17.06.2025 - 21:40
La decisió de la Conselleria d’Educació d’eliminar la línia en valencià a Olocau del Rei, malgrat el suport unànime de totes les famílies del municipi, no és una anècdota. No és una casualitat. No és un malentès. És una imposició en tota regla, una agressió lingüística planificada i un avís clar a la resta del país: el valencià només serà permès allà on el poder ho considere convenient. I en cas de dubte, prevaldrà l’espanyol. Sempre.
En un municipi on no hi ha cap conflicte, on el funcionament del centre en valencià és normal des de fa anys, on l’ensenyament està integrat amb altres escoles de la comarca amb un projecte compartit, la conselleria ha decidit actuar amb autoritarisme. Sense explicacions, sense voluntat de diàleg, sense respectar el principi més bàsic de qualsevol democràcia: la voluntat del poble.
Perquè el que ha passat a Olocau és això: el poble ha parlat. I ho ha fet clarament. El 100% de les famílies amb fills a primària van escollir el valencià com a llengua base. No hi havia dubtes, ni divisions, ni polèmica. Però això no ha estat suficient. La conselleria ha decidit ignorar el consens absolut i imposar l’espanyol com a única opció.
Així entén la llibertat educativa la conselleria de José Antonio Rovira: una llibertat només vàlida si s’utilitza per escollir l’espanyol. Quan les famílies trien el valencià, aleshores s’activa la màquina legal per a evitar-ho, s’invoca la condició de “municipi castellanoparlant”, es manipula la norma per forçar la realitat i es fa callar la comunitat educativa. No parlem d’una aplicació tècnica de la llei; parlem d’un projecte ideològic que utilitza la llei per fer desaparèixer la llengua pròpia del país de l’ensenyament.
Aquest model, batejat irònicament com a “llei de llibertat educativa”, és en realitat una llei de submissió lingüística. Estableix un règim de superioritat per a l’espanyol i relega el valencià a una presència testimonial. No protegeix drets, els limita. No afavoreix la diversitat, la uniformitza. No respon a cap realitat social concreta, sinó a una voluntat política que té molt poc d’educativa.
El cas d’Olocau és especialment dolorós perquè afecta una comunitat educativa que ha funcionat amb normalitat i eficàcia. Un entorn rural on el valencià ha estat assumit com a llengua de progrés, de cohesió i de futur. Un poble que no vol quedar desconnectat dels altres municipis de la comarca, on la línia en valencià continuarà com fins ara. La decisió de trencar aquest equilibri i forçar un canvi que ningú ha demanat és una irresponsabilitat pedagògica i una agressió a la cohesió territorial.
I cal no oblidar el missatge que s’envia a la resta de municipis castellanoparlants: si voleu el valencià, no el tindreu. Encara que el demane tothom. Encara que ho necessiteu per a garantir l’accés a l’educació postobligatòria. Encara que faça dècades que funcioneu així. No importa la realitat, importa la consigna. I la consigna és clara: reduir al màxim la presència del valencià a l’escola.
Aquest discurs no és nou. És el mateix que sempre ha considerat el valencià com una nosa, com un entrebanc, com una concessió molesta que cal gestionar a contracor. Però ara s’ha reforçat amb una maquinària legislativa dissenyada per a impedir que el valencià siga escollit fins i tot on el poble el vol.
És una qüestió de justícia. D’igualtat. De dignitat col·lectiva. No es tracta d’oferir llibertat per acabar decidint el que vol el govern. És intolerable que els nostres drets depenguen de la conveniència política del partit que ocupa el poder. No podem acceptar que la llengua del país es convertisca en una víctima del sectarisme institucional.
Olocau ha parlat. I cal escoltar-lo. Perquè defensar el valencià a Olocau és defensar-lo arreu del país. La democràcia lingüística no consisteix a blindar el castellà i arraconar el valencià. Consisteix a escoltar, respectar i garantir els drets col·lectius d’un poble que vol viure, aprendre i créixer en la seua llengua. I això només serà possible si el valencià deixa de ser una opció condicionada i passa a ser el que mai hauria deixat de ser: la llengua de l’escola, de la vida i del futur.
