Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

El mes de juliol passat Àngel Ros va sorprendre tothom signant un pacte d’estabilitat amb Ciutadans per mantenir la governabilitat a la paeria de Lleida, una governabilitat que li havia negat un consistori fragmentat i la pèrdua de set regidors respecte de les eleccions del 2015. Ros, llavors president del PSC, que s’havia arrenglerat amb el sector més sobiranista del PSC, com ara quan va participar en la Diada del 2012 o va renunciar a l’escó per no haver de votar contra la consulta sobiranista del Parlament, blindava tot d’una la paeria contra el sobiranisme. Era el mateix que havia afirmat que volia un canvi de les relacions entre Catalunya i l’estat espanyol: ‘I això ho volem fer consultant els ciutadans’, havia dit.

‘No he venut la meva ànima. Continuo essent socialista i catalanista’, deia Ros després de formalitzar l’encaixada de mans amb Ángeles Ribas, líder de Ciutadans, ara ja fa un any i mig. Tanmateix, feia dues cessions immediates: renunciar a incorporar-se a l’AMI i modificar el reglament d’usos lingüístics eliminant el català com a llengua preferent de la paeria. Això li va valer una manifestació de tres mil persones davant la casa de la ciutat, però Ros ni es va immutar.

D’aleshores ençà, l’etern paer en cap –ho és des del 2003– ha combinat la gestió municipal amb continus gests per a acontentar la parròquia del seu aliat municipal, com quan va assistir a un acte de Societat Civil Catalana (SCC) per a presentar un llibre de Mariano Gomà, l’home que ara presideix l’entitat. I l’últim gest polèmic: negar-se a canviar el nom de vuit carrers dedicats a personalitats franquistes de la ciutat, cosa que ha provocat una altra mobilització ciutadana.

‘És una competència del batlle i considero que no toca ordenar un canvi de vuit noms de carrers’, va dir dimecres. ERC considera que aquesta actitud reflecteix una manera de governar autoritària, pròpia d’un cacic que, en ple segle XXI, encara creu que a Lleida hi ha famílies intocables. Semblantment s’expressa Pau Juvillà, regidor de la Crida per Lleida – CUP: ‘En el fons parlem d’una voluntat de no molestar determinades famílies que formen part dels cercles de poder de la ciutat.’ El manifest, impulsat per Rosa Peñafiel, néta de l’històric dirigent militant comunista Antonio Cantano a qui Ros volia dedicar un carrer, ha sacsejat la societat lleidatana arran d’un greuge que havia quedat desat en un calaix.

Acció d’Arran Lleida que portava com a títol "Inauguració del gran museu del franquisme", després que el ple rebutgés la moció presentada per la Crida per Lleida-CUP i ERC que demanava retirar noms franqusites dels carrers de Lleida
Acció d’Arran Lleida anomenada “Inauguració del gran museu del franquisme”, quan el ple va refusar la moció presentada per la Crida per Lleida – CUP i ERC, que demanava de retirar noms franquistes dels carrers de Lleida

Tant si és en defensa de la llengua, de l’art de Sixena o d’una recuperació completa de la memòria històrica, la societat lleidatana es va avesant a sortir al carrer. ‘Durant molts anys ha funcionat el matrimoni acceptat per totes dues parts: entre el siuranisme-rosisme i la ciutadania de Lleida. Però ha arribat un punt en què hi ha una part de la societat que es vol divorciar perquè ja no creu en la deriva que s’ha pres’, diu l’escriptor i periodista lleidatà Francesc Canosa.

D’una manera molt gràfica, Canosa ens fa imaginar la ciutat de Lleida com un cub de Rubik: ‘Tant el manifest dels carrers, com la defensa de l’art de Sixena són quadrats d’un Rubik que es va movent i que vol oferir una altra cara de Lleida. Passar de ser una ciutat llunyana, com deia Màrius Torres en un dels seus poemes més citats, a ser una ciutat propera.’

‘Una ciutat desconnectada’
Aquest poema també dóna títol a un article recent de l’escriptor Francesc Serés, on ataca, mig amb contundència mig amb preocupació, una ciutat que considera ‘desconnectada de la resta del país’. Serés diu a VilaWeb que la controvertida gestió de Ros d’ençà que va pactar amb Ciutadans no és fruit de la improvisació: ‘S’ha de fer perdonar que durant un temps estigués al sector catalanista del PSC, i ara ha fet una reculada tan bèstia que fins i tot nega canviar els noms franquistes dels carrers. És que no es pot entendre.’

Tot plegat, assenyala, forma part d’una estratègia per a crear un vincle entre Aragó i Catalunya. I Ciutadans com a Cavall de Troia: ‘Hi ha un programa de desgast constant des de l’estat espanyol per a fer de Lleida una entrada de Ciutadans i els que vinguin al darrere.’ Natural del Baix Cinca i bon coneixedor de la Franja, Serés explica que es van canviant qüestions administratives com ara els convenis sanitaris, cosa que ha fet que molta població que fins ara anava a visitar-se a Lleida hagi d’anar a Barbastre. ‘Es van creant petits conflictes socials, polítics i culturals, una pluja fina que juga a desgastar aquesta zona. Si hi afegeixes que tens Ciutadans de cap de pont, la tempesta és perfecta.’

Serés tampoc no és optimista en el diagnòstic de la situació. ‘Si Lleida es desperta o no, ho veurem en les pròximes eleccions, però de moment tot fa pinta d’estar molt ben controlat perquè això continuï així.’

L’evolució del PSC
És lluny aquell PSC que s’ho enduia tot, quan Ros ocupava un ampli espectre polític i arrossegava vots que anaven més enllà de les sensibilitats socialistes. ‘Ros és un socialista que no sembla socialista. Per aquest motiu molts votants de CDC l’han vist amb bons ulls. La prova és que a les eleccions catalanes Lleida és més convergent que no socialista, fet que no passa a les municipals’, diu Canosa. Mentre CDC s’imposava als pobles de Ponent i ocupava ajuntaments importants de la resta de Catalunya, Lleida es mantenia inexpugnable. ‘Lleida és una rara avis. Des de la transició espanyola, políticament s’ha mantingut en línia continua que no li ha permès de despertar-se d’una mena de letargia’, afegeix.

Tanmateix, aquesta habilitat per a ocupar un espai tan ampli ha estat, en bona part, potenciada per l’absència d’un contrincant de pes. ‘De l’oposició, fa molt temps que no se’n sent parlar. No hi ha un projecte amb cara i ulls, un cap de cartell, una alternativa real. No ho veus’, diu Serés.

Però en les últimes eleccions el ple de la paeria de Lleida va passar de tenir només tres grups municipals a tenir-ne set, fet que, sumat a una caiguda en picat del PSC –de 15 regidors a 8–, va obligar Ros a aliar-se amb Ciutadans. Un pacte qualificat d’antinatural, però que Pedro Sánchez va convertir en ordinari pocs mesos més tard.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.