i tot és més complicat. A Iparralde, els morts van ser cosa dels GAL. No pas d’ETA.

La situació oposada del sud…
—És clar. Al sud, van ser majoritàriament cosa d’ETA. És més complicat que hi puguin fer aliances com la que plantegeu. No veig el PNB amb disposició d’entendre’s amb l’esquerra abertzale. Està obsessionat a demanar-li que digui que tot això no hauria d’haver passat mai. I això no passarà. No hi haurà un front. Ja veurem si noves dinàmiques al carrer poden canviar aquesta situació. Però en tinc dubtes. Crec que es pot avançar des de la societat, però serà difícil que en l’àmbit polític s’acompanyi aquesta unió amb una estratègia conjunta.

I tampoc no hi haurà cap impacte en el mapa electoral?
—Diria que no. L’hegemonia del PNB està molt consolidada. Les enquestes li donen encara dos diputats més. Quan el PP i el PSE estan malament a Madrid, el seu vot moderat es refugia al PNB. I l’esquerra abertzale no li pren vot al PNB malgrat que aquest acabi aprovant el pressupost del PP. Fins i tot en l’època més bruta i corrupta del PP, el PNB ha donat suport al pressupost espanyol. Al parlament basc, l’esquerra abertzale sembla que es quedarà amb els mateixos vots i diputats.

No canviarà res?
—No canviarà gaire el mapa actual. La incògnita és Ciutadans, que no sabem si aconseguirà res. No té estructura ni presència, però és un fenomen mediàtic i funciona amb les onades espanyoles. Això ja va passar amb Podem, que no es coneixien ni entre ells i van tenir un resultat magnífic. Talment com a Catalunya. Són fenòmens que depenen de com va la matriu. És previsible que Podem tingui una forta baixada en línia amb el comportament espanyol. Però no crec que l’anunci d’ETA tingui cap impacte electoral entre els sobiranistes.

Com acabaran els militants d’ETA en llibertat fins ara? No podran pas tornar a casa… No es poden desmobilitzar perquè els empresonaran.
—És impossible que puguin tornar a casa. Això es pot fer quan es fa un procés negociat i acordat entre els governs i el grup insurgent armat. A Irlanda, la qüestió dels presos va entrar en l’acord. També a Colòmbia hi ha un acord sobre el procés d’alliberament dels presos de manera ordenada i amb uns criteris concrets. Però si el govern de l’estat no participa en el procés, és impossible de pensar un retorn a casa normal. Quan es negocia, en funció de la pena que compleixes, surts abans o després sempre que et comprometis a no tornar a actuar. Això ho hem vist a Irlanda.

Però aquí no hi ha hagut negociació…
—Exacte. El final d’ETA no ha estat un procés negociat i acordat amb l’estat espanyol. El govern de Rajoy ja ha dit que els presos continuaran pagant les penes i que no obtindran cap rèdit de la dissolució d’ETA. I si això passa amb els presos, imagineu-vos quina pot ser l’actitud amb els qui han militat a ETA fins fa poc i que no han passat per la justícia.

I què faran?
—Ja deu fer mesos que viuen tancats en els seus pisos i fent una vida completament clandestina. Ho dic sense saber res concret, però és evident que no deuen fer vida al carrer passejant. La policia espanyola està molt interessada a localitzar-los i detenir-los. Però hauran de continuar amb la seva vida clandestina encara que ETA no existeixi. Suposo que han trobat gent que els doni cobertura i una habitació on viure. Estaran sense sortir-ne durant molt de temps.

Si el govern espanyol té aquesta actitud, quina és la disposició del govern francès?
—A Iparralde hi ha una implicació més gran de tots els partits en una solució negociada. I quan van a París a demanar alguna cosa, hi van tots de bracet. Hi van els representants de les institucions basques, el president de la Mancomunitat, que és batlle de Baiona, Jean René Etchagaray, i els membres de la societat civil. I es presenten a París a parlar amb el Ministeri d’Interior i amb Macron. I cal destacar que el traspàs de la qüestió basca entre Hollande i Macron no va trigar ni una setmana.

Què voleu dir?
—Habitualment, quan hi ha canvis de governs i presidents, el traspàs de les carpetes i els compromisos pot tardar mesos. El cas d’ETA i del País Basc es va traspassar amb una rapidesa molt poc freqüent. Ens ho diu la gent que ha estat en aquestes reunions amb el govern francès. L’herència i la responsabilitat amb què l’equip de Macron ha agafat aquesta qüestió és sorprenent. Sembla que no hi hagi hagut cap canvi. L’actitud és la mateixa. París fa un temps que va deixar de fer seguidisme de l’estat espanyol en la qüestió basca.

Com es veu aquesta actitud diferent?
—L’estat francès ja ha començat a moure presos a les presons més pròximes al País Basc. La de Baiona és molt vella i poc adequada per acollir presos. Però n’hi ha una que és fora del País Basc Nord però molt més a prop que tota la resta. És a una hora amb cotxe de la frontera. En comptes de fer set o vuit hores de viatge, fer-ne una, és un canvi important. L’acostament dels presos ja ha començat a l’estat francès.

Com s’explica?
—Sobretot perquè els representants institucionals i polítics i la societat civil no van cadascú pel seu costat ni parlant malament els uns dels altres quan han de tractar amb el govern francès. El compromís d’empènyer plegats és modèlic a Iparralde. Té una explicació. Allà no han matat gent del partit de Sakozy, ni del Partit Socialista, ni dels centristes del MoDem de Bayrou. Allà van ser els GAL qui van matar. Si hi hagués morts d’aquests partits, segur que l’ambient no seria com l’actual. El cas és que hi ha una unitat civil i política en aquesta qüestió i ETA és un tema que no cotitza a la borsa electoral. I aquesta unitat ha permès una cosa inèdita en cap procés.

Expliqueu-vos…
—Que sigui la societat civil qui acudeixi als amagatalls d’armes i que avisi la policia francesa dient-los on són, això no ha passat mai enlloc. Com que no hi havia implicació dels governs, es va cercar una fórmula imaginativa per a poder-ho fer amb seguretat. Si hi hagués hagut negociació i acord com a Irlanda, això s’hauria fet amb una comissió internacional de desarmament reconeguda per tots. L’IRA mai no hauria donat les armes a l’exèrcit britànic ni a la policia irlandesa. A Irlanda se’n van ocupar un general canadenc retirat i un alt càrrec militar indi.

D’ençà que no hi ha violència, l’estat espanyol se l’ha inventada o ha magnificat coses menors? Ho demano pel cas d’Altsasu, per exemple.
—Aquest cas i els altres són de manual. Com també el de Tamara Carrasco a Catalunya. Acusada de terrorisme en un primer moment. Una dona d’un CDR acusada de terrorisme per haver-se mobilitzat sense cap mena de violència. El ‘tot és ETA’ ha passat a Catalunya amb un ‘tot és terrorisme i rebel·lió’. A Altsasu, pensen que no han pogut detenir tots els d’ETA i ara n’empresonen qualsevol. A més, vol ser un avís per a navegants. A Altsasu, com a molts pobles més, s’organitza cada any l’Alde Hemendik, una jornada per dir ‘que se’n vagin’. És un avís per veure qui és el valent que organitza unes jornades com aquesta. A la mínima, apliquen delicte de terrorisme. La deriva és total. Acusen de delicte d’odi  qualsevol. O es dóna categoria de grup armat a qui talla les autopistes a Catalunya.

Parlant de Catalunya, com a observador i coneixedor que sou de la política del nostre país, què penseu que ha de passar d’ara endavant després de la tardor que hem viscut?
—Crec que és fonamental mantenir la majoria parlamentària i no arriscar-se a una repetició d’eleccions. Conec analistes que em diuen que podria incrementar la representació de l’independentisme. Però vull recordar que hi havia setanta-dos diputats i ara n’hi ha setanta. Cal pensar si s’ha tocat sostre en aquesta darrera fase o no. Jo esperava una pujada més gran després del primer d’octubre i de l’empresonament i l’exili dels membres del govern. Ho dic amb tota l’estima. Però pensava que creixeria més.

I, aleshores, què s’ha de fer?
—Em sembla que és important que hi hagi un govern a Catalunya. No m’arriscaria a repetir les eleccions. La jugada de Rajoy era que, si l’independentisme no perdia les eleccions del 21-D, perdria les següents. La jugada era aquesta. I, a ell, no li importa que hi hagi dos milions de catalans desconnectats d’Espanya. Allò que li preocupa és que legislin. O encara més, que liderin processos. Em sembla que la combinació de tenir un govern operatiu a Catalunya i un govern més polític a l’exili de Brussel·les és molt bona. Caldrà veure com acaba això de Puigdemont a Alemanya.

Sembla que un govern a Catalunya no serà gaire operatiu tampoc…
—Cert. El govern de Catalunya tindrà l’amenaça constant de processament judicial si traspassa alguna línia vermella. Però no sé si la ciutadania de Catalunya està disposada i preparada per l’empresonament de centenars de persones o l’empresonament continuat d’uns quants governs. Si hi hagués disposició d’aguantar això, potser seria una opció. Però aquestes coses depenen de la gent que hi ha quan mires enrere. Quanta gent continua.

I si la gent hi és?
—Si la gent hi és, aleshores es pot desafiar les estructures de l’estat espanyol contínuament. Cal decidir amb el coneixement de quanta gent està disposada a seguir un camí més dur. En qualsevol cas, allò que és imprescindible és una estratègia comuna. Allò que ha fet fort l’independentisme ha estat la unitat. La unitat és el clam del carrer. Si la unitat va fluixa, pot haver-hi desercions a la perifèria del moviment independentista. La meva principal apel·lació és a recuperar la unitat entre els partits. I a continuar endavant.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb