Encara que no s’hagi inventat la tecnologia per fer-ho, quan llegiu l’entrevista amb en Llach, afegiu-hi el so de les seves rialles; no serà igual com posar-hi unes emoticones. Si ho feu així, les paraules agafaran matisos amb l’entonació, però sobretot amb el riure, a vegades sarcàstic, a vegades tímid, a vegades maliciós o senzillament divertit. Sempre ple de complicitat. A prop de la mar, amb una mirada que no deixa mai de mirar, una bona dosi de paciència i un suc de taronja, respon les preguntes, com li agrada dir, disposat a fer allò que calgui. Allunyat del personatge públic creat durant tants anys, es neguiteja una mica quan li parlem de ‘L’estaca’. Vol ser un més a construir la república catalana i n’està entusiasmat. No vol ser res més. Potser per això tot en ell traspua aquesta normalitat combativa, que fa que aquest setembre tot sigui més de debò, ell també.

Esteu nerviós?
—Nerviós? No, no és la paraula. Estic esperançat, il·lusionat i tinc moltes ganes que tot tiri endavant, que arribi el 28 i ens puguem comptar. Nerviós no, perquè en aquesta candidatura em sento amb uns objectius molt clars i això em dóna molta tranquil·litat. Tot és molt concret i no tinc àrees de confusió.

Guanyarem?
—Confio que sí, l’ambient que nosaltres sentim és fantàstic. La resposta és molt forta. Potser vivim en una bombolla, però així i tot és evident que a l’ambient trobes les mirades i les complicitats que hem viscut els onzes de setembre passats. L’àvia, el jove, la família que ve i et mira als ulls… Semblava que s’havia com soterrat aquesta força, però des del moment que ha començat la campanya ha tornat a sortir. Els actes que fem són impressionants. A més, cada vegada veig més motius per al sí.

Us trobeu amb gent que no ho veu clar?
—És clar que sí, hi ha gent que encara viu el sentiment de la por. A l’estat espanyol costa molt de netejar perquè els qui tenim una edat venim condicionats per una dictadura. Però un dels grans canvis que hi ha hagut és que a partir del 2010, 2011, 2012 la por ha començat a perdre força i la gent ha canviat la por per les raons. I les raons per la independència són molt fortes. Els arguments que ells utilitzen, el de les pensions o el de l’euro, no hi ha cap economista seriós que els defensi. Ells ho fan des de l’estat perquè no tenen més arguments. Cada vegada la gent veu el camí més clar. La pregunta és al revés: si no fos per l’estat espanyol, hi hauria ningú que tingués cap problema? I la resposta és no. Els dubtes són de por, no de raonaments. Si ells no condicionen, tot es desmunta.

És un moment que pot venir d’un vot. Quins són els arguments bàsics per a convèncer indecisos?
—Són els que hem dit sempre. El convenciment que sense eines aquest país arribarà al cap del carrer. L’única manera d’evolucionar com a societat i de projectar un futur millor és tenir eines, i això vol dir sobirania, vol dir independència. Aquestes motivacions són les principals. Jo no veig la independència com una finalitat en si mateixa. La independència em serveix si fem un país que realment doni al ciutadà els seus drets, les seves llibertats, la seva realització personal al centre de la política de l’estat. Si no fos així jo no seria aquí, jo vinc de tendències ideològiques una mica perilloses.

Voleu dir anarquistes?
—Veig que somrius, però no em faràs caure…

—Parleu molt de la revolta dels somriures però hi haurà un moment en què arribaran garrotades fortes…
—Els dels Junts pels Sí ens hem convertit en l’ase dels cops, segurament perquè tenim moltes possibilitats de convertir-nos en un pal de paller de l’independentisme. És com si entressis a veure una pel·lícula de suspens, que es deia abans. Saps que en un moment t’arribarà un ensurt fort, que et voldran fer por. No saps ni quan, ni com, ni qui… però tots els de Junts pel Sí som grans i ja ho sabem. Els ensurts vindran pel cantó que sigui. Ja han començat i continuarà. Nosaltres hem de continuar somrient perquè la pel·lícula acabarà. I, llavors sortirem, ens mirarem i direm: no era veritat.

Fem massa poesia? L’altre dia al passeig Lluís Companys semblava un míting de poetes.
—Per a mi, al contrari de tu, el fet que una manifestació gegantina comenci amb la Montserrat Carulla amb aquell poema de l’Estellés, amb tot allò que representa, és una manera de fer que dóna sentit a aquesta candidatura i mostra en quin país vivim. A mi em sembla que és al revés, i precisament això és el que els despita. No et pots imaginar enlloc d’Europa que, en un moment tan excepcional com ara, es comenci un acte amb un poema, dit amb aquella fermesa per una senyora gran, que tremolava, i el silenci que hi havia.

Va ser emocionant, però ho deia en el sentit de si ens fa falta ser més combatius?
—Ells no estan preparats per a aquesta manera de fer. Ho veus cada dia. Sabem que ells aniran a totes, però nosaltres també. És la primera vegada en la lluita per la pervivència del nostre país que tenim eines poderosíssimes. Una d’aquestes eines, la més important, és la democràcia sentida des de la ciutadania, no des dels despatxos. Aquest fet és importantíssim perquè, com s’ha vist amb algunes cartes que han sortit publicades, alguns encara pensen que la política es fa als despatxos. A casa nostra no. Per això la senyora Carulla pot llegir un poema de l’Estellés amb un silenci espectacular, perquè és la ciutadania que ha agafat el protagonisme d’aquest moment. Hem passat de ser súbdits a voler ser ciutadans de ple dret. Ens atacaran, sí, però nosaltres tenim les urnes. En el panorama actual, en el context que ells mateixos han preparat sense deixar-nos votar durant anys, han convertit les urnes en una eina, com ho diria… una eina de construcció massiva. Aleshores ells ho faran tot i s’arriscaran molt. Ells saben que també arrisquen molt perquè Europa observa. Nosaltres tenim un projecte de futur que intentaran aturar com puguin, són molt poderosos. Ho sabem i els reconeixem aquest poder. Però el nostre poder és la voluntat popular de dur endavant un projecte d’alliberament.

Veure Mas i Juqueras junts, tocant-se, parlant, fa impacte. Què uneix Mas i Junqueras?
—Tots dos són molt diferents, gairebé antitètics en el sentit caracterial, però s’han unit per tenir les eines necessàries. Això els solda d’alguna manera. Un, perquè li han fotut totes les garrotades que poden fotre a un polític: s’ha de veure la història d’aquest home! L’altre, perquè ho té clar des de fa molts anys.

Els veieu ben soldats? S’ha acabat l’època fosca de les baralles?
—Espero que sí. Aquesta campanya va aconseguint complicitats. Això es nota en l’ambient. Estan ben soldats com dos components. L’un ve d’un cantó, l’altre d’un altre. Un component de la soldadura, en Mas, és una persona que fa política des de molt jove i forma part de les polítiques d’on venim, d’això que s’ha dit ‘la puta i la Ramoneta’ i ‘el peix al cove’, que quan arriba al cim de la seva carrera entén que o tenim les eines o no es pot fer política. L’altre component de la soldadura, en Junqueras, arriba d’un camí de la política molt curiós. Està a la universitat, se’n va a Europa i el partit el fa secretari general. Aquí cal pensar en en Puigcercós; s’hi ha de pensar de tant en tant i ho dic meritòriament. Crec que la transició de poder més clara que s’ha fet en aquest país és l’arribada d’en Junqueras i qui se’n va té un mèrit. El senyor Puigcercós se n’ha anat com ningú ho ha fet de la política catalana. Ha tingut una ètica i una elegància extraordinàries, va saber veure que la seva època havia passat. Que consti que no el conec de res.

Aquesta soldadura, l’ajudeu a fer els independents?
—Som l’amalgama, som com una pasta que d’alguna manera ajuda. Segurament aquest és el nostre paper, tant ara com després, i ho dic des de la humilitat. Dos partits que sempre han competit, per dir-ho d’alguna manera, han decidit d’anar junts i nosaltres, amb presències molt connotades, els ajudem a fer-ho. El nostre paper és aquest i ho sabem. Ens han donat un lloc preeminent, renunciant amb una generositat egoista. Des de la primera entrevista que ho dic. On es pensen que graten un problema hi ha la nostra gran riquesa: haver sabut renunciar a parts importants de la nostra personalitat pròpia i mantinguda durant anys per posar-se al servei d’una idea que considerem vital. Per mi, agafar-me de bracet del senyor Mas, que no he votat mai, o de l’alcalde de Girona, és una joia. Quan hàgim aconseguit les eines serà una altra cosa: això sí que ho farem des de la coneixença.

No éreu partidari de la llista única.
—Jo era partidari de les tres llistes perquè hi va haver un moment que semblava que donaven un resultat millor. Però sí que et puc assegurar que des del dia que es va decidir de fer la llista única a Parlavà, a Porrera, on vaig hi ha una pujada d’adrenalina militant en un sector ampli de la població. Nosaltres hem de servir per a això, tenim objectius fixats. És un gran patrimoni i l’hem de fer servir.

Es fa difícil de pensar que votareu alguna cosa amb què no esteu d’acord…
—A mi també em costa de pensar-ho de mi i dels altres companys o del mateix Baños. El que és interessant és que en el moviment independentista hi ha una voluntat de girar una pàgina per a crear-ne una de nova. S’han de qüestionar moltes coses: lleis electorals, responsabilitats polítiques davant el parlament i la ciutadania, mecanismes de control, etcètera… Tots partim d’aquesta base.

Us veieu votant amb la CUP?
—Jo em veig votant en consciència. Jo ho vaig deixar clar a la primera persona que em va parlar d’aquesta possibilitat. Li vaig dir: jo votaré per convicció. Et diré una cosa que no he dit mai perquè com que no em sento preparat políticament..

Digueu.
—Ho dic a tall personal, ni com a Junts pel Sí, ni res. Ho dic com a Lluís Llach net. Que facin la llei electoral que convingui més al país, però a mi em sembla indigne que a un diputat el forcin per llei o per usos parlamentaris a la disciplina obligada i no a la convicció que obliga. Des del meu punt de vista, és una de les primeres coses que s’hauria de reformar en aquest parlament. Hauria de ser expressament prohibida qualsevol coacció a la convicció democràtica a què obliga un vot. D’aquesta manera, a més a més, resoldríem una altra cosa: que cada parlamentari seria responsable del seu vot i no es podria amagar sota excuses d’allò de les obediències obligades, que ja feien servir als exèrcits. Som en un altre temps i en un altre context. Tanco parèntesi, continuem…

Sovint dieu que heu somiat truites moltes vegades però que n’heu vist caure moltes.
—Moltes.

Quines són les que més us han colpit?
—N’hi va haver una que em va commoure profundament i que mentre batia els ous pensava: Ai! Déu meu! Va ser la dels insubmisos. És l’aventura. Vaig aprendre’n moltes coses, gràcies al fet que m’hi van deixar participar. Havia participat en moltes històries. Totes són truites importants que se n’han anat servint en plats, però pensava que si hi havia cap causa impossible era la dels insubmisos. Aconseguir el que es va aconseguir amb aquell moviment. Veure com la societat civil, de mica en mica, va anar agafant l’argument amb una força extraordinària, com la societat es va impregnar a través de la maternitat i la paternitat. No hi havia manera d’anar a la contra. L’estat espanyol va haver de canviar totes les lleis. Potser sí que aquesta truita que ara cuinem és més bona, més complexa i amb més condiments, però la de la insubmissió em va impressionar molt. En aquell moment sortíem de la dictadura i semblava impensable que tot allò pogués canviar.

‘L’estaca’ simbolitza la idea d’anar tots junts com això que passa ara.
—Sí i algunes altres cançons també, però en això no hi entro. Em fa cosa.

No us entenc. Què voleu dir?
—L’altre dia es van posar a cantar ‘L’estaca’ i la gent em mirava, però jo em sentia estrany.

Sí, però sou la mateixa persona.
—Ho vaig fer sense pensar en res de tot això. En un moment determinat vaig creure que s’havia de fer. Però sempre he cregut que una vegada tu has fet una cosa i passa a mans de la gent, el protagonisme és de la gent. ‘L’estaca’, sense el protagonisme que li ha donat la gent, no seria res.

Com veieu els canvis del País Valencià?
—Davant d’una agressió com la que han rebut el País Valencià, les Illes Balears i les Pitiüses, la gent que arriba al poder ha de ser ferma. No es poden permetre de no ser-ho. És una oportunitat històrica per refer-se. Quan la dreta nacionalista espanyola governa és molt ferma. I una cosa que no pot ser és que quan les alternatives governen governin amb tebior. Això ja es va veure quan va manar el PSOE. Eren febles defensant la llengua i la identitat. Semblava que havien de demanar perdó. Els altres no han demanat mai perdó per cap destrucció i n’han fet un fotimer.

Vàreu tenir dubtes quan us van proposar d’anat a la llista?
—Això és molt personal. Jo tinc dues potes molt encamellades. Una era a Junts pel sí i una altra en un altre lloc i vaig pensar molt on la meva feina podria ser més rendible. Va ser quan em vaig decantar per Junts pel Sí. Llavors vaig demanar d’anar al final, perquè jo no em veig amb cap aptitud per a fer aquesta feina que no sigui la representativa del pes de la motxilla de tots aquests anys de lluita, de resistència. I em van dir que no.

Però vàreu acabar dient que sí.
—Em va passar el dubte i vaig pensar que ho faria tan bé com pogués.

Anar al capdavant implica més compromís, sembla que vagi més de debò.
—Ara ho veig millor que abans. Quan pensava en tot això acabava d’inaugurar una biblioteca en col·laboració amb més gent. Havia reflotat una barca que donava feina a dotze famílies, que són molta gent i havia de mantenir una aula informàtica per a les escoles. A més escrivia. I, encara que sigui molt dolent, a mi m’entusiasma.

Feu una altra novel·la?
—Sí, passo per la pàgina 164.

No us quedarà gaire temps…
—Ara estic molt content i li he dit a en Remigio que aguanti fins al 28. Ai! En Remigio és el meu cos. Aguantarà.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb