L’estiu, malgrat tot

Per als qui el passaran a la presó injustament (sigui aquí o allà), per als qui podran prendre el sol com llangardaixos, per als qui faran de cambrers sense cap dia lliure i per quatre duros, per als que en trauran tot el suc i escalaran cims magnífics, per als qui seran rescatats al mar, per als qui hi moriran, per als qui es refredaran al metro, per als qui viatjaran a l’altra punta de món, per als qui faran autostop i per als qui es trobaran obligats a demanar almoina al carrer, per a tots, ja ha arribat l’estiu. Igual que l’hivern, l’estiu sempre torna, i és, any rere any, proporcionalment a la nostra existència, més curt.

L’estiu és, efectivament, moltes coses: temps d’orxata, de calor despòtica, de petons salats, de paletes que suen llúpol, de revetlles, de festes majors, de festivals a la fresca i de cremes solars. També és el temps en què cada any, puntualment, els polítics es vanten de xifres de desocupats falsament prometedores (petit exemple: el 87% dels nous contractes laborals signats aquest mes de juny a Catalunya que tant han ‘millorat’ les estatístiques són temporals i, en molts casos, precaris; en canvi, només a Barcelona, més de mil persones el passaran dormint al carrer, amb, alhora i a la mateixa ciutat, desenes de milers de pisos buits). També és temps de tornar a casa, als orígens, al poble dels pares o dels avis; temps, per a alguns, de recuperar aquella versió de nosaltres mateixos que més ens agrada, que ens defineix millor i que ens connecta amb qui som (o érem…); per a uns altres, temps de fugida, ideal per a oblidar, per a desintoxicar-se de penes i trastorns urbans; i per a uns altres, simplement temps de supervivència, d’anar passant i anar, com es pugui, (mal)vivint.

Si googleu ‘consells per a l’estiu’ hi trobareu un grapat d’enllaços d’administracions diverses amb consells per a l’estiu: compte amb les meduses, amb el sol, amb la calor i a la carretera; lliçons elementals i alhora imprescindibles per a la prevenció d’incendis; listings amb les millors activitats estiuenques, ara que resulta que podem gaudir-ne, i un elenc de biblioteques amb aire condicionat.

També hi ha una infinitat de cançons de l’estiu, gairebé tantes com concursos. I també sobre l’estiu: a més de la que poc o molt tots tenim tatuada al cervell (‘Summer Time‘), ací tenim el ‘Sol d’estiu‘ de l’Ovidi, ‘En s’estiu‘, d’Antònia Font, ‘Estiu‘, d’U_mä, o ‘Estiu‘, de Zoo, entre moltes més. Mirades quasi calidoscòpiques i arranjaments ben diferents sobre aquesta època en què els carrers, a migdia, són silenciosament feixucs, en què els acudits sobre els pixapins es multipliquen (amb raó) i en què el significat de matinar es fon entre els llençols amarats de suor i es dilueix amb el vi blanc, ni que sigui per uns pocs dies.

L’estiu és tot això, sí, però sobretot, per a la gran majoria de gent, és un gran reset, una gran ocasió per a despullar-se, metafòricament i literalment, per a deslliurar-se d’abillaments i de disfresses i per a, nus i transparents, repensar-se, encara que per a fer-ho a voltes calgui, precisament, no pensar res en concret. És carregar piles i neurones, perquè l’any, en el fons, comença al setembre, i ara, mentre no arribi, floreix davant els nassos l’oportunitat per a molts esperada de tornar a ser allò que som, natura i paisatge, una petita part d’aquell ecosistema oblidat durant massa mesos.

Com diu l’admirat Palau i Fabre:

‘No pensaré en res, no parlaré de res,
mes l’amor infinit m’inundarà l’entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix després,
feliç, per la Natura –com una companya.’

Endavant, cert. Però compte, com diu Joan Vinyoli:

‘Que l’estiu matusser no faci gaire mal.
Ajudem-nos els uns als altres
amb paciència, bon vi, moderació,
per no caure en un daltabaix.’

I, finalment, Miquel Martí i Pol, al poema ‘Estiu’, assenyat, com a bon osonenc:

‘Ara és l’estiu,
l’estiu massís i una mica absurd
però intensament bell,
que arriba sobtadament
una nit qualsevol a principis de juny
i que se’n va, també sobtadament,
una nit qualsevol a finals de setembre.’

Doncs això, fàcil o no, el millor consell per a l’estiu és, en el fons, ben senzill: aprofitar-lo. Cadascú que ho faci com bonament li plagui (o pugui); i malgrat tot.

I, finalment, com a guia i estela, per a qui li pugui fer servei, un vers estiuenc de llibertat, necessari i topogràfic: ‘Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l’aire’ (Palau i Fabre, ‘L’aventura’).