Marc Ros: ‘Mira, Maria-Mercè Marçal, aquí tens les meves històries’

Marc Ros (1974) és compositor i cantant de Sidonie, conjunt barceloní de música pop que el 2018 va arribar a vint anys de carrera, després del debut amb la discogràfica Bip Bop el 1998. Ara el cantant Marc Ros, després d’haver escrit més de cent cançons, de fitxar per Sony i d’una carrera establerta, debuta amb una novel·la llarga, El Retorn d’ABBA (La Rosa dels Vents), ambientada en un Cadaqués que l’autor coneix de primera mà i que narra les relacions d’amistat entre dos músics i un documentalista que es tanquen a crear un àlbum de música (un àlbum que acabarà sortint, també, en forma de disc aviat). VilaWeb ha entrevistat telefònicament Marc Ros, que viu confinat al Poble Nou en plena pandèmia per parlar del seu debut literari, amb tocs biogràfics.

—A què es dedicaven els vostres pares?
—El meu pare, de Barcelona, era òptic, la meva mare, de Begues, mestressa de casa.

—I on vau estudiar?
—Primer, a una escola privada de Sarrià. I després, a l’Institut Joan Boscà, de Barcelona, on una de les professores era la poeta Maria-Mercè Marçal. Ens feia Ètica i Llengua Catalana. Era fascinant, ella, tot i que no se’n sortia gaire bé a l’hora de controlar els alumnes. Us asseguro que jo era dels pocs que escoltava. I vam fer una lectura d’El Petit Príncep meravellosa. N’he acabat essent súper fan, però els meus companys no tenien cap mena d’interès per Saint-Exupéry, ni per l’ètica, ni per la moral, ni per estar atents a classe. Recordo anar a un parc al costat de l’institut, on ella ens deia els noms de les plantes en llatí. Recordo que estava molt interessada en l’astrologia i que un dia em va dir: tu no ets especialment bon alumne (no de la seva classe, sinó de les altres) però explicant històries ets bo. Se’m va quedar gravat.

—I explicant històries heu acabat.
—Suposo que ara em criticaria molt les històries que explico. Però li diria: mira, Maria-Mercè Marçal, aquí tens les meves històries. La tinc en un pedestal, com a poeta. I té una novel·la molt interessant: La passió segons Renée Vivien. Meravella.

—I és veritat, com deia Marçal, que no éreu gaire bon estudiant?
—Jo entrava a classe i el meu cap començava a divagar. Me n’anava a visitar l’espai, el sistema solar i més enllà. I ho tenia controlat: mirava el rellotge i deia: ‘D’aquí a un minut seré molt lluny d’aquí’. Ara me’n penedeixo. Em vaig convertir en un fracassat escolar. Vaig acabar fent un nocturn, per recuperar 3r de BUP, però no vaig fer ni COU, ni universitat. Me’n vaig anar a treballar en una fàbrica a l’Hospitalet de Llobregat. Sabeu Temps Moderns, del Chaplin? Doncs això. Jo feia peces per a cotxe. Nou hores dret pràcticament sense pausa. Vaig durar nou mesos, i amb el que vaig guanyar a la fàbrica em vaig comprar la meva primera guitarra. I el meu primer amplificador.

—I d’on us ve la passió per la música?
—Els meus pares sempre han estat a corals, i cantaven a caramelles. Mon pare va arribar a cantar el cor de Lohengrin de Wagner, al Liceu, i també Aïda. A casa sempre s’ha escoltat música clàssica, i de pop recordo un disc, The Beatles at the Hollywood Bowl, un directe que em tenia obsessionat. Amb cinc anys els demanava que me’l posessin. Suposo que em ve d’aquí. I ara és al revés: gràcies a la música pop que fem a Sidonie, mon pare ha acabat escoltant The Doors.

—Ara heu creat un llibre i un disc a la vegada.
—No era la intenció, però em costava molt avançar amb la novel·la, la primera que feia, i quan la tenia agafada pel coll, se’m va acudir fer les cançons que els protagonistes del llibre farien. I són les que he fet. He fet les cançons i la novel·la al mateix temps. El disc pràcticament acabat, falta data de publicació, i la novel·la ja ha sortit.

—Processos creatius ben diferents, deuen ser.
—A la solapa del llibre cito Sylvia Plath, que deia que la diferència entre escriure poesia i novel·la és que en la primera no podia posar raspalls de dents, i en la segona, sí. Em va semblar sensacional. A mi m’encanta viure a la presó del pop, de les cançons de tres minuts i mig. Hi sóc feliç! Però com a la poesia, no hi ha temps. Jo tinc tres minuts per a posar-hi introducció, nus i desenllaç. I en tres minuts i mig no poden prendre un gintònic, ni anar al lavabo, ni fer un arròs. I a la novel·la, sí. He pogut explicar les coses quotidianes, i la simfonia agredolça de la vida.

—Creeu en català o en castellà?
—Sidonie ho fem en castellà, i els primers van ser en anglès. Però una de les millors cançons que hi haurà al proper disc, ‘Portlligat’, serà en català. I el llibre l’he escrit parts en català, i parts en castellà. Una tercera part deu estar escrita en català. És la part relacionada amb Cadaqués, i amb el Dom, el documentalista de Gràcia que l’interessen les filosofies orientals. Mira, m’ha sortit així. A casa parlem català, amb el grup català i castellà, amb les parelles en castellà… I amb mi mateix parlo en català.

—Ha! És el primer llibre que feu. Quina és la història que volíeu explicar?
—Com em va dir Maria-Mercè Marçal, se’m dóna bé explicar històries. I tenia ganes d’explicar aquesta història en format novel·la. És un cant a l’amistat, que funciona a diferents nivells: pot ser una guia turística d’un lloc que m’agrada molt, Cadaqués, i que conec. La meva família tenia un apartament a Roses, i érem a 47 minuts de Cadaqués. Els cent revolts que dic que hi ha, els he comptat. Jo vaig conèixer el Cadaqués canalla a disset anys. La novel·la també pot ser vista com un assaig musical, perquè hi explico el procés creatiu d’un disc. I en tercer lloc, jo poso el focus en les relacions humanes. Les relacions entre l’Abba, el Dom i l’Hugo. Aquest llibre és un cant a l’amistat.

—Feu una cosa que no és fàcil. Us poseu al cap d’una dona, Abba, essent un home.
—Vaig pensar que m’aniria bé per agafar distància amb el personatge. Per què els tres tenen coses meves, però ella, que és l’artista que ha de fer el disc i és protagonista, doncs encara més. Vaig pensar: canvia-li el sexe per esforçar-te a parlar des d’un altre angle. Aquesta novel·la és plena de desitjos. A mi sempre m’hauria agradat veure’m com un artista bohemi, decadent, que escriu a partir de mitjanit, i beu whisky envoltat de cendrers plens de cigarretes mal apagades. Però no sóc així: em desperto al matí, em poso a treballar i faig horari d’oficina. Això ho he tret a través de l’Hugo, el músic bohemi de la novel·la. Dedico 50 pàgines a la biografia del seu grup, Televisores Rotos. Aquí em surt el biògraf musical que sempre he volgut ser. Després hi ha el documentalista amb dificultats per tenir endavant el seu projecte, el Dom, el que ha d’acceptar moltes feines sense cobrar. A través d’ell surt la vida difícil dels artistes.

—Veig que hi apareix molt França i la seva cultura.
—Tinc part de la família que es van exiliar després de la guerra civil. Republicans que van anar a parar a prop de Garona. És una cultura que em sento propera, sí. El francès no el parlo, però el puc cantar si imito el Gainsbourg.

—Llegir un llibre així de vital, amb festes i concerts, en plena pandèmia, et fa pensar en un món que ara no tenim.
—Una persona m’ha dit: m’ha costat molt llegir el teu llibre perquè aquest és un món que no el podrem recuperar. Doncs ara us parla un músic que ha de fer concerts perquè, si no, es mor de gana. Val més que treballem en la bona direcció, que treballem junts, que aposten per la camaraderia. Potser sí que ens en sortirem: però queda temps. I jo ara veig que la pressa pot ser mala consellera. Jo al·lucino: em llevo a les sis, set del matí, i ja trobo gent corrent pel meu carrer.

—On passeu la pandèmia?
—Sol a casa. Barcelona, Poble Nou. Ho entomo bé. Sóc bastant solitari. Però sí que he patit una cosa que no em surt gaire: mala llet. Poca, però hi és. Em posa de mal humor veure certes coses, no em porto massa bé amb les pantalles i ara estic tot el dia hiperconnectat pel teletreball. Jo sóc de vinil. I l’única pantalla que m’agrada és la del cinema. Ara, pel que fa a la resta, jo m’entretinc sol la mar de bé. M’avinc molt bé amb mi mateix.

—I la gestió més política de la pandèmia, com la veieu?
—He pensat en la fotografia de la revista Life, en una de les missions de l’Apol·lo. Es veia la Terra des de la Lluna. Una foto que hauríem de tenir tots a casa. És allà on vivim. Fins ara, el virus del planeta hem estat nosaltres. Avui llegia el director de la pel·lícula Mediterráneo, que deia: em posa molt nerviós que algunes persones diguin que tant de bo la vida sigui com la d’abans. Em passa igual. Crec que abans no anava gens bé. Hem de fer tots una reflexió interna, nostra, individual. Perquè al final els polítics són una projecció de nosaltres. I anàvem molt malament. Es tracta de millora el planeta, que és casa nostra. I veure que la resta de gent són els nostres germans.

—David Carabén, de Mishima, i llicenciat en Ciències Polítiques, em va dir un dia que les cançons més pop, i les que semblen més frívoles, poden ser en el fons grans posicionaments polítics.
—Tota la raó. Tots som polítics. I pot semblar que darrere la cosa hedonista de Sidonie no hi tinguem res, al cap. Però reivindico el contingut. La darrera cançó que hem llançat, ‘Maravilloso’, expliquem el problema del turisme de masses, no sostenible, a Barcelona, al barri del Poble Nou. Un barri que veig transformar cada vegada amb més hotels. I ho expliquem en una cançó per a cantar i ballar. No cal posar ‘desnonament’ en una cançó. Tampoc em quadraria amb la meva manera d’escriure.

—Sidonie havia de tocar al concert ‘Ens en sortirem’, finalment anul·lat per l’Ajuntament de Barcelona perquè molts grups es van donar de baixa.
—Hem decidit no parlar gaire d’aquest tema. Em permetreu de no seguir en aquesta línia. Nosaltres vam viure dissabte amb molta tensió. I vam decidir de tancar el tema. Els meus companys, sobretot, ho van seguir per xarxes socials i van veure comentaris en calent. Jo ja els ho vaig dir. ‘No obriu més internet’. Vinils!

—Res a afegir?
—Meditació. No n’havia fet mai. Fa un any i mig que vaig fer un curs de mindfulness, que la paraula fa ràbia. Però ve dels budistes, que és posar atenció al present. L’ara i aquí. I em dedico a fer-ho vint minuts al dia, per saber on sóc. I el que vivim. I és una lliçó d’acceptació i humilitat.