El bisbe de Vic, mossèn Romà Casanova, és tendència aquests dies: acaba de nomenar, entre els nous càrrecs de la diòcesi, un exorcista. És un càrrec de nova creació i per tant no sabem a què treu cap(el bisbat, de moment, no n’ha donat gaires detalls); però compte, com en qualsevol empresa o organització, si s’ha creat aquesta figura és, no ens enganyem, perquè deu fer falta.

Recordem, per als poc avesats en la matèria, que l’exorcista és l’únic professional qualificat per a practicar exorcismes. Els exorcismes són una sèrie de tractaments (en milers d’anys d’història no hi ha altra cap altra cura documentada) als quals se sotmeten les persones que han estat posseïdes pel dimoni o per Satanàs.

Inquietant, si més no. De fet, potser alguns ja ho heu notat, diuen que als carrers dels pobles i ciutats de la Catalunya Central els vilatans recelen i s’escruten els uns als altres amb més deteniment que no abans, resseguint gestos i comportaments susceptibles de ser diabòlics. Ara, respirem, com a bon servei públic, és lleugerament reconfortant la informació publicada aquest dilluns a El 9 Nou, segons la qual, la presència d’un exorcista en cada diòcesi ha estat, des de sempre, una imposició del Vaticà, encara que fins ara no n’hàgim fet cas. ‘El nomenament [de l’exorcista] respon a aquesta normativa d’àmbit general i no pas al fet que hi hagi hagut una demanda dels seus serveis’, diu El 9 Nou. Hum… Que ningú s’esgarrifi, doncs, d’entrada. Però afegeix, a la mateixa informació (titulada convenientment com ‘El bisbe nomena diversos càrrecs, entre ells un exorcista’), el següent: ‘Actualment, a Catalunya només hi havia un exorcista en exercici a l’arquebisbat de Barcelona que s’ocupava dels casos que es donaven al país.’ Caram. Si ja en teníem un, per què de cop en necessitem un altre? Que potser tenia massa feina el primer exorcista? O potser no era prou bo? Existeix l’estadística d’exorcismes practicats i reeixits els últims anys a casa nostra? No l’he trobada, a la xarxa.

Però sí que hi he trobat, via consulta ràpida a la Viquipèdia, el llistat de símptomes de possessió diabòlica que acaben derivant en un exorcisme imprescindible, per si pot servir, sigui per tranquil·litzar i minimitzar la confusió entre la població o per donar un humil cop de mà al nou exorcista. Els símptomes són quatre: glossolàlia (parlar o entendre un idioma desconegut), vidència (descobrir o endevinar coses a distància), psicogènesi (mostrar una força física inexplicable per la persona en qüestió) i blasfemar o mostrar aversió als símbols religiosos. També he llegit, en alguna banda, que la persona posseïda no té consciència de patir aquest trastorn. És a dir, han de ser els altres, els que han de fer saltar l’alarma.

Jo, de moment, mira que hi he rumiat, diria que no conec ningú que combini tots quatre símptomes. Només em fa dubtar algun veí sabata que blasfema com ningú cada vegada que passa una mosca i li trenca el bioritme, però l’he descartat perquè d’idiomes va justet i, pobre, de força física, encara més. A més, francament, posats a barrinar-hi, no acabo de veure què tenen de dolent tots aquests símptomes.

Però mentre continuo pensant-hi, capficat, m’adono que el nou exorcista, encarregat d’alliberar-nos del diable, és d’Igualada i té 37 anys, exactament la mateixa edat que tinc jo, que sóc de Tavèrnoles, a Osona. Em pregunto si la nostra vida ha estat semblant, si hem estudiat el mateix a l’escola, a l’institut, si hem escoltat els mateixos discos o si fins i tot hem coincidit en alguna festa major. Si ens coneixem, si tenim amics en comú…

Com més m’hi trenco el cap, més m’ofusco. I si l’exorcista va descobrir, com jo, les cançons dels Iron Maiden amb catorze anys (en el meu cas, a la Martulina Divina, al carrer Ciutat de Vic)? Allò sí que era diabòlic, maligne i deliciós alhora. I si va escoltar, com jo, The Number of The Beast, sobre el 666, el número de la bèstia, de ben jovenet? A mi encara em fascina i m’agrada, és una cançó de culte… M’agrada molt. I sovint me la poso al cotxe. I si…?

Ai mare.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb