Ahir van dir que ‘Billy el Nen’ s’havia mort de Covid. Dic ‘van dir’ perquè Tom Clancy, per exemple, podria fer una novel·la fantàstica, d’aquelles que ens fan passar una bona estona, especulant sobre la seua desaparició –quin moment millor de fer desaparèixer un molest criminal com aquest pot haver-hi que enmig d’una pandèmia on no pots obrir el taüt per a comprovar si el cos que hi ha a dins correspon al que et diuen o no?

Bromes a banda, o no, la mort del conegut torturador de la policia franquista i postfranquista és significativa perquè se n’ha anat, al final, sense que li retirassen cap medalla ni cap benefici econòmic. I ja no dic sense que el perseguissen per fer-li pagar els crims. Us recomane de repassar aquest vídeo dur on una de les seues víctimes, Chato Galante, el descriu des de l’enorme dignitat d’un lluitador que va sobreviure a les seues tortures i les pot explicar. Quan parlem d’Antonio González Pacheco, que aquests eren els llinatges reals del personatge, no tenim ni tindrem mai el dret d’oblidar que això que Galante explica era el seu dia a dia, la seua ‘faena’.

Ahir una part del govern espanyol va reaccionar a la notícia fent malabarismes. Pablo Iglesias va demanar perdó als ciutadans per haver-lo deixat morir amb tots els honors. Puc entendre que Podem acaba d’arribar al govern i que aquesta no era la prioritat. Ara, les filtracions o disculpes que han arribat del PSOE no tenen nom. El ministeri de Marlaska, conegut encobridor de tortures ell mateix, ha filtrat que hi havia en marxa un expedient per a liquidar els seus honors però que la Covid-19 ha corregut més. Que oportú.

Que oportú, sobretot, que siga justament ara, i no abans, que el PSOE volia condemnar un dels símbols més preclars de la dictadura encara viu. Perquè no deu ser per manca de temps. El Partit Socialista Obrer Espanyol va arribar al poder per primera vegada el 3 de desembre de 1982 i s’hi va estar fins el 6 de maig de 1996. Uns catorze anys en què no va tenir temps d’encarar la qüestió. El Partit Socialista Obrer Espanyol va tornar al poder el 17 d’abril de 2004 i s’hi va estar fins el 21 de desembre de 2011. Uns set anys més, que, sumats als catorze, ja en fan vint-i-un. I el Partit Socialista Obrer Espanyol va arribar per tercera vegada al poder el 7 de juny de 2018 i fins ara, encara un parell d’anys més, i ja en són vint-i-tres. En xifres rodones, parlem d’uns vuit mil dies. Vuit mil dies en què cap ni un no ha tingut per prioritat netejar l’estat d’aquesta escòria. Es pot entendre que no fos la prioritat primera, ni la desena ni la que fa cent. Però ni la que fa vuit mil?

Però no ens enganyem. Com que no va haver-hi ruptura amb el franquisme no va haver-hi neteja. I haurien pogut passar vuit mil dies més, que no n’hi hauria hagut. Perquè el problema no era ‘Billy el Nen’ tan sols, sinó l’estat de ‘Billy el Nen’. L’estat que l’acomboiava i el protegia.

Raymond Aron conta un sopar amb Kissinger que crec que ja he explicat alguna vegada. Era durant el bombardament americà de Laos o Cambotja, ara parle de memòria. En un moment del sopar va sonar el telèfon i van comunicar a Kissinger la xifra de morts del dia. Civils. Ell va penjar i va continuar sopant, cosa que consternà el civilitzat i exquisit sociòleg francès. Aron, de fet, no se’n pogué estar i va explicar a Kissinger que ell no podria sopar després de rebre una notícia així. A la qual cosa el secretari d’estat nord-americà, una mala bèstia com ell sol, va respondre-li: ‘Per això el secretari d’estat sóc jo i no vós.’ I per si la cosa encara no havia quedat clara, ho va reblar: ‘De segur que a França tenen el seu Kissinger, perquè cap estat no pot sobreviure sense gent capaç de sopar tranquil·lament, passe què passe.’ Això era Antonio González Pacheco. I això és també, per més excuses barates que ens vulguen vendre, el seu estat.