No t’espanti aquest vent podria ser perfectament un manual actual i de referència per a tota l’esquerra catalana que anhela un futur millor. A partir de les seves experiències i reflexions, Lluc Salellas exposa els principals handicaps de la nostra societat i ens hi proposa alternatives i solucions que puguin construir-se amb els valors de l’esquerra. I sempre des del col·lectiu, sumant esforços, en paraules seves. Per això anima la gent a participar en iniciatives socials, d’autogestió. A posar cadascú el seu granet d’arena per impulsar els vents de canvi.

Qui és el vent?
—Si t’ho hagués de dir amb una sola paraula, seria el socialisme.

I de manera més genèrica?
—El vent és una transformació feta entre tots, per una majoria social, que va cap a una societat justa, equilibrada i humanista. El vent és una transformació feta entre tanta gent com sigui possible que vol canviar les estructures bàsiques del sistema actual, profundament injust i desigual, i hi ha un ampli consens que cal canviar-lo. I per a canviar-lo, necessitem un vent fort.

Com la tramuntana.
—Exacte, un vent ras, fort, que sacseja i que és canviant. L’objectiu és una transformació global de la societat però que la fem entre tots, perquè només així té sentit.

Són reflexions de l’esquerra, però sobretot, d’algú que confia en la política per a canviar la societat.
—Un dels objectius del llibre és explicar que hi ha un camí. No un camí únic, sinó que hi ha un camí que es pot fer, que no ens podem deixar vèncer per la por que ens han construït en aquesta presó. I això ho dic des del compromís personal d’haver estat des dels catorze anys militant, cosa que m’ha permès és descobrir que hi ha molta gent compromesa en aquest país. Gent que pensa, que actua, que fa assemblees i que és anònima. Aquesta gent són un actiu en brut que volen aquest camí, segurament treballat entre tots. Per tant, si treballem cap a una direcció més o menys comuna, és clar que hi ha camí. Sóc optimista i vull transmetre aquesta idea. Potser dels temes de què tracto al llibre, hi ha gent que se sent més interpel·lada pel 15, pel 17, pel 19 o pel 12. Potser en treballarà quatre, però si treballa aquests quatre intensament i dedica unes hores, dia a dia, i tots fem aquest paper, les institucions es podran canviar.

És aquesta la voluntat del llibre, animar que la gent agafi un compromís social i que abandoni la comoditat que ens envolta.
—Sí. Tendim a cercar els espais de seguretat i de confort. Això té un punt de supervivència. Però segurament fem això sense pensar que si trenquem certes dinàmiques no trobarem comoditats en altres llocs. Per exemple, quantes vegades ens relacionem amb gent que té diversitat funcional? O amb persones migrades? Per què no trenquem aquestes fronteres? Que ens les imposem nosaltres mateixos, en el fons. Treballar, anar al gimnàs i després anar a casa, i creiem que aquest és el nostre espai de seguretat. Bé, doncs hi ha molta gent que no ha seguit aquesta línia de vida, que ha treballat pel col·lectiu i ha trobat espais de seguretat increïbles. Per tant, no és una disjuntiva sinó que segurament hem de trobar el terme mitjà. Aquest llibre pretén dir: ei, gent, tots podem aportar un espai de treball i una estona del nostre dia a dia a transformar aquesta societat. I deixem de mirar-nos únicament a nosaltres i trobar-nos còmodes on estem. Trenquem les fronteres que ens hem marcat. I podem fer-ho quan vulgueu.

Proposeu l’autogestió com el principal antídot per a canviar la societat.
—L’autogestió és molt important. Però sobretot la col·lectiva. M’agrada posar l’exemple de la PAH com una estratègia d’èxit en el sentit que van convertir temes personals, com els desnonaments, en una lluita col·lectiva per l’habitatge. La PAH no t’ajuda tan sols perquè no et desnonin, sinó que tu passes a implicar-te en una dinàmica de treball col·lectiu que serveix perquè el dret de l’habitatge sigui una realitat. Quan parlem d’autogestió va molt per aquí. Organitzar-se fora de les institucions per a trobar sortides que ens aporten seguretat i, al mateix temps, ajudem més gent perquè tingui aquesta seguretat i aquest confort.

