Marta Torrecillas: “Per què has de lluitar, si el teu govern s’abaixa els pantalons davant Madrid?”

Parlem amb Marta Torrecillas, agredida per la policia espanyola a l'institut Pau Claris i víctima d'una campanya d'assetjament

VilaWeb
Txell Partal
05.03.2022 - 20:51
Actualització: 05.03.2022 - 20:42

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El primer d’octubre de 2017, Marta Torrecillas es va llevar ben d’hora per portar les urnes del referèndum a l’institut Pau Claris de Barcelona. Aleshores, poc s’imaginava com li canviaria la vida aquell dia. Dos agents la van agredir, li van retòrcer els dits de totes dues mans i la van arrossegar escales avall. El seu testimoniatge es va fer viral. Es va convertir en unes de les cares del Primer d’Octubre i va esdevenir un blanc fàcil per a la maquinària d’odi que havia engegat Espanya. Al cap de dos dies, es van filtrar totes les seves dades personals al portal Forocoches i d’aleshores ençà va ser víctima d’una campanya d’assetjament bestial. 7.800 missatges de WhatsApp, 315 trucades, 791 SMS… Cosa que va acabar comportant conseqüències personals. Lluny de rendir-se, Torrecillas va decidir de denunciar-ho i lluitar fins al final. Aquest dilluns hi haurà el primer judici contra quatre de les persones que la van assetjar. Un judici que reobre tot el patiment. Però, curiosament, arriba en un moment dolç per a ella, justament la setmana que surt de comptes i que ha de néixer la seva primera filla.

Cinc anys després i el Primer d’Octubre continua molt present a la vostra vida. Fins i tot en un moment tan important com quan sou a punt de ser mare.
—Sí, continua molt viu. Van passant els anys, la política avança cap a una altra banda, i tu continues amb la teva vida. Les mobilitzacions van a la baixa. Tot agafa un altre ritme, que t’allunya d’allò que va ser aquell dia. Comences a superar emocionalment i físicament tot allò que va passar. Arriba l’embaràs. Que, d’alguna manera, també és un senyal que començo a superar-ho. Abans d’aquest embaràs, vaig perdre dues criatures. I els metges van dir que era per estrès post-traumàtic del Primer d’Octubre. Quan encara estàvem amb l’eufòria d’aquest embaràs, ens arriba la data judicial. De cop ens adonem que és el 7 de març i que jo surto de comptes l’11. És sorprenent que fins i tot en un moment tan especial, el Primer d’Octubre hi serà present. Serà reviure una part molt complicada de la meva vida barrejat amb un dels moments més feliços. És una maternitat molt desitjada. Hauria de pensar a parir, i no en el judici. Espero que aguanti una mica més, la meva filla, i que neixi després. M’agradaria mantenir-la al marge. Ja sabrà què va passar. Quan busqui el meu nom a Google, al·lucinarà!

Allò que us ha marcat més no van ser les lesions d’aquell Primer d’Octubre, sinó tot allò que va passar després…
—Sí, per mi tot va canviar el 3 d’octubre de 2017. D’aquell dia, tothom en recorda les manifestacions o les declaracions de Felipe VI. Jo el recordo molt diferent. El mòbil no parava de fer llums. No entenia què passava. Vaig trucar a un amic per si em podia ajudar i tampoc no entenia res. Però de seguida vam lligar caps: algú havia filtrat el meu mòbil. Vam anar als Mossos d’Esquadra, que em van prendre declaració i es van quedar el telèfon. També em van donar les típiques recomanacions, com ara que no contestés cap missatge i que no anés sola pel carrer. Era impossible de fer servir el mòbil, era un no parar de rebre missatges. No podia fer res. A la llarga, em vaig haver de canviar de número. I, per protecció, no va anar a nom meu. Per seguretat, perquè no em tornessin a trobar. Després, les amenaces van passar al carrer. Un dia, a l’avinguda de la Diagonal, un home em va agafar i em va començar a cridar. Em deia que no podia ser allò que havia fet, que com podia haver mentit d’aquella manera… La gent em gravava… Era molt violent.

De quants missatges parlem?
—Buf, en vaig rebre milers. Per a ser exactes, em van enviar 7.800 missatges de WhatsApp. Em van incloure a setze grups que es dedicaven a atacar-me. A part, en vaig rebre a Telegram, Facebook, Twitter… Els dies més complicats van ser del 3 al 6 d’octubre. Va ser quan vaig rebre més missatges. Però les amenaces es van allargar durant mesos. I com que els mitjans de comunicació i els polítics anaven donant corda, la cosa es va complicar més.

Deien que havíeu mentit i que no us havien trencat els dits…
—Sí, tot va ser estrany. Quan va haver-hi l’agressió dels dos agents de la policia espanyola, una ambulància em va atendre. Em van dir que creien que tenia els dits trencats i que anés a l’hospital. M’hi vaig negar, volia anar a un altre col·legi i votar. No vaig anar a l’hospital fins a la nit. Aleshores em va dir que no estaven trencats. Però abans havia fet un àudio a una amiga en què li explicava tot allò que havia passat i li deia que me’ls havien trencat. En aquell moment no pensava que havia de contrastar la informació, deia allò que sentia. La sorpresa és que allò es fa viral, sense que ho controli. Quan vaig dir a la meva amiga, “explica-ho”, en cap moment volia dir “reenvia l’àudio”. Encara ara em sorprèn la quantitat de gent que ho va rebre. La gent que em coneix no es va sorprendre de què deia ni de com ho deia. Em coneixen i saben com parlo. Saben que sóc esverada. I quan m’emprenyo, m’emprenyo. Però, a més, el dilluns, ja explicava què havia passat. Què volien que fes, que em pengés a la Puerta del Sol?

Van ser mesos molt complicats. Vau arribar a perdre la feina i tot.
—Sí, treballava en una empresa a Barcelona que muntava esdeveniments. Però també en fèiem a Madrid. Hi volia continuar anant, però em van dir que no era recomanable. Vaig proposar de fer un canvi del meu aspecte físic i tot. Però em van dir que no. I aleshores, quan m’havien de renovar, van dir que no em renovarien, perquè no donava una bona imatge a l’empresa. Al cap d’uns mesos em van voler tornar a contractar. Deien que ja havia passat tot. Però vaig trobar feina en un altre lloc.

Aquest dilluns van a judici quatre de les persones que us van amenaçar aquells dies.
—Sí, jutjaran els més reincidents. Però no s’acaba aquí. Encara falta saber qui va ser que va filtrar la meva informació a Forocoches. Això encara s’investiga. És en una altra macrocausa.

Sabent-ne les conseqüències, tornaríeu a actuar de la mateixa manera?
—Sí, sempre dic que sí. Que hi hagi persones que han actuat malament, no vol dir que allò que vaig fer ho estigués. No és una causa efecte. Si una persona no pensa com jo, mai no li faria això que m’han fet a mi. El problema no és meu, sinó seu. Vaig explicar molt bé què havia passat. Ells volien que callés. I no.

No tothom diria això mateix.
—És clar, he vist molta gent silenciada. Però també ha estat una opció personal. S’ha de respectar. Vaig decidir que volia que se sabés tot allò que m’havien fet. Crec que era important que se sabés fins on poden arribar. Però és veritat que hi ha hagut gent que ha callat per por. Hi ha molta gent que ha tingut conseqüències i no se sap.

Quina és la situació actual? Sou activa a les xarxes, rebeu amenaces?
—No sóc tan activa com abans. Em penso molt més els tweets que faig. Me’l penso, me’l repenso, i moltes vegades no l’acabo fent. Encara tinc aquesta sensació que sóc la Marta, què passarà si diu alguna cosa, la Marta. Encara no m’ho he tret de sobre. Per tant, callo molt. No sóc així. Callo per por. No tinc ganes que els trols tornin a atacar-me.

En conseqüència, malgrat la vostra fermesa, sí que ha tingut un efecte.
—Personalment, sí; en l’àmbit activista, no. La Marta que és a casa és molt diferent de la que et pots trobar al carrer a les manifestacions. Tinc moltes més inseguretats. Ho he explicat molt poc. Però tots portem una motxilla. En el meu cas, aquesta allau d’insults m’ha fet reviure moltes coses. A catorze anys vaig patir una agressió sexual pel millor amic del meu pare. Tot el vocabulari que feien servir aquell dia a les xarxes contra mi, tot aquell vocabulari sexista, em va transportar allà una altra vegada. És molt dur. Es van tornar a obrir ferides. Hòstia! Llegeixes els missatges i et transporten a uns llocs que tenies molt tancats.

Com eren, aquests missatges?
—Mira, te’n puc llegir algun. Ara, amb el judici, els he recuperats. Alguns ni tan sols els recordava. Per exemple: “Nos vemos en tu local.” “Mira por detrás.” “Tengo un policia que quiere conocerte.” “Sé que te gustaría tener las tetas tan duras como tu cara, y los pezones tan tiesos como tus dedos escaiolados.” “Todo para ver si aparece un poli que te meta mano y te quite el mono de sexo que debes padecer al llevar esta cara de guarra que tienes de carrear.” “Descansa en paz, bastarda.” I la part més forta: en aquest xat hi havia policies, guàrdies civils…

Un dels quatre que seran jutjats és un guàrdia civil.
—Sí. Tres són de Catalunya i un de Valladolid. Ara ho llegeixo i ho visc d’una altra manera. Però, en aquell moment, que vivia sola a Barcelona, ho vaig passar molt malament. Era una situació molt hostil en l’àmbit de país, cosa que tampoc no ajudava.

Us vau sentir sola?
—He de dir que els CDR sempre em van fer costat. Em vaig sentir molt acompanyada per ells. Però la resta… Què s’ha fet per la gent va ser agredida el Primer d’Octubre? Sí, han fet actes i han entregat medalles. I sí, en Roger Espanyol i jo hem estat cares visibles, però hi ha molta més gent que ho ha patit. Aquesta gent, si hagués tingut el suport d’una institució, no hauria estat tan silenciada. Potser s’hauria d’haver ofert suport psicològic. És veritat que l’Alerta Solidària, Irídia, Òmnium Cultural i l’ANC han fet coses. Però, al final, nosaltres ens hem hagut d’organitzar i formar la Plataforma 1 d’Octubre. Junts som més forts. Almenys, gràcies a això, anem junts als judicis i ens donem suport.

Aquest judici és important, però no serà l’últim. Espereu que, quan tot això s’acabi, sigui un punt final?
—Esperem que sigui un punt final a la nostra lluita personal, però no a la política. Espero que no sigui un punt final en l’àmbit de país. Perquè, si no, estem molt cardats…

Confieu en la justícia?
—En el judici d’aquest dilluns sí. S’ha investigat i porten quatre persones a judici per delicte d’odi i amenaces amb agreujant d’odi ideològic i de gènere. El de Forocoches també crec que anirà en aquesta línia. S’ha fet un buidatge per part dels Mossos d’Esquadra, tot es pot comprovar. Ara, no sé com acabarà. En un primer moment deien que havia estat l’Eduardo Inda. Si és així, ja ens podem esperar, perquè segur que no li passa res. Ara, el judici del Primer d’Octubre… No hi confio. De moment no hi ha vista, no sabem quan serà. Segurament serà una causa en què anirem tots junts. Per tant… Arribarà algun dia. Però, és clar, els policies també diuen que els vam fer mal. Un diu que li vam trencar l’ungla. Encara acabarem essent nosaltres, els culpables. El judici del Primer d’Octubre hauria de ser un punt d’inflexió. Hauria d’anar acompanyat de gent al carrer i d’una estratègia conjunta dels partits. De poc servirà, si no, que uns quants hàgim lluitat fins al final. Serà molt mediàtic, però un cop hagi passat, què? No pot ser que no aprofitem aquesta nova oportunitat.

Esteu disgustada amb la política?
—Molt. Ens hem de deixar de collonades. No entenc que el president s’assegui com si res al costat del rei al Mobile World Congress. Que facin allò que havien de fer. Que no comencin amb taules de diàlegs que no serviran de res. El mandat del Primer d’Octubre era clar, per què no l’han tirat endavant? Ara han d’evitar la confrontació i seure a negociar? Si ja ens han tancat les portes… Crec que la pandèmia ha beneficiat molt la política d’aquest país. A la gent li costa més de manifestar-se. Surts a manifestar-te a Urquinaona i després és la teva policia qui et deté. O és el govern mateix qui vol que es deixin de fer accions com Meridiana Resisteix. Què fem? Per desgràcia tampoc no hi ha relleu. Ara vas a una reunió del CDR i veus que som els mateixos que al començament. És clar, per què has de lluitar, si després és la teva policia qui et deté, o veus com el teu govern s’abaixa els pantalons davant Madrid? Què has d’anar a fer, fotre la teva vida enlaire? Ho faràs si hi ha una resposta conjunta, si no, no té sentit…

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €