Daniel Z. Lieberman
Daniel Z. Lieberman (fotografia: ©Medical Faculty Associates).

Daniel Z. Lieberman és professor i vice-president del Departament de Psiquiatria i Ciències del Comportament a la Facultat George Washington dels Estats Units. Acaba d’escriure Dopamina (Península), un llibre que explica les característiques d’aquest neurotransmissor del cervell. La dopamina ajuda a entendre el plaer i el sexe, però també l’amor, les addiccions, el poder i, fins i tot, la ideologia política. Aquest és un llibre que mira d’explicar com la cultura del més, més i més té relació amb una substància que tenim dins el cervell.

Si us plau, expliqueu la importància de Carl Jung en la vostra carrera.
—Vaig estudiar filosofia a la universitat. I no sabia gaire què fer just després. Amb filosofia, no cal que facis carrera. Me’n vaig anar al Japó a ensenyar anglès. I, per casualitat, em va caure a les mans el llibre L’home i els seus símbols, de Carl Jung. Em va fascinar. Explica la condició humana d’una manera excepcional, i vaig decidir que volia ser psicòleg de l’escola de Jung. Vaig tornar als Estats Units i un mentor em va dir: “Si t’interessa el cervell, has de fer medicina. En les ciències biològiques és on veuràs els avenços més excitants.”

El llibre Dopamina, en el títol original en anglès és La molècula del més. Per què “del més”?
—Gran part de la gent que coneix la dopamina la relaciona amb el seu paper en el plaer. Tenim dopamina quan tenim gana i mengem, quan tenim relacions sexuals, quan guanyem una competició. Tot això ens dóna plaer i, per tant, insistim a fer-ho, i així fem créixer la probabilitat de supervivència i de reproducció. Però el desig sempre és en termes de futur. No desitjo coses que tinc. Les que tinc, les gaudeixo. El desig és futur. La raó per la qual diem que la dopamina és la molècula del més és perquè no la podem satisfer. Ho veus amb la gent molt ambiciosa: si aconsegueixo això, seré feliç. I no els funciona mai. Un cop ho tenen, en volen més. Citem Buzz Aldrin, l’astronauta. Arriba a la Lluna, torna a la Terra, la gent li diu: “Et deus sentir increïble.” I ell diu: “No. Ja està fet. Ara hauríem de fer una altra cosa. Més futur.”

Dopamina i amor, quina relació tenen?
—L’enamorament és llegendari. Per molts, és la cosa més intensa que ens passa. I bàsicament la dopamina és qui guia l’enamorament. Per nosaltres, la persona de qui ens hem enamorat no és un ésser humà. És Déu, una deessa, tot són perfeccions. I això ho fa la dopamina, que ens embogeix una mica per a motivar-nos, per a aconseguir guanyar-nos aquella persona i reproduir-nos. Torna a ser una qüestió de futur. Quan ens enamorem, creiem que la nostra vida serà diferent del tot, veiem el futur de color rosa, brillant, meravellós. Però aquesta sensació d’enamorament tan sols dura uns dotze mesos de mitjana. Per alguns, una mica més. Quan desapareix, pot ser molt frustrant. “Ja no estem enamorats? No era la persona adient, al cap i a la fi?” Tenien l’expectativa irreal que l’enamorament duraria per sempre.

I com ho solucionem?
—Si volem que l’amor duri més enllà dels dotze mesos bojos de la dopamina, hem de canviar de marxa. Hem d’allunyar-nos de la dopamina, del futur, i centrar-nos en l’ara i l’aquí. Aleshores, la sensació no és d’excitació, és d’alegria. No és desig, és satisfacció. I això no li agrada a tothom. És quan l’amor passional es converteix en amor de parella. Una amistat profunda. No és el mateix que l’amor de dopamina. Però és durador, satisfactori i gratificant. I aquest és l’objectiu, a llarg termini, de l’amor. Si la dopamina dóna plaer pensant en el futur, també tenim uns altres químics que ens donen plaer en l’ara i l’aquí: són les endorfines, serotonina, endocannabinoides.

Quin sentit evolutiu té estar bojament enamorat per dotze mesos?
—Si estàs bojament enamorat, faries qualsevol cosa per a aconseguir una parella fèrtil. La bogeria et fa competir, fins al punt de morir, a vegades. I això seleccionarà les parelles més fortes. Amb els millors gens.

Expliqueu que la dopamina també té a veure amb la política. Podem dir que la nostra ideologia política té components genètics?
—La nostra ideologia política té components genètics mínims. Diminuts. Però hi són. I influenciats per l’ambient en què has crescut. Són tan diminuts, que si coneixem els gens d’un sol individu, no podem fer prediccions sobre les preferències polítiques. Però en canvi, si estudiem grups molt grans, que es divideixen en dos grans subgrups genètics, podem dir que, de mitjana, aquest grup tindrà unes preferències, i l’altre, unes altres. No conec prou la política espanyola, però t’ho puc explicar sobre els Estats Units. Si tens un sistema molt actiu en dopamina, en termes polítics, voldràs canviar el món, destruir el vell món, i fer espai per al nou. Voldràs apoderar-te del teu país i obligar la gent a fer la cosa correcta: menjar sa, educar els fills com cal, seguir mètodes segurs, invertir els diners en els sectors que toca, tancar les petrolieres, fer que el planeta sigui millor, amb energia verda. Als Estats Units, la gent que vol fer servir el govern per controlar la societat i millorar-la, en diem progressistes, liberals. I solen votar el Partit Demòcrata. Si el teu sistema no és tan actiu en dopamina, no et centres tant en el futur, sinó en el present. En l’ara i l’aquí. Vols gaudir de les amistats, de la família, bo i conservant les coses bones que reps dels pares i ancestres. Aquesta gent és més probable que siguin conservadors, i és més probable que votin el Partit Republicà.

Dopamina i artistes. Quina relació hi ha?
—Què és la creativitat? Fer connexions entre coses. Coses que no semblaven estar connectades, i ara, sí. Un exemple clàssic és la història d’Arquímedes. Prenia un bany i va veure que, quan entrava a l’aigua, pujava. Va adonar-se que l’aigua que pujava era el volum del seu cos immers. Va fer una connexió. La qüestió és que fem aquestes connexions més sovint quan estem alerta, quan ens fixem en detalls, quan som envoltats de novetats. Per exemple, quan visitem països molt diferents dels nostres. Aleshores, el cervell ens dóna més idees que no és habitual. Doncs resulta que alguna gent neix amb molta dopamina, i els passa sense haver de viatjar. I no és un sentiment plaent necessàriament. Constantment connecten i mai no descansen. Veuen coses que la gent ordinària, no. I tanta dopamina els fa artistes, científics inventors. Aquesta és la connexió.

Dopamina i addictes. Les addiccions tenen arrels genètiques?
—Quan fas alguna cosa per a millorar l’èxit evolutiu, et premien amb dopamina, i et sents bé. Sigui acabar un reportatge, sigui que el cap et digui que ho fas bé. Les drogues segresten el sistema de dopamina. El millor exemple és la cocaïna. Quan fas una ratlla, et creus el rei del món, que has marcat un gol a la final del Mundial. Si pots tenir aquest sentiment amb una ratlla, per què esforçar-te a marcar el gol? No cal treballar, ni fer amics. Droga’t i seràs el rei del món. La cocaïna estimula artificialment el circuit de dopamina, i més poderosament que no els comportaments naturals. Per alguns, provar la cocaïna no els dirà res. “Ecs. No m’agrada.” Per uns altres, és la millor cosa que els ha passat. I això, aquesta reacció, és genètica.

És genètic?
—Sí. Ho és.

Píndoles de dopamina que puguin solucionar problemes d’amor, d’addicció, esquizofrènia, n’hi ha? Cap solució per als vostres pacients?
—Una excepció: els que tenen problemes de dèficit d’atenció. En el seu cas, podem estimular el sistema de dopamina, sí. Esquizofrènics, que en tenen massa, de dopamina, la bloquem. Però té efectes secundaris significatius. Amb les addiccions, bàsicament fem psicoteràpia, acompanyada d’alguns medicaments. Però és la psicoteràpia, la que pot funcionar. I molt. No hi ha medicaments que vagin sols. Aventurar-se químicament a canviar el sistema de la dopamina és molt perillós i no funciona. Per això no tenim bons medicaments per a les addiccions. I per a l’amor, encara menys!

Poder i dopamina. Quina relació hi heu trobat?
—Hi ha dos circuits de dopamina separats al cervell. L’un, treballa el curt termini, l’altre, el llarg. L’un, és el del plaer, l’altre, el del control. El segon es fixa molt en el futur més llunyà. És responsable de la planificació. I tots dos circuits sovint xoquen. La dopamina del desig pot dir: “Seria molt bonic menjar un segon pastís!” I la dopamina del control diu: “No. No és bona idea, no és saludable.” Un pot dir: “Mira quina persona més atractiva. Anem al llit!” I la dopamina del control pot dir: “No, tens parella, i t’arruïnaràs la vida.” Els de la dopamina del desig busquen el plaer, drogues, sortir, ballar. Els de la dopamina del control poden ser addictes al treball, no volen tornar mai a casa, millor al despatx. Feina, feina, feina. Pensant en el futur, futur, futur. I aquí entra el poder. No penso necessàriament en el poder sobre els altres. És poder sobre l’entorn. Per exemple, James Bond, l’agent secret. Sempre té un objectiu. Obsessiu de la feina. Però és molt educat, molt humil, sempre somriu i fa amics. No vol poder sobre la gent, vol poder sobre la situació. Sobre l’entorn. I l’aconsegueix amb amabilitat i somriures. La gent amb un sistema de control alt de dopamina no són arrogants, ni molests. Acostumen a ser educats. Volen que cooperis amb ells per dominar la situació.

Voleu afegir res?
—Sí. La dopamina pot ser meravellosa, és allò que fa canviar el món i ens porta progrés. Ens dóna excitació i motivació. Però si tan sols ens centrem en la dopamina, mai no serem feliços i ens pot destrossar la vida. Hem de buscar un equilibri entre treballar per al futur i gaudir del present. Gaudint amb les coses que hem treballat tant per a aconseguir. Els Estats Units són una societat molt de dopamina. Tot és més, més, més. Necessitem tornar-nos-hi. Hem de centrar-nos més en l’ara i l’aquí. Mentre escrivia el llibre, vaig començar a meditar, perquè em va obrir els ulls. Estava massa centrat en el futur, i havia d’aprendre a ser més feliç amb el present. Vull veure qui sóc, quina és la millor expressió de mi mateix. I crec que cercant l’equilibri, sabent que sóc més de dopamina que no pas de l’ara i aquí, però equilibrant-me més.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.