Llavors un estat ideal…
—No existeix.

Doncs un estat ideal en un món oníric seria una societat on no cal l’autogestió perquè els aspectes vitals de la nostra vida ja són coberts per l’administració?
—No, perquè, com miro d’explicar al llibre, l’administració ha de tenir un paper central en tots els àmbits més estratègics i estructurals. Per això parlo de recuperar la propietat del gas, l’energia, l’aigua… Ho hem d’exigir perquè tots aquests sectors donen molts beneficis i se’ls queden un grup de gent molt petit quan podrien revertir en el benestar col·lectiu. Però llavors crec que seria un error pensar que tot ho ha de controlar la mare estat. Crec que és més interessant que ens plantegem que hi hagi iniciatives fetes i treballades entre tots, com el cooperativisme, per exemple, amb què es poden portar botigues i mitjans de comunicació, i des d’on es poden desenvolupar les inquietuds i la voluntat del dia a dia de cadascú. Aquella idea que tot ha de ser propietat pública crec que no és la correcta. Hi pot haver estructures molt més cooperatives i sense monopolis.

Al llibre proposeu solucions que no requereixen necessàriament canviar el sistema actual, sinó dreceres que es poden emprendre per a fer una societat més justa, com dèieu ara, amb la recuperació pública dels serveis.
—I tant. Per exemple, si recuperéssim els serveis públics i anéssim transitòriament cap a una economia més cooperativa i amb uns altres valors, podríem anar-nos transformant en una societat que no fos capitalista. Jo em considero anticapitalista, però crec que d’avui per demà no ho canviarem tot. Per tant, hi ha un seguit de trajectes que hem de fer. Hi ha un llibre d’Owen Jones que parla de les elits britàniques i ho explica molt bé. La imposició del neoliberalisme a l’estat britànic és un procés que comença Thatcher l’any 1980 i encara s’aplica ara. Han passat d’un model de l’estat del benestar, amb tots els dubtes que hi pogués haver, i cada vegada més neoliberal. Fa dos anys que privatitzaven correus.

De fet, al llibre denuncieu els actuals models de sanitat pública, d’educació o de cultura, puntals de l’estat del benestar.
—Sí. És que hi ha coses que ja podem anar revertint. Hem de fer la transició cap a una societat més justa. Ara a la gent li sona estrany que la telefonia pugui ser d’una empresa pública. I això era fa vint anys!

Anem pel mateix camí que l’imperi britànic?
—Sí, sí. És un model global. Al Brasil pretenien fer una cosa diferent i acaba d’haver-hi un cop d’estat encobert; a Veneçuela l’intenten fer… On es vol seguir un model diferent del model global, els fils s’acaben movent per a evitar-ho. I aquells que intentem fer models que vagin en una línia antagònica evidentment ho tindrem més difícil. I més en un moment com l’actual. Però és la decisió que hem de prendre, no hi podem renunciar. I si mai tenim el poder institucional, perquè el poder polític és molt difícil que el puguem tenir mai, hem de ser molt conscients que aquell dia s’haurà de ser molt valent i intentar-ho tot.

Com ha de ser l’esquerra del segle XXI i quina diferència hi ha amb la que hem vist fins ara, que ja ha pogut arribar a les institucions?
—Hi ha un punt que trobo clau, que és la coherència. Durant massa anys l’esquerra propugnava coses al carrer que llavors, quan arribava a les institucions, no feia. Segon punt, el com. No ens podem proposar de desenvolupar un projecte polític d’esquerres actuant organitzativament i políticament de la mateixa manera que fa la dreta i que proposa el model més capitalista, el de trepitjar-se l’un a l’altre, de models jeràrquics de partits, de models jeràrquics de fer política. Perquè el com acaba influint en el què i no s’havia tingut en compte. Veníem de models, especialment de l’esquerra que va triomfar més, com el PSUC i ICV, molt jeràrquics i molt rígids. I finalment, s’han de tenir clars els principis. No es pot renunciar a cap de les coses que plantejo, com els col·lectius estructuralment discriminats, que han de ser els prioritaris en la nostra acció política. I si la terra es fon per un canvi climàtic, no podem pensar en una esquerra que no posi l’ecologia dins les seves propostes.

Un bon gruix dels diagnòstics i solucions que proposeu al llibre us les compraria bona part de l’esquerra. El problema de fons i de sempre és que està massa dividida?
—Jo crec que els partits d’esquerra, la representació institucional, està dividida perquè encara hi ha certs aspectes dels que presento en el llibre en què no hi ha una anàlisi compartida. En canvi, en molts espais, més enllà dels partits, certes propostes i idees que surten al llibre, sí que a poc a poc van tenint un consens dins l’esquerra. Em refereixo des d’ERC fins a la CUP passant pel projecte dels comuns, perquè CSQP està ancorada en les reticències i a anar a la contra. En tot aquest espai hi ha hagut espais de trobada i es va creant un pòsit conjunt que permet que en el futur no hi hagi únicament un treball conjunt de carrer, sinó que això també es pugui transformar en una proposta institucional no conjunta.

Però aquesta és la part més complicada.
—Sí, és el més complicat, perquè evidentment quan ho poses a la pràctica els matisos guanyen encara més protagonisme. Però ja hi ha espais molts interessants que treballen en aquesta línia, com Badalona, Sabadell, Cerdanyola del Vallès… Llocs on es treballa en aquesta línia i es va posant en pràctica també en la política institucional municipalista.

Però molts precedents diuen que quan toca fer el salt a l’aparador públic, tot es trenca.
—Sí, perquè llavors és quan poses a la pràctica tot allò que has anat debatent, filosofant, reflexionant, tot cercant punts de trobada… I quan t’hi poses també et trobes en un espai que no és el de l’esquerra, perquè les regles del joc institucional no sorgeixen de reflexions com les que comento en el llibre, sinó d’evolucions de marcs que ja hi eren i d’adaptacions a la realitat a partir d’una correlació de forces. Llavors, això tot ho fa molt més difícil. Hem estat capaços de construir en espais desinstitucionalitzats, però quan arribem a les institucions i ens trobem en espais que només els hem construït parcialment, ens trobem amb uns límits que també hem de saber superar. Per això és tan important la constitució d’una nova república. Perquè una nova república ens dota de la possibilitat de canviar bona part d’aquests marcs que tenim encarcarats.

Precisament, al llibre he trobat a faltar un capítol dedicat a la futura república. Segurament no volíeu caure en el ‘processisme’ de molts llibres que es publiquen.
—Volia que aquest llibre, d’alguna manera, es mantingués viu més enllà de la conjuntura política.

Que d’aquí a vint anys es pugui llegir.
—D’aquí a vint anys no sé si es podrà llegir, perquè vés a saber què haurà passat, però sí, que en pugui durar cinc, deu o els que sigui. Posar un capítol especulatiu sobre la república creia que podia hipotecar i qüestionar tot el que explico. Així i tot, crec que el llibre surt en aquest moment per a reflexionar, no només sobre l’esquerra del segle XXI, sinó també sobre el context d’oportunitat política que vivim.

El discurs que vol transmetre l’esquerra a vegades li costa de penetrar. El subtítol del llibre és ‘Reflexions per a una esquerra del segle XXI’. El pot llegir algú que es consideri de dretes?
—Sí. De fet, un dels objectius del llibre és mirar d’explicar amb paraules planeres el discurs de l’esquerra sense renunciar als nostres principis. Crec que és un objectiu molt pretensiós, no sé si l’assoleixo. La idea d’aconseguir aquest equilibri entre ser marge i transformar el centre. Si aconsegueixo interpel·lar gent a qui tot això li sona lluny, ja em sentiré realitzat amb aquest llibre. D’alguna manera, sí que crec que la gent que s’ha mantingut més fidel a l’esquerra, que ha estat molta en aquest país, a vegades ens hem cregut que parlant i convencent-nos a nosaltres mateixos en tindríem prou.

En aquest sentit, al llibre recolliu una reflexió d’Íñigo Errejón, que deia que l’esquerra s’havia encarat massa a l’esquerra i no al poble.
—Sí. Però nosaltres som d’esquerres, eh! La candidata de Podemos al País Basc durant la campanya feia servir un eslògan en què deia: ‘No som d’esquerres ni de dretes. Som humans.’ Jo no el compro, aquest discurs. Jo em reivindico d’esquerres i el títol del llibre diu: ‘Reflexions per a una esquerra del segle XXI’. I crec que hem de reivindicar el terme i que existeix una esquerra que lluita per la majoria social d’aquest país i una dreta que lluita pels privilegis d’uns pocs. I crec que això existeix i existirà. Ara, sí que és cert que molta gent no viu en aquest marc de situar-se a l’esquerra i a la dreta, sinó que se sent més part d’un poble. Per tant, hem de ser capaços d’articular un discurs sense renunciar a res i que aquesta gent s’adoni que sent més afinitat més amb nosaltres. Que vegin que defensem els principis en els quals creuen. I si hi entres a partir dels principis, llavors vindrà que s’hi implicaran.

El militant de la CUP Xavier Díez escrivia fa uns mesos en un article que certs col·lectius del partit practiquen un discurs intransigent disfressat de coherència. Això també dificulta que més gent pugui comprar el vostre discurs?
—Sense parlar concretament de la CUP, crec que l’esquerra en general es troba en una situació en què té els valors humanament més comprensibles al seu costat: l’humanisme, la justícia, la igualtat i el respecte són valors d’esquerres i dels quals els pensadors d’esquerres són els qui més n’han parlat. Això és molt positiu perquè crec que ens situa on ens ha de situar un projecte polític. Però a vegades pot ser un handicap perquè, com que surts amb aquests valors d’entrada, pot semblar que sempre tens la raó. Com que tu formes part d’aquests valors, et pot fer pensar que sempre ocupes la posició correcta. Però a vegades la realitat és més complexa. A mi també em pot haver passat: creure que, com que estic del costat dels valors universals, a l’hora de fer política les meves anàlisis són les correctes i en tot cas, si la resta no s’adequa a aquestes anàlisis, és que no té aquests valors.

Però, com dieu, la realitat és complexa.
—Hem de debatre amb la realitat i adequar el nostre discurs permanentment amb els entorns. Es pot fer la mateixa política a Barcelona i a Girona perquè els valors i les idees i el contingut ideològic és el mateix. Ara, la realitat concreta és diferent. Llavors tu has d’adaptar la realitat en el procés dialèctic i des de l’esquerra hem de ser capaços de no quedar-nos quiets i pensar que com que tenim aquests valors, sempre tenim la raó. No. Debatem, constatem, parlem i evolucionem. No hem de tenir por d’evolucionar en certs conceptes i certes propostes sempre que mantinguem aquests principis anticapitalistes i del socialisme que ens han marcat.

Dediqueu el llibre als vostres pares. Què en diria Sebastià Salellas, del moment actual del procés?
—Ell tenia un component nacional català clar i al mateix temps es definia com a socialista, en el sentit ampli del terme. Revolucionari, anticapitalista. I, per tant, d’una banda, estaria preocupat per la situació que viuen centenars de milers de persones al nostre país, de pobresa i criminalització. Com a les presons, que cada vegada són més presons, o la seguretat, la policia, la vulneració dels drets humans, els CIE… Serien preocupacions que el farien anar de corcoll perquè ell sempre havia estat al peu del canó en la defensa dels drets bàsics de les persones més vulnerables. I, d’una altra banda, crec que viuria com molta gent d’aquest país: amb esperança en aquest procés cap a la independència i amb lautocrítica i l’escepticisme necessaris perquè això acabi bé.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